dimecres, 28 de gener de 2009

Castilla-León i pica-portes










Hem estat uns dies a les terres de SantaTeresa i Unamuno. Hem tingut neu, vent, fred, molt fred.

L'any passat vam anar per les mateixes dates al nord d'Extremadura, però ni de bon tros va fer el temps que ens ha fet enguany, als matins neu i a les tardes sortia el sol però amb un fred que els que sóm de terres al costat del Mediterrani no hi estem acostumats.


De totes maneres els oriünds ens van dir que feia anys que no tenien un hivern com enguany. La crònica del viatge com sempre al Sorrobloc, amb tota mena de detalls. Jo només diré que hem estat en un hotel a Barco de Àvila molt confortable i recomenable al 100%, i gaudint de la vista que vam tenir des de l'habitació.








També hem vist "in situ", les reliquies de la Santa que tant ens van parlar en època escolar, el braç, el dit, el cor, etc.







Ens va agradar molt la visita, encara que breu, de les dues ciutats emblemàtiques, Ávila i Salamanca amb les seves muralles i universitat respectivament.



















També ens hem deleitat amb els llegums de la zona, en especial les mongetes de Barco de Àvila, cuinades amb xoriço, que va molt bé per protegir-se del fred, encara que no del colesterol.



Em vaig dedicar a fotografiar pica-portes antics i nous, recordant el que teníem a la porta del carrer de la casa on vaig néixer al barri de Gràcia, i que un dia va desaparèixer. Hi havia quatre pisos, dos al primer i dos al segon. Els trucs eren: un pic, un pic i repicó, dos pics i dos pics i repicó depèn del pis on el visitant volia anar. També teníem una corda per obrir la porta des de casa. Tot això queda per la memòria històrica de cadascú.









































I acabo fent memòria també de l'enfrontament que va tenir Don Miguel de Unamuno amb el General José Millán Astray el 12 d'octubre de 1936 en la seva visita a la Universitat de Salamanca, acompanyant a la Sra. Carmen Polo i que li va costar l'expulsió.

….Millán: "¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!".


Furioso, Millán gritó: "¡Muera la inteligencia!".


….Unamuno: ¡Éste es el templo de la inteligencia! ¡Y yo soy su supremo sacerdote! Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España"





***



dimecres, 21 de gener de 2009

Més que un Club

Avui torna a haver-hi partit del Barça contra l'Espanyol. No sóc entesa en futbol, encara sóc de les que pregunta sempre que és un "fora de joc", però enguany em trobo mirant-me tots els partits del Barça. M'agrada veure els gols i no hi ha dubte que n'hem vist molts. També m'agrada més la TV que anar al camp (només he anat una vegada amb entrades regalades i a dalt de tot). El jugadors es veien tant petits que no en distingia cap, i a més els gols no els repetien!. A la TV puc veure les cares suades, de patiment o d'alegria dels jugadors, i quan es treuen les samarretes és agradable a la vista observar els cossos dignes dels models de les escoles de dibuix i pintura.

Els meus pares no eren aficionats al futbol, només el meu tiet i jo érem del Barça. A ell si que li agradava aquest esport, i els diumenges en parlava amb mi "Que farem avui?, i jo aprofitava de comentar el que les companyes de classe féiem els dilluns, parlar del jugadors, i feia veure que hi entenia. La meitat de la classe erem veritables fans de'n Kubala. Sabíem de la seva vida i miracles. El nom de la dona i els fills etc. etc. com si fós ara el líder de qualsevol grup musical.

Vaig tenir guardada uns quants anys al meu armari de casa, la pàgina de La Vanguàrdia de l'any 1957, amb les fotos de quan va guanyar la Copa del Generalísimo, fins que vaig tenir "us de raó". Avui he trobat la portada a l'hemeroteca d'aquest diari i ho he recordat.

En les nostres dues escapades a Egipte i Marrakech l'any passat, quan ens venien els joves a vendre'ns collarets i martingales, i ens sentien parlar, la seva salutació sempre era "Visca el Barça", i nosaltres responien "Visca", el següent pas era cantar-nos tota l'alineació, (cosa que jo mai l'he sabuda) i començar la lletania de coses que volien que els compressim i d'aquesta manera era motiu per apropar-se. O sigui que no cal començar amb Salam Alekum, ja que el Barça és més que un Club.


