dimarts, 29 de desembre de 2015

Bons desitjos a les darreries del 2015

Aquestes frases fetes que les persones ens anem traslladant any rera any els uns als altres, i que no sempre en som conscients de l'abast de les paraules, m'han fet pensar amb el resum de l'any que deixem enrera, el qual ens deixa un regust amarg de les efemèrides negatives que hem viscut a nivell global del planeta.

Malgrat els repetitius desitjos de posar de manifest la "Pau en el Món", i els bons auguris per "Any Nou", etc. el ser humà no contempla res d'això i continuem creant violència descarada, i discriminada contra tot el que no ens agrada i que no s'ajusti a les nostres realitats.

La manca de tolerància ha entrat a les nostres societats amb força. Els experts no saben com això es pot frenar. Diuen que s'ha de fer des de l'escola i que les famílies han de posar-hi també la seva part. No ho sé. És un problema al qual costa de trobar-hi el desllorigador. El món occidental ha estat mirant-se el melic moltes dècades i ara en rep les conseqüències. Sóc de mena optimista però darrerament hi ha molta gent que viu veritables inferns i pateix sense tenir-ne culpa.

No per això hem d'acabar l'any sense mirar endavant, malgrat les moltes incerteses que ens provoca un tema molt preocupant que és la manca d'estabilitat. No podem tancar el ulls, sempre ben oberts i malgrat tot desitjar-nos uns als altres que el proper any sigui diferent i treballar per una societat que té moltes mancances.



***


diumenge, 20 de desembre de 2015

Nadal 2015

Jacopo Pontormo (Escola florentina manierista 1494-1557)

He trobat Déu
sota el presseguer del pati.
Sostenia amb una mà l'escala de fusta
repenjada al tronc.

Somreia, crec.
Avui tampoc no m'hi he atrevit.

Sònia Moll Gamboa
(Poemari I Déu en algún lloc (2014)


BON NADAL A TOTHOM

***

diumenge, 6 de desembre de 2015

La leggenda del Santo Bevitore

Arran d'haver anat a veure la pel·lícula que ens ocupa en la XII Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, la qual va ser guardonada amb el LLeó d'Or de Venècia del l'any 1988, dirigida pel director Ermanno Olmi, continuador del neorealisme italià, vaig tenir interès en llegir el relat del seu autor Joseph Roth que va ser escrit l'any 1939 just poc temps abans de morir.

El film el vaig trobar potser una mica lent, però admirablement ben dirigit i sense deixar d'admetre que la qualitat tècnica de l'època podia ser ben valorada per uns interessants primers plans i flashbacks per anar-nos situant en la vida anterior del protagonista, malgrat que algunes vegades no quedin massa clars els motius del seu declivi personal, per la qual cosa vaig decidir-me llegir el text de l'escriptor per aclarir algun d'aquests conceptes.

La vida de Joseph Roth l'autor del conte, és força peculiar. Va néixer a Ucraïna el 1894 i va ser oficial de l'Imperi austrohúngar i després del triomf nazi va haver d'exiliar-se d'Alemanya on residia. A París va trobar-hi aixopluc i va dedicar-se a la literatura. En aquella ciutat va morir també, i semblant al seu personatge, tenia de la mateixa manera el problema de l'alcoholisme, però sembla que quan escribia, acostumava a estar ben sobri i va estar considerat com un dels millors escriptors centreeuropeus del segle passat.

La pel·licula és força fidel al llibre. L'argument d'aquestra llegenda és el d'un clochard que pernocta sota els ponts del Sena. Un enigmàtic personatge li ofereix un dia uns diners per expiar les seves culpes i en agraïment li demana que els restitueixi quan pugui a la imatge de Santa Teresita de Lisieux de l'església de Santa Marie des Batignolles. El clochard és un home de principis i la intenció d'anar-los tornant és ben patent. Però cada vegada que està a punt de fer-ho, apareixen persones del seu passat, que el fan desviar del seu propòsit.


