Todoreh

Compàs d'espera (II)

2012-01-29T20:18:00.000+01:00

Ha tornat diverses vegades. Avui diumenge l'hem vist al matí. Li agrada el pinso i se'l veu rodanxó. L'hem filmat i el veiem content.

Els pardals entorn meu saltaven i reien

amb pensaments que no puc dir,

però al mes petit moviment que feien

sabrieu el plaer de llur fremir.

"Versos de primavera primerenca"

W.Wordsworth

***

Compàs d'espera

2012-01-24T12:51:00.000+01:00

Sempre m'han agradat els ocells. El pit-roig és el meu predilecte per ser un ocell molt proper als humans quan el trobes a la muntanya, el qual t'acompanya a vegades quan fas camí entre boscos.

Darrerament he tingut una visita gairebé diaria al balcó. L'he vist al matí i diverses tardes quan el sol comença a davallar. No vaig dubtar en proveir-lo d'una mica d'aliment, ja que picotejava entre els testos emmig de les fulles de les plantes. Vaig poder fotografiar-lo. L'ocell era per mi desconegut i he intentat esbrinar per mitjà del Google a veure si trobava alguna imatge d'algún de semblant i n'he trobat una que me'l recorda molt. El tallarol capnegre.

Ara fa un parell de dies que no vé. Em sap greu, ja que m'havia acostumat a la seva presència. Penso a on estarà i si té el refugi a prop. Seguiré esperant com una enamorada al seu estimat.

***

Esmorzar de "feina" a Wannsee

2012-01-21T17:54:00.000+01:00

Ens recorda el Diari ARA que ahir va fer setanta anys que es va produir un "esmorzar de feina" per coordinar i deixar per escrit l'extermini jueu per part de la cúpula nazi.

Thomas Bernhard va viure 58 anys i va ser un personatge polifacètic. A partir dels 30 anys, amb fervor exclusiu, va optar per novel·lista i dramaturg. Les seves vivències adolescents de les crueltats d'aquest nazisme, les va deixar escrites en diversos volums en una autobiografia que va començar a escriure amb les experiències escolars viscudes en un internat de Salzburg, i amb una crítica ferotge a la hipocresia social d'aquella ciutat. El títol d'aquest primer llibre és L'origen, el qual hem llegit aquest mes al Club de Lectura, i com és habitual, posarem en comú en la propera trobada.

Aquest escriptor, testimoni presencial d'una època compulsiva i amb una infantesa desestructurada, ens mostra com esdeveniments tant cruels com una guerra, i una familia inusual, deixen petjada en la seva persona, convertint-lo en un ser solitari i reclòs. En aquest llibre ens narra la seva infància i juventud amb una prosa reiterativa i difícil de pair per la seva repetició de paraules, sense gaires sinònims, simulant pensaments reincidents una i altra vegada, obviant els punts i a part i també sense paragrafs. En resum, és un relat difícil, molt dur i d'una gran cruesa, d'un adolescent immers en un món inhumà i una ciutat que li produeix asfixia com un mur infranquejable.

Contrariament a aquesta narració en primera persona, que com he dit, és d'una gran duresa, poso de manifest un altre llibre també llegit recentment, que coincideix amb el desgraciat tema que ens ocupa, dedicat a les víctimes del camp d'Auschwitz, escrit amb una deliciosa prosa i gran sensibilitat.
Maria Àngels Anglada, en la seva obra El violí d'Auschwitz ens descriu com un luthier reclòs al camp d'extermini, amaga als nazis el seu ofici. Al ser descobert pel comandant del camp se sotmet a la prova de fabricar un violí que tingui un so perfecte. Aquest objectiu ajuda al luthier a sobreviure aquell infern.

Diferents autors, diferents maneres d'escriure, diferents nacionalitats, però ambdós escriptors com tants d'altres, ens mostren l'horror de les persones que van haver de viure aquest episodi negre de la nostra recent història europea i que ara fa setanta anys d'aquell esmorzar en una mansió a la vora del llac Wannsee a prop de Berlín per decidir la "solució final".

Wannsee

***

Aprovats i Suspesos

2012-01-14T19:13:00.000+01:00

Saben que poden fer mal, que jugar amb la llengua no es pot fer, i que això no té res a veure en reinvidicar drets laborals, però malauradament sempre hi han petits grups que volen fer originalitats sense pensar en les conseqüències que determinades actituds poden repercutir en un país molt ferit per aques tipus d'armes que disparen continuament. Les respostes no s'han fet esperar, mitjans de comunicació i xarxes socials n'han fet ressò. Els seus mateixos companys ja s'han desmarcat, i el "poble" ja havíem tornat a recordar aquells uniformes de color gris tant poc estimats. Crec que aquest grup, no ha sabut progressar adequadament i no es mereix la diplomatura del seu càrrec.

Diferent és l'actitud del valorat entrenador del primer equip del Barça. Ell si que sap estar en tot moment al lloc que li pertoca. Les seves respostes les transmet en la llengua que se li pregunta. No té cap problema per fer-se entendre en la seva pròpia llengua en les seves reinvidicacions en les rodes de premsa, i també en la seva llengua ofereix el seu millor guardó al seu íntim company en una plataforma internacional. Ell si que ha sabut progressar adequadament i es mereix el Diploma d'Honor.

¿Quan ens podrem "normalitzar"?

***

Descobrint Trevor

2012-01-12T13:29:00.000+01:00

Seguint recomanacions d'experts llibreters blogaires , vaig demanar als Reis alguns llibres, dels quals aquests van triar-ne un parell. El primer no ha trigat gaire en ser "devorat" en poquets dies. Faig cadena a través d'aquesta finestra per seguir transmetent aquesta recomanació.

Es una d'aquelles novel·les que el que importa és la prosa, d'una sensibilitat extrema i que com un fotògraf de la vida que passa, William Trevor et va mostrant un lloc, un país i un moment històric. Uns personatges cotidians amb els seus problemes, les seves pors, els seus sentiments i la seva manera de viure. Emocions contingudes de la catòlica Irlanda del segle passat. No s'ha de fer cas del senzill títol, no és un relat amb el clàssic "happy end", l'autor no aclareix el final, que no és final fins al darrer moment, però no és de l'argument del que el lector s'impregna, és de la bellesa de les paraules que van lliscant i els detalls que es manifesten a través de les seves dues-centes pàgines i escaig del volum.

El tema s'ubica en una petita població d'Irlanda durant un estiu dels anys cinquantes, no repeteixo l'argument que he enllaçat al principi en la pàgina de la llibretera de capçalera com diu la Su.

L'excel·lència literària de Trevor ha estat comparada amb el seu compatriota James Joyce.

La crítica ha dit que és una indubtable obra mestra. No tinc cap motiu per contradir-ho.

***

Boires de gener

2012-01-11T11:10:00.000+01:00

San Marino

Igual que les boires anticiclòniques quan s'esvaeixen, vas veient recuperar la teva llibertat personal a mesura que passen els dies i les hores. Després de tres setmanes d'immobilitat parcial, malgrat encara la necessitat de dependència, i gràcies a uns exercicis domèstics recomanats per l'expert, aquesta necessitat va minvant i la capacitat de reacció va sorgint sortosament dia a dia.

En aquests moments penses en la maquinaria del nostre cos. El cervell ajuda un noranta per cent. Les ganes de tornar a la cotidianitat fa que els ànims no decaiguin i també la superació personal de tornar a l'autonomia diaria. Penses amb la vulnerabilitat a que estem exposats els humans d'un dia a l'altre. Dies de reflexions, lectures, passejos curts i companyia, sobretot companyia. Ja falta menys!

l'Emilia Romagna

***

EPIFANIA

2012-01-05T00:00:00.000+01:00

Els Reis van venint, ja estant passant pel desert de Tunísia, venen com cada any carregats d'il·lusions per repartir-les entre grans i petits. Enguany els grans han escrit cartes demanant estabilitat, força i paciència pels temps difícils que s'acosten i que malauradament poden ser llargs i costosos a tot nivell. Els petits, sortosament, no són conscients dels sacrificis paterns per aconseguir tirar endavant la família, i omplen les seves cartes de mil i una peticions de joguines que a vegades en prou feines els Reis poden correspondre.

Els camells descansen, el camí és llarg, els Reis tenen molta feina no només en una Nit, en l'any que encetem, no tindran gaire temps per descansar, però ara toca fer-ho per donar esperances i vetllar perquè la seva màgia no es volatilitzi com una alquimia medieval.

Arriba la Nit Màgica. Sota les flaçades tots esperem la Llum que il·luminarà el nostre camí, segur que la tindrem, els Reis s'ho han proposat i nosaltres la seguirem per aquests indrets tortuosos que ens portarà i que farà que hagim d'apendre constantment a defugir les adversitats amb les quals haurem de lluitar.

QUE TINGUEU TOTS UNA BONA DIADA DE REIS

***

Brindis pel 2012

2011-12-30T17:00:00.000+01:00

Desprès de descobrir que la cancó de moda durant el periode de l'any en el qual vaig néixer va ser Rum and COCA-COLA, cantada per les Andrew's sister, vaig navegar a través del nostre mar global del pare Google, buscant referències diverses i vaig trobar una curiositat que deia que aquest hit va ser censurat a la BBC per publicitat no contractada i van haver de canviar alguns versos de la lletra a més del títol inicial. La nova versió es va dir: Rum and Limonade. És curiós també, que la meva mare m'havia explicat que mai li havia agradat la Coca-Cola i en canvi durant l'embraç n'havia begut força com un desig, i contrariament al que diuen, no vaig néixer amb cap marca al cos en forma d'ampolla, ni he tingut mai la cintura estreta de l'envas d'aquest refresc, tampoc mai m'ha seduït especialment el seu sabor.

Mireu que us dic, a on hi hagi un bon cava català per donar la benvinguda a l'any NOU, ja es poden retirar totes les COCA-COLES del món!!

MOLT BON ANY 2012!!

***

Bona sort dins la mala sort

2011-12-24T20:30:00.000+01:00

Això em va dir el traumatòleg en la meva primera visita d'ahir, després de sis dies d'haver tingut el brac dret immobilitzat per fractura de l'húmer, arran d'una caiguda per mi força dolorosa per culpa d'un paviment en mal estat típic de les voreres de la nostra ciutat. No tinc data de guariment, tot depèn de l'evolució del meu osset, això sí, sembla que la bona sort és que de moment no es veuen afectades les articulacions.

Es parla de solidaritat, però dóno fe de que n'hi ha. En moments així és quan la trobes en la gent que t'envolta. Veïns i familia s'han esmerçat en fer-me la vida més fàcil. Fer les coses amb una ma és complicat, malgrat que l'altra pot sortir de l'amagatall i ajuda a la seva companya en algunes ocasions.

Acabo l'any vell d'una manera força peculiar, també començaré el nou de la mateixa manera, però això et fa descobrir que d'un dia per l'altra et canvia la vida, i que aquesta quan estem bé no sabem valorar-la com es mereix. Amb tot crec que he tingut sort, ni el cos ni les cames han sortit perjudicats, i puc escriure a l'ordinador, i fer anar el ratolí a l'altra banda, i fer el brou de Nadal, ah però, el llàpis ni veure'l, impossible d'escriure un mot en un paper!

Desitjo que la recuperació, malgrat sigui lenta, em vagi bé. És la primera vegada que em trenco, i espero sigui la darrera!

FELIÇ NIT DE NADAL!

***

Artesania de Nadal

2011-12-20T00:30:00.000+01:00

Aquesta felicitació és la que he confeccionat enguany per enviar a la familia i amistats. Vaig trobar una plantilla en l'aplicació de mail que tinc en el MAC, i vaig veure que podia incloure textos i també fotografies personals fetes per nosaltres per qualsevol motiu.

En època nadalenca, sempre m'havia agradat ja desde, molt jove, confeccionar les meves pròpies felicitacions i em passava dies preparant cartolines, retallant motius, buscant textos, i feia una espècie de collage per enviar-les a tothom. Una feinada artesanal! ja que eren fetes una a una. També tenia la habilitat d'escriure en lletra gòtica, i una a una també les escrivia amb ploma i tinta. Aquesta habilitat vaig haver de posar-la en pràctica a l'escola primària, durant alguns anys ja que per final de curs, tenia el privilegi de realitzar el diplomes dels companys guardonats, a mi em feia molta il·lusió i a la Direcció de l'escola encara més.

Actualment amb les noves tecnologies tot és més fàcil. Qualsevol plantilla et dóna l'oportunitat de personalitzar les teves produccions. Les manualitats s'han traduït a utilitzar altres mecanismes. Els que som de la generació del llapis i paper i hem pogut conèixer aquests mitjans, també gaudim experimentant altres maneres de fer les coses. Tot un avantatge!

Amb tot, acabo per desitjar a tots els que passeu pel meu blog, unes BONES FESTES!

***

Passió per la pintura

2011-12-12T16:15:00.000+01:00

Hem deixat passar uns dies amb la setmana de "ponts" inclosa, per atansar-nos a Caixaforum i deixar-nos absorbir per aquests pintors que van ser rebutjats fa 150 anys pel Saló de París i les seves obres exposades al Saló de Refusés.

Aquests Mestres de la Pintura i grans creadors artístics, van ser avançats en la seva època i van haver de sofrir moltes penúries per les seves idees massa agosarades. Les seves obres han estat ben considerades amb el pas del temps, i exhibides com es mereixen. Quan més les contemples, més ganes de tornar a recrear-t'hi tens. Sempre s'hi descobreixen detalls nous, colors nous i descripcions noves. Monet contemplant la natura va dir: "No es pot expressar, tota la varietat de colors que ens ofereix la natura, amb els pobres colors de que disposem".


Oques a la riera, 1874

El col·leccionista Sterling Clark va adquirir una extraordinaria col·lecció d'obres d'aquests revolucionaris pictòrics las quals podem ara contemplar en l'exposició que Caixaforum mostra aquests dies a la seva seu de Barcelona. Clark, atret per l'us del color de la sensualitat femenina d'aquesta pintura de Auguste Renoir, el 1916 va adquirir aquesta obra:

Marie-Thérèse Durand-Ruel cosint, 1882

Renoir va ser la passió de Clark,
una mostra la tenim amb aquesta
natura morta:

noia adormida

Les cebes

i amb aquesta instantània figurativa:

De la col·lecció Clark exposades, hi havien obres de Gérôme, una de les quals em va seduir particularment per diverses raons:

L'escenari és en el Palau de Topkapi a Istanbul, però els personatges són fruit de la seva imaginació, ja que sembla que encantadors de serps, precisament en aquell indret no n'hi havien.

L'encantador de serps

Detall del mosaic de la paret

Aquestes fotografies són meves, captades l'any 2009 en la nostra visita al Palau de Topkapi.

La sala sembla la mateixa! La recordo perfectament!

De Paul Gauguin també hem vist:


Noia cristiana bretona -1894

Un parell de pintures exposades de Giovanni Boldini, pintor italià de ben entrat ja al segle XIX, una de les quals reprodueixo per haver-me agradat especialment pels seus detalls i espontaneïtat:

Creuant el carrer

Sterling Clark va convertir la seva passió personal en un patrimoni col·lectiu. El 1955, va crear el seu propi museu a Williamstown, a l'estat de Massachusetts, que actualment és un centre de referència per als amants de la pintura, amb sales d'exposicions i un centre de recerca i ensenyament superior.

En l'exposició s'hi projecta un vídeo del Museu, actualment Institut, ubicat en un indret força acollidor.

***

Festes i festius

2011-12-06T19:30:00.001+01:00

La Festa del dia d'avui, a hores d'ara, fa i ha fet córrer molta tinta des de la seva imposició l'any 1978, i més encara quan la setmana es va alternant amb dia laborable si, i dia de festa també. Les empreses han hagut d'incorporar-la i intentar coordinar racionalment la seva festivitat.

Quan la dictadura, durant l'any en teniem molts de dies festius entre setmana. Hi havien les festes de Precepte, les quals l'església catòlica exigia la pràctica religiosa als creients. Les que no ho eren podien molt bé ser Festes Patronals o d'interès local. Recordo que quan començava l'any laboral, les empreses havien de fer el recompte de festius de tot l'any, festes recuperables i no recuperables, una veritable taula matemàtica. Les hores dels dies recuperables les havíem de fer repartides durant l'any, i les jornades laborales sempre excedien de l'horari previst. També vam haver de recuperar els dissabtes quan aquests ens els van "donar" i això va ser un gran aconteixement pels treballadors d'aleshores.

En el meu historial laboral, recordo encara tres dies que vaig celebrar les festes patronals: El 9 de febrer Santa Apol·lònia (odontòlegs i protèsics), el 4 de novembre Sant Carles Borromeo (Banca) féiem una setmana d'horari restringit, i 4 de desembre Santa Bàrbara (mineria). Després aquest costum es va anar acabant i ara ignoro si hi ha algun Gremi que encara s'hi apunti. En aquella època ens feia molta il·lusió, doncs era un dia especial que marcaba una certa diferència amb la gent que aquell dia treballava.

Un altre dia de memòria històrica de joventut, és la festa de Santa Llúcia quan s'aplegaven a l'explanada de la Catedral, les modistes que anaven a celebrar la seva festa venerant la seva patrona a la capella, i on acostumaven també a concentrar-se els estudiants per festejar a les noies. La premsa de l'època en feia ressò com una pràctica divertida.

Ara, davant la crisi i esperant la nova regularització laboral, es parla de tornar a modificar el calendari de festius. Els jubilats actualment ja no ens preocupa, però també hem hagut de ballar força durant la nostra vida laboral lluitant per dignificar els horaris que actualment regeixen. Les noves generacions tindran altres feines, aconseguir llocs de treball dignes i lluitar també pels seus objectius.

***

Jocs perversos

2011-11-27T16:47:00.001+01:00

Ahir varem experimentar "teatro del bueno" com diu l'inefable José Mourinho, però l'escenari d'ahir tarda no era entre professionals de la pilota, doncs va ser dins l'àmbit propi dels professionals de la nostra escena.

Jocs perversos són els que practica una parella, gaudint de la manca de respecte per la vida d'altres joves parelles, i encoratjats per excessos de alcohol i tabac, demostren les seves frustacions personals de 23 anys en comú, intentant arrosegar-los en aquest abisme d'una vida amb manca de valors.

Les dècades dels 50 i 60 del segle passat, van ser cultiu als EE.UU d'una societat amb ganes de superació amb mètodes no del tot ortodoxos, segons visions que ens van arribar per mitjà del cinema i teatre des d'aquell Continent. El retrat d'una generació que sortia d'una Guerra mundial, i que van aprofitar els autors teatrals i literaris per projectar-lo en les seves obres.

Edward Albee ens ho va mostrar en "Quí té por de Virgínia Wolf" en la representació que ha programat el Teatre Romea de la nostra ciutat. És una obra dura, sobradament coneguda, i que és un repte pels actors, el lluïment dels quals pot ser espectacular, però pot caure amb l'histrionisme excessiu.