Espero que el partit vagi bé, veure força gols i tornar una vegada més a guanyar la Copa (ara del Rei).

***

divendres, 16 de gener de 2009

Llibres que deixen empremta

Acabo de llegir "L'Africà" de J.M.G. Le Clézio (Premi Nobel de Literatura 2008).

No parlaré massa del llibre que m'ha semblat esplèndid, però si dels sentiments que m'ha produït.

És un relat curt, de vivències, sensual i sincer com diu la contraportada. Sempre m'han agradat els llibres que parlen del continent africà. Literatura de l'època colonial n'hi ha molta, però és important conèixer els europeus que van ser-hi i van estar en contra d'aquell colonialisme.

A mesura que posem anys i tenim més temps per reflexionar envers les persones que et van engendrar, te n'adones del perquè de moltes decisions que prens a la vida. També actituds que heretem dels nostres progenitors. Això és el que el narrador del llibre ens fa veure, i dels descobriments que fa envers la vida i la decadència dels seu pare, un metge britànic immers a l'Àfrica en feina i joventut. També ens relata els seus sentiments envers les seves vivències infantils a aquell continent. No és un relat nostàlgic, si no un memorial de sensacions, olors, sabors i impressions d'aquella memòria de nen que tots hem experimentat alguna vegada.

"Si no hagués tingut aquest coneixement carnal de l'Africa, si no hagués rebut aquest llegat de la meva vida abans de néixer, ¿en que m'hauria convertit?"


M'ha fet veure també con van influint les guerres en la vida de les persones, i com ens marca el caràcter, tots aquests esdeveniments adversos i que ens veiem impotents per solucionar-los. Ho hem comprovat en els nostres familiars que van viure la nostra guerra civil. Tant si eren d'una banda o d'una altra, com els hi van robar anys de joventut.

Puc dir que després d'haver arribat a la darrera pàgina (116), he donat la volta al llibre, i he rellegit algun capítol altra vegada per impregnar-me una vegada més dels sentiments que m'havia produït.

***

diumenge, 11 de gener de 2009

Platges de Barcelona


Després d'uns dies de ruixats, fred i neu, davant d'un diumenge esplèndid de sol, la meitat dels barcelonins hem tingut la mateixa idea: anar a passejar per les nostres platges per comprovar les destroces que la llevantada havia ocasionat al nostre litoral.





Realment els resultats de baranes, rajoles trencades i platges més estretes amb la meitat de sorra, encara es poden veure, com les dutxes de la fotografia que han quedat descalçades de la sorra.






Hi havia gent de tota mena, moltes criatures fent de tot. Amb els pares alguns feien volar estels, bombolles de sabó, enfilant-se pels llocs que només els nanos poden fer-ho. Bicicletes arreu compartint l'espai dels vianants, grups de joves fent "footing" en grup, nudistes adoradors del sol, altres jugant a voleibol també mig despullats, pescadors de canya, i així cadascú a la seva "bola".


També hi havia carpes pels entrenaments dels gossos de "Pyrena" amb altaveus que demanàven voluntaris per passejar gossos recollits als centres d'acollida d'animals.




Hem arribat a tenir calor i tot. És un bon lloc per pendre el sol i aquests diumenges d'hivern hem d'aprofitar d'anar a estirar les cames als espais públics que ara tenim oberts al mar.



"Seure a les roques, meditar sobre el torrent i el planell;
això no és la solitud: és només conversar
amb els fetills de la Natura, i contemplar els seus tresors oferts"
Byron

***

dimecres, 7 de gener de 2009

GENER "Sant tornem-hi"

GENER- Nom derivat del déu romà Janus, a qui es representava amb dues cares que miraven en direccions oposades, una, cap al passat i l'altra, com si guaités l'any que s'encetava.

Ja hem tornat a la vida cotidiana després dels esveraments nadalencs. I als barcelonins la natura ens ha regalat un paisatge de color blanc, la neu al Tibidabo. No sempre es manté la neu fins a les hores del migdia. Ha estat un agradable despertar, i com nens, hem anat a fotografiar la novetat. El fred però es deixava sentir. No hi estem acostumats, malgrat que enguany ja portem dies de pluges, fredor, i molta, molta humitat que et va calant endins.