El llibre inclou un pròleg de Carlos Barral, el qual val la pena de posar-hi atenció ja que crec , té interès per debatre, degut a la seva visió com a persona que també té el problema de l’alcoholisme i a més fa una dignificació de la cultura del vi i dels embriacs interessant, en contra dels abstemis per convicció.

L'epíleg va ser una concessió de l'autor al crític i novelista Hermann Kesten poques setmanes abans de morir. És la persona que ens manifesta que Roth bebia fins a la matinada en un cafè de París amb companys habituals. Va ser en una d'aquestes trobades que habia acabat d'escriure La llegenda del Sant Bevedor i mostrant-li li deia ¿Oi que és divertida?




***



dijous, 3 de desembre de 2015

El parèntesi més llarg

Un altre recull per comentar. Aquesta jove escriptora la Tina Vallès, dotada d'una gran perspicàcia en l'observació quotidiana, ens va oferir fa dos anys, un llibre de contes el qual va ser guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda 2012.

Són disset els relats que conté el recull. A diferència d'altres contes, en aquests he experimentat que la tensió narrativa va "in crescendo" a mesura que la vista llisca per les seves ratlles impreses i el desig lector és arribar al final de la història per poder deixar anar l'aire retingut en els pulmons.

El plantejament de les situacions quotidianes, a vegades són irreals, còmiques o emotives, amb un to que va de la ironia mordaç a la revelació íntima (com diu la mateixa contraportada de l'edició). És d'aquells llibres el qual, als que ens agrada llegir una mica al llit abans d'anar a dormir, deixant-lo al costat de la tauleta, frises per que arribi l'hora de posar-t'hi.

Fragment de: llet cereals aigua
"He aprofitat el sobre d'una factura de gas per fer-hi la llista de la compra. Falta llet, s'han acabat els cereals, d'aigua sempre se n'ha de comprar. Amb el bolígraf del banc, el que tenim damunt del microones, volia anar prenent nota de tot el que ens falta, perquè aquest vespre t'arribis al supermercat abans de venir cap a casa. I anava a escriure llet cereals aigua, i no, no ha estat això el que he escrit, que dreta, recolzada al marbre de la cuina, he començat a escriure't omplint tot el sobre, trepitjant fins i tot el logo de la companyia del gas, perquè de sobte m'he adonat que t'he de dir un munt de coses abans que llet cereals aigua, i te les he de dir ara.

I de seguida se m'ha fet petit el sobre i incòmoda la postura i he agafat uns quans folis de la impressora, el diari d'ahir com a suport, i m'he assegut damunt del peu esquerre al sofà. I he continuat dient-te de tot menys llet cereals aigua...........

El parèntesi més llarg, és un llibre de contes i també un llibre de pauses, d'escapades agraïdes, de moments de treva que acaben generant un canvi.

***

divendres, 27 de novembre de 2015

Addicció a la feina perfecta

Una modesta exposició que no per modesta deixa de ser interessant, en relació al testimoniatge d'unes dones visibles però a la vegada invisibles, que se'ns ofereix a La Casa Elizalde fins el 22 de desembre.

El documental que se'ns mostra dins la petita exposició, impressiona a la persona que potser alguna vegada s'ha preguntat que hi ha al darrera de les "bambolines"(avui dia dit making-of en àmbits cinematogràfics), dels grans creadors de la moda dels anys que van precedir a la Segona Guerra Mundial fins ben bé a la dècada dels seixanta. Aquells genis creatius de la moda per la gent de l'Alta Societat i burgesia imperant tenien al darrera unes fines mans femenines invisibles, que feien possible aquell esclat de glamour.

A Barcelona les modistes que van aprendre a fer anar agulles i patrons, moltes de les quals ho van fer a Santa Eulàlia, i que van començar-hi d'aprenentes fins que van poder arribar a sensibilitzar-se amb una professió amb la qual van aconseguir dominar l'art de treballar amb teixits naturals, són les protagonistes i testimoni d'una època que jo recordo també per haver-ho viscut dins d'un ambient familiar de dones dedicades a cosir, una de les quals professional també de Santa Eulàlia.