Actualment en el nostre país tenim un ampli ventall d'actors que considero d'una excel·lència comparable a d'altres de nivell internacional. En aquest escenari ens posen de manifest aquella societat malaltissa que el dramaturg va voler plasmar en l'obra teatral. Els quatre actors, ben dirigits per Daniel Veronese, van adquirint força a mesura que l'obra va avançant. Crec que en Pere Arquillué està genial i la seva actitud logra ser força creïble per l'espectador. En canvi, sota el meu punt de vista, Emma Vilarasau, malgrat que també està a l'alçada del paper que representa, potser sobreactúa en excés i no dóna la credibilitat que logra el seu acompanyant. El tàndem el complementen Mireia Aixalà i Ivan Benet, tots quatre però, logren destapar emocions internes de cadascún d'ells.

Agraeixo que darrerament les representacions no es parteixin amb entreactes, doncs crec que trenquen el ritme del seu desenvolupament.

En resum, una profitosa tarda de teatre i "del bueno".

***

Ja tenim colors. Tindrem pacte fiscal?

2011-11-21T15:57:00.001+01:00

Ahir vaig parlar de colors. Avui segueixo. Ja els tenim perfectament ubicats.

Aquest matí he rebut un correu amb la còpia d'unes pàgines d'un llibre de Geografia de Catalunya de l'any 1896, en el qual parla de les Balances Fiscals del segle XIX, les quals reprodueixo

Catalunya 1896

Avui, després de les eleccions espanyoles amb la victòria aclaparadora del PP, he recollit també un parell de titulars de premsa:

Catalunya2011

" El PPC assegura que "Catalunya jano és una anomalia política" i que Rajoy allargarà la mà a tothom."

"Durandestaca que Catalunya ha votat el pacte fiscal i que Espanya "ens ha detractar diferent".

HO ACONSEGUIREM?

Volent no ser incrèdula i animar-me una mica, he buscat alguns esdeveniments ocorreguts al nostre país l'any 1896 i he trobat un parell de curiositats:

1896- El govern espanyol prohibeix parlar en català per telèfon.

1896- El Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestreLluís Millet, sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himnede l'Orfeó Català. S'estrenà a Montserrat en la cerimònia de la benedicció dela senyera. Va ésser prohibit pelrègim franquista del 1939 al 1960.

No he saltat de contenta, valoreu vosaltres mateixos...

***

Colors

2011-11-20T11:53:00.001+01:00

M'ha agradat el disseny de la portada del Diari ARA d'avui diumenge 20N, dia de les eleccions espanyoles.

L'editorial ens pregunta: "Quin color vols per a Catalunya?"

Crec que la resposta és fàcil. Jo crec que hauria de ser BLAUGRANA, ja que aquests colors són els que més entusiasmen al poble català.

Havent viscut la poca passió que ha despertat la campanya electoral, i la gran exaltació que desperta sempre la combinació blau-grana, jo no tindria cap dubte.

No valen els colors concrets, els matisos són sempre els més acollidors. De totes maneres crec que els pronòstics es faran realitat i haurem de tornar a lluitar amb el color blau. Aquesta nit ho veurem. Ja cal que comencem a bellugar-nos. És el color que ens volen imposar pels segles dels segles....... Tornaren a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer...

***

Posada en escena diferent

2011-11-15T19:00:00.000+01:00

1 de novembre de 2011

Faig un apunt que trigaré alguns dies a publicar-lo. Vull comentar el llibre del Club de Lectura, amb les meves impressions, abans de fer-ho amb els companys/companyes, amb els quals posarem en comú d'aquí quinze dies, ja que el tinc molt fresc i a més m'ha deixat un regust especial amb ganes de no esperar, malgrat que afegiré un segon apartat, amb més aportacions de les que jo hagi pogut reflectir en un començament, d'aquesta lectura tant interessant de comentar.

La primera novel·la de la Montse Benegas és l'obra triada per la nostra trobada mensual i que entre tots/es farem bullir l'olla en la nostra esperiència lectora. És un títol que fa pensar: Una dona incòmoda, però jo també li posaria: Una dona infeliç.

Potser la incomoditat de la seva manera de ser de cara a la societat, no li proporciona la felicitat que tota persona vol trobar a la vida, però no s'esforça en esmenar el seu comportament, malgrat que n'és conscient i manté una insatisfacció permanent.

Des de la seva adolescència manifesta una gran intel·ligència que utilitza per aconseguir dels seus pares tot allò que es proposa, a través d'un cert desequilibri personal. Aquesta actitud, amb els anys ella mateixa li posa nom: (indolència, anomia, psicopatia).

Intel·lecte i creixement personal no segueixen la mateixa línia d'equilibri, provocant qüestions de desordre alimentari i actituds inesperades. El seu estat li provoca defugir l'ajuda personal de professionals que els seus pares li van proporcionant, però quan els té, la seva actitud rebel i intel·ligent, sap capgirar la situació per aconseguir el que es proposa, que és la recepta per consumir pastilles, les quals segons ella, l'ajuden a tirar endavant.

En un ambient paternalista potser de manca d'estimació, arriba a la Universitat sense massa esma, triant uns estudis amb una certa indolència per mimetisme patern. És una noia brillant per estudiar i que amb un esforç relatiu va aconseguint també objectius dins l'àmbit laboral, però amb una misantropia en estat avançat i amb la recepta de píndoles a la butxaca, busca una felicitat que no troba.

Manté una freda relació amb els pares, malgrat la dependència econòmica, això si, quan les seves crisis toquen fons, i requereixen l'ajuda paterna, com a pares, aquests han de córrer a fer-se'n càrrec.

La seva vida transcorre també amb fredor, volent mantenir distància amb els companys i aïllant-se en el seu món solitari que anomena "petxina", i deixant-se endur per l'addicció al tabac. No li manca ajuda material, ja que els pares van cobrint totes les seves necessitats. Envejada pels companys d'universitat i més tard també pels companys doctorants, a més de seduïda, va compaginant aquest ball de jocs de treball i seducció, només trencat per una sola amiga que perd en circumstàncies dramàtiques. És una persona que li costa estimar i compensa aquesta mancança amb actituds infantils i comportaments excèntrics per cridar l'atenció dels altres.

Hi ha un punt explicatiu a la contraportada del llibre, que diu que vol ser també una crítica del sistema universitari actual per mitjà de la protagonista. Realment és així, ja que aquesta dona es manifesta prepotent i creu que ningú està a la seva alçada, però voldria creure que aquest tema, en les nostres universitats catalanes ja s'està eradicant, malgrat que potser quedi algun reducte de velles glòries aferrades a la poltrona.

Tota la novel·la està escrita en primera persona, té un esperit d'alts i baixos constant i a mi m'ha produït una certa angoixa, la qual m'ha arribat a voler acabar el relat amb impaciència, ja que tot ell porta el mateix ritme que els sentiments de la protagonista. Crec que l'escriptora logra aquest compàs vibrant, el qual m'ha recordat la novel·la "Vals" de'n Francesc Trabal guanyadora del premi Creixells de l'any 1936 i que vaig fer-ne un petit comentari en el blog.

Com deia al principi, deixo aquí l'apunt el qual ampliaré amb les opinions que resultin de la propera trobada.

***

Han passat quinze dies. El tema de la novel·la, com esperàvem ha donat molt de sí, malgrat que han quedat moltíssimes coses al tinter, ja que un parell d'hores no són suficients per analitzar tot el que ha volgut dir l'autora. Una de les coses interessants que ha sortit, és que si la Montse Banegas és conscient de tota la problemàtica que ha posat sobre el paper, amb les contradiccions i irresponsabilitat de la protagonista del llibre.

Poca cosa més afegiré als comentaris inicials. Hem anat donant voltes sobre les carències emocionals del personatge i hem coincidit gairebé tots amb les analisis. Ha estat una sessió vibrant i amb la traca final de la nostra conductora fent-nos exposar un a un, com vèiem el futur d'aquesta noia. Ha estat realment esplèndida la capacitat de cadascún per posar un punt i final, ja que l'autora havia posat un punt i seguit.

***

Filosofia de vida

2011-11-11T12:56:00.001+01:00

Això és el que ens mostra en aquest llibre en Haruki Murakami, el qual es despulla davant els seus lectors amb un relat de com ell equilibra el seu cos amb la seva ment per mitjà de l'esport.

Va estar deu anys gestant aquesta idea que va dur a terme l'any 2008, recopilant experiències exportives des del any 2005.

Els que som "murakamistes" n'hem gaudit força amb les seves reflexions i amb la seva vitalitat a l'hora d'afrontar reptes. Amb una gran concentració i esperit competitiu, ordena la seva vida entre el fet de córrer i el treball metòdic d'escriure. A través de les seves sensacions a l'aire lliure, es comunica amb els seus lectors amb una manera de veure el món gaudint de l'espectacle de la natura en totes les seves dimensions.

[Així doncs, ara em trobo vivint en aquest món que de jove no em vaig poder imaginar. Quan hi penso ho trobo molt estrany. No sabria dir si tinc sort o no, però em sembla que no cal escalfar-s'hi gaire el cap. Per a mi -igual que per a tothom- fer-se gran és una experiència que no havia tingut mail, i els sentiments que em desperta també són sentiments que no havia tingut mai. Si fos alguna cosa que ja hagués viscut abans potser ho podria entendre amb més claretat, però com que no ho és em costa una mica. Per tant, l'únic que puc fer de moment és posposar qualsevol judici detallat, aceptar les coses tal com són i aprendre a conviure-hi. De la mateixa manera que accepto el cel, els núvols i els rius. Em fa l'efecte que en tot plegat hi ha alguna cosa còmica, una cosa que no em voldria perdre per res del món.]

De tant simple, ho trobo genial. !

***

I més......

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Fa dos anys, el 2009, una blocaire molt apreciada, me'l va recomanar:

[Si t'agrada Murakami, Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (no sé si està en català) és moooolt bona. És una novel·la amb una trama que enganxa, amb mescla de realitat i fantasia, però sempre versemblant, i amb molt, molt de simbolisme. L'he llegida aquest estiu, per recomanació del meu home que és murakamià fins a la medul·la i que la considera com la millor novel·la d'aquest escriptor.

Besets, i moltes gràcies pel teu comentari al meu bloc.

14 de setembre de 2009 9:20]

Doncs, si, tenia raó, la trama enganxa i les seves 900 pàgines, et passen en un tres i no res. Quan vaig adquirir l'exemplar de butxaca, encara no havia sortit l'edició en català, és per això que la traducció que poso és en versió castellana, que és la que he llegit. És un llibre "Murakami" en estat pur. No sé si és la millor novel·la però a mi m'ha agradat. Simbolismes, reflexions, molta fantasia, personatges estranys, però qui no és singular en el nostre món? Un còctel amb la cirereta final. Gens menyspreable.

***

In memoriam

2011-11-07T23:00:00.000+01:00

Avui hauries complert 89 anys.

Les teves flors

L'escola on et vas educar

La teva ciutat

La teva lectura

El teu poeta

PIRENENQUES
II
Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l'ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
amb un somrís eixut tot esblaimat.

Joan Maragall

El teu poble d'adopció

amb les seves vinyes....

és la meva manera de recordar-te.....

***

Samhain (Festa dels Morts)

2011-10-31T19:28:00.000+01:00

A la ciutat de Reus tenim Carrutxa el Centre de recerca i difusió del Patrimoni etnològic i la Memòria històrica, del qual per mitjà del Departament de Cultura de la Generalitat, n'he tingut coneixement i són gent molt activista en el que es refereix a cultura tradicional.

Tafanejant al pare Google he trobat que aquest Centre ha penjat una introducció de les Festes de Tots Sants a Catalunya, la qual he trobat molt interessant i em permeto la llibertat d'annexar-la en aquest apunt per si a algú li fos d'utilitat (aquí)

Abans que arrelés als nostres indrets els constums celtes de la Diada, i malgrat que aquests evidentment, van ser molt abans en el temps, tots tenim els nostres records de la família al voltant de la taula menjant panellets fets de la mare, i castanyes torrades que a vegades se sucarrimaven massa o a vegades massa poc. Al voltants del foc, els que sóm de ciutat no hi podiem estar, però si les preparacions de comprar ingredients i decidir de quins gustos ens agradaven més els panellets, ens portaven a celebrar aquest dia i que aleshores els petits ignoràvem que existíssin en altres contrades, una altra manera de celebrar-ho.

És curiós com les tradicions es van barrejant i es van transformant. Per això és bo que ha hagi qui vetlli per aquestes pràctiques i d'una manera entenedora i didàctica posi de manifest els costums del pobles. Carrutxa ho fa, i des d'aqui el meu agraïment.

Logo de Carrutxa extret d'Internet

***

Paraules, paraules, paraules....

2011-10-28T17:33:00.000+02:00

***

Flaires del passat

2011-10-24T18:25:00.000+02:00


Una vella coneguda olor -J.M. Benet i Jornet

Ha començat la temporada teatral a Barcelona amb obres força interessants. No tot es pot veure, però les ganes hi són. Per començar, a la Sala petita del TNC, trobem una obra que el seu autor la va escriure quan tenia només 22 anys i reflecteix la societat treballadora, que en aquells moments hi havia en el barris del nostre país. És potser una obra teatral menor, però la direcció, els actors i la posada en escena fan que el públic passi una bona estona i els que l'any 1962 no havíem arribat a la majoria d'edat, ens fa recordar exactament la problemàtica que teníem, sobretot les noies, respecte al tracte amb el sexe contrari, essent llargament controlades per mares i veïnes que tafanejant darrera les persianes, observaven les nostres anades i vingudes de la feina a casa, i havent de donar explicacions constants d'algún retard ocasionat per motius diversos.

Els homes ho tenien força més bé. Tot els hi estava permès al·ludint necessitats pròpies del sexe i buscant matrimoni amb quí els pogués donar un futur benestant, malgrat que anés en contra dels seus sentiments, rebutjant ó manipulant a les noies que els hi eren fidels.

Un altre tema que també trobem exposat, és el possible enderrocament d'una part d'un barri, per contruir-hi una via ràpida. Als joves els preocupa poc, ja que volen sortir de l'ambient que els envolta i els més grans fent-se preguntes de a quin extraradi aniran a raure, convivint amb gent nouvinguda amb poques afinitats.

És un tema que en aquells anys se'n parlava molt, i personalment el vaig viure, atès que la ciutat volia renovar-se i molts barris van quedar tallats per aquestes vies que la fal·lera vial anava construïnt. Va ser quan van començar a sorgir les associacions de veïns i els joves dels sectors afectats, anàvem a informar-nos i gràcies als més agosarats, varen poder aturar algun d'aquells projectes.

Així doncs, benvinguda aquesta Vella coneguda olor que ens fa refrescar la memòria col·lectiva.

***

El principi d'un final

2011-10-21T18:24:00.000+02:00

Des de l'esperançadora trobada per la Pau a Donosti ens han estat anunciant el possible comunicat d'ETA proclamant el final de la lluita armada. Ahir ens va arribar, amb les consequències que això suposa a tota la societat, la majoria amb mostres d'alegria sense un gran entusiasme degut a les reticències que això comporta a partir d'aquest moment.

Els que varem viure el terrorisme d'ETA durant el franquisme, ens venen a la memòria els judicis sumarísims dels que van assessinar a sang freda persones adictes al règim per uns ideals que en aquella època podien tenir algun suport popular, però aquest conflicte de difícil solució, i després de ben entrada la democràcia, l'acció de matar per matar a qualsevol lloc de la Península, extorsionant al poble basc, segrestant a funcionaris, violant els drets de les persones innocents, i fomentant la por, les generacions actuals ja nascudes en un estat de dret, han pogut veure que no era aquesta la manera de defensar uns ideals, i que la llibertat ha de venir d'un treball minuciós i de les urnes.

Han estat 43 anys de sangs vessades que no han servit per a res. Per sort, estem al principi d'un final.
Costa pensar encara en aquest final, queda molta feina per fer. L'esperança però ens fa pensar que els temps han canviat i que les persones també. El diàleg ha de començar, i confiem en la habilitat dels que han de fer-ho i molta paciència. S'han de fer les coses poc a poc i ben fetes. De moment però, hi ha un país que podrà dormir les hores que li són necessàries. Això és el que importa a partir d'ara.

***

Hem posat fil a l'agulla

2011-10-11T18:01:00.000+02:00

El símbol de les tisores és present darrerament en la nostra societat, com a metàfora del que tots coneixem. Res més lluny d'utilitzar-lo en aquest apunt amb aquesta finalitat, ja que l'acompanya un fil i una agulla. El fil a l'agulla l'hem posat catorze persones unides amb els mateixos objectius: la lectura com a fil conductor de pasar-nos-ho bé, créixer personalment i intercanviar experiències i punts de vista relacionats amb aquesta activitat. Tot això evidentment, ajudats per la nostra conductora que amb criteri i enginy, ens encamina cap a aquests objectius.

Ens hem retrobat després de l'estiu. El grup és homogeni i divers. Aquesta diversitat ens uneix per debatre criteris i punts de vista diferents analitzant literatura i descobrint en ella idees i formes d'expressió, fent enriquir la nostra manera de veure el món i adquirir coneixements.

El primer dia no portàvem cap llibre llegit per comentar, però un text fragmentat de l'escriptor gallec Juan Farias, traspassat l'11 de juny d'enguany, (enllaço amb Wikipedia) que ens ha portat la nostra guia, ens ha fet aturar uns instants i reunir-nos en parelles, per debatre els continguts.

El fragment que ens va tocar llegir i exposar a mi i a la meva companya, servirà per finalitzar aquest petit apunt, esperant la propera trobada mensual en l'indret que ens acull, la Biblioteca Francesc Boix.

...

Leer, participar, es hacer literatura.
Enseñad a leer, por favor, enseñad a leer en los libros, en el viento, en los charcos de un dia de lluvia, en el bosque y en la luz, enseñad a leer, os lo ruego, para que nadie crezca hasta la edad de la avaricia y el desamor.

...

A la descoberta d'una arquitectura eclèctica

2011-10-09T21:12:00.000+02:00

Un matí de dissabte ben assoleiat i amb una certa fresqueta a l'ombra, comencem la passejada que comença a les 10,30 des de Casa Sagnier. Actualment aquesta casa és un Centre Civíc al barri de Sant Gervasi, però fa cent anys havia estat la Casa d'estiueig de l'arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia. Com era costum a l'època, la burguesia catalana ubicada a la ciutat de Barcelona, estiuejava al poble de Sant Gervasi de Cassoles, abans de l'annexió a la ciutat el 1897. Sembla que aquesta casa havia estat una antiga masia la qual va ser adquirida per la familia Sagnier i restaurada per a vivenda per l'arquitecte català. Dins de l'edifici es conserven unes fotografies de lleure de quan els Sagnier passaven els estius.

Amb motiu de l'exposició que Caixa Forum dedica a aquest arquitecte amb el títol de La ciutat de Sagnier, s'han previst alguns actes, entre ells el centre Cívic esmentat amb dues passejades. La primera va ser aquest dissabte i amb la gran sorpresa que només ens hi vam interessar sis persones.

El recorregut va ser breu, atès el gran nombre d'edificis que tenim a la ciutat i que passem per davant infinitat de vegades ignorant la signatura de la seva procedència, però amb l'ajuda de la guia, vam poder conèixer una mica més aquesta arquitectura i el seu creador.

Se'l considerava un "arquitecte senyor " per sortir de les normes modernistes estridents. Les seves etapes arquitectòniques van ser tres: Eclèctica, modernisme convencional i classicisme.