Els reis se m'han portat molt bé. Vaig fer una carta orientant-los amb forces títols de llibres perquè poguessin triar, i vet aquí que me'ls han portat tots!!!!!!!!!!!! Una bogeria. Ja tinc feina per tot l'any i més d'un dia es quedarà el dinar per fer. Haurem de practicar amb el fast-food una temporada. Precisament he acabat de llegir el llibre que ens van donar al Club de Lectura de l'escriptora Eva Piquer, titulat "Una victória diferent", el qual va ser Premi Josep Pla 2002.
Una novel·la rodona, ben escrita i que qualsevol dona es pot sentir identificada. Hi ha un capítol que parla de petites coses que exasperen a la protagonista, i entre moltes n'he subratllat alguna que reprodueixo:

La quantitat de llibres bons que encara no he llegit. La quantitat de llibres bons que no llegiré mai.

Les contraportades que aixafen la guitarra i expliquen massa detalls de la novel·la. Les crítiques de cine que revelen l'escena final de la pel·licula. Els poemes que no m'emocionen. Els poemes que no entenc. No saber entendre un poema.

Descobrir-me un tros d'enciam entre les dents després d'una reunió de feina.

...i així una darrera l'altre.

El dia 19 tenim sessió i pot ser divertida.


Refranys de gener:

"No és bon gener si no es gela l'aigua en el calder"

"Moltes pluges pel gener, primavera molla solen fer"
"Gener herbat any de poc blat"

"De tot l'any el més fosc és el mes de Sant Fruitós"

***

dilluns, 5 de gener de 2009

Diada de Reis

El cicle estacional de l'any, ja ens ha fet arribar una vegada més a la Diada de Reis. Qui més qui menys tenim un record de la nostra infantesa d'aquesta nit màgica, l'origen de la qual es perd en el temps. De la mateixa manera que hem heretat aquesta tradició, la traspassem als nostres fills, perquè les arrels es vagin mantenint.

Torno a fer esment al nostre benvolgut Joan Amades, que hi dedica més de 40 pàgines al seu Costumari, a reflectir costums i tradicions populars d'aquest dia. He trobat algunes notes curioses:

La reialesa medieval, en certa manera, va considerar el seu reialme com una mena de do diví i com un favor rebut del Cel. D'ací que molts reis sentissin afany per esser coronats pel papa com un representant del Cel a la terra i com una simulació material i tangible de la protecció divina. El nostre rei Jaume també va desitjar ésser coronat pel papa. Com una manifestació d'aquest sentit, per l'Epifania era costum que els reis i els grans magnats anessin en persona a adorar l'Infant Jesús. En les capelles reials es feia una adoració, a la qual assistien els monarques.

Podem trobar molts retaules en que són representats els Tres Reis amb vestits a l'estil oriental, abans de que els tres Reis fóssin els patrons dels naipers. A Barcelona els naipers no es van constituir en estament fins a mitjan segle XV. Els calia cercar un patró i van ser els tres Reis. El de bastos representa el qui va oferir l'encens a Jesús, el de copes el qui va portar-li la mirra i el d'oros el qui li va donar l'or. Restava el d'espases, que hom diu que figura el ferotge rei Herodes. (Per això les vestimentes actuals dels Reis Mags, s'assemblen més a les figures dels naips del segle XV).

El costum en tirar cartes en una bústia, fou establert l'any 1877 per una casa de joguines del Passatge del Rellotge, ja que anteriorment sembla que la mainada les cartes dels Reis les posaven al balcó el dia de Cap d'Any.

Hi ha també una referència al que podria significar les postres de la Diada: el Tortell.


En les festes saturnals de la vella Roma, se celebraven grans àpats en els quals hom bevia i menjava disbauxadament i també es nomenava un rei de la taula o de l'àpat. La determinació per mitjà d'una fava posada dins d'un pastís, constituïa un procediment màntic o endevinador comú als pobles de cultura clàssica. L'elecció per mitjà de faves ja la practicaven els grecs.


Hom creu que en el dia d'avui els estels regeixen l'any. Si està molt serè i es veu una gran estelada, és senyal d'any eixut, favorable por a les llocades i la collita del vi.

Nit dels reis estrellada,
any d'eixut i de secada.

Nit dels Reis estrellada,
any de vi i de llocades.

***


QUE TINGUEU UNS BONS REIS!!