Un temps en que els oficis eren mal remunerats, les noies poc valorades, les aprenentes sense tenir assegurances, i un cop casades, els seus homes no volien que tornessin a treballar. La sort llavors de tenir un ofici els va permetre poder realitzar-se també com a persones dins l'àmbit casolà.

Recordo molt bé, algunes de les anècdotes que surten en el documental, que són les mateixes que la meva mare m'explicava, de com algunes clientes importants d'quella botiga d'alta confecció, anaven a la recerca de les modistes que plegaven i continuaven treballant a casa, per poder aconseguir preus més econòmics amb els mateixos resultats, però que havien de tenir cura de no copiar algún disseny exclusiu! i a més, mentre hi treballaven no podien endur-se patrons, cosa que algunes ho feien d'amagat.

És impressionant com les vivències d'aquestes persones, que encara són ben visibles, al voltant de la vuitantena, han guardat una part de la història d'un temps, que evidentment no tornarà, però que gràcies a aquell ofici, encara que mal pagat en el seu temps, però que aleshores teníen un prestigi com a bones modistes, amb una feina acurada i addictiva, algunes d'elles van poder emancipar-se d'uns lligams conyugals insatisfactoris i van poder remuntar, sense necessitat de l'ajuda econòmica marital i exercir el dret a la llibertat.



I com ens diuen elles: Avui poc queda d'aquella manera de fer i de vestir. Fins i tot caminem diferent. "Anem vestits per no anar despullats".
***


dissabte, 21 de novembre de 2015

La nostra vida vertical

Mai com ara és adient el títol del llibre de relats curts que ens ofereix un autor nostre de les terres de l'Ebre, Yannick Garcia. I crec que el llibre es mereix el títol d'aquest apunt i potser hauria merescut que totes les lletres fóssin en majúscula!

Potser els contes no són el gènere literari més divulgat per captar l'interès comercial, però crec que és una manera de satisfer al lector que busca alguna cosa més que els best sellers, i més quan un escriptor esmerça tot el seu talent per donar-nos aquestes satisfaccions.

Yannick és un home jove i senzill, escriptor, interpret i traductor. A través dels seus desplaçaments pel planeta per la seva feina, ha hagut de traduir a molts personatges, molts dels quals han servit d'inspiració pels contes d'aquest llibre. Els personatges es mouen en ubicacions diferents i aprofita de fer-los testimoni de fets verídics que han sacsejat la humanitat, aprofitant la genialitat que en el seu dia Stephan Zweig ens va seduir amb els seus "Momentos estelares de la Humanidad".

Vam tenir el privilegi de comptar amb la presència de l'autor i mantenir una xerrada molt empàtica sobre com va anar construint aquests relats. Els personatges són reals, els tenim a tocar, i el desenvolupament de les històries són d'un disseny força complexe. Una curiositat és que sempre fa sortir un català en cadascun dels relats, malgrat que les situacions estiguin a l'altra punta de món. Això s'ho va proposar com un joc personal però que sorpren al lector com un gest nostrat que fa patxoca.

Els deu contes que conté aquest esplèndid recull, una vegada superada la seva lectura, tens ganes de tornar-ne a llegir d'immediat alguns de sublims. El llenguatge no té desperdici, amb expressions molt properes que val la pena de conservar com a patrimoni de l'idioma. No en va el llibre va ser guardonat amb el Premi Documenta 2013. Yannick és a la vegada poeta. Ha rebut Premis de poesia i també en els seus relats s'hi poden trobar aquests moments poètics de la vida.

Si voleu llegir contes impregnats pels sentiments desordenats i imprevissibles dels éssers humans, trobareu en aquest recull fragments com aquest:

... en alguns casos els pensaments són com poltres joves, que corren i corren, però n'hi ha que no, que en realitat els fan tres nusos ben forts a les sogues i no els deixen bellugar ni un centímetre, i aleshores la meua feina de desenredador de nusos es torna molt més sublim, és com si em mostrés tots els seus matisos i tota la seua estructura de filigrana.
Del conte "Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets", p.60


Ah! i el nom no és cap seudònim. Feina va tenir el seu pare per inscriure'l!

