dimecres, 27 de juliol del 2016

Cap de setmana amb seny i rauxa






Casament de la Georgina i el Jordi






És difícil ser objectiu quan vols explicar esdeveniments personals que t'han omplert d'emotivitat. Un casament sempre és signe de joia i més quan es tracta dels teus propis fills. Ignoro i crec que no diré res de nou sobre el que la majoria de gent deu experimentar en moments com aquests. El que sí sé, és el que vaig experimentar jo en només un cap de setmana.

El cap de setmana va ser irrepetible i més quan els pares érem completament ignorants de la festa que esdevindría. No en sabíem absolutament res, atès que la preparació havia estat gestada durant un any pels mateixos nuvis, i tothom varem ser responsables d'una petita part, aquestes petites parts unides, van donar lloc a dos dies de sorpreses i posades en escena força emotives.




El casament va ser una petita cerimònia civil en la intimitat, a l'Ajuntament de Gràcia el divendres a la tarda. Immediatament varem sortir pares i germans des de Barcelona, cap a la comarca del Bages, a la finca Sellarès rural on pernoctaríem i cuinaríem el nostre propi sopar que transportàvem ben preparat. Les dues famílies portàvem la nostra part d'avituallament que ens havíen encarregat.


El matí del dissabte no van faltar els banys a la piscina, aprofitant l'ocasió per refrescar-se, després de la feinada de penjar fanalets i ultimant detalls, al mateix temps que preparar al nostre gust les zones proposades per ser ocupades a la tarda. Un indret rural esplèndid, que ens va oferir una extensió immensa per passar unes hores de Festa Gran per un motiu molt especial.














La tarda del dissabte era la convocatòria de convidats. Els nuvis estaven relaxats, els amics, amigues i familiars vinguts de moltes bandes del país català, algúns d'ells fins i tot de Londres on actualment hi viuen i treballen, a més de familiars canadencs vinguts de Toronto, van demostrar les seves vinculacions amb els recent casats, oferint-els-hi regals que no eren precisament objectes físics, més aviat demostracions d'estimació, a través de cançons i paraules, paraules que també els nuvis es van adreçar l'un a l'altre com a cloenda d'una part de l'acte, el qual ens va deixar a les dones amb els maquillatges ben descontrolats.


















No hi va faltar el sopar-catering, amb bons vins i caves del Penedès, origen i residència de la família del nuvi. També el ball va ser element tradicional de tota festa nupcial. Els més grans vam restar-hi fins la una de la matinada, que era l'hora en que s'havía de parar la música, però varem deixar el lloc als joves que van passar-hi la nit i que el diumenge van continuar la Festa, elaborant una paella suculenta, els ingredients de la qual, havíen portat prèviament des dels seus llocs d'orígen.


















Puc assegurar que no es fàcil tornar a la cotidianitat. Tothom ha estat enviant fotografíes que hem estat recollint, mentre esperem tenir les "oficials" que una amiga de la núvia, periodista, va ser responsable de captar les instantànies. És possible que triguin, atès el mes d'agost pel mig, però de moment en tenim de força representatives per recordar un cap de setmana especial de rebombori.




***

dimarts, 19 de juliol del 2016

Per llogar-hi cadires!


Un esdeveniment curiós ha tingut lloc avui a les deu del matí, al Passeig de Mar de les platges barcelonines, quan carregats amb els estris de platja anavem circulant buscant un lloc idoni per fer l'acampada habitual, i just davant nostre un individu amb estètica convencional, res que marqués diferències, amb una motxilla a les espatlles, anava anunciant que venia DENTADURES POSTISSES I DENTS DE PORCEL·LANA. Hi havia poca gent circulant, i he hagut d'afinar l'oïda per si m'havia perdut alguna cosa. Doncs, no, anava repetint amb veu potent el mantra, oferint aquesta sorprenent mercaderia.

He quedat tant estorada que m'ha vingut al cap aquell simpàtic marroquí de la Plaça Jemaa-el-Fna de Marraqueix, que l'any 2007 tenia la seva paradeta de dents i dentadures i que va voler sorprende'm per veure quina cara faria jo quan destapés un drap damunt la taula que contenia dents i queixals acabats d'arrencar.

Va quedar una mica decebut, ja que la meva reacció no va ser la que ell esperava, atès que per circumstàncies familiars, estic acostumada a veure i vaig manipular una època de la meva vida, incisives i molars de tota mena amb els seus corresponents motllos a punt de prova.

La sorpresa en majúscula si que la he tinguda amb el venedor de la platja,  ha estat en grau superlatiu PER LLOGAR-HI CADIRES!!

***



dimecres, 13 de juliol del 2016

Estremida Memòria

Fa molts anys que ocupa un lloc en la lleixa de la nostra biblioteca domèstica, producte d'un obsequi del suport genèric del Departament de Cultura de la Generalitat, la qual és una de les novel·les de Jesús Moncada que encara no m'havia atrevit a començar. No hi ha com l'estiu per fer un cop d'ull als títols que a vegades dóna gust rellegir, o bé als que esperes el moment de tenir-hi un interès puntual.

Fet tot aquest preàmbul haig de dir que realment és una novel·la difícil. Guardonada amb el Premi Creixells 1997, Premi Crítica Serra d'Or 1998, i Premi Humbert Torres 1998.  La primera edició va ser el febrer del 1997 i potser no estàvem acostumats a una estructura de novel·la tant peculiar, que en el meu cas, i a hores d'ara encara vaig haver de resituar-me dues vegades per seguir-ne el fil d'una trama farcida de personatges dels quals sis dones a través de les seves vivències, són el denominador comú de l'entramat d'un gènere que podriem dir de característiques policíaques.

La història gira al voltant d'un esdeveniment que va tenir lloc als afores de Mequinença, quan un recaptador d'impostos del Banc d'Espanya i la seva guàrdia, són atacats per un grup de bandolers amb un resultat de diverses morts. Una època, a finals del segle XIX en que els carlins encara feien estralls pels pobles del nostre país, la qual cosa va inspirar a Jesús Moncada per novel·lar uns fets que suposadament podien haver estat reals.

La novel·la consta de quatre parts i epíleg. Un contrapunt adicional són tres personatges en temps real, o sigui l'any 1995, els quals mantenen una correspondència després d'haver-se trobat un manuscrit d'un testimoni directe dels esdeveniments. Aquests personatges són l'autor de la novela, el lletraferit de 89 anys que coneixia els fets i la seva filla que "fica cullerada" a aquest correu d'intercanvi d'impressions respecte a la narració que Moncada està desenvolupant.

Aquestes missives van apareixent a la novel·la emmig de la trama que es va desenvolupant, o sigui que el lector ha d'anar concentrant-se entre dues versions de la història, la fictícia i la suposadament real que van comentant a través dels correus. El resultat és un trencaclosques, les peces del qual van encaixant a mesura que la narració avança.

Jesús Moncada ens ha deixat un llegat narratiu d'unes formes dialectals de la llengua i unes construccions complexes, que no podem deixar de gaudir-ne malgrat el pas del temps i la transformació de la parla. Les seves obres han d'anar digerint-se poc a poc i delectar-se amb la seva riquesa.

***