Vaig aprofitar de fotografiar els edificis els quals varem veure:

Casa Dolors Vidal (la casa familiar)

Casa familiar d'estil neo-clàssic amb balcons de ferro forjat

Tribuna de la casa on Sagnier va ubicar el seu taller d'arquitectura

Casa Coma

Modernisme mesurat del 1888, de línies suaus i motius florals

Casa Mulleras


Modernisme rectilini del 1906

Edifici que va ubicar la Union Nationale París

Casa Miquel Fargas

Plaça Catalunya


Edifici recordat com a seu del Banc Central

Edifici emblemàtic de la Caixa de Pensions

Escultura de Manel Fuxà del 1917 que representa l'estalvi

A la Plaça de la Catedral varem acabar el recorregut veient el Palau episcopal de Barcelona, la façana del qual també va ser restaurada per l'Enric Sagnier

L'obra d'aquest arquitecte va ser reflex d'una època de grans transformacions i marcada pel creixement de les ciutats. Van ser projectats també per en Sagnier, edificis públics, esglésies, escoles religioses, hotels, fàbriques. Edificis que van contribuir a modelar la personalitat de l'Eixample de Barcelona, tot això va ser fruit de l'esperit emprenedor de la burgesia que va marcar tota una època i que ha deixat una empremta en la imatge de Barcelona.

***

No anem bé

2011-10-03T15:43:00.000+02:00

No anem bé, dirien els meus avis, veient florir la meva buganvilla en plena tardor, com un senyal diví, quan després de la seva llarga vida només ho havia fet els mesos de maig i juny i a hores d'ara en anys anteriors les fulles les anava perdent.

No anem bé, amb aquesta sequera, també boletaire, que els berguedans suspiren preveient la manca de barcelonins de la city omplin les seves fires i carreteres per endur-se els cistells plens dels seus productes autòctons.

No anem bé, quan tenim el col·lectiu sanitari sortint al carrer per defensar els seus interessos laborals.

No anem bé, quan els nostres joves a mitja carrera universitària s'hagin d'estar plantejant haver d'emigrar per desenvolupar el seu mitjà de vida en altres indrets.

No anem bé, amb el tancament d'empreses i acomiadaments massius de personal obligant a desenvolupar l'economia submergida per subsistir.

No anem bé, amb els desnonaments, sense donar solucions cas per cas, d'una manera raonable.

No anem bé, amb els responsables polítics de la gestió pública que han fet malbaratament dels bens públics i ara ens volen mostrar la seva cara de xai amb els seus discursos increïbles.

No anem bé, amb unes properes eleccions estatals que ens pronostiquen la victòria d'un partit que no respecta els drets de les perifèries nacionalistes ni del dret a la diversitat.

No anem bé, amb ministres espanyols ambigus que tenen dues cares defensant projectes i creant confusió a Europa i al seu propi Govern espanyol, obviant el bé comú.

No anem bé, amb les concentracions de civils a les places, intentant aportar solucions als problemes però sense una línia a seguir, ja que tants caps tants barrets.

No anem bé, amb les protestes sense diàleg i amb evidents mostres de violència continguda.

No anem bé, legislant a tort i a dret, obligant a infringir lleis, sense un veritable estudi de la situacions a tractar.

Ara però, si que anem bé amb un petit raig de llum que ha aparegut al nord de la Península, amb la possible eradicació de la violència terrorista que tant dolor ha causat durant anys a moltes famílies i que moltes d'elles ja han nascut amb aquesta espasa de Dàmocles al damunt. Tindrem la sort de poder-ho veure aviat?

***

Colors de tardor i Tramuntana

2011-09-25T18:46:00.004+02:00

La Tramuntana ens va rebre fa vuit dies amb el seu vestit potent i després d'unes hores de mostrar-nos la seva cara desagradable, se'n va anar deixant-nos el regal d'uns colors dignes del millor fauvisme. Els cels nets i polits i la fresqueta imperant, no ens ha impedit de cap manera fer banys de mar amb unes aigues netes i transparents que els peixets aprofitaven per pessigollar-nos les cames i deixar-se veure emmig de les pedretes i la sorra del fons.

Port de Llançà

Hem tornat a visitar llocs coneguts i altres als quals els hem vist per primera vegada. Sempre descobreixes llocs nous i si més no, els vells canvien amb els anys i gaudeixes d'aquests canvis una vegada més.

Cap de Creus

El nostre país és petit i no ens falten motius per recorre'l una vegada i una altra, i si més no quan creues la frontera i entres a les terres que havien estat també nostres, les trobem ordenades i amb forces signes de la cultura que hi varem deixar.


Escultures d'Arístides Maillol a Banyuls de la Marenda

La Memòria històrica de la Maternitat d'Elna. Una visita que val la pena no deixar-la de banda.

Ni tampoc la Catedral d'Elna, i el seu claustre romànic, que no es poden deixar perdre.

Visita gairebé obligada és Cotlliure, amb el seu cementiri vell on reposen les restes del poeta Antonio Machado

Els camins de ronda et fan gaudir d'aquesta natura erosionada, que les aigües i el vent van configurant. Passejar-s'hi és com trobar-se en indrets allunyats anys llum del nostre habitat cotidià, i només són uns pocs kilòmetres el que ens separa. Uns dies que trenquen la rutina i ens acumula energia com un carregador d'aparells electrònics, una necessitat que tenim el ser humà, d'anar endollant el carregador, sempre que es pugui, quan aquesta energia va minvant.

I així, anar fent camí, com el nostre emblemàtic ase, que poquet a poquet circula per aquestes planes recorrent els nostres camins tan plens d'història i patrimoni.

***

Testimoni de pedra

2011-09-14T20:01:00.000+02:00

Un pont de pedra testimoni durant cinc segles de la vida d'una ciutat: la kasaba de Visegrad. Des de la seva kapija els seus habitants de generació en generació, han vist discorre les aigües del riu Drina a través dels seus onze arcs. Aquesta construcció de bellesa única, segons es deia en els vells temps, és el nus indispensable que uneix Bòsnia amb Sérbia.

Aquest pont va ser construït per ordre del gran visir Mehmed-paixà, el qual era d'un poble anomenat Sokolovic', situat darrera la muntanya que envolta el pont i la kasaba.

l'Imperi otomà, arrencava de les seves families nens cristians, sans, intel·ligents, de bona aparença entre deu i quinze anys, per ser circumcidats i islamitzats, perquè passessin la resta de la seva vida en els seus destacaments o en altres serveis més importants de l'Imperi. Un d'aquells nois va arribar a ser Mehmed-paixà, que va conduir la majoria de guerres i eixamplà les fronteres de l'Imperi otomà. Aquest home va haver d'oblidar tot el que deixà en el país d'on l'agafaren, però no va oblidar el pas del Drina a Visegrad i va ordenar la construcció del pont.

Fent un incís, voldria comentar que, en la nostra estada a Bulgària, Grècia i Turquia, terres de civilització bizantina, havíem observat icones amb la imatge de Sant Jordi portant nens a la grupa del cavall, i ens van comentar que les llegendes li atribuïen la salvació de criatures en mans dels musulmans.

Doncs totes aquestes històries i d'altres en les explica Ivo Andric' en el llibre El Pont sobre el Drina.
Un seguit d'històries que tenen com a denominador comú el pont que veu passar la vida a través dels seus arcs. L'autor, escriptor iugoslau guardonat amb el Premi Nòbel de Literatura del 1961 ens vol donar a conèixer persones amb una varietat d'ètnies i religions, totes elles agitades per sentiments contradictoris que les fan moure en ambients que a través dels segles no han canviat gaire. Viuen plegats: cristians, ortodoxos, musulmans, i jueus, tot un símbol d'unió entre pobles. Aquest món descrit per Ivo Andric' resta encara un clam d'esperança.

La novel·la consta de 328 pàgines i està escrita en ordre cronològic del pas del temps. És important poder seguir els esdeveniments d'uns països sempre enfrontats per guerres i malentesos polítics i a més sota el jou de musulmans i cristians a través dels seus respectius Imperis. A vegades potser, el relat es fa una mica pesat degut a la prosa massa descriptiva i costumista del segle passat. Això no treu però, la descripció força interessant que fa dels comportaments humans i la convivència força tolerant de tres religions que es van trasformant segons els esdeveniments polítics.

Aquesta foto és extreta del blog d'un estudiant català anomenat AITOR en el seu pas per Visegrad

***

Homenatge pòstum

2011-09-12T17:01:00.001+02:00

Montserrat dia 10 de setembre recordant a Josep M. Cardona.
Retrat espiritual

"El camí de la vida, em sembla a mi, consta de tres fases principals. La primera, bàsica, és la formació al si de la mare, la segona la que ens pot semblar més llarga, va des de la infantesa fins a la vellesa (els qui hi arriben) i la tercera, la més important pels creients, és el traspàs de la llinda de la Casa del Pare"

La mesura de l'amor

"Estimar fins a servir, i precisament uns homes i dones com els que tenim al costat, comporta sens dubte moltes proves i sofriments. Quan servim fins i tot donant trossos de vida, entenem la veritable grandesa de l'Evangeli.... "

L'Ésglésia

"El compromís de tot cristià ha de ser la construcció de la unitat de l'Església, en un respecte i col·laboració amb tots els membres que en formem part, des dels fidels de base fins els nostres pastors. No podem confondre l'Església veritable, autèntica, amb el pobre aspecte extern que sovint li donem els homes i dones que la formem. El vi ordinari s'acaba aviat, el que ens dóna el Crist és generós i abundant, no s'acaba mai"

"La fe és un do. El rebem de Déu. Però cal que la cuidem. És com un arbre jove que cal regar-lo, podar-lo i donar-li forma per tal que doni fruits. És una tasca molt delicada i fràgil. La portem en vasos de terrissa".

"El Ressuscitat és un terapeuta, un metge, un guia que vol ajudar-nos en el viatge a les nostres arrels. Ahir ens preguntava la raó del nostre plor: Avui vol conèixer allò que portem entre mans. ¿Quines són les nostres preocupacions actuals? ¿Què és el més important en la nostra vida? Què o qui ocupa els nostres interessos o el nostre temps? ¿De què parlem a les persones que es posen al nostre abast? ¿Quina és la raó de la nostra vida?"

"Els monjos tenim un avantatge, i és que som capaços d'estar present en esperit, des del monestir, a tots els llocs, a tots els esdeveniments i amb totes les persones que estimem"

"Vaig fent camí serenament. Us diria mentida si no us comentés que hi ha estones de tot. Però la Gràcia de Déu és més gran que les defallences humanes que tots portem a sobre. I el que més em fa sentir-me fill de Déu, són les vostres pregàries, els vostres records, les vostres mostres d'afecte manifestades de tantes maneres"

Josep M- Cardona
Traspassat el 20 de setembre de 2010

***

Diada Nacional de Catalunya 2011

2011-09-11T10:12:00.003+02:00

Endarrera aquesta gent tant ufana i tan superba!!!

FELIÇ DIADA

***

40 minuts de confort i .........

2011-09-09T20:42:00.000+02:00

sis hores d'incertesa són les que varem tenir ahir viatjant amb els nostres ferrocarrils, de Barcelona a Figueres-Vilafant i a l'inrevés. Els 40 minuts del títol són els que vam poder gaudir del TGV des de Figueres a Perpignan també anada i tornada per terres de la Catalunya Nord.

Quan varem decidir anar a Perpignan per visitar Visa pour l'image, vam voler tenir una experiència ferroviària per anar i tornar el mateix dia, enllaçant els nostres FFCC amb el TGV francès. Cal que comenti el fet? Desgraciadament res de nou. Un tren d'anada i tornada amb només una parada a Girona, va trigar dues hores fins a Figueres. A l'anada tot correcte, amb un ai al cor per si no podiem enllaçar, però malgrat la velocitat intermitent, vam arribar a l'hora prevista, doncs només teniem un quart d'hora de marge. Ai la tornada!!!! Com que no havíem d'enllaçar enlloc, el super tren de l'Adif es va permetre el luxe de aturar-se i aturar-se, no sabem a on ja que a l'exterior era fosc i negre, i mitja hora va ser el retard de l'hora prevista. Entenc perfectament les protestes dels pobres usuaris cotidians de rodalies. Gairebé vam arribar a mitja nit i sense cap tipus de disculpa. Un tren amb propaganda de "enlace internacional". Això si, durant el trajecte va passar el clàsic revisor, i donava les "gracies" en castellà, català i anglès! Tot una novetat!

Com a contrapunt, el TGV que venia de París, pels altaveus de l'estació de Perpignan, van anunciar en tres idiomes, francès, català, i castellà d'un possible retard d'entre cinc i deu minuts amb una disculpa als passatgers, la qual cosa no es va produir i el tren va arribar a la seva hora.

Nova estació de Perpignan

Recordo que quan la dictadura i feiem les escapades a la Catalunya Nord, ens agradava entrar a un país on les coses funcionaven. Ara després de més de 30 anys, continuen funcionant, i amb grans diferències encara amb el nostre país, i això que el sud de França, respecte al Nord, és el lloc més "deixat de la mà de Déu", diuen....

La ciutat amb força activitat comercial i de visitants, ens va acollir com sempre amb el seu tarannà habitual. Varem caminar molt, d'exposició en exposició, varem dinar en un restaurantet centenari que varem trobar a la ciutat vella, un espai que ens va agradar pel seu estil bohemi.

També vam descobrir el Palau Pams, que albergava precisament una de les exposicions relativa als fets de Tunísia, un edifici força emblemàtic del segle XIX de la ciutat, també per haver-hi viscut el polític nord-català Juli Pams que fou Delegat de Franca a la Societat de Nacions.

El que si vaig poder comprovar és el fet de la manca cada vegada més, del coneixement del català com a segona llengua dels seus habitants. Si demanàvem alguna cosa en català, la resposta era en castellà, ja que erem visitants "espanyols". El castellà en el servei turístic, és l'idioma amb el qual et responen, malgrat que ens esforcem en parlar una mica de francès. Només una botigueta a prop de la Catedral vaig veure que venien banderes, ases i tota mena de figuretes pintades amb la bandera catalana com a reclam turístic. Per més que els carrers estiguin amb rètols bilingües, i pels altaveus de l'estació anunciin els horaris en català també, i la regió es consideri la catalane, només ha quedat el català com un reducte folklòric. Això podria pasar-nos també a nosaltres, si deixem que el centralisme es vagi apoderant de les nostres arrels.

Cansat i abatuts vam tornar després d'un dia assolellat immillorable.

***

Escola catalana

2011-09-04T20:55:00.001+02:00

Jo no tinc facebook, però m'afegeixo a través de la meva plataforma, a la crida que s'ha fet en aquell mitjà

"La immersió lingüística és la única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara acatem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!"

És un nou atac a la nostra llengua i a la immersió lingüística al que hem de donar resposta unànimement.

AFEGIU-VOS A LA CRIDA !!

Verd Aigua

2011-08-26T18:49:00.001+02:00

Una vegada més m'he deixat influir per blogaires experts en literatura i no m'he penedit gens. Seguint la dèria croata que m'ha està aclaparant, no vaig dubtar en buscar a la Jaume Fuster si hi havia disponibilitat del llibre auto-biografic Verd Aigua de la Marisa Madieri. Vaig tenir sort, i en un tres i no res em vaig endinsar en aquesta lectura fragmentada en un Diari de vivències personals. Poca cosa sabia d'aquell país abans de la unificació iugoslava i en aquest diari personal considerat com un petit clàssic contemporani, he sabut de l'èxode dels italians que van haver de marxar de l'actual Rijeka ara Croàcia, ciutat que varem trepitjar fent estada una nit, en el nostre darrer viatge.

Rijeka 2.08.2011

La manera com la Marisa descriu la seva ciutat natal, llavors nomenada Fiume, i que era dins de territori italià, i la seva infantesa viscuda a casa de la seva àvia que va ser el seu espai d'aventures domèstiques, és d'una sensibilitat exquisida.

L'èxode es va produir a l'estiu del 1949 amb destí a Triestre i és aquí, i a cavall a casa d'uns oncles al Lido de Venècia, on la Marisa va viure l'exili amb la família, dins dels Silos preparats pels immigrants procedents de les ciutats absorbides per la nova Iugoslavia de Tito.

El relat ens condueix entre present i passat, amb tot detall, de la dura vida de l'autora, i dels sacrificis materns, sempre en primer terme, per tirar la família endavant, procurant estudis per les filles, sommiant un futur millor.

...La meva mare també rentava sempre a mà. Tan sols els últims anys de la seva vida es va poder permetre una rentadora. Si a Fiume la feixuga bugada era esgotadora, al Silos era tota una gesta. La mama escalfava pacientment cassoles d'aigua, les abocava fumejant en un gran cossi que hi havia al traster i deixava la roba tota la nit en remull amb lleixiu. L'endemà s'ho emportava tot al safareig comunitari, refregava molta estona la roba amb sabó, encorbada sobre la bassa de ciment i l'esbandia amb l'aigua glaçada. A l'hivern sempre tenia les mans vermelles, aspres i una mica inflades. Malgrat l'esforç que suposava aquesta feina per a la seva dèbil constitució, no permetia que jo i la meva germana l'ajudéssim i ens mirava contenta si no abandonàvem els nostres llibres......

Un llibre que s'ha de llegir, pel que representa a nivell històric, a nivell personal, i a nivell literari. És un relat del pas del temps viscut en primera persona.

El postfaci l'ha escrit en Claudio Magris, escriptor i acadèmic, guardonat també amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 2004, i que va estar casat amb la Marisa Madieri. Per raons que es poden intuir fàcilment, va tenir grans dificultats per escriure el postfaci, per parlar d'una persona que va escriure llibres, i a la vegada va ser la companya de la vida, la desaparició de la qual segueix present en les coses i en les hores, segons ens comenta personalment. Aquest escrit posa el punt i final a aquesta petita obra mestra.

...Visc com sempre he desitjat poder viure: l'amor i l'existència compartida, els fills, la casa i molt d'afecte a dins i fora. Què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algún núvol ha torbat el meu horitzó serè, i els anys passen ràpids. El verd Urucuia travessa la vall amb meandres sinuosos i aigües profundes, i reflecteix els colors de l'albada i les ombres de la nit...

Marisa Madieri va morir prematurament de càncer als 58 anys amb una actitud valenta i generosa davant la vida.

***

Retrats de la Belle Èpoque

2011-08-22T18:45:00.006+02:00

Un dilluns indolent del mes d'agost. Hem agafat embranzida i a Caixa Forum hi falta gent.

Tot l'estiu amb anades i vingudes, moltes de les exposicions habituals que ens agrada visitar, havíen quedat ajornades pel mes d'agost, però aquesta calor dels darrers dies ens està deixant amb ben poques ganes de bellugada museística. Ara bé, cal posar-se "les piles", ja que esperant, esperant, hi ha el perill trobar-nos amb l'exposició closa i després tot són lamentacions!