***


diumenge, 15 de novembre de 2015

Dol a Europa

Una vegada més.........



........ Ara ha tocat a París















La violència engendra violència!!!!




Segle XXI?????

***

dimarts, 10 de novembre de 2015

Abric Romaní

No hi ha com visitar punts considerats claus de la recerca prehistòrica, amb experts en la matèria, com diem popularment.

Comptant amb la companyia d'arqueòlegs del Museu d'Arqueologia de Catalunya varem fer una visita guiada a l'Abric Romaní, a la població de Capellades-Anoia, un dels quals, deixeble del catedràtic Eduard Carbonell, ens va guiar substituint a l'il·lustre personatge, que per problemes d'agenda no varem poder comptar amb la  seva anunciada presència i que per cert, el substitut no ens va decebre en absolut, ans al contrari, les seves explicacions trepitjant el jaciment damunt les excavacions, van ser d'una digna eficàcia.

El jaciment va ser descobert l'any 1909 per un industrial paperer capelladí, Amador Romaní amb el suport de la direcció científica de l'Institut d'Estudis Catalans. Els treballs d'excavació han donat la clau per conèixer com vivíen els nostres avantpassats prehistòrics neandertals entre 79.000 i 40.000 anys abans del present.

Sembla que entre les troballes destaquen 19 objectes de fusta espectaculars únics al món i que s'han pogut conservar després d'uns tractaments específics. En vam poder veure en unes vitrines d'una petita exposició anexa. En aquest jaciment no s'han trobat restes humanes, doncs sembla que podien ser campaments de curta durada, fent bivacs i parades de cacera. Varem poder veure els senyals de fogueres que debien servir per cuinar i escalfar-se durant les parades, atès que l'excavació dels diversos nivells han permès copsar l'existència d'una important tecnologia del foc i el seu paper dins les estratègies ocupacionals.

Campament de fogueres

S'han recuperat restes faunístiques de cavall, cèrvol, cabra, senglar i fins i tot rinoceront, que deurien habitar en aquells entorns. Aquells grups de caçadors neandertals que ocuparen aquesta balma, també eren recol·lectors i s'organitzaven en bandes per l'explotació de l'entorn. S'han pogut identificar diversos models d'esquarterament d'ossos per tal d'explotar al màxim el seu potencial alimentari.

Restes per classificar

S'han recuperat també eines fetes sobre os, i de forna destacable, instruments realitzats amb fusta d'una antiguitat de 50.000 anys. L'Abric Romaní ha afavorit que aquest sigui un dels pocs jaciments del món que conservin la fusta de cronologies tan antigues.

Sembla que cada any, durant les excavacions que són el mes d'agost, experts de tot el món, fan estada al Parc Prehistòric de Capellades, junt amb estudiants de Masters i Doctorats, per anar classificant les moltes restes que encara queden soterrades, quan s'ha arribat ja als 30/35 metres de desnivell, que és on varem estar trepitjant.

En la fotografia de l'inici, podem veure un forat rodó en forma de pou amb una reixa al damunt, que es va construir per poder veure si es podien travessar horitzontalment els trenta metres més de subsòl, però es veu que no va reexir. El que sí es va fer és una cata més a l'esquerra del jaciment per comprovar-ne els metres per excavar.


L'espai, com es pot comprovar, és espectacular

L'Abric Romaní és també un jaciment puntal del que constitueix el Parc Prehistòric de Capellades. S'estan duent a terme les obres del projecte promogut per l'Ajuntament i contempla la creació d'un espai temàtic interactiu sobre prehistòria de Catalunya. També contempla el projecte la realització d'un museu monogràfic sobre els neandertals a Catalunya on es presentaran les importants troballes efectuades a l'Abric Romaní.

Esperem que pugui ser ben aviat!

