Marguerite Duras

Arran d'haver vist per primera vegada el film "Hiroshima mon Amour" que van passar per BTV fa uns mesos en la secció "Clàssics sense interrupcions", el guió del qual és de l'escriptora Marguerite Duras, se'm va encendre el llum del desig de tornar a llegir El Amante que des de fa més de 30 anys reposa en la meva biblioteca, el qual el tinc en versió castellana traduït per Anna Maria Moix.

Els anys m'han fet valorar més la relectura d'aquestes obres literàries, que potser en el seu moment eren massa agosarades per les nostres mentalitats, ja que per haver tingut una educació més aviat restrictiva, tot just començàvem a descobrir uns costums diferents dels que sempre havíem cregut que eren els correctes.

No m'estranya l'èxit que va obtenir la Marguerite Duras amb aquesta novel·la l'any 1984 i que va ser guardonada amb el prestigiós Premi Gouncourt. Diuen que sens dubte va ser una narració autobiogràfica en que l'autora expressa amb una intensitat aclaparadora, la relació i el desig d'una noia de quinze anys amb un ric comerciant xinès de vint-i-sis.

Un relat curt de 146 pàgines que ens descriu la vida d'una noia francesa dins una familia ubicada a l'antiga ciutat de Saigon, al delta del Mekong, a l'antiga colònia francesa de Cochinchina, on després del 1975 va ser Vietnam del Sud.

Ens aquests indrets d'Indoxina és on va néixer aquesta escriptora i on va passar la infantesa i joventut, lloc en el qual van haver de subsistir amb moltes dificultats econòmiques després de la mort del seu pare. La inspiració de les seves obres van ser precisament de les vivències adquirides en aquells països asiàtics.

El talent de Marguerite Duras en quan a una literatura excesivament avançada per l'època, és indubtable. En el llibre que ens ocupa, va deixant entreveure les situacions endavant i endarrera amb paragrafs curts sense capítols, inserint narracions en primera persona amb pensaments personals. Penso que la ingenieria literària que ens ofereix, és exquisida.

 Per casualitat i tafanejant en la Fira del Llibre d'ocasió antic i modern de Barcelona de fa pocs dies, vaig trobar una de les primeres novel·les de Duras, Un dic contra el Pacífic, que va escriure el 1950 ambientada també en la Indoxina natal de l'autora traduïda per la Maria Aurèlia Campmany. Sense pensar-m'ho gens ni mica, me la vaig quedar.

Aquest relat és una novel·la clàssica que va transcorrent d'una manera lineal de començament a final. És interessant conèixer com vivien els colons en aquells indrets. Tot el llibre és la lluita d'una dona per sobreviure amb els seus fills en una natura hostil. L'ambient d'uns indígenes que es multipliquen sense control, i la manca d'escrúpols dels colonitzadors que també escometen contra els seus mateixos compatriotes.

...N'hi havia moltes, de criatures, a la plana. Era una mena de plaga. Pertot arreu h'hi havia, penjats als arbres, a les barreres, sobre els búfals, somniosos, o arrupits a la vora dels tolls, pescant, o enfonsats en el llot buscant els crancs minúsculs dels arrossars. També n'hi havia al riu xipollejant, jugant o nedant. I a la proa dels joncs que baixaven cap al gran mar, cap a les illes verdes del Pacífic, també n'hi havia que somreien, feliços, tancats fins al coll dins de grans cistells de boga, que somreien com ningú és capaç de somriure en aquesta terra....

***

Patufet, on ets?

Amb aquest títol s'ha inaugurat una exposició a la sala Cotxeres del Palau Robert dedicada a l'Aureli Capmany (1868-1954), el qual va ser un gran impulsor de nombroses iniciatives culturals i ciutadanes.























El meu pare ens havia parlat moltes vegades de la Revista infantil En Patufet  la qual va ser un dels projectes importants de l'Aureli Capmany, atès que s'hi podien trobar contes, cançons, jocs i temes perquè la mainada tingués accés i pogués anar coneixent les diferents branques de la cultura popular del nostre país.

És bo donar a conèixer que van haver-hi persones polifacètiques i autodidactes, que van impulsar activitats al voltant de la cultura popular, en un moment en que no hi havien altres mitjans. Una manera més d'estimar un país i això és d'agrair i no es poden deixar en l'oblit.