John Singer. Vernon Lee, 1881
Théophile-Alexandre Steinlem. De tornada a la llar, 1897

Retrats i autoretrats. Com totes les Mostres de Caixa Forum, evidentment val la pena de no deixar-la escapar. Obres provinents d'importants museus europeus i també de col·leccions particulars fins i tot de Nova York, ens mostren a través de la Història de l'Art, un periode que va significar grans canvis socials. El retrat va tenir una demanda comercial notable que ens ha deixat un llegat representatiu de l'home modern i l'interès per la imatge que va projectar el seu en entorn social.

Giovanni Boldini 1916

M'han agradat els retrats de societat els quals tenien la finalitat de representar la posició social de les persones retratades, així com els retrats de grup que intenten emular el paradigma del retrat cultivat per pintors com Velàzquez i Rembrandt.

Joaquim Sorolla

Fam. de Don Rafael Errázuriz Urmeneta

Veient l'exposició, vaig recordar molt els tallers que vaig fer temps enrera, sobre la pintura dels segles XIX i XX de pintors d'aquesta època i que vaig anar describint en aquest mateix blog, i també que continuament la tallerista ens mencionava la famosa guerra francoprussiana, i totes en feiem sempre comentaris al·lusius. Va ser arran d'aquesta guerra fins la Primera Guerra Mundial, que a Europa es van generar grans canvis socials i els artistes ho van deixar reflectit en les seves obres.

Altres obres exposades

Joaquim Sorolla. Maria amb barret, 1910

Ramon Casas. La Sargantain 1907

Giovanni Boldini

Tolouse Lautrec

Joaquim Sorolla - El borratxo de Zarauz

Ens diuen els comissaris que, l'exposició proposa una mirada sobre els moviments pictòrics complexos de la Belle Èpoque, per desxifrar les claus iconogràfiques i psicològiques d'aquesta època fonamental a l'hora de construir l'esperit modern, i per intentar bastir ponts entre la història de la pintura i les històries social i cultural.

***

Això no s'acaba

2011-08-20T19:14:00.002+02:00

Les notícies que ens arriben darrerament de Kabul són els atacs suïcides del talibans contra tot el que és occidental. Ahir mateix un atemptat contra el Consell Britànic de Kabul que gestiona les relacions culturals del Regne Unit a l'estranger, precisament coincidint amb la celebració del Dia de la Independència de l'Afganistan respecte de l'Imperi Britànic el 1919, va deixar un resultat mortal d'almenys 14 persones. Des del govern del país es reclamen solucions polítiques, però els partits no se'n fien que els talibans respectin les lleis i la Constitució. És un conflicte llarg i dificilment a curt termini pot arribar la pau desitjada, i mentrestant el poble, com sempre, sofreix les consequències de les violències i abusos de poder.

Ja vaig parlar de l'Afganistan en aquest blog (vegeu) just fa ara dos anys, en ocasió de l'esforç que va representar dur a terme unes eleccions democràtiques que no han aconseguit encara la estabilitat esperada.

En aquell apunt, vaig comentar la lectura del llibre El llibreter de Kabul, un relat semi-periodístic de la vida de les famílies a Kabul, sobre tot de les dones.

Ara he llegit la segona novel·la de Khaled Hosseini, Mil sols esplèndids, autor del "best seller" "El caçador d'estels", la qual també ens comenta el paper de les dones en aquells indrets, sempre maltractades.

La prosa d'aquest escriptor segueix essent força reexida. Sap com captivar al lector amb els seus relats. M'agrada que vagi intercalant paraules vernacles ja que et fa sentir una mica més propera als protagonistes de la història que explica. El llibre consta de quatre parts i t'endinsa a la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra. És un clàssic del nostre temps com diu la contraportada.

En l'epíleg, datat el 31 de gener del 2007, el seu autor ens denuncia que la crisi dels refugiats afganesos, és una de les més greus del món, i ja fa gairebé tres décades que la guerra ha forçat a milions de persones a deixar les seves llars, per instal·larse als països veïns, Pakistan i Iran, no sense el sofriment de viure com a refugiats, amb els patiments que comporta aquest èxode.

Ara estem vivint més conflictes als països àrabs. Que ens depararà el futur un cop acabades aquestes guerres? Més refugiats? Més gent patint? Tenim molta feina a fer els països occidentals per ajudar a tirar endavant aquests col·lectius. De moment intentar la democratització, però la idiosincràcia la fa força difícil.

***

Un dia de la Mare de Déu d'Agost diferent

2011-08-15T20:15:00.004+02:00

Un any més hem arribat al 15 d'agost. Dia popularment dit de la Mare de Déu d'Agost. Festa de l'Assumpció de la Verge i Diada de Festes Majors a Catalunya, entre elles la de la Vila de Gràcia. Cada any m'agrada fer-ne esment per ser el meu barri de la infància i de records inesborrables.

Enguany, hem fet una visita diferent al barri. Hem tingut l'oportunitat de fer un recorregut pel refugi antiaeri de la Plaça del Diamant. A les 11 en punt del matí, ens esperava la guia, persona vinculada al Taller d'Història de Gràcia, el qual gestiona aquestes visites. Una trentena de persones hem baixat uns 12 metres per visitar un lloc emblemàtic de la nostra guerra civil i que molts dels graciencs n'haviem sentit a parlar per mitjà de la boca dels nostres pares i avis, però que fa ben pocs anys que ha estat habilitat per fer-ne visita arran de la Llei de la Memòria Històrica, ja que segons en ha dit la guia, per pressió popular aquest refugi es va poder salvar, i està en força bones condicions. A la Plaça de la Revolució n'hi ha un que en queda ben poca cosa després de la construcció d'un parking subterrani, i sembla que a la Plaça de la Virreina també n'existeix un que no s'ha entrat mai, ja que l'entrada es creu que està al costat de l'altar de l'Esglesia de Sant Joan. Actualment un altre refugi es pot visitar al barri del Poble Sec.

He trobat una web que explica breument la història d'aquests refugis (vegeu).

La guia ha fet un preàmbul a peu de carrer, dels bombardeigs que va patir la ciutat de Barcelona per l'aviació italiana, des de l'ílla de Mallorca.

Tinc una sèrie de cartes intercanviades dels que després serien els meus pares, des del 1937 al 1939, quan el meu pare estava al front d'Aragó i la meva mare li feia de "padrina de guerra"que llavors encara no tenia 16 anys, i reprodueixo un fragment de la carta datada l'11 de gener de 1938 que ella va escriure arran d'un d'aquests bombardeigs:

"Fou, un bombardeig terrible, al costat mateix de casa. Si no hagués estat a la part inversa de la pastisseria, a hores d'ara en Marià no es contaria com a un amic nostre i ben segur que jo ni cap dels meus no ens contariem entre el món dels vius.

No caldrà que em revesteixi de gran esforç per a fer-li compendre com va esser de terrible, els planys i crits dels infelissos imponia de debó, no es necessari que l'in faci gaires explicacions de l'ocorregut durant aquella nit pavorosa, doncs prou sabrà que es el que passa en aquestes ocasions.

Cregui que mai no he sentit la més petita senyal de por quan tocaven les sirenes d'alarma, però d'aquell dia ençà en que l'angoixosa escena em persegueix, dic que em persegueix perquè encara no he pogut foragitar-la del meu pensament, quan les ha sento no puc per menys, tota jo soc presa d'un nerviossisme, que procuro disimular perquè la meva mare s'espanta tan que tan sols li faltaria veurem a mi nerviosa i no soc bona per a res fins que no anuncíen que l'alarma ja ha passat.

No cal dir que en el nostre carrer quan esdevé la nit, ningú no para a casa seva...........

Espero que cap bombardeig no haurà afectat a cap dels seus familiars, segurament no, doncs no he sentit a dir que cap vegada hagi causat dany algun a Gràcia." [sic]

***

Descobriments per terres eslaves

2011-08-09T23:45:00.008+02:00

Una costa trencada com les famílies dels seus habitants, amb aigues transparents que et deixen visualitzar les pedres i els peixos de les seves fondàries, ens ha acollit durants uns dies com a visitants d'unes terres que van esdevenir tristes protagonistes d'uns esdeveniments bèl·lics que van esclatar ara fa una vintena d'anys.

Un guia de parla espanyola de mitjana edat, croata d'adopció i bon coneixedor de la història d'aquestes repúbliques tant maltractades per invasions i dificultats ètniques i nacionalistes, ens ha acompanyat aquests dies per tres d'aquestes joves repúbliques, Croàcia, Herzegovina i Montenegro. Hem tingut la sort de conèixer aquest home que va patir també els efectes d'aquelles guerres tant properes i que ens ha aclarit molts dels punts foscos que els que estem a l'altra banda del Mediterrani en havien quedat encara per entendre.

Amb goig hem comprovat que els països se n'estan sortint. El turisme envaeix les costes i les ciutats considerades Patrimoni de la Unesco. En aquestes setmanes de vacances massives arreu, les gentades circulen pels seus edificis i carrers, omplint establiments hotelers i descansant en les cafeteries de les places. L'interior potser una mica més auster, també els comerços turístics es veuen plens de gent buscant obsequis i records per emportar-se a casa.

Sorpresa va ser trobar a Mostar, en Joseph, un jove guia local croata de 22 anys, que parlés un perfecte castellà après en uns cursets que donaven les tropes espanyoles durant els anys que s'hi van estar. Ignoràvem que aquest tipus de coneixements puguéssin ser adquirits en aquelles circumstàncies, la qual cosa, sincerament em va agradar. El xicot n'estava molt orgullós.

També vaig descobrir per boca del nostre guia que els eslaus han tingut un únic Premi Nobel de Literatura, Ivo Andric' , i que era un mestre del relat curt. Per una veritable casualitat, aquesta vegada portava dins la maleta, un llibre que vaig agafar de la Biblioteca just abans de anar-me'n, titulat:

El jardiner de Sarajevo de Miljenko Jergovic', que es un conjunt de relats d'una gran qualitat literària que va rebre el Premi Ksaver Sandor Gjalski de l'Associació d'escriptors Croats i el Premi de la pau Erich-Maria Remarque (Alemanya), per ser una obra commovedora que ens presenta una sèrie de personatges en el Sarajevo assetjat per les tropes serbiobosnianes i que prenen vida a través d'uns relats emocionants i una prosa de gran perfecció estilística. Aquest autor, nascut a Sarajevo el 1966, corresponsal de guerra a Croàcia i columnista polític, se'l considera un digne hereu de Ivo Andric'.

Quan un viatge turístic, serveix també per conèixer uns espais que han estat tant propers, en quan a esdeveniments tràgics i colpidors d'una sèrie de guerres encadenades que recordem i que hem viscut recentment, et sents realment immers en aquesta història que anem fent entre tots i que no voldriem que es tornés a repetir. Les ferides però en aquells indrets són encara molt tendres i les enteses encara molt precàries i forçades. Qualsevol espurna desgraciadament encara podria esclatar.

El dos de maig tronava al cel i la terra. Va començar cap al migdia. Vaig acabar en un soterrani després de beure'm l'última coca-cola prebèl·lica i de fer un tomb per la ciutat amb el meu Escarabat i deixar-lo aparcat. Les explosions no minvàven ni tan sols quan es feia de nit. Estavem asseguts en aquell forat i parlàvem, nosaltres, que ens havíem trobat per primera vegada a la vida........

Frag. L'escarabat
El jardiner de Sarajevo

***

Dues Opera prima

2011-07-26T21:15:00.002+02:00

Dues blogaires han publicat els seus primers exemplars.

Maic - Tina Vallès

A l'altra banda del riu - Roser Caño

No conec personalment a la Tina Vallès, però el seu relat m'ha semblat sublim. La ingenuïtat d'un infant de vuit anys esperant un pare ideal, explicant en primera persona les seves vivències i els seus pensaments, pendent de les anades i vingudes de la mare i amb un germà immobil que sembla que no hi sigui, ens ha fet posar la "pell de gallina" en molts moments de la història.

Només són 86 pàgines que et fan entrar en un realisme contundent. Una mostra de com en poques paraules ben escrites, es poden dir dir moltes coses.

***

La Roser Caño la vaig conèixer amb ocasió de la 12na. trobada d'Ateneuesfera i ens va portar de regal aquest recull de contes amb la il·lusió que representa poder publicar un exemplar, el qual ens va dedicar amb molt d'afecte.

Admiro la capacitat imaginativa de la Roser que a través d'aquests relats ens manifesta la disposició del ser humà de l'acceptació dels canvis que en la seva vida es produeixen. Són tretze les faules que s'inventa per explicar-nos circumstàncies viscudes per personatges de la seva creativitat, en alguns moments veritablement kafkians. Desitjo que la il·lusió manifestada amb la gestació d'aquest volum que ha pogut veure la llum, sigui preàmbul en un futur, per a un nou germà.

***

Un rei al cos

2011-07-21T16:31:00.001+02:00

Mai m'ha agradat la prepotència, la manca d'humilitat i l'orgull mal entès del ser humà. Aquests qualificatius familiarment en diem tenir un rei al cos.

El fet d'alguns d'haver tingut la sort per circumstàncies de la vida, d'obtenir un bon status social, no justifica transgiverar els valors que suposadament han obtingut de petits, i creure's que són els millors i perfectes i no admetent lliçons de ningú.

A nivell polític la història ens ha donat personatges que han traspassat tots els límits possibles de prepotència, i actualment els poderosos continuen corrompent-se per diners i protagonismes per creure's que amb suborns poden arribar arreu.

No acabo d'entendre aquesta manera d'actuar. Que en treuen? Publicitat? Bona vida malentesa? Poder?
Suposo que de tot una mica.

Precisament és aquesta gent la que després haurà de donar comptes a la societat i haurà de passar un "calvari" intentant demostrar la seva innocència. Compensa això?. Potser sí que és això el que els motiva. Ser un personatge singular i estar en boca de tothom, ja que la seva mediocritat com a persona els indueix a procedir d'aquesta manera.

Darrerament estem vivint diversos episodis d'aquesta mena de persones acreditades que perden l'oportunitat que han tingut de poder passar a la història com gent honorable. Crec que hi ha molta manca de talent per arribar a aquest punt. L'eufemisme de que el poder corromp és una certesa.

Amb tot, crec que ha d'haver-hi autoestima, però que aquesta ha d'estar ajustada a l'escala de valors personals que cadascú ha de tenir. No hem de pensar en trepitjar a ningú. Crec que ens debem els uns als altres i aprendre constantment dels que en saben més. No tots hem tingut les mateixes oportunitats a la vida, però no per això hem de comportar-nos com a mentiders, dèspotes i autoritaris.

***

Ateneuesfera-estiu 2011

2011-07-17T13:17:00.002+02:00

Arribem amb puntualitat. Déu n'hi do la colla!

-Estic de vacances però he vingut!.
-Doncs jo les començo!
Aneu pujant ! Com esteu?

Bellugada de taules i cadires en un indret força emblemàtic. S'hi està bé, corre una brisa agradable sota els arbres. Rostres clàssics, rostres nous. Acompanyats de refrescos comencem el torn de paraules molt ben moderats.

Preguntes sobre com ha anat el darrer any del blog. Respostes interessants amb il·lusió de comentar les pròpies vivències. No sempre arribem a totes les veus per motius d'ubicació, però fem l'esforç d'aguditzar l'oïda. Propostes. Gent molt ben formada i atenta. L'educació impera. Es fa curta la tarda, dues hores i mitja que podia haver-ne'n estat més.

Un regal inesperat d'un llibre dedicat, d'una companya blogaire. El llegirem amb ganes. Un cop d'ull i ja es veu que serà interessant.

Ens acomiadem sense ganes però amb l'esperança de tornar-hi quan les fulles s'esgrogueeixin. Tot el que es fa amb il·lusió ha de continuar. Ho esperem....

***

Glamour en la Itàlia del Nord

2011-07-16T17:10:00.003+02:00

Macchiati, Cappuccini, Limoncello, ens han acompanyat uns dies per terres de la Itàlia del Nord, com també aquesta novel·leta de'n W. Somerset Maugham amb el títol de Una casa a Florència, malgrat que Florència encara no l'hem trepitjada, però l'hem estat acotant per a una futura ocasió.

No puc evitar endur-me companyia per llegir en el viatge, i em va semblar adient aquest títol, a més de ser una lectura fresca i digne per unes vacances.

Unes fotos del viatge i uns textos extrets de les seves pàgines, m'han semblat uns bons lligams per confeccionar aquest apunt.

-Es va posar un bonic vestit, es va guarnir amb els distints complements de joieria
que havia decidit portar i es va cobrir el cap amb un barretet una mica ridícul,
però molt elegant....

- El restaurant tenia una orquestrina. Els seus components anaven malgirbats, amb una mena de vestit de músic napolità i tocaven melodies napolitanes...

-En Rowley va encendre un cigarret i va observar la Mary mentre ella feia avançar el cotxe, girava el volant amb tota la força, apagava el motor i el tornava a engegar, feia marxa enrera amb precaució, es posava molt vermella i, a l'últim, feia mitja volta i emprenia el viatge de tornada. Van circular en silenci fins a l'hotel....

-Es tractava d'una estança noble que els propietaris de la vil·la havien moblat amb peces d'època de gran qualitat....

-El jardí era més accessible des de la gran sala dels frescos, i va ser des d'allà que va portar el noi...

-Els alts finestrals donaven a un jardí simètric de boix retallat, amb grans gerros de pedra que contenien flors disposades harmoniosament i estàtues barroques gastades pel temps...

-M'estimo el risc, ¿saps? No sóc una persona del tot decent, i aquestes coses m'aporten grans emocions. Una vegada, a Montecarlo, necessitava una carta per aconseguir mil lliures, i això també era emocionant; però res de comparable amb això. Per cert, ¿on és la pistola?....

"A vegades, els excessos són estimulants. Eviten que la moderació arribi a tenir aquell efecte mortal que adquireixen els hàbits"

W. Somerset Maugham (París 1874 - Cap Ferrat, 1965)

***

Giragonses

2011-07-02T18:39:00.008+02:00

Llegint el recull de Lectures crítiques de Joan Triadú, i concretament recordant la primera que es troba en aquest recull la qual va ser publicada en el Diari Avui el 1999, l'autor ens comenta els diversos aspectes de l'humorisme en literatura: ironia humorística i ironia tràgica, fent esment als contes de Quim Monzó. Com a antecedent de Monzó, ens parla de Francesc Trabal (1899-1957) quan innovava i desconcertava amb la seva novel·la curta i que va guanyar el Premi Crexells del 1936 amb la seva novel·la Vals.

Vaig llegir-la fa més de quaranta anys, per indicació de la meva mare que era una gran lectora, i que em va fer estimar els llibres. No recordant gairebé el seu contingut, he tornat a rellegir-la. Comprenc el que diu Joan Triadú sobre la innovació literaria. El pas endavant que va fer Trabal, que formà part del grup de Sabadell, juntament amb Armand Obiols i Joan Oliver, va ser una generació d'intel·lectuals que desgraciadament varem perdre per motius de la Guerra Civil i que sortosament avui hem recuperat molts descendents d'aquells impulsors de la imaginació literària.

Per casualitat avui he vist per TV un magnífic reportatge de la BBC dedicat a Picasso, de la seva gran capacitat creadora. De com la seva vida revoltada a París, va influir en la seva obra. M'ha recordat el protagonista de Vals, un xicot, anomenat Zeni, d'un gran desconcert emocional i volcat totalment en un univers de noies, sense saber amb quina finalitat esmerçava el seu temps en estimar-les, giravoltant com un vals. La novel·la es divideix en cinc parts: Preludi, Invitació al vals, Divertiment, Vals i Final. El personatge té els seus moments d'eufòria i d'enfonsada, com en Picasso i la seva vida sentimental, però evidentment sense el talent del geni. Cada vegada que el pintor trobava la seva "musa" i amant, la seva inspiració es mostrava eufòrica i quan la seva vida es complicava podia arribar a estar buït d'idees fins que tornava a enlairar-se i retrobava la genialitat pictòrica.

Sempre he estat una gran entusiasta d'aquest geni de la pintura, i avui quan he vist el reportatge, que s'ha basat en gran part en la seva gran obra: Guernica, amb tots els ets i uts de la seva inspiració, encara he pogut gaudir-ne més i fer-ne un paral·lelisme amb la lectura de Vals.

***

Postal de l'Úmbria

2011-06-27T00:49:00.003+02:00

Un pont de mar blava com la simfonia de Lluís Llach, ens ha transportat a Civitavecchia. Itàlia no te l'acabes. Regió a regió els descobriments es fan dia rera dia. Els paisatges verds de l'Úmbria ens han acompanyat tot just a l'inici del solstici, omplint-nos els ulls tot el viatge.

Flors arreu

En els portals de les cases els gessamins han florit i desprenen fragàncies marejadores, així com gran quantitat de til·lers que, amb les seves flors, van deixant la seva empremta en el nostre olfacte quan passeges pels carrers de les ciutats.

Circulant per la regió, observem els poblets enfilats dalt dels turons com una sanefa que separa el verd del blau del cel, un darrera l'altre com un mar d'onades verdes, que perfilen l'orografia del lloc.

Els camins de Sant Francesc ens han portat a visitar les ciutats medievals d'Assisi, Perugia, Spoleto, Orvieto, Viterbo, amb els seus carrerons i raconets, que els seus habitants cuiden i omplen de colors, per extasiar al caminant obligant-lo a fer una parada per recordar-li que s'ha d'emportar aquesta imatge per recuperar-la quan els ànims li decaiguin. Les seves catedrals s'aixequen esbeltes amb façanes curulles de mosaics, estatues de marbre i pintures medievals de l'escola del Renaixement italià. La d'Assisi ens enlluerna amb els frescos de Cimabue i un Giotto jove, que amb la seva pintura ens dóna la benvinguda a banda i banda de la Basílica superior, explicant-nos la vida de Sant Francesc.

Hem trobat uns dies d'intensa calor però amb els boscos tupits d'arbres d'un verd intens, ens han acollit i han fet que la brisa ens dongués alè per seguir admirant aquest Patrimoni d'orgull nacional.

Aquesta postal serveix també per commemorar els meus tres anys de blog. Seguint la idea inicial de la seva filosofia de fer camí com Heròdot i Kapuscinski, i compartir part de la meva història personal, sens dubte sense cap mena de comparació, però sentint la força identitària de la nostra mediterrània.

***

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

2011-06-15T00:19:00.001+02:00

Sr. Albert Manent i Segimon

Ha estat un goig i un privilegi poder assistir a l'entrega d'aquest guardó. El meu total reconeixement a la persona amb la qual vaig poder compartir uns anys de relació laboral, col·laborant al seu costat i aprenent de la seva bonhomia i excel·lent tracte personal. Sr. Manent, rebi la meva gratitud i entranyable felicitació.

El guardó

A partir de l'edició del 2006 el guardó té una estructura fixa de ferro, basada en les quatre barres i el nou logotip d'Òmnium, a la que se li adjunta el còdol d'algún riu dels territoris de parla catalana: primer va ser del riu Segre, el 2007 del Ter, l'any següent del Llobregat i el 2009 del Francolí. El 2010 en homenatge a l'obra de Jaume Cabré, el vaig anar a buscar al riu Pamano, al Pallars Sobirà.

Enguany he fet el guardó amb un còdol de la riera que baixa de la serra de la Mussara al seu pas per Maspujols (el Baix Camp). Una zona amb la qual Albert Manent té un fort lligam personal i familiar.

Ernest Altés, escultor

***

Tocats per la lectura

2011-06-10T13:31:00.001+02:00

A ciutat no t'acabes les activitats que per tots els gustos i edats, hi han diariament. Si es té temps, tant matins com tardes pots trobar exposicions, activitats al carrer, música, projeccions, conferències, seminaris, cursets i no acabariem la llista. Només consultant webs que es dediquen a divulgar-ho, pots triar sempre el què t'interessa en l'horari que disposis.

Una de les activitats que més frequento són les presentacions de llibres tant a llibreries com a biblioteques. Gairebé cada dia n'hi han. És questió de triar el tema del llibre presentat i en el meu cas, també les persones que acompanyen a la presentació. És una manera de conèixer-los en persona i també de sentir les seves opinions, que a vegades el mateix autor pot endur-se sorpreses d'aquestes opinions respecte al contingut del seu llibre, que ell creia superadament beneït.

Hem d'admetre que aquestes presentacions són motiu perquè les Editorials ofereixin aquests llibres i facin publicitat dels seus productes i poder vendre exemplars en el moment en que l'assistència és notable, segur que els amics i coneguts no queden malament.

En el meu cas, m'agrada conèixer els personatges de les meses i els continguts de les obres que forneixen el mercat, però a nivell lector, me'n refio molt més de les opinions blogaires, ja ho he dit en alguna altra ocasió, i de les persones que res tenen a veure amb Editorials, ja que habitualment no m'han defraudat.

També els Clubs de lectura són font de criteris i enganxen molt al lector. Et fan descubrir autors que per un mateix no t'haguessis llençat a l'aventura de llegir algun llibre no publicitat. També val la pena la l'esforç de posar-te a llegir teatre o poesia que per part meva, si no fós per obligació, em costaria de fer-ho, malgrat que després les tertúlies dels comentaris, són molt gratificants.

És curiós que a vegades llegint a autors consagrats, fan referència a altres autors clàssis, i t'agafa la veta de rellegir-los i com una bogeta comences a remanar les lleixes de la biblioteca de casa buscant i remenant, pensant si realment encara el conserves, fins que trobes l'exemplar amagat com una joia, li treus la pols, i torna a conquerir l'espai de la tauleta de nit per uns dies.

Crec que els que hem estat tocats per la lectura, no tenim marxa enrera. Així sóm i així estem. Sempre buscant el moment de retrobar-te amb un amic que no falla mai.

***

Injustícies i crueses

2011-06-05T19:19:00.003+02:00

Ha estat una casualitat que justament he llegit la novel·la de Dulce Chacón La Voz Dormida, amb simultànietat a la detenció de Ratko Mladic, el carnisser de Bòsnia.

Tot plegat m'ha fet pensar en tots els personatges maquiavèlics que la nostra civilització ens està donant. Em pregunto, què deu passar per aquestes ments sinistres, quan executen i fan valdre el seu poder adquirit circumstancialment, damunt d'altres persones que viuen en el mateix territori i que tenen els mateixos drets i deures malgrat siguin d'ètnies diferents?

Llegint la seva biografia, veig que Mladic va ser criat en un ambient bèl·lic i de sentiment nacionalista. Dic jo, es pot ser nacionalista però en cap cas belicós. Les influències són bàsiques per crear individus i quan surten d'aquesta mena, que s'hi pot fer?

Després de la creació del Tribunal Internacional de la Haya el 1945, s'han dut a terme judicis de personatges que han estat violadors dels Drets humans. Però alguns no han estat mai jutjats per les seves dures decisions contra els pobles que han dominat. Un d'ells ha estat el dictador que va guanyar la desgraciada Guerra Civil espanyola i que tant dolor va causar en la població d'ambdúes bandes, i que encara perdura després de més de 70 anys de l'acabament d'aquells enfrontaments.

La novel·la històrica de la Dulce Chacón ens parla d'unes dones de la banda republicana que van ser recloses a la presó de las Ventas de Madrid, just acabada la guerra, en plena eufòria dels guanyadors. És un relat dur, de morts injustes, de supervivència, de dones lluitadores fins a l'extrem i defensores dels seus ideals. La majoria vingudes de pobles d'Extremadura, Castella i Andalusia amb greus mancances culturals llindant a l'analfabetisme. Estan molt soles. Alguns dels seus homes i fills, morts, i d'altres encara lluitant a la guerrilla intentant refer la ja desintegrada República, encara però, barallant-se entre ells per diferents ideals partidistes.

Sempre esperant indults, del començament al final passen 19 anys. Tots els supervivents de les presons han envellit i han passat la joventut sense trepitjar les ciutats. Una realitat d'una cruesa que els nostres pares ens van amagar en part, potser per poder-ho oblidar ells una mica, però que els testimoniatges encara perduren d'una manera força viva.

Dulce Chacon va morir el 2003. Nascuda a Zafra (Badajoz), ens acaba la seva novel·la així:

"Mi gratitud a todas las personas que me han regalado su historia"

i ens fa un llistat de dues pàgines i mitja de persones que van contribuir amb les seves vivències a deixar petja d'aquells anys d'amargura.

Les conclusions de les guerres son així. Patiment, dolor, families espatllades i persones que han de sobreviure amb aquests records. Com s'arregla tot això?

***

Gràcies Pep!

2011-05-29T18:22:00.000+02:00

***

Voldria, voldria ......

2011-05-26T19:09:00.002+02:00

Fa més del que voldria que no faig cap comentari de lectures. El temps va passant i te n'adones que el blog se'n ressent i això no ho puc permetre, pobret meu, no el vull pas abandonar, és com un fillet de pocs anys que s'ha de cuidar amb estimació.

Dins el darrer blau de la Carme Riera ha estat un dels llibres que ens va proporcionar el Club de Lectura.

Els comentaris van ser de tota mena. Algú no el va llegir, un altre el va deixar a mitges i un altre el va cansar. La Carme Riera en explica uns fets històrics ocorreguts a Ciutat de Mallorca entre els anys 1688 i 1691.

Aquells fets reals i tràgics de la persecució dels conversos durant la Inquisició, ens mostra com la impotència dels habitants més rics del poble davant aquella política, i aquella religió, no van poder evitar uns fets que va ocasionar a la ciutat forces pèrdues econòmiques i vides malogrades.

Jo el recomanaria per moltes raons:

Coneixement de la Història de Mallorca.
Coneixement de les barbaritats de la Inquisició que per sabudes no treu interès una vegada més, d'aquelles brutalitats sota les banderes del fonamentalisme religiós el qual no perd actualitat.
Coneixement del lèxic mallorquí emprat en el llibre sempre que parlen els xuetes, i que fa consultar la enciclopèdia sovint als que som ignorants d'aquestes paraules.
Coneixement de la cruesa de les cremes públiques que no omet cap tipus de detall d'aquelles cerimònies, les quals em van fer recordar el llibre de José Saramago, Memorial del Convento, que reprodueix més o menys la mateixa època, a la ciutat de Mafra a Portugal.
Habilitat per mantenir el misteri que envolta l'argument per dolcificar una mica el text sobre el sofriment dels ajusticiats.

La nota de l'autora al final de la novel·la és bàsica per fer-nos adonar de com va ser la preparació d'aquesta obra molt elaborada i que va merèixer el Premi Josep Pla 1994.

L'últim dia abans de demà de l'Eduard Márquez

Que haig de dir més d'aquesta novel·la que no s'hagi ampliament comentat. En vaig parlar en el blog sense haver-la llegit. (veure)

Des de que vaig descobrir aquest autor que llegir-lo em sembla un plaer. La seva elegància en les seves descripcions i la manera de com sap seduir al lector no deixen indiferent.

Primavera, estiu, etcètera de la Marta Rojals

Novel·la molt recomanada pels blogaires de la xarxa i llibreters, i no sense raó. Des de la primera pàgina que et sens engolida com deia l'Espolsada i amb la seva exposició estic completament d'acord. Malgrat que el tema no pertany a la meva generació, algunes situacions del poble les he viscut també a prop.

Com diu la contraportada del llibre, la narració és com una successió de pinzellades breus i un retrat precís i molt sonor dels usos i costums de la vida en un poblet de l'Ebre.

I fins aquí aquest apunt per si algú que encara no ho hagi fet, s'animi a llegir-los. I com diu la meva "mestra": voldria, voldria... compartir el que llegeixo i el que voldria llegir... És un plaer.

***

Paratges de Primavera

2011-05-20T20:51:00.002+02:00

L'entrada per la Gran Via a les vuit del vespre venint de terres terolenses després d'una setmana de trepitjar boscos de pins, veure llacunes, i natura frondosa, m'ha causat un impacte com fa temps no havia experimentat, de contaminació acústica, excés de trànsit i molta, molta gent circulant amunt i avall.

Aquests dies de desconnexió, després de passar tot l'hivern a ciutat, ha estat com un bàlsam que ha amarat els sentits d'una manera que feia temps no experimentava. No hem tingut calor, temps variable amb vespres tempestuosos, una natura primaveral canviant hora darrera hora. Poc turisme en aquestes dates només algún cotxe amb megàfon recordant-nos que estàvem en campanya electoral, ens feia tornar a la realitat.

Aquesta província aragonesa que fa un temps els seus habitants ens recordaven que "Teruel existe", i que encara lluiten per aconseguir que el seu patrimoni sigui rehabilitat, després de 11 anys que hi varem posar els peus, hem pogut comprovar que realment existeix i que la seva gent tracta amb força amabilitat al viatger que s'hi acosta per gaudir dels seus paratges de color verd, aigües que surten amb força dels seus inferns provocant allaus de llum i color i ajuda a la floració que el mes de maig encatifa valls i muntanyes.

Sembla mentida el que costa tornar a la cotidianeïtat, malgrat que hagi estat només una setmana de trencament amb la rutina. Aquest record però, ens ajuda a acumular energia per a la propera sortida.

***

Esdeveniments

2011-05-08T20:23:00.004+02:00

Massa esdeveniments en tants poc dies. Amb dóna la sensació que no es poden digerir tantes coses en només quinze dies.

-La sortida d'una edició en català d'un veterà Diari de casa nostra, és un fet que ens ha omplert de bones vibracions de cara a la lenta normalització del nostre idioma. Ara anem passant d'un Diari a l'altre per llegir als nostres comentaristes en la seva pròpia llengua, però acabes pensant: a on ho he llegit?, ó a quina tertúlia ho he vist o sentit?..

-Esportivament parlant, s'estan acabant les competicions i les copes van apareixen malgrat els culebrots dialèctics dels entrenadors, els quals els que perden no saben perdre i aprofiten per difamar i provocar discòrdies, que es van posicionant al costat dels seus colors. Acabem també implicant-nos subjectivament els que fins ara ho veiem des de la distància.

-Un altre culebrot de l'esquerra abertzale, el Tribunal Constitucional i el Govern espanyol. Sortosament ha acabat amb final feliç i l'esperança de procés de pau en camí.

-Han començat les campanyes electorals municipals, no exemptes també de fervor dialèctic i somriures de pasta dentifrícia. Enguany les passejades quilomètriques per la ciutat com processons fervoroses, són la nota novedosa dels candidats que almenys els servirà per posar-se en forma sense necessitat de passar pel gimnàs. Vulguis o no et fan parar esment en els seus moviments.

-A nivell mundial el cap més buscat del terrorisme internacional ha estat abatut amb força discòrdia. Llegeixes tot tipus de comentaris, ara estàs d'acord amb uns i ara sembla que també altres et fan raonar cap una altra banda. Amb tot, les guerres no s'acaben i els disturbis i protestes al nord d'Àfrica no només no s'aturen sino que tornen a revifar. Continuament et fan pensar, com esdevindrà tot plegat?

No tinc facebook ni twitter. No puc fer piulades. No sé si és bo o dolent. Crec que de moment no en tinc necessitat. Fa anys vaig superar un estrès emocional que em va apartar per uns mesos del món laboral. No voldria tornar a recaure, però puc assegurar que motius externs no me'n falten.

***

Química, física i matemàtiques

2011-04-25T17:52:00.000+02:00

Recupero aquestes paraules de la nostra amiga andalusa, les quals va utilitzar amb encert, quan ens va explicar la seva ruptura matrimonial.

Ella ja no hi és entre nosaltres, però les he recordat després d'haver viscut la diada de Sant Jordi i m'han servit per fer la meva pròpia analisi d'aquest dia.

La Química va començar els dies previs a la Festa amb la seducció per part dels mitjans, amb entrevistes i seguiments als escriptors, les editorials oferint-nos tots els Premis literaris de l'any. A la premsa, portades i més portades de llibres per reclamar la nostra atenció. Tothom recomana. Una vegada seduïts, arriba el dia 23.

La Física el dia 23, Sant Jordi. Els llibres al nostre abast, els podem tocar i remenar. Escriptors esperant presencialment als seus lectors a les parades per oferir les seves signatures. Ens empentem uns als altres per arribar als nostres destins. Cursa d'obstacles arreu.

I finalment les matemàtiques una vegada acabada la Festa. "Que si s'han venut tant o més llibres que l'any passat". "Que si s'han fet tants diners de calaix". "Que si han sobrat roses , etc. etc.".... "Que si la crisi no ha permès gaires disbauxes, etc. etc..."

En resum, el que interessa és que tothom estigui content i satisfet amb les seves adquisicions, i els editors hagin complert els seus objectius. Ja tenim una mica més de literatura per uns quants mesos. El cicle tornarà d'aquí a 345 dies.

Les roses però, són més efímeres.

***

Bona Diada de Sant Jordi i Pasqua Florida

2011-04-22T11:31:00.000+02:00

Sant Jordi!

Felicitem-nos!

***

Anàlisi lectora

2011-04-13T13:16:00.002+02:00

Una vegada més la trobada s'ha produït per analitzar la lectura que aquest mes ens ha estat suggerida.

L'anàlisi ha estat profunda i intensa, i amb un bon gust de boca al marxar. No ha estat fàcil però les coincidències han superat el previst. Sóm gent molt diferent però l'interès comú és ben notable. Fins i tot el company vingut de terres africanes i amb força dificultat pel nostre idioma, és capaç de transmetre les seves opinions força reexides.

En Jordi Coca ens ha portat de corcoll amb la seva novel·la. Ignorem si el seu coneixement de la idiosincràcia escandinava és real o si ha volgut recrear els tòpics establerts. Ens parla sobre la malaltia, la mort, el sexe, la sol·litud i el paisatge dins l'escenari al bell mig d'una ílla de Suècia, connectada per carretera amb el continent, amb uns personatges força peculiars i amb un final de novel·la negra.

La protagonista ens la presenta amb els ulls d'un narrador, que, amb visió mediterrània, potser manipula al lector amb una sentència que analitzant-la potser no s'adapta ben bé a la realitat.

És una narració freda i difícil de païr, i amb necessitats de fer-ne forum al cent per cent. Em recorda, els films de l' Ingmar Bergman, el qual també és esmentat en el llibre.

Amb delit esperem la propera experiència lectora.

***

Vigílies de la consulta per a la Independència de Catalunya

2011-04-04T20:00:00.001+02:00

Visitant l'espai recentment inaugurat del Turó de la Rovira, sobre la memòria històrica de la ciutat

Ocupació de Barcelona. Acabament de la guerra a Catalunya, 1939

L'enorme superioritat en material de guerra de què disposava el general Franco, amb l'ajut decisiu de les tropes colonials del Marroc, de les tropes feixistes italianes i de la Legió Còndor nazi, s'imposà ràpidament sobre les forces republicanes, les quals hagueren d'anar replegant-se cap a la frontera francesa.

"Vestido de soldado, con botas de montar, te hablo hoy, enero de 1939, recien liberada; te hablo por este micrófono de radio como desde una reja, como se habla otra vez a una novia. Detrás de la reja estás, amada Cataluña, contemplando el yugo de mis flechas de Amor con que de nuevo hemos de uncirnos en sacro y eterno matrimonio".

"Mis rivales -los rivales de España- ahí los tienes: apuñalados en el suelo. Como peleles. Todas las riquezas que te ofrecieron allà se las llevaron aquellos celestinos, traidores y cobardes que consintieron un día tu huida del hogar hispánico".

Gimenez Caballero, Amor a Cataluña

¡BARCELONA FUE AYER LIBERADA!

"A las dos de la tarde, SIN DISPARAR UN SOLO TIRO, las fuerzas Nacionales, al mando del insigne general Yagüe, entraron en Barcelona".

"Cual ave fènix, España renace, es libre ya de esta taifa de infames que la condujeron al vilipendio y al ludibrio".

"El separatismo cernil, abyecto, criminal, de los traficantes de la horda, no podia conducir más que al caos, a la destrucción, a la expoliación, al robo y al crimen. Es ley divina y humana que las pasiones que se generan en el odio, que se saturan en el rencor, conduzcan fatalmente a donde han llevado a Cataluña los miserables que la inculcaron en su odio a España. Y eran las tropas españolas, de nuestro Ejército mil veces victorioso, las que venían nuevamente a liberar del crimen, del deshonor, de la vergüenza, del hambre y del caos a la Barcelona inmortal que escribe hoy las páginas más brillantes de su historia. En esta Barcelona, cuna un dia del 13 de septiembre de 1923, con un Caudillo excelso, augusto, que nos recordaba otro Caudillo insigne, con una explosión popular que nos traía con fulgores de gratitud y de emoción el recuerdo de otra manifestación gloriosa, entraron ayer las tropas nacionales, con una disciplina, con una marcialidad, con un entusiasmo, con una fe, SIN DISPARAR UN SOLO TIRO, de que no existen precedentes en la historia".

Fragments extrets de "Catalunya sota el règim franquista"

Edicions catalanes de París 1973

L'INSTITUT CATALÀ D'ESTUDIS POLÍTICS I SOCIALS, INSTITUCIÓ CIENTÍFICA que va funcionar clandestinament a Barcelona, rebé l'encàrrec de realitzar un ampli estudi sobre la situació dels Països Catalans sota el règim del general Franco. Posteriorment es va reeditar amb el nom de l'autor: Josep Benet i Morell.

***

Bandolerisme del segle XXI

2011-04-01T20:38:00.003+02:00

Foto extreta del Diari ARA

Mai deixaran de sorprendre' ns els esdeveniments de "lladres i serenos". La notícia apareix avui en el Diari ARA en la secció aracrònicaeconomia, avalada per l'Agència EFE: "Quatre hostesses estafen 6 milions d'euros amb monedes velles". Llegint-ho m'ha fet pensar en el bandolerisme dels segles XVII al XIX que teniem a la península amb les seves activitats al marge de la llei contra persones de rellevància i que segons les llegendes, per ajudar a les persones socialment desfavorides per les crisis i la fam. No és aquest el destí de l'estafa que comento, però sí el símbol del poder ecònomic europeu, on ha estat fet aquest furt.

L'estafa en qüestió ha estat contra el Bundesbank. El banc alemany sembla que retirava les monedes defectuoses de 1 i 2 euros, desfent l'anella que l'envolta i convertint-los en ferralla, per emetre monedes noves. Una banda organitzada va comprar aquesta ferralla que el banc posà a la venda per reciclar el metall. Aquests compradors enviaven aquest carregament a la Xina i en aquell país, les tornaven a muntar i les preparaven per viatjar novament a Alemanya i el mateix Bundesbank les canviava per bitllets.

El descobriment d'aquest afer va començar quan a les duanes de l'aeroport de Frankfurt van veure que una hostessa de Lufthansa tenia dificultats per manipular el seu equipatge. A l'inspeccionar la maleta van adonar-se que contenia una gran quantitat de monedes d'un i dos euros. Les implicades són quatre hostesses que viatjaven regularment de Frankfurt a la Xina. L'estafa va ser entre els anys 2007 i 2010.
Segons la fiscalia cap dels membres del Banc és sospitós de la trama.

El cronista ens diu que sembla el guió perfecte d'una pel·lícula de robatoris singulars. Una vegada més veiem que la realitat supera la ficció.

***

Llegat de saviesa

2011-03-29T09:45:00.000+02:00

Amb motiu del meu recent aniversari, he estat obsequiada amb el darrer disc de Raimon titulat "Rellotge d'emocions". Encara no he tingut gaire temps per recrear-m'hi, però he trobat en aquest exquisit treball, un Raimon serè i madur en les seves reflexions, sense deixar de banda per descomptat les seves denúncies socials en alguns temes de força actualitat.

Hi ha un tema que comença així: Amb més records que projectes, amb més passat que futur...

Els que hem anat madurant al costat de Raimon, estem també en aquesta fase, i m'ha fet entreveure la importància que ha tingut la nostra educació infantil en les emocions i en els records que perduren i que fins que no arribes a tenir un espai de reflexió propi, no et fas càrrec del que va ser aquell temps inesborrable.

Conec pares i mares que creuen que donant als seus fills només formació intel·lectual, ja en tindran ben bé prou per afrontar-se a la vida. L'experiència em diu que també la formació ha de ser de caire emocional i amb ganes de transmetre la saviesa que els anys viscuts ens han donat. D'aquesta manera la balança personal queda equilibrada, i aquest llegat sempre serà viu en les vivències futures. El bagatge cultural i emocional que hem rebut no és en va, ens acompanya sempre per decidir els nostres camins i la nostra conducta envers els altres. Si només rebem instrucció acadèmica, ens mancará evidentment una part de la nostra humanitat.

Dit això, continuo rellegint la poesia musicada de Raimon que fa al·lusió als seus orígens, a les seves emocions i a la seva trajectòria, que tant ens fa i ens ha fet pensar al llarg de tots aquests anys.

Trobem també en el disc un poema musicat de l'Espriu i un poema dedicat a l'Antoni Tàpies. Una bona feina.

***

Hanami, Primavera i Lluna de Març

2011-03-20T19:58:00.004+01:00

Demà entrarem a la Primavera. Enguany els japonesos no podran celebrar el Hanami. Aquest esclat primaveral dels cirerers no en podran gaudir per raons òbvies. Una cultura malmesa per les adversitats, amb moltes ferides que costaran de tancar, i mentre en aquella part de món i en altres es lluita per la supervivència, nosaltres ahir varem tenir el privilegi de contemplar el regal de la lluna amb tota la seva magnificència. Avui comentaven uns científics que per a la ciència, la lluna res té ja a aportar. No?.... No ho crec pas, els que no sóm erudits ja en gaudim només de tenint-la guaitant-nos dia rera dia en totes les seves fases i posant-se els seus millors vestits per a la seva contemplació.

A més, al llarg de la vida del nostre planeta, el nostre satèl·lit ha estat font d'inspiració literaria de poetes, pintors, escriptors, dramaturgs i genis de les arts, i encara ens aportarà més.

Reprodueixo un parell de fragments del llibre Tokio Blues, de l'escriptor japonès Haruki Murakami:

[Vaig avançar pel camí, il·luminat per la llum curiosa i irreal de la lluna, i em vaig endinsar al bosc. Sota aquella llum tot ressonava d'una manera especial. El soroll buit de les meves passes m'arribava des d'una altra direcció, com si sentís algú caminant pel fons del mar. De tant en tant sentia un cruix darrera meu. Al bosc es notava una certa pesantor. Era com si tots els animals nocturs retinguéssin l'alè esperant el meu pas]

[La lluna era tan clara que vaig apagar el llum de la sala i em vaig estirar al sofà per escoltar el piano de Bill Evans. La llum que entrava per la finestra feia que tots els objectes projectessin una ombra allargada i tenyia la paret d'un lleu to de tinta xinesa. Vaig treure la petaca de brandi de la motxilla i en vaig fe un glop que em vaig empassar lentament. Vaig notar com l'escalfor em baixava a poc a poc pel coll i m'arribava a l'estòmac, des d'on es va escampar cap a tots els racons del meu cos. Després de fer un altre glop, vaig tapar la petaca i la vaig desar a la motxilla. Em va semblar que la llum de la lluna es movia al ritme de la música.]

I aquí el meu petit homenatge a la Primavera, a la Lluna i al país del Sol naixent.

***

Una experiència diferent al Poble Sec

2011-03-15T13:16:00.005+01:00

Poble Sec
Aquarel·la de Raimundo López Bayarri
extreta del seu blog d'Internet

La pluja no va ser motiu ahir per desplaçar-me mitja horeta en metro amb destinació a la trobada mensual, el fil conductor de la qual, és el món dels llibres. Malgrat tots els esforços, no va ser possible que el micròfon funcionés, però gràcies a la bona comprensió dels companys amb dificultats auditives es va iniciar la sessió que com sempre va ser encarrilada amb destresa, per la nostra benvolguda conductora.

És la segona vegada que assisteixo a la reunió, puc dir que és força interessant compartir aquesta experiència emmig de persones amb dificultat per la oïda, però aplaudeixo la iniciativa ja que la integració resultant, és força òptima.

Les dues novel·les ben diferents que hem comentat són:

Cuatro amigos de David Trueba

Un relat sobre uns dies de vacances de quatre amics de tota la vida, que es disposen a fer la "ruta del bacalao" dins d'una furgoneta llogada, i que amb un llenguatge barroer, però no exempt de genialitats en la prosa emprada, en Trueba ens endinsa en el món de la joventut dels anys 90. Una mica podriem dir, que els quatre amics són com els "Tres Mosqueters" d'Alexandre Dumas, però amb problemes dels segle XX, amb situacions iròniques i desmanegades. De totes maneres, amb la complicitat dels membres del Club de lectura, te n'adones del profit que se'n pot treure del que ens vol dir sempre un autor, quan en exposa temes que en principi ens semblen banals.

Mal de Pedres de la Milena Agus

Una prosa exquisida. Dues vegades me'l vaig llegir en un mes, només consta de 95 pàgines. L'argument l'enllaço aquí, extret del comentari que l'Espolsada va fer en el seu dia. El comparo amb la fàbula de L'aneguet lleig, incomprès pels seus, en un indret singular i en un temps també especial de la segona guerra mundial. Va ser tot un goig poder participar en la posada en comú d'aquesta sensual novel·la.

***

El temps vola i vola........

2011-03-11T18:24:00.001+01:00

Fa dies que no tinc temps pel blog. Llegeixo a corre-cuita algunes entrades que m'interessen dels companys i sant tornem-hi als meus afers. No me n'adono i ja estem altra vegada al cap de setmana, i no és que faci res especial, no tinc setmanes blanques ni criatures petites per cuidar ni res de res, però el temps se m'escola sense pensar. Tampoc cal comentar com el temps se me'n va, no crec que sigui interessant per a ningú els afers domèstics que m'ocupen, qui més qui menys en té, i això que en aquests moments no sóc assalariada, però el temps vola i vola..... Ahir mateix vaig assistir a la Llibreria Bertrand, a la presentació del llibre que ha escrit l'Anna Figuera, amb el títol "Jordi Pujol i els Jueus". No cal dir la gran afluència de públic que hi havia ja una hora abans de que comencés. Els convidats van ser el mateix M.H. Jordi Pujol, el Sr. Shlomo Ben Ami, actualment vicepresident del "Centro internacional de Toledo para la Paz" i l'acte va ser moderat pel periodista de tots conegut, Josep Cuní.

Ens ho vam passar tant bé, escoltant a les persones que componien la mesa, que no ens vam adonar que havien passat gairebé dues hores i l'escriptora no havia pogut parlar ni un mot. Això va ser comentat pel Sr. Cuní i la pobra Anna va haver d'abreujar la seva intervenció per problemes d'horari.

Les paraules del Sr. Ben Ami, força interessants, i com sempre el brillant i clarivident Jordi Pujol ens va mostrar la seva faceta sionista, per molts desconeguda, amb força modèstia, respecte i genialitat personal que ens va fer riure i passar-nos-ho bé una bona estona.

Sorprenentment, a vegades les coses venen a tongades atès que actualment estic immersa en la lectura de la novel·la autobiogràfica de la infantesa de l'escriptor jueu Amos Oz, titulada Una historia de amor y oscuridad. Els orígens, la família i la infantesa d'Amos, un veritable bany d'història jueva que et fa entendre tot el moviment de la diàspora des dels inicis del segle XX. Vaig trobar un blog que fa una interessant ressenya d'aquest llibre del qual poso aquí un enllaç.

Evidentment molt recomanable.

***

Bigues corcades

2011-03-02T18:59:00.003+01:00

Demà dia 3 de març és Sant Medir. Cada any m'agrada fer-ne esment ja que és una festa per mí força peculiar i de records d'infantesa. No em repetiré parlant d'aquest dia però si que voldria comentar el que em va fer recordar ahir l'Eduard Márquez en el programa l'Hora del Lector, al qual sóc habitual sempre i quan m'interessi algún dels escriptors que hi són convidats.

Foto de Flickr

Miquel Bohigas Costabella

Quan arriba el tres de març, surt del meu disc dur del cervell, l'imatge de l'escola i de les meves companyes. Penso en que se n'haurà fet de les seves vides. No he trobat mai més a ningú i a fe que m'hagués agradat.

L'encontre amb un amic de joventut de l'Eduard Márquez va ser el que va inspirar la seva darrera novel·la "L'últim dia abans de demà" i que va comentar en el programa. Aquest amic però se li va presentar davant els ulls tocant l'harmònica i demanant almoina al bell mig del Portal de l'Àngel barceloní. Sense poder-se creure el que estava veient, no va tenir forces per acostar-s'hi, i de res va servir el penediment d'intentar altre cop aquest encontre dies després.

En aquesta entrevista va anar comentant sobre la vulnerabilitat del ésser humà, i de com d'un dia per l'altre et pots trobar en situacions crítiques. Metafòricament parlant va dir que és com si tinguessim sempre al damunt unes bigues corcades a punt de fer-se miques sobre nosaltres. Al llarg de la nostra vida ens podem trobar amb situacions no esperades i això li va sugerir la novel·la i el títol del llibre, però que ni de bon troç és un relat pessimista. Al ser preguntat si l'escrit contenia part de la seva vida, va dir que tots els escriptors manifesten evidentment referències a les pròpies vivències, i va portar al programa una sèrie d'objectes de la seva pertinença que surten reflectits en la novel·la, com un joc de cartes fruit de la seva primera feina, i una caixeta de "crema Nivea" que va trobar del seu pare, que guardava uns ninotets fets d'escuradents de fusta i el cap amb un cigronet, que havien servit per que el pare produís les seves pròpies pel·licules i passar-les als seus fills.

M'agrada aquest autor i la seva persona, i he llegit que aquesta novel·la és una de les millors que s'han escrit darrerament en la nostra llengua. Té molts números per passar a enriquir la meva biblioteca per Sant Jordi, i espero que moltes altres també.

Acabo amb el video en el qual el mateix autor, amb la seva veu potent, llegeix un paràgraf d'aquest llibre.

***

La por ha canviat de bàndol

2011-02-25T20:34:00.003+01:00

La por ha canviat de bàndol, això ha comentat avui Anwar Zibaoui, expert en assumptes àrabs i mediterranis, en l'entrevista que en Josep Cuni li ha fet a Matins de TV3.

M'ha semblat força interessant i poso aquí l'enllac directe per si algú tè interès en conèixer l'anàlisi que fa d'aquestes revoltes que estem vivint en el Nord d'Àfrica.

http://www.tv3.cat/videos/3392510/Catalunya-pot-jugar-un-paper-important-en-el-futur-del-nord-de-lAfrica

Al meu parer, vivim altra vegada un Maig-68 en el que els joves universitaris francesos es van revoltar per canviar la vella societat, aconseguir millores socials, educatives i més llibertat. Després de 43 anys, les revoltes han passat als països àrabs, cansats de dictadures i corrupcions i es van extenent com una taca d'oli. Com acabaràn? De moment amb moltes vides lliurades per aquests ideals. Tant de bo s'aconsegueixin aquests canvis.

***

Acte d'Homenatge a Barcelona

2011-02-19T12:55:00.001+01:00

Una hora abans ens havíem trobat amb les amigues, per pendre un cafè mentres esperàvem entrar a la sala on es feia l'homenatge. Xerrant, xerrant, quan ens varem adonar la cua anava fent giragonses a l'estil del control de seguretat dels aeroports.

Al posar-nos a la fila, les noies que feien el que podien per organitzar la gentada, ens diuen amb consternació que ja la sala esta plena i que nosaltres som les primeres que havíem de veure l'acte per mitjà d'una pantalla gran a una sala anexa i ens dóna un número com si fós al torn del super. Amb resignació decidim quedar-nos a la cua i esperar. Quan comença la bellugada per entrar, un cert descontrol s'organitza al davant nostre i un grup de persones desapareix per una entrada lateral. Aprofito l'ocasió i, ràpidament faig servir el cervell i les cames i arrossego a les amigues just a l'entrada de l'auditori i ens trobem ubicades a dins, gràcies a la bona voluntat d'una organitzadora, la qual ens diu que ens podem posar a un lateral compartint espai en uns seients de la premsa gràfica. Quina sort!!!!!!

Des d'aquesta posició lateral de privilegi, assistim en primera fila a l'acte d'homenatge d'aquest gran escriptor que ens va deixar l'any passat a l'edat de 87 anys.

Diverses personalitats del món de la cultura i de persones anònimes dels Clubs de lectura de Biblioteques municipals, van anar desfilant i llegint fragments de textos deixats en llegat per aquest home que va rebre el premi Nobel del 1998, i un fragment del discurs del qual, també ens va ser llegit amb força emotivitat.

La compareixença esperada va ser la de la seva vídua Sra. Pilar del Rio, traductora també de la seva obra al castellà, que va posar de manifest la personalitat i la creativitat d'un home de vida senzilla, i que com d'altres el seu record quedarà en tota la seva obra narrativa i en una persona que sabia dir NO quan corresponia. Em va agradar especialment un comentari que va fer sobre llibres, més o menys així: "S'ha de pensar que dins dels llibres hi ha persones, s'ha de passar la mà per damunt de les portades i per les pàgines escrites, i així acaronant-les, recordar-les amb estimació".

Per voluntat expresa de la senyora del Rio, el punt i final el va posar el cantautor Paco Ibáñez, un gran amic, el qual amb la seva inseparable guitarra, i el seu carisma habitual, ens va obsequiar amb una selecció de les seves cançons, en castellà, euskera, francès i català i va acabar amb una de les preferides de l'escriptor, Grândola, Vila Morena, símbol de la Revolució dels Clavells de 1974, que va ser corejada per tots els assistents i amb força emoció.

<p>&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;mmmmm&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;</p>

No recordava un acte d'aquestes característiques emotives, des dels temps de la dictadura amb els concerts als quals assistíem de la lluita clandestina.

***

És una vergonya!!!!!!!

2011-02-18T12:27:00.002+01:00

Amb el nostre suport

***

Qui plora la meva mort?

2011-02-16T19:36:00.002+01:00

Qui plora la meva mort? Estúpids germans pels jardins i les cuines fumoses, i pels carrers, íntims com una cambra, lamenten en veu alta el meu traspàs.

Qui plora la meva mort?

Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al.leluia!

Ploreu per vosaltres,
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol.lícita
i acull com una dona acull el nou amant.

Miquel Martí i Pol

***

Ens arriba la notícia. Als 53 anys era massa jove per morir. A

vui ha mort a Singapur en

plena feina i lluny del seu país.

Recordo quan el "Racó de Can Faves" encara les estrelles Michelin no havíen arribat a aquest restaurant que ja era un lloc de referència de la nova cuina catalana. Llavors erem una colla de joves amics interessats en aquestes noves cuines, quan a França es parlava del gran renovador de la cuina francesa

Paul Bocuse.

Que descansi en Pau!

***

Salta, salta miralta....

2011-02-14T13:05:00.003+01:00

Torna a ser actualitat. Això és el que vol aquest nostrat amb barretina. Avui he descobert a Google que tè una web i a més demana subvenció per posar la barretina al cap de Mourinho. Se li acumulen les multes, però ell segueix i segueix saltant. També he descobert que existeix El complex d'Herostrat,
ves per on, aconsegueix també que ens culturitzem amb les seves excentricitats.

No sé que pensar, no fa mal a ningú malgrat que sigui "politicament incorrecte" i ho salta tot, lleis, barreres, seguretat, etc.....i té un gran enginy. La seva rauxa desperta somriures i també té força detractors amb comentaris de tota mena. Aconsegueix que en parlem. No volia fer-ho, però al cap i a la fi, és un personatge força conegut i malgrat que reconec que té el cap en un altra galaxia, em diverteix. I a més sempre surt quan no te l'esperes. Ai las!

***

Professions simultànies?

2011-02-07T18:01:00.000+01:00

Hi ha una pregunta que està a l'aire de si els presentadors d'informatius que fan anuncis degraden la professió. Ja fa temps que és habitual veure aquests professionals anunciant productes comercials i sembla que aquestes pràctiques són contraries als codis deontològics d'aquest col·lectiu. Sembla ser que fa pocs dies l'Associació de Premsa de Madrid va convocar una sessió de treball sobre aquesta qüestió. Com sempre hi ha molts diners pel mig i és difícil no caure en aquesta temptació. És preocupant també que les quatre televisions privades d'abast estatal, introdueixen patrocinis dins dels espais informatius, i no sempre eviten una certa confusió.

Recordo que fa un temps, altres professionals de l'èlit exportista, també anunciaven a la televisió, productes comercials i en aquell cas, dirigits al menuts, com podien ser, postres làctics i galetes amb nom de reialesa, i els protagonistes eren els ídols d'aquests nens, els quals feien veure que berenaven amb molt delit aquells preparats. Ignoro si hi va haver alguna regulació, però actualment no he tornat a veure'n cap més.

Penso que aquests professionals, ja són força privilegiats en poder viure de la seva feina folgadament, sense treure cap mèrit dels esforços que han hagut de fer per arribar allà on són, que, a més els ofereixin aquests sobresous tan espectaculars com el dret d'imatge. Hi ha molts joves preparant-se per models publicitaris, que casting darrera casting busquen la seva oportunitat. Com sempre el repartiment de la riquesa encara no està solucionat.

***

Faraons

2011-02-02T14:31:00.002+01:00

Keops, fill de Janum, el diví, el temible, va seure al seu tron daurat, situat al balcó de l'alcova que dominava els jardins exuberants del seu palau, el paradís etern de Memfis, amb les columnes blanques, rodejat d'un grup de parents pròxims, entre els quals hi havia els seus fills. La vora daurada de la seva túnica de seda lluïa sota els rajos d'un sol que declinava. Reposava tranquil i serè, recolzant l'esquena en un coixí de plomes d'estruç i el colze en un coixí brodat en seda. La seva grandesa es posava de manifest en el seu front altiu, en la seva mirada excelsa i el seu nas ben format; i la seva força extraordinària s'endevinava en el seu pit ampla i en els seus braços musculosos. Tota la seva persona inspirava la reverència deguda aun home de quaranta anys, envoltat de l'halo de glòria dels faraons..........

...Senyor, hi ha dues classes de traballadors: els presoners i els nadius. Els primers no saben el que fan, van i vénen incansablement, com un bou que roda al voltant de la sènia, i si no fóra per la duresa de les vares i per la vigilància a que els sotmet l'exèrcit, no em podríem treure res de profit. Tocant al segon grup, el dels egipcis, la majoria són de l'Alt Egipte, gent honrada i orgullosa, homes justos i creients. Suporten admirablement els pitjors turments i mostren una paciència enorme davant l'adversitat.....

...La cara del faraó posava de manifest la seva satisfacció. Es va aixecar del tron, ....i va caminar lentament cap a la balconada. En arribar al costat que mirava al sud, va deixar que la seva mirada es perdes en la llunyania, en direcció a aquell turó immortal al cim del qual es movien les llargues corrues de treballadors. En va observar l'aspecte.... quina noblesa, quina glòria! Era necessari que milions d'ànimes nobles sofriren per la seva glòria? Era necessari que l'únic objectiu d'quell noble poble fóra la felicitat del faraó?....

...Qui ha de donar la seva vida per qui: el poble pel faraó o el faraó pel seu poble?

Tots callaren desconcertats, llevat del general Arbó, que va fer el cor fort i va dir, amb la seva veu potent:

-Tots nosaltres: poble, generals, sacerdots, donaríem les nostres vides pel faraó!

Del relat: La maledicció de Ra
Naguib Mahfuz

***

El faraó Keops de la quarta dinastia, va reinar 23 anys i el faraó Hosni Mubarak del segle XXI de la nostra era, ja fa tres décades que s'aferra al vaixell que està fent aigües.

El poble no el vol, però el poder és una droga difícil d'abandonar. També haurem d'acabar amb la pregunta: Quí ha de donar la seva vida per quí?... Però la resposta serà afortunadament una altra, malgrat que alguns ja han deixat la vida per aconseguir la llibertat d'aquest poble.

***

Víctor o Victòria?

2011-01-30T19:06:00.003+01:00

Llegeixo avui aquesta notícia. Parla de que estem vivint un temps d'androginia i confusió, i amb frase interrogativa si és que podria ser l'últim divertiment de la nostra societat per captar l'atenció o un intent de sortir dels cànons de bellesa convencional. Potser en el món de la moda és una avanguarda i que serà un boom efímer, però no crec que hàgim descobert la xocolata del lloro.

No és només els nostres temps que hi ha confusió de sexes. Els grecs i romans ja van descobrir aquesta ambigüetat i no tenien tants problemes, es depilaven, es perfumaven i aquests fets eren vistos per aquella societat com un fet cotidià. Les màscares teatrals cobrien també les cares per a que no fossin diferenciats homes i dones.

També les comèdies shakesperianes en el segles XVI i XVII, les havien de representar homes vestits de dones, ja que a aquestes no els hi era permesa la seva presència en els escenaris.

Recordo també una divertida comèdia musical Víctor o Victòria, de Blake Edwards de l'any 1982 que va tenir set nominacions als Oscars, en la que la protagonista havia de fer-se passar per home per aconseguir feina, la qual li va permetre èxits immediats en la seva carrera musical. No diguem també la gran pel·licula esdevinguda ja un clàssic i també força nominada, amb el títol català de "Ningú és Perfecte" dirigida per Billy Wilder, estrenada el 1959, en la qual el travestisme era la base argumental.

Sota el meu punt de vista, la normalitat seria que aquests fets no fossin "notícia". Ni que existíssin hotels només per a gais o lesbianes. Que no existissin festes "d'orgull gai". Ni que hagi d'haver revistes per dones i altres per a homes. O com una vegada en plena dictadura em van venir a oferir una "Enciclopedia para mujeres". El pobre venedor sense cap culpa, va haver de sentir la meva retòrica envers aquell títol, i va haver de marxar amb "la cua entre cames".

***

Reforma de les pensions

2011-01-27T17:26:00.000+01:00

Després d'estires i arronses sembla que s'ha arribat ja a un principi d'acord per a la reforma de les pensions. El govern espanyol, forçat per les directrius europees ha consensuat amb empresaris, sindicats i partits politics que l'edat de jubilació s'ha d'allargar, amb una cotització màxima de 38 anys.

Fa un any de la meva jubilació definitiva, i si hagués cotitzat fins el 2010, els meus anys contributius haguessin estat de 51, i si hagués cotitzat des de la meva primera feina, haguessin estat 52 sense interrupció, amb només tres mesos per maternitat.

Actualment les primeres feines cotitzant no es troben abans del 25 anys. Els de la nostra generació, als 25 anys ja portàvem deu anys treballant i la jornada laboral superava amb escreix les vuit hores, podíem canviar de feina amb naturalitat amb una mínima preparació, això si, els curriculums amb experiència eren els més valorats i servien per buscar-ne un altra, amb més perspectives si era el cas. Actualment hi ha més gent preparada amb necessitat de trobar ocupació, que llocs de treball per omplir. Jo encara vaig tenir la sort de trobar noves feines als 30 i 40 anys sense gaires problemes, la darrera, l'any 1988, amb plena eufòria de la nostra recent Autonomia.

De totes maneres no sóc pessimista. Crec que lentament aquesta situació s'anirà arreglant en el nostre primer món. Això si, hi ha d'haver austeritat a tots nivells. L'època de lligar gossos amb llonganisses s'acabat. Els més grans ho saben molt bé el que representa ser auster. Les més afectades són les noves generacions, que no contemplen una vida amb més privacions i hauran d'acostumar-se, ves quin remei! Al llarg de la nostra història hi han hagut moments ben dolents i hem anat sortint-nos-en. I d'aquest també ho farem, segur. Els economistes han d'estudiar millor el repartiment de la riquesa. Trigarem més o menys, però les aigües tornaran al seu llit i haurem après moltes coses d'aquesta situació que malgrat profetitzada, per molts inesperada.

El que no tinc tant clar és de com s'ho faran per tirar endavant els pobles que han rebut les inclemències dels desastres naturals i els que reben les fuetades de genocidis i dictadors sense cor. Un anys després dels terratrèmols, les runes encara els envolten. Aquests han de ser ajudats pels privilegiats, i en aquests moments la fortuna els hi és completament adversa.

***

Els joves es belluguen

2011-01-21T19:17:00.003+01:00

Aquests dies d'aldarulls a Tunísia per part dels joves del país per exigir un govern democràtic, i que força vides està costant aquestes protestes, recordo fa poc més d'un any el nostre pas com a turistes per aquell país, i que vam tenir interès en conversar amb alguns d'aquests joves que amb indolència asseguts al bell mig d'una plaça, es dedicaven a captar turistes per adreçar-los als basars (souks) i els comerciants els donaven algun dineret per visitant, i així anar tirant. No tenien cap mena de perspectiva laboral i estaven força apàtics. L'esperança ha tornat aquests dies, fent fora els governants que durant anys van anar sembrant aquesta situació de caos.

En aquests moments, en el nostre país, els nostres joves tenen també aquest sentiment d'impotència laboral. No podem dir que els menys preparats són els més perjudicats. Crec que és necessari que es belluguin. I els nostres no tenen dictadors per foragitar, però el seu calvari preparant-se i anar a la recerca del seu futur, també és força penós.

Els països àrabs han estat sempre països patriarcals, com els nostres de fa ja una cinquantena d'anys. Les famílies amb molts fills i els pares intentant conduir el propi futur i el d'aquests fills. Aquella societat ha estat relativament ignorada en les nostres latituds, fins que ha començat la immigració global i també alguns d'aquests immigrants afincats des de fa anys a Catalunya, han optat per instruir-nos de com eren les seves vides al seu país d'origen i donar-nos a conèixer les seves arrels.

Un d'àquests catalans d'adopció ha estat Pius Alibek amb el seu llibre autobiogràfic Arrels nómades, el qual ja porta cinc edicions.

Pius Alibek és un iraquià que té l'arameu com a llengua materna, descendent dels primers pobles de Messopotàmia, que han estat sempre dominats per altres pobles al llarg del segles i que sempre han estat objecte de la persecució religiosa dels seus conqueridors i que no s'han aturat fins avui. Un dels crims coneguts va ser el genocidi armeni i molts d'aquests pobles van ser arrasats i cremats i la seva gent assassinada.

En aquesta autobiografia veiem com gràcies a tenir una bona formació acadèmica i intel·lectual, una mica obligada pel seu pare, va poder marxar del seu país l'any 1981, quan va esclatar la guerra Irak-Iran i es va instal·lar a Barcelona, on va continuar estudis i es va poder dedicar a la docència.

El relat acaba justament quan amb penes i treballs logra abandonar l'Irak i deixa enrera les seves arrels.

Aquest llibre és la història d'una vida a l'Iraq. Pius ens presenta la seva família, i ens narra els sentiments dels seus pares i germans, i dels amics, tan de la infantesa com de la edat adulta. El seu pas per la "mili" obligatoria al bell mig del desert, ja en temps de Saddam i que només tenien privilegis els del partit Baas.

Hi ha un capítol el qual m'ha agradat especialment, que parla d'Alhuar uns aiguamolls del sud de l'Iraq que era un lloc únic amb grans extensions d'aigua, joncs i canyes. Hi havia molta fauna com búfals, senglars i un nombre incalculable de tot tipus d'aus i peixos. Allà acompanyaba al seu pare que havia d'anar-hi per feina. Hi havíen cases construïdes que suraven damunt l'aigua amb espais per acollida de visitants. Era una zona màgica. Als anys vuitanta en plena guerra Irak-Iran, Saddam aconsellat per no se sap quins dels seus maleïts aliats, va decidir destruir els aiguamolls que s'havien convertit en amagatall de fugitius de la seva dictadura, i va bombardejar la zona enverinant les seves aigues i destruint part de la seva fauna. Després va construir una presa kilomètrica de terra per tallar el curs de l'aigua del Tigris i l'Eufrates que alimentaven els aiguamolls. Es va assegurar que la zona restés inhabitable.

Aquestes narracions en primera persona i de records personals, ens ajuden a conèixer com vivien en aquells països abans de que les guerres els malmetessin, i que malgrat que aquestes cultures són molts diferents a les nostres, ens demostren que són gent molt hospitalaria i s'ajuden uns als altres malgrat la seva senzillesa. Les guerres són una font de destrucció material i personal. La destrucció de l'individu per damunt de tot.

No treguis el cap per la finestra. Obre la porta, arrenca les arrels i vola. Només aleshores tindràs la llibertat per estimar totes les terres i totes les persones.

P. Alibek

***

Experiència aquàtica

2011-01-15T18:51:00.002+01:00

Faig voltar el molinet i poso el dit índex al seu lloc. Després de dues temptatives em reconeix i passo no sense oblidar-me d'agafar l'estri indispensable per treure la humitat del cos, perquè els virus del mes de gener, malgrat les minves que estem gaudint, no se'm vulguin allotjar. Pregunto i començo a enfilar el trajecte cap el meu objectiu. A la meva esquerra, dones, moltes dones saltironejant. Seguidament una sala plena de màquines i més dones. Baixo per una escala i trobo un espai amb molts armariets i també, dones, moltes dones força animades i fent comentaris. Torno a preguntar a una veterana, molt veterana, per la logística. La trobo encantadora amb les seves explicacions amb un castellà amb deix foraster. Em comenta que cada dia hi és present. Me n'alegro que totes aquelles dones, força veteranes, dediquin unes hores al dia a aquesta activitat.

He arribat d'hora i em dirigeixo al meu destí, escales amunt i just al capdamunt s'obre la porta i em trobo amb un gran espai. La piscina davant meu i més dones. Pregunto i em diuen que el monitor arribarà a l'hora en punt. Em dutxo, espero tontejant sense ficar-me a l'aigua. Vull coneixer-lo i que em conegui. Les altres entren a l'aigua i desde allà em diu la companya veterana d'abans: "el monitor entra con la música." Al cap d'uns instants comença a sonar la música i com un actor davant del seu públic, baixant per una escala, entra el típic xicot primet i simpàtic. Em presento i parlem. Em fa recomenacions i seguidament, a l'aigua!. Amb el meu metre i mig d'alçada no puc bellugar-me gaire del meu lloc inicial. La coreografia comença i no sé perquè em ve al cap la Gemma Mengual, res a veure amb les sirenes presents, evidentment. Veig que la presència masculina es basa en dos persones, vaja! com sempre, i això que l'activitat és força distreta!

Davant per davant tenim les sales de sauna. Allà si que veig presències masculines, a través dels vidres, a la zona de la sauna seca, un senyor llegint el diari ben assegut i entomant la calor! De l'altre zona de sauna humida, surt un senyor amb panxa cervesera tip ja d'escalfor.

Després d'uns tres quarts d'hora de bellugada, surto uns segons abans d'acabar la classe. És el meu primer dia i no puc abusar-ne. Torno a la sala dels armariets aixoplugada en la meva tovallola, i després d'una satisfactòria dutxa calenteta, i ben refeta, em poso la roba de carrer. Davant meu, desfilada de noies joves sense cap roba. Quins cossos! Quina sort! Les veteranes contentes i també bellugant-se amunt i avall amb força lleugeresa.

Torno a desfer l'itinerari, màquines amb dones caminant per les cintes, més dones, ara no salten i estan estirades relaxant-se a mitja llum. Arribo a la sortida, llenço la tovallola mullada i asseguda a la saleta d'estar, descanso uns minuts tot observant les noticies del 3/24 en les que ens ensenyen els desordres de Tunísia i penso, que bé que estem aquí! malgrat tot el que ens envolta, encara sóm uns privilegiats!

Agraeixo al meu facultatiu aquest consell.

***

Desafiaments

2011-01-08T19:22:00.002+01:00

L'endemà de Reis havia estat marcat com a dia lectiu per l'anterior Govern de la Generalitat i la seva consecució ha estat un fracàs estrepitós ja que la majoria d'escoles que van obrir hi havia menys de la meitat dels alumnes, i els centres que van tancar, van agafar-se'l com un dia de lliure disposició. Un desgavell per poder desafiar les normes governamentals respecte a les festes escolars, i que com diem vulgarment, "feta la llei, feta la trampa". Sembla que és dificil en aquest col·lectiu posar-se d'acord. I cada vegada més, la voluntat de les persones, passa per damunt de les normes establertes.

Un altra desafiament és el cas del propietari d'un bar de Mollerussa que ha preferit saltar-se la Llei del tabac i deixar fumar als seus clients dins el local, abans de perdre'ls, i haver de tancar l'establiment, segons ell. L'home espera ser multat però de moment no ha tingut cap visita d'inspectors. Ja ho sentirem a dir.

També ha estat motiu de desafiar les baixes temperatures del Berguedà, un propietari de bar, repartint flassades als clients a l'exterior del local, per poder fumar degudament abrigadets, asseguts a les cadires de l'exterior. Això m'ha fet recordar quan el nostre viatge a Turquia, a la ciutat d'Izmir, passejant pel port, voramar, que en totes les cafeteries subministraven uns abrigalls de quadres, perquè els parroquians puguéssin utilitzar-los mentre fumaven amb el narguil o bé jugaven a jocs de taula al capvespre asseguts còmodament fent vida social, la qual cosa ens va sorprendre agradablement.

Això era el mes d'octubre quan el sol es deixava caure ben aviat, i la humitat del mar es deixava sentir.

Constato una vegada més que cada cop tenim menys por a infringir les normes que ens son adverses, encara que no sempre ens en poguem sortir airosos, però a vegades som agosarats i volem provar-ho, esperant quins resultats haurem provocat.

***

S'acosten els Reis

2011-01-04T11:31:00.003+01:00

Les paradetes de la Gran Via ens anuncien que els Reis s'acosten. M'agrada passejar-hi quan el sol ja s'ha post. Els llums i els colors ens ajuden a tafanejar tot el que es mostra, joguines, penjolls, robes, moneders, etc. etc. i a cada cantonada les xurreries oferint-nos xocolata calenta i xurros de tota mena.

Recordo que la mare ens explicava les vigilies d'aquesta Diada de la seva infantesa. Llavors la gent no tenia vacances de cap mena i treballaven fins ben entrat el vespre del dia 5. Tampoc tenien diners per comprar "Reis" avançats, i esperaven just quan els petits anaven a dormir per sortir a fer les compres. La Gran Via era el lloc adient perque a mesura que les hores avançaven, la mercaderia la rebaixaven i es podien trobar coses molt millor de preu. Això debia ser en la década del 1922 al 1932, abans i durant la República.

Gairebé cada any, les nenes renovaven la nina "Pepa" de cartró, perquè era de les més econòmiques que hi havia, i a la meva mare no li agradava, però els "Reis" llavors eren "pobrets". Després es van anar "enriquint" i en la nostra infantesa, gradualment, recordo que cada any eren més generosos. A vegades no ens portaven el que havíem demanat, però ja ens hi conformàvem. Crec que aquest any en moltes llars els petits tornaran a comprovar que els "Reis" han entrat en crisi. Feina tindran els pares per poder conservar la il·lusió d'aquesta nit. Molts hauran d'estar-se d'alguna menja especial per poder satisfer als menuts.

Hi ha una imatge que no he pogut treure'm del cap. Quan jo tenia uns 11/12 anys, una botiga de joguines de la Travessera de Gràcia, just davant de la meva escola, van oferir si podia alguna nena anar a ajudar a vendre durant la vigília de Reis. Vaig demanar a la mare d'anar-hi, ja que em feia molta il·lusió. Vaig estar-hi tot un dia i part de la nit. Em va venir un home a comprar algun regal pel seu fill però no sabia què. Em vaig esmerçar en ensenyar-li jocs de taula i altres, però cap li satisfeia. Al final em va dir que només tenia "X" diners i tot era massa car. Em va fer tanta pena, que no sabia que dir-li. No recordo com va acabar, penso que debia endur-se qualsevol cosa que no passes d'aquells diners. Jo era molt joveneta, però no ho he oblidat. Sempre que arriben aquestes dates, recordo aquest afer. Que serà?

Els Reis hauran passat deixant il·lusió a aquests petits, i així els esperaran l'any vinent amb la mateixa il·lusió que les generacions d'infants els han esperat any rera any, sense tenir consciència de l'esforç que representa pels pares que sigui per ells una Nit Màgica.

***

Visitants i convidats

2010-12-30T18:13:00.002+01:00

Aquest desembre he rebut visitants i convidats. Els visitants són inesperats i gairebé sempre inoportuns. El dia 6, flamant dia de la Constitució vaig tenir la flamant visita amb el nom femení de Ciàtica. Em va deixar garratibada, mai més ben dit, i no la volia pas tenir al meu costat. No la coneixia, i se'm va fer força antipàtica i insoportable. Malgrat tots els meus esforços per que marxés, fent-li la vida impossible a base de connectar-li electrodes per totes bandes, s'hi va trobar bé amb mí. No em va deixar anar a veure la Fira de Santa Llúcia, ni les llums de la ciutat, ni el Pessebre de la Plaça Sant Jaume, res de res. Fins el dia de Nadal no va començar a fer-se fonedissa. El dia de Sant Esteve, per sort si que vaig tenir convidats estimats, que em van fer passar un dia excel·lent amb la seva companyia, aquests si que van ser volguts. Tan bon punt van marxar de casa, quan encara no eren ni a la porta del carrer, vaig tenir un altra visita inoportuna i indesitjable, amb el nom també femení de Febre. Altre vegada retinguda, i aquesta vegada durant tres dies fent-me suar, ara pujo, ara baixo, fins que he guanyat la partida i espero poder-me acomiadar d'aquest mes d'una vegada i per totes, a veure si l'any 2011 em proporciona més defenses per aquesta guerra que jo soleta haig de resoldre.

Com que sóc una mica reconcentrada i he tingut moltes hores per fer-ho, he aprofitat per acabar la lectura de la darrera novel·la d'un dels meus estimats escriptors del nostre país:

ELS CONVIDATS d'Emili Teixidor.

Tal com ens té acostumats, el lèxic de l'Emili, és una joia literària en tots els sentits. La novel·la torna als temps dels primers anys de la post-guerra on els protagonistes dels pobles de les nostres contrades van viure les tragèdies col·lectives de perdedors i guanyadors. Els convidats és la gran metàfora que dona sentit al relat. Tots són innocents i culpables alhora. Els temps, quan ens toca viurel's, sempre són difícils.

Per cert, la versió cinematogràfica de Pa negre no em va agradar. El guió és un mig mig de Retrat d'un assassí d'ocells i Pa Negre. El resultat res a veure amb tot el que la lectura de l'Emili Teixidor ens vol aportar a través de la seva prosa.

I per acabar aquest reguitzell de visitants i convidats, aprofito per convidar-vos a brindar una copa de cava català virtual, per rebre aquest any 2011 difícil també per a tots, al qual li falten poques hores per néixer.

***

Solstici d'Hivern - Nadal 2010

2010-12-22T09:00:00.031+01:00

Avui comença EL SOLSTICI D'HIVERN I un any més vull fer arribar els meus Bons Desitjos de continuïtat per a tots als blogaires que durant l'any ens anem llegint uns als altres i anem fent història amb els nostres apunts. Desitjo que no acabi aquesta activitat ja que és un instrument que ens obra horitzons més enllà de la nostra cotidianeïtat.

BON NADAL A TOTS!

El Naixement de Crist, pintura sobre fusta provinent de Sagàs (segle XII), Museu de Solsona.

***

Llum de Nadal al nord d'Europa

2010-12-13T20:48:00.003+01:00

Avui dia de Santa Llúcia i Festa de la llum als països escandinaus, una creença que pot venir del seu nom, Lucis Via, 'camí de llum', o de la seva proximitat al solstici d'hivern, he recordat els nostres viatges d'estiu per aquests països i he pensat de com deuen lluir aquelles ciutats en aquestes dates de preparació al Nadal, i he buscat a la xarxa fotografies de fires nadalenques dels llocs on hem visitat i que recordem plens de turisme amb estètica estiuenca, i que ara els autòctons poques carns deuen ensenyar amb aquelles temperatures sota zero que els mediterranis no ens podem ni imaginar.

Entenc que tinguin "sed de llum" i guarneixin places i carrers tant com puguin en aquestes dates, ja que és molt dur viure a la semi-penombra tants mesos i amb aquests freds que no els permeten fer gaires passejades a l'aire lliure. A Polònia ens van comentar que sota les places, als subterranis, s'instal·len bars i locals per poder fer-hi vida social als hiverns, quan a l'exterior tot està glaçat i no poden permetre's gaires estades, ni diurnes ni nocturnes.

Canals d'Amsterdam

Viena

Budapest

Varsòvia

Gdansk (Polònia)

Varna (Bulgària)

Praga

Estocolm

Bergen

Illes Lofoten

Kirkenes

Penso que és molt bucòlic veure aquests paisatges per mitjà de les fotografies, però la vida cotidiana sense llum, és difícil de pair, i s'han de buscar recursos per subsistir en aquelles condicions climàtiques. La vida moderna ha ajudat moltíssim en aquelles latituds i sort han tingut de poder arribar a ser països amb un nivell de vida prou alt, per poder acondicionar-se els habitacles. No vull ni pensar però, com devien estar un parell de segles enrera!.

***

Gioconda Belli

2010-12-09T20:52:00.002+01:00

Avui fa exactament un mes que vaig assistir a la Biblioteca Jaume Fuster, a una entrevista que sota el lema Aventura de llegir, parlem amb.... va ser-hi convidada l'escriptora i poetessa nicaragüense Gioconda Belli. (A més, descobreixo per casualitat que avui compleix 62 anys). La conductora d'aquesta xerrada era la periodista Joana Bonet. La sala estava força plena, la majoria eren dones i moltes de ben joves. Jo no havia sentit a parlar de la Gioconda, i realment vaig trobar que és una persona amb un gran carisma i que ens va fer partícips de la seva vitalitat i empenta en haver viscut una vida força complicada amb la seva integració a les guerrilles sandinistes de Nicaragua que van acabar enderrocant a la nissaga somocista l'any 1979.

El motiu de la seva presència era la presentació del seu darrer llibre "El país de las mujeres" que tracta irònicament d'un món governat per dones. No em va semblar massa interessant, però si que volia saber més de la vida d'aquesta dona i vaig anar a trobar la autobiografia que havia escrit amb el nom de:

El país bajo mi piel, Memorias de amor i de guerra.

Ahir vaig acabar-lo i m'ha semblat molt interessant. A més de donar a conèixer tot l'entremat polític dels països centre-americans de la segona meitat del segle XX sota la protecció dels EE.UU, i de com les guerrilles populars van anar sorgint, ens explica de com la seva vida va anar canviant malgrat haver nascut en una família de classe mitja i es va anar implicant en el Frente Sandinista de Liberación Nacional com molts dels intel·lectuals del país. Fil per randa va desgranant la seva trajectòria amb moments de molta intensitat i afrontant el perill de veure's perseguida per la policia somocista, la qual cosa va fer que acabés per haver-se d'exiliar a Mèxic i a Costa Rica fins l'alliberament de Nicaragua.

És i ha estat una dona lliure, mare de quatre fills de diversos homes, la qual cosa i a l'època dels 70 i 80 era vist pels seus com un desordre emocional, i potser sí que ho va ser, ja que a hores d'ara reflexiona sobre els seus ideals, tant polítics com personals, sense deixar de ser la dona lluitadora i carismàtica de la seva joventut.

Uno no escoge

Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oidos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,.
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
Ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.

Gioconda Belli

***

In Memoriam

2010-12-08T12:44:00.000+01:00

Avui fa trenta anys de la desaparició forçada d'un geni, que va ser referent de la música pop i d'una època que recordarem els seus coetanis.

El seus somnis encara no s'han fet realitat. Es veuran realitzats algún dia?

***

Uncle Boonmee

2010-12-04T19:12:00.006+01:00

Fa un parell de dies una amiga blogaire va fer un apunt molt digne sobre la decadència i l'envelliment de les persones, el qual va suscitar una sèrie de comentaris força interessants per part dels seus seguidors i per ella mateixa.

Vaig pensar-hi força quan ahir varem anar a veure la pel·lícula guanyadora de la "Palma d'or" del Festival de Cannes 2010: Uncle Boonmee recorda les seves Vides Passades del Director tailandès Apichatpong Weerasethakul, la qual ha estat objecte de crítiques favorables per la premsa i desfavorables per una part del públic que fins i tot a mitja sessió abandonava les sales.

El film és punyent, i segons el director és un homenatge a la seva llar i a un tipus de cine amb el qual ell va créixer. Atès que a occident desconeixem per complet la filosofia oriental, és difícil d'opinar sobre tot el que ha volgut explicar-nos l'autor amb aquesta pel·lícula, malgrat que els dos móns que presenta, el terrenal i l'espiritual, aquests es barregen quan la mort truca a les portes de l'oncle Boonmee, i a aquest se li apareixen persones de la seva vida passada.

Aquesta doctrina de la transmigració, és producte de les creències budistes, i sembla que un abad d'un monestir al noroest de Tailàndia, havia compartit experiències de persones ancianes que havien arribat al temple per a meditar i varen poder veure les seves vides anteriors com si fos una pel·lícula, i recopilant històries de camperols que varen tenir experiències semblants, va escriure un llibre: A man who can recall his past lives, el qual ha estat font d'inspiració per aquest film.

El que més em va agradar és com el personatge central aborda el tema de la mort junt amb els seus familiars, és una cultura molt diferent a la nostra sobre la preparació de la vida que s'acaba.

Entenc que no sigui una peli fàcil de digerir ja que com molts films orientals, és una mica lenta i a més barreja situacions fantasioses ben sorprenents les quals han estat elaborades potser, segons la crítica, perquè els espectadors se sentin inclinats a pensar en les estratègies narratives de la postmodernitat.

Amb tot el cineasta ha volgut parlar a occident de la seva idea de la reencarnació i d'una forma natural, homenatjar al cine amb el qual va créixer, ja que a Tailàndia, segons comenta en una entrevista, en els darrers anys, el nacionalisme alimentat per cops militars, ha produït un enfrontament d'ideologies i ara hi ha un organisme estatal que actúa com un a espècie de policia moral que prohibeix les activitats "inapropiades" i destrueix el seu contingut. La història que presenta, és un símbol d'alguna cosa que està a punt de desaparèixer, corrosiu com el cine, el teatre i la forma d'interpretar de la vella escola, els quals no hi tenen cabuda en el seu món actual. El film contè també, un petit component autobiogràfic sobre la mort del seu pare.

A Tailandia ha estat seleccionada pels Oscars 2011.

***

Entre popets i sardinetes

2010-12-01T21:07:00.001+01:00

He anat a la peixateria del mercat aquest matí bufant-me les mans i fent el comentari de que estava enfredeïda, no hi havia cap clienta en aquell moment i el peixater m'ofereix uns pocs popets que li queden a bon preu, dient-me que li agrada molt estar a casa i que si pogués, amb el fred d'avui se n'aniria, i em diu que quan sigui "vell" no se'n mourà. Li responc que ara ho diu, però no ho farà, ja que és avorrit estar-se a casa i s'ha de sortir malgrat les inclemències. Em contesta que els joves avui en dia tenen ordinadors i que a ell li agrada molt quedarse a casa i consultar algunes pàgines "especials" i xatejar amb gent. Li dic que jo també en tinc però que no xatejo, que faig servir un MAC, ...que faig un blog... que tinc una "cosa" que es diu correu electrònic, etc... etc. Va posant cara de sorpresa, em pregunta que explico en el blog, li dic que de tot el que em sembla i em passa pel cap, pren interès i em pregunta si algú ho llegeix, li dic que si, ja que també em fan comentaris. El seu company que deu tenir entre quaranta i cinquanta anys em diu que la seva filla també té un MAC, perquè és dissenyadora i li va bé per treballar, però que ell no hi entèn ni un borrall. Li explico més coses que faig amb el MAC, cada vegada la seva cara es transforma més i acaba dient-me que jo sé més que ell d'ordinadors i es queda parat de la meva "saviesa" a la meva edat.

M'he justificat per dir-li que els que hem estat molt anys treballant amb ordinadors, és lògic que estiguem "al dia" d'aquestes maquinetes. He marxat amb el popets rebaixats i deixant-los ben astorats.

***

Avui tenim eleccions al Parlament de Catalunya

2010-11-28T18:40:00.003+01:00

Mai havia hagut de fer cua per depositar el meu vot a les urnes i avui s'ha produït. Jo diria que això és positiu. Ignoro encara quina participació hi haurà, però mentre estava esperant m'ha semblat que tothom hi anava com si anés a una festa. Si, crec que votar és com una Festa. Respecto els qui han optat per no fer-ho, però crec que en una societat democràtica hem de fer valer els nostres drets. No sempre ens agraden els candidats que es presenten, però també es pot treballar per fer canvis en les lleis electorals i seria bo no haver de rendir-nos a un partit determinat, ja que moltres vegades ens agraden persones que militen en algún partit que no és de la nostra corda.

Dit això, penso que els governants cometen errors, però, quí no comet errors a la vida cotidiana?

Els militants dels partits es discuteixen i barallen, però quina família no té problemes entre els seus membres?

També hi ha persones que entren a la política per enriquir-se i els interessa un borrall ajudar al poble que l'ha votat. Però aquest poble té quatre o cinc anys per veure que la seducció del personatge l'ha enganyat i no tornarà a confiar-hi. Quin amic o familiar no ens ha fet el mateix amb la seva seducció i després hem hagut de posar-hi remei?

La política és un reflex de la vida que continuament estem vivint. Els líders són fotocòpia d'aquesta societat. Podem confiar-hi o no, però ALGÚ ha de fer la feina de governar-nos. No tenim la millor democràcia, però és una democràcia. La nostra participació com a conjunt de la societat, l'hem de fer valer. Després ja tindrem temps per a protestar i decidir si ens hem equivocat o no. Els catalans volem tenir el dret a decidir i hem de fer-ho a les urnes.

***

El camí dels bons homes

2010-11-24T20:06:00.001+01:00

Dins del Camí dels bons homes que va de Montsegur a Berga hi ha palaus i castells dels nobles catalans que es poden visitar, on els càtars entre els segles XI i XIII es refugiaven en la seva migració fugint de les persecucions a les que estaven sotmesos. Alguns varen poder sobreviure gràcies als senyors feudals del nostre país, que els donaren aixopluc en els seus palaus fent-los passar per presoners els quals els tenien ubicats en les masmorres i així podien passar desapercebuts pels seus perseguidors.

Un d'aquests palaus, el Palau de Pinós el vàrem visitar aquest darrer cap de setmana.

L'any 1990, l'Ajuntament de la Vila de Bagà el va comprar, i inicià la restauració per condicionar-lo com a espai per a funcions culturals, entre altres. Hi ha un museu sobre la interpretació del catarisme als baixos de l'edifici. Va ser força interessant la visita comentada, i també les pintures que es van restaurant del seu interior. Vàrem captar amb la màquina de fotos algunes d'aquestes pintures les quals ens van impressionar per la seva originalitat.

Aquest palau, amb el temps va sofrir diverses reformes i va anant canviant de mans fins al segle XVIII, i ara aquesta restauració està comportant molta dedicació als estudiosos, atès que estava molt malmès.

Ara però comença a donar fruit i val la pena dedicar una visita a la vila, que a més del seu patrimoni cultural, el seu entorn i la seva gastronomia, mereix una escapada turística.

***

Patrimoni de la Humanitat

2010-11-16T17:23:00.001+01:00

Ahir parlava de la Cultura tradicional i popular catalana. Avui ens han donat una gran notícia molt desitjada des de Nairobi!

CASTELLERS I CANT DE LA SIBIL·LA : Patrimoni de la Humanitat

FELICITATS!!

ENHORABONA!!

***