Cranis diferenciats: esquerra, neandertal
dreta, sapiens-sapiens

***



dijous, 29 d’octubre de 2015

Catifes tardorals al Montseny

Fa tres anys vaig fer una petita crònica semblant a la d'avui. Veig que sóm gent de constums fixes i fem escapades que ens han agradat i que repetim periòdicament. Què puc comentar que no hagués dit abans? Poca cosa diferent. Potser que cal encertar el moment.

Enguany ha estat una mica més aviat, i hem pogut comparar els colors, sempre sorprenents i admirables.


Els fotògrafs amateurs ens saludàvem i comentàvem experiències de la recerca de moments idonis que són difícils d'encertar, atesa la varietat climatològica. A vegades inesperadament et trobes en indrets òptims sense haver-los buscat intencionadament.

Malgrat ser un dia laborable, a Santa Fe sempre hi ha gent. Els autocars d'escolars no fallen mai i les criatures amb motxilles i entrepans sempre estan disposades a alegrar les arbredes.

La nostra volta muntanyenca ha estat circular, en solitari i fins i tot anyorant la piuladissa d'ocells que en un dia tan plàcid, no es deixaven sentir, i potser deurien estar ben al damunt de les arbredes, en les branques, les fulles de les quals anaven aclarint-se progressivament per encatifar els camins. Un minúscul bolet ens ha servit de model per il·lustrar també el nostre àlbum fotogràfic.


La tornada per Sant Marçal la natura ens ha volgut obsequiar una vegada més, amb uns colors potents que malgrat no haver-los oblidat, no hem pogut evitar una breu parada per a la seva contemplació.



I per arrodonir un dia de tardor, mai com una discreta, humil i fràgil branqueta d'alzina amb el seu fruit, la qual ens ha acomiadat d'un indret per anar recordant.


***

divendres, 23 d’octubre de 2015

La paraula contrària

Erri De Luca (vegeu) ha estat finalment absolt de l'acusació d'incitació al sabotatge d'una línia d'alta velocitat projectada a la vall de Susa. Aquest escriptor fidel als seus principis, s'ha posat al costat dels habitants d'aquesta vall que defensaven una causa d'impacte mediambiental greu, amb riscos per a la seva salut, degut al que podia comportar foradar unes muntanyes farcides d'amiant i urani.

Una petita editorial SEMBRA Llibres, de l'Associació d'Editorials Independents, ha volgut fer-ne ressò editant aquet petit llibre de 72 pàgines, on De Luca respon al seu procesament en defensa de la llibertat d'expressió.

En el interessant capitol INSTIGACIONS, ens fa una exposició de diversos intel·lectuals amb noms i cognoms, de l'esquerra italiana i d'altres indrets, que durant anys, i a través de la paraula escrita,  es van posicionar en contra d'interessos partidistes i donaven suport a les lluites socials. Alguns fins i tot van engegar una recollida pública de fons, dins la clandestinitat, per ajudar a països com Xile després de l'enderrocament del govern de Salvador Allende. Fa menció també d'altres escriptors que amb la paraula, i les seves crítiques provoquen reaccions impensables en alguns sectors i es pregunta si aquests són casos d'instigació.

Al·ludeix també en aquest capítol, a la lletra de l'himne de La marsellesa que incita a pendre les armes contra el tirà. L'autor del text espera de fa dos segles una denúncia per instigació. (Això m'ha fet pensar també en la lletra dels Segadors ???? )

Amb tot, el llibret és una clara defensa de la llibertat d'expressió i de la relació entre la cultura i les lluites socials. Després d'aquesta lectura, ens adonem que actualment el nostre entorn no està massa distanciat d'aquestes lluites. Erri de Luca ens torna a obrir els ulls a la realitat.

Acabo amb el pròleg a càrrec de David Fernàndez que no es pot ometre, i destaco aquest darrer paràgraf:

Afortunadament, els peixos mai no tanquen els ulls. I els elefants sempre tenen memòria. Per això estem amb Erri. Erre que erre. I per això aquesta paraula amotinada solidària de nosaltres: estem amb tu, amic. Contra el silenci del poder, el contrapoder de la paraula.
Lliures com el vent; ni muts ni a la gàbia; juntes podem.   Països Catalans, febrer de 2015. [sic]

***

dijous, 15 d’octubre de 2015

Fets del 15 d'octubre del 2015


Ahir em va cridar l'atenció un twit del Diputat europeu Ramon Tremosa, molt actiu a twitter, que ens mostrava una vinyeta publicada fa cent anys. 



Això em va donar la idea de recollir alguns twits del que estem vivint el dia d'avui perquè sense cap dubte, passarà a la Història, la qual es va repetint, malgrat que els anys es vagin succeint.

Emotiu ha estat el poble davant el Palau de Justícia, acompanyant al President Artur Mas a la imputació a la qual està sotmès, sense moure's un pam, esperant més d'una hora la sortida del nostre representant electe.



Un dia que ha coincidit, volgut o no, amb la commemoració dels 75 anys de l'afusellament del darrer President de la Generalitat Lluís Companys, els primers anys de la Dictadura, amb un simulacre de judici, que encara no ha estat comdemnat pels governs democràtics espanyols.




Un testimoni fefaent d'uns governs hereus d'una Dictatura que no ha fet net, és el desitg de sotmetre Presidents sota una jurisdicció fiscal estatal sense qualitat democràtica, sorgida d'unes clavegueres sense escrúpols, actuant sota aquests governs que es treuen del damunt responsabilitats polítiques.

La sortida de la compareixença del nostre President, actualment en funcions, davant el TSJC, testimonia uns fets rebutjats per una gran part del poble.




Desitjo que el TSJC s'oblidi de la inhabilitació del nostre President i tal com vaig apuntar també ahir amb un twit personal, dins el programa de matins TV3 i que agraeixo que l'haguéssin publicat, confio plenament en el nostres conciutadans per tirar endavant un procés, que pacíficament i democraticament hem començat.



***

divendres, 9 d’octubre de 2015

In Memoriam


Fr. Fidel de Montefrio
1922-2015


Que la vida, Senyor, 
sigui bella com les
flors de l'estiu,
i bella la mort
com les fulles de tardor.
El meu dolor
s'ha tornat pau
amb el capvespre
entre els arbres
silenciosos.

R.Tagore




Fa deu anys et varem començar a estimar. Varem compartir experiències i viatge al país dels grans filòsofs, on varem gaudir d'un espectacle inolvidable al Cap Súnion.


Has estat el meu jardiner i amic.
La germana mort franciscana se t'ha emportat. Diumenge no ens vam adonar que t'acomiadaves. Et recordarem.


Missa de Sant Francesc 4.10.2015



Montefrio (Granada)

***

dimarts, 6 d’octubre de 2015

Centenari de Neus Català

6 d'octubre de 1915/ 6 d'octubre de 2015





"Vull veure-ho tot.
Veure-ho per poder-ho explicar.
Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure.
Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral amb les dones, les grans oblidades, que van
morir als camps de la mort.
El meu pare em deia de petita: "No abaixis mail els ulls per ningú, mai"
Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant un nazi. Era la meva manera
de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l'insomni, ... 
Els nazis em van pendre la son, però no em van pendre la llibertat ni la vida."


***



Poc podia esperar-s'ho arribar a cumplir 100 anys, una persona sobrevivent d'una barbaritat criminal del segle XX.

Els que hem visitat alguna vegada un camp de concentració nazi recuperat, puc dir que hi ha un abans i un després. No deixa indiferent trepitjar aquells indrets, escenaris de tant sofriment, malgrat que ja han transcorregut 70 anys. 

Gràcies Neus pel teu testimoni.

***


dissabte, 3 d’octubre de 2015

Tardor de teatre

Com inauguració de la temporada de teatre, i per anar fent boca, ahir varem anar a presenciar la comèdia "Caiguts del cel" al Teatre Condal de l'autor francès Sébastien Thiéry, adaptada pel nostre dramaturg Sergi Belbel.

Haig de dir, que no les tenia totes, després d'haver llegit algunes crítiques i també d'opinions d'algun amic. El cas és que em va agradar prou i em va resultar força distreta. Vaig sentir alguns comentaris del públic a la sortida, i vaig constatar que l'efecte televisiu de cara als actors és força important. Crec que si això permet que els teatres s'omplin, i el públic reticent aflori a l'art dramàtic, bingo!

En quan a l'obra, és original, i la metàfora de la cobdícia està ben plasmada.

Ens agrada ocupar sempre les primeres files per veure la gesticulació facial dels actors. Puc dir que en Jordi Bosch està extraordinari. Desenvolupa tots els registres que dónen lloc a cada estat d'ànim i els seus gestos són impecables, frustat, cobdiciós, desenfadat, etc. No diria tant de la seva parella l'Emma Vilarasau que ens torna a demostrar massa exageració i gesticulació histriònica. Els secundaris Carles Martínez i Anna Barrachina, com ens tenen acostumats, també estan impecables en els seus papers.

Buscant a Google informació sobre l'autor francès Sébastien Thiéry, amb sorpresa he trobat que va ser guardonat amb el premi Molière de cultura d'enguany, i que es va presentar a recollir-lo lluint la seva nuesa com a motiu de la seva protesta al Ministeri de cultura francès. Com a curiositat enllaço l'article del Diari EL PAÍS que el 28 d'abril passat, en va fer ressò (vegeu)

M'ha semblat una manera divertida d'acabar aquest apunt.

***




dilluns, 28 de setembre de 2015

Els homes passen.... les muntanyes queden....

Qui no ha meditat mai en aquesta qüestió quan ha vist davant seu una muntanya. Personalment moltes vegades. Penso que aquest goig l'han viscut persones abans que jo, segle darrera segle.

Aquesta sensació vaig tenir-la ahir després dels resultats de les eleccions. Que importa quí sigui el nou President! La gent passa.... els resultats queden..... I s'han aconseguit uns bons resultats per tots els que desitjàvem i desitgem encetar el camí per poder autogestionar-nos.

Estic encara sota els efectes d'un dia aclaparador. Ja tindrem temps d'anar valorant tot el que anirà succeint a partir d'ara. No serà gens fàcil. Això està clar. Però ja ha començat a canviar alguna cosa i tots hem contribuït, d'una banda i de l'altra. L'efecte boomerang ha funcionat i en aquests moments a Europa ja belluguen amb els titulars de la premsa. No belluga gens els que haurien de fer-ho per constatar que estan passant coses importants en un petit país que des d'un campanar es veu l'altre.

Continuarem una vegada i l'altra assolint cims. Passarem.... però els cims quedaran......

***

dissabte, 26 de setembre de 2015

Jornada de reflexió

En un dia com avui, i amb la tranquil·litat que dóna un dia diferent com el que estem vivint, m'he permès seleccionar alguns paràgrafs d'una cançó de Joan Manuel Serrat, el qual enguany commemora cinquanta anys de la seva trajectòria com a cantant i cantautor.

En el piromusical de la Mercè li van dedicar un espai a la seva música la qual va acompanyar l'esclat de pirotècnia que dins un blog musical de l'acte varem poder seguir. No sé perquè però avui, dia de reflexió, m'han vingut al cap els primer compassos que també podríem lligar amb aquest dia que penso que no em sé avenir de la buidor de mitings i estira i arronsa als quals hem estat sotmesos. Per això val la pena pensar amb aquestes paraules que podem adaptar-les perfectament:

Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Dale el dia libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si  fuera
fiesta de guardar.

Hoy puede ser un gran dia
imposible de recuperar,
un ejemplar único, 
no lo dejes escapar.

Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.

Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran dia
y mañana también.


Com diu la cançó, hem d'aprofitar que aquest dia no passi de llarg de la nostra memòria. Dificilment viurem un altre episodi com el que hem estat vivint aquests darrers mesos. La Història n'està plena de moments i la gent que els han viscut, els quals, malauradament no sempre han estat de joia, no els ha pogut oblidar.