Ara en aquesta exposició que no deixa de ser modesta, però crec que té un gran valor informatiu per a les generacions que a la post-guerra no vam tenir la sort de tenir aquest tipus de publicacions, i ens havíem de conformar amb "Floritas i Capitans Trueno", doncs ens apropa a una persona que va dedicar una vida a l'estudi d'uns costums tradicionals i populars, i ens dóna a conèixer a través de documentació i fotografies, la voluntad d'un destacat folklorista que va posar una llavor que ha anat creixent a través de les noves generacions.

***

Vida familiar

Un altre volum d'històries curtes amb les quals he gaudit àmpliament. El ressò que va tenir la seva autora amb el Premi Mercè Rodoreda del 2016, va fer que el seu llibre fós un dels més reconeguts de l'any amb l'impuls d'Omnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana.

Com a jove escriptora la Jenn Díaz ha contribuït plenament a formar part d'aquests nous talents que ens dóna el nostre petit país. Les seves històries capten les relacions familiars, i ens motiva a evidenciar les herències emocionals que hem rebut de generació en generació, sobretot les dones amb les seves inseguretats i incomunicacions. Els temes eternament femenins els quals són explicats en primera persona en forma de monòlegs, pensaments i mirades interiors, la qual cosa fa que la identificació personal sigui encara remarcable.

És un d'aquells llibres que val la pena anar rellegint. El talent de la seva autora, ens anima a pensar que tenim bones llavors literàries, que ens aniran deleitant amb les seves creacions futures.

Al començament d'alguns d'aquests contes, hi han petites cites de dones ben conegudes que han reflexionat sobre les seves vides. Trobem a Carson Mccullers, Natalia Ginzburg, Mercè Rodoreda i Liv Ullmann.

No t'he explicat gairebé res de nou

Moltes d'aquestes coses ja les saps

perquè te les he explicat milers de

vegades. Només volia dir-te com

era jo i què em va passar quan

tenia vint-i-cinc anys

NATALIA GINZBURG

***

Un aire anglès

No hagués conegut a Miquel Berga si no hagués estat per aquesta publicació de selecció d'articles publicats per aquest autor anglòfil, que em van regalar en ocasió del meu Sant el passat juliol, atès que no l'he seguit com a columnista en les seves cròniques del Punt Avui.

Hem d'agrair a Edicions del Periscopi una vegada més que ens hagin posat a les mans, una diferent manera de treure a llum aquests textos periodístics de força qualitat literària, els quals potser els no seguidors de Miquel Berga, no els hauríem descobert.

La barreja d'actualitat del nostre món local amb tradicions anglosaxones, aludint a personatges polítics i intel·lectuals anglesos de totes les èpoques, amb tocs d'ironia i a vegades mordaç, configuren aquest recull d'articles que desperten la memòria cultural pel lector que s'hi submergeix.

Encetant el llibre, diversos intel·lectuals del nostre país dediquen dues pàgines a comentar les lectures periodístiques d'aquest professor universitari de literatura anglesa, així com aspectes de la seva personalitat, el qual ha fet aquestes aportacions periòdiques a diferents mitjans, i que ara ens mostra en aquest recull.

Amb unes paraules preliminars de vuit pàgines, l'autor ens fa una breu biografia dels seus inicis  londinencs on amb només vint anys, va passar el seu primer estiu en l'època de Carnaby Street i l'Speaker's Corner i va descobrir una societat de joves despreocupats amb un peculiar esperit comunal. Les seves posteriors estades estiuenques ja van ser més convencionals. Ha estat vinculat  amb la llengua i la cultura anglosaxona des de llavors fins avui i així ho ha demostrat en les seves facetes literàries i de Professor universitari de la Pompeu Fabra.

Per concloure aquest apunt, voldria fer esment en un detall del llibre en que els articles estan endreçats en un abecedari particular, com un diccionari personal. Un tipus d'organització molt anglòfila sota el meu punt de vista. També voldria destacar l'atractiu i discret disseny de l'edició, tant de la coberta com de l'interior, que com sempre ens té acostumats Edicions del Periscopi. La sanefa de paraigües anglesos de la portada, és força reexida.

Crec que només per amarar-nos de l'indispensable cultura anglosaxona per les relacions socials, ja val la pena de llegir aquests intel·ligents textos del professor Berga.

***