diumenge, 29 de setembre del 2013

Destinació tardoral francesa


Malgrat reconèixer que França és un país xovinista, centralista i amb forces "istes", és un país que tot funciona. Funcionen les carreteres; funcionen els indicadors; funciona la seva gent; funcionen els poblets; i funciona el turisme. Per això, una escapadeta als veïns de tant en tant va bé per constatar aquests fets i gaudir-ne.

El Perigord ha estat una destinació tardoral d'enguany. Una setmaneta per aquesta regió on la Guerra dels cent anys va deixar també les seves empremtes en forma de castells, palauets, ciutats medievals, ponts creuant el riu Dordonya i altres vestigis de la zona acull al visitant, mostrant degudament protegit tot aquest patrimoni, el qual els francesos tenen cura de conservar, amb contínues excavacions en el cas dels castells força nombrosos.


 
 
Els indrets boscosos del Perigord, curulls de roures, nogueres i alguna vinya, amaguen les granges de les aus pròpies de les seves menges: Les oques i els ànecs dels quals han sabut elaborar el foie gras i que aconsegueix embafar al visitant en els menús diaris, i que en el meu cas, procuraré estar-me'n de menjar-ne una bona temporada, malgrat que hagi estat la primera vegada que he pogut tastar-lo en totes les seves variants, reconeixent però, l'exquisidesa d'aquest producte marca de la zona.



L'indret, com totes les regions franceses, és agradós i bonic de visitar. Els romans també hi van deixar petjada i la construcció del Museu Vesunna, una arquitectura de Jean Nouvel, els pares del qual encara viuen a la població de Sarlat, va fer possible aquesta obra, que aixopluga les excavacions de la Domus de Vésone obertes al públic fa deu anys.






L'entrada al recinte reflecteix en els seus vidres, el palauet del davant





Patrimoni mundial de la Unesco són les pintures prehistòriques de la gruta Lascaux II. Al visitant se li ensenya el facsímil elaborat fidedignament (això diuen) de l'original. Atesa la malaltia que van començar a contraure les pintures, van haver de tractar-les amb medicació antibiòtica, per això doncs van ser tancades al públic el 1963. Des del 1983 la nova gruta acull uns 250.000 visitants l'any. Les fotografies son prohibides.

 Grutes de rius subterrànis n'hi han moltes al sud de França, totes elles d'una gran meravella natural d'estalactites i estalagmites, i una gran quantitat són visitables amb barquetes. Aquesta vegada la Gouffre de Padirac ens va fer gaudir d'una altra aventura subterrània a 103 metres de profunditat. Tampoc hi eren permeses les fotografies.

El meu petit apunt és per deixar constància d'un dies diferents que surten de la rutina quotidiana i del nostre pas per La vallé de la Dordogne, però en el Sorrobloc mostrarem el viatge pas a pas amb les corresponents il·lustracions.




***


dimarts, 17 de setembre del 2013

Mirar cap a l'ahir per projectar el demà

Per arrodonir la Diada d'enguany, no hem pogut d'estar-nos de visitar el Born Centre Cultural recentment inaugurat. L'indret de ferro i vidre que va ser símbol del barri de la Ribera, ha aconseguit aixoplugar un patrimoni col·lectiu digne de ser punt de referència de com diu la Història, "Mirar cap a l'ahir per projectar el demà."

En una hora intempestiva per no trobar-nos amb gaires gentades, hi hem fet cap aquest migdia i certament hem tingut sort.

Jo ja havia visitat el jaciment fa uns anys quan van començar-ne les obres i deixaven circular per una passarel·la enlairada, per la qual cosa, veure l'espai arqueològic altra vegada no m'ha causat un efecte especial, malgrat que és evident que han aconseguit convertir el recinte en un lloc fantàstic de memòria històrica força singular i emotiu.

En les dues sales on s'expliquen els fets de la Guerra de Sucessió espanyola, i de com es vivia a la ciutat de Barcelona en el segle XVIII, el públic manté un silenci expectant mentre circula pels espais molt ben documentats i recreats amb imatges de l'època. D'allà si que n'he sortit impressionada i emocionada. Sortint de la Primera Sala ho he comentat al xicot que controlava els visitants i m'ha dit: Esperi quan vegi la segona....

Després de tants anys de dubtes i posades en comú del futur destí d'aquest espai emblemàtic, crec que se li ha donat una finalitat força digna i que ha valgut la pena els esforços i els diners emprats per acondicionar-ho. En aquests moments hi ha però una certa disconfomitat en el veïnatge, del qual no puc opinar per desconèixer el tema d'una manera real.

Quan vaig visitar a Escòcia l'any passat, també ens van dur a visitar el Castell de Urquhart al costat del Llac Ness, el qual va esdevenir símbol de la resistència escocesa en el segle XVII. Els anglesos el van destruir parcialment després d'una dura batalla i actualment és propietat del Patrimoni Nacional Escocès, i per mitjà d'un audio-visual expliquen al foraster aquells esdeveniments. Tots els països amb identitat pròpia, procuren no oblidar la seva història i afermar-se en la seva nacionalitat.

El que si és lamentable és que al cap de tres-cents anys, encara hàgim de estar lluitant per la mateixa causa defensant els drets fonamentals dels col·lectius humans. Com diu en Joan Rigol, l'antropologia política és difícil d'eradicar en el ser humà malgrat passin els segles.


Fotos històriques de l'antic Mercat del Born


***


dijous, 12 de setembre del 2013

Percepció des del tram 739



Des del Castell dels Tres Dragons fins als voltants de l'estàtua eqüestre del General Prim, s'extenia la Via catalana tram 739.

 


Com en totes les vies, l'ambient festiu hi era força present. A mesura que la gent hi arribava, amb una disciplina gairebé britànica, la via es va anar formant amb el color groc imperant i les banderes de totes mides onejant a mans dels seus portadors. Puc dir que feia goig, la festa es preparava i tot va ser dins d'aquesta espera que va sortir el sol i els ànims encara van pujar més de to.


Considero que el lloc era una mica cul-de-sac. La gent fèiem gira-gonses pel recinte i fins i tot la via donava la volta i ens trobàvem uns d'esquena als altres, i sortia cap al Passeig dels Til·lers on canviava de número. No ens podem queixar de l'ecologia del lloc, atès que fins i tot la flaire del Zoo que ens venia de tan en tant, l'entrada del qual la tenien just al davant, ens feia oblidar que estàvem en zona urbana.











Va ser una tarda emotiva, en un lloc on els turistes passejaven per davant nostre els quals ens van obsequiar amb signatures de suport en una pancarta que teníem a terra i que una vegada ens era signada, els mostràvem els nostres alegrois festius i els nostres agraïments.



Les mans les vam unir a l'hora prevista i els cants van omplir les estones d'espera dels fotògrafs, els quals també feien de voluntaris organitzatius de les files quan aquestes es bellugaven, i els Mossos davant nostre es convertien en fotògrafs improvisats, intercanviant-se els papers.

Amb l'arribada de l'helicòpter el qual ens va fer esperar força estona, la gent va anar desfilant amb la companyia d'un grup de timbalers (no sóc massa amant d'aquesta moda) però aquell no era gaire nombrós, i ens va deleitar amb unes coreografies dignes d'un espectacle de Fira al carrer de força nivell.


 

Deixant el recinte, i veient al General Prim enfilat dalt del seu cavall, vaig pensar que mai hagués pogut imaginar-se que tornarien a arribar uns temps convulsos com els que ell també va haver de viure.



***

dimecres, 11 de setembre del 2013

Fent història

FELIÇ DIADA!!!!!


 



 


***

dissabte, 7 de setembre del 2013

Cent anys de paral·lelismes presidencials

Seguint l'actualitat política dels afers del President dels EEUU Barak Obama, en el seu camí europeu ple d'obstacles buscant aliats per intervenir a Síria, i revisant la història contemporània, he vist que el seu antecessor en el temps el President Woodrow Wilson, l'any 1919 va voler pacificar Europa després de la Primera Guerra mundial (1914-1918).



Els dos presidents van estar vinculats al mateix partit polític, el Partit Demòcrata, i ambdós van ser reelegits en els seus càrrecs per una segona legislatura.

En el cas de Wilson les polítiques exteriors no van ser del tot reexides, degudes a les seves intervencions a l'Amèrica llatina, malgrat que als EEUU les polítiques socials van prosperar amb la incorporació de les 8 hores de treball laboral, va haver d'afrontar polèmiques amb els republicans per l'impuls del Sistema Federal Bancari, una estructura publico-privada dins el govern, la llei del qual va obligar a tots els bancs nacionals a unir-se al sistema ja que aquesta entitat va ser l'encarregada de guardar tots el fons dels bancs dels EE.UU. Va ser el President que va instaurar la famosa Llei seca amb la prohibició de la fabricació, transport i venda d'alcohol, a tot el territori.

Malgrat que Wilson va intentar mantenir la neutralitat en la Gran Guerra europea del 1914, va trencar les seves promeses davant el possible acord entre Mèxic i Alemanya, i l'aliança amb Gran Bretanya i França per combatre a Europa va ser un fet.  El paral·lelisme amb l'actual president Obama, el trobem en la seva no participació als conflictes d'Orient Mitjà però amb la incertesa de trobar aliats en les polítiques europees, per intervenir-hi, ho trobo comparable al cap de cent anys d'història.

Wilson va ser l'impulsor de la Societat de Nacions que va ser creada per la promoció de la Pau després del Tractat de Versalles l'any 1919, per la qual cosa va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, malgrat que amb aquell tractat va haver de fer concessions insatisfactòries contràries al seu programa pacifista. Ambdós Presidents van ser guardonats amb aquest Premi Nobel de la Pau; Obama pels seus esforços amb la diplomàcia internacional i cooperació entre els pobles.
Un altre paralel·lisme digne de ser mencionat.

 Hi ha hagut tres presidents als EE.UU. amb el guardó del Premi Nobel, però he trobat en aquests dos, forces semblances polítiques, evidentment superant la distància en el temps.

***