I demà, més, més compàs d'espera i esperança, més desig, més il·lusions per encetar un procés que encara hem de començar a viure i pacientment poder arribar a aconseguir les nostres fites de poder gestionar els nostres propis recursos, tant malbaratats per personatges corruptes i manipuladors.

***


dimecres, 16 de setembre de 2015

El billar i el 27S

Avui he vist força estona la tertúlia matinal de TV3. No sempre és així tot depen dels temes, dels tertulians i de les responsabilitats diaries que tenim la gent que, malgrat estar jubilats, quan no és un nap és una col.

El tema estrella ha estat la visita que Felip VI i el seu sèquit va fer ahir al President dels EE.UU. Barack Obama i de la resposta que aquest es va dignar a fer a tant il·lustres visitants. El debat ha estat servit, amb lícites interpretacions i crec que molt interessant per part dels tertulians d'avui, que m'atreveixo a dir, han estat d'un alt nivell didàctic. No entraré en comentar-ho ja que no seria capaç de recordar fil per randa tot el que s'ha dit, però una frase m'ha agradat de la Milagros Pérez Oliva, que ha comparat les estratègies del joc de billar amb les maniobres de les eleccions del 27S. Mai unes eleccions han estat tant pensades de quina bola s'ha de tocar per aconseguir el resultats esperats.

Vaig recordant els primers cicles de conferències després de les també primeres grans manifestacions ciutatadanes, que Omnium ens va oferir sobre la possibilitat de la futura independència de Catalunya, convidant a persones de relleu internacional com els components del Col·lectiu Wilson, el Col·lectiu Emma i altres politòlegs i economistes nostrats, que ens van fer veure en quin moment estàvem i la viabilitat d'aconseguir el nou Estat que molts desitgem. En aquell moment es veia molt llunyà i de difícil consecució. Se'ns va dir que el més important era externalitzar i evidenciar el problema, però s'havia de fer ben fet, sense presses i de forma democràtica, ja que començavem a estar en un moment òptim per engegar-ho. Això m'ha fet pensar en la "bola de billar". Els tocs van començar a fer-se, a través d'aquests col·lectius i es va començar a treballar. La idea era de fer-ho bé i de no posar un segon pas abans d'afermar el primer.


 Ja la Història ens ha deixat nefastes empremtes per no caure altra vegada en errades semblants...

Esperem un 27S incert, però il·lusionador. Crec que el moment ha arribat!

***



dissabte, 12 de setembre de 2015

Revolució de vellut

Reflexions després de l'11 de setembre.

Els que tenim ja una edat, recordem perfectament la caiguda del règim comunista a Europa i de l'aparició de les noves repúbliques actualment democràtiques amb règims parlamentaris que es van intercanviant en les sucessives legislatures.

Amb especial atenció i per interès personal, vaig seguir l'evolució de l'antiga Txecoslovàquia. Un país amb el qual hi tenia una afinitat especial. Vaig anar-hi l'any 1973 després de cinc anys de la invasió de les tropes del Pacte de Varsòvia, amb els tancs al carrer, un dels quals encara el vaig veure com a monument en una de les places de la ciutat de Praga. El grup d'estudiants de rus de la universitat de Barcelona, als quals m'hi vaig afegir, no varen poder practicar la llengua rusa amb els ciutadans, atès que es negaven en rodó parlar l'idioma dels seus invasors. Recordo encara en un local públic, la posada en escena d'un militar rus en estat etílic, explicant-nos en rus l'entrada de les tropes feia cinc anys, i que les seves paraules ens les van poder traduir els nostres companys.

Per a mi aquella estada va ser una experiència que em va suposar emocionalment unes vivències per no oblidar mai. Praga era una ciutat grisa, trista, amb carrers solitaris, sense comerços i amb menjadors comunitaris en els quals la gent menjava a peu dret, per mi impactant. Les botigues d'aliments buides de mercaderies. La gent pel carrer demanava en aquella època que els canvièssim dòlars i ens oferien tres vegades més de la seva moneda, ja que amb dòlars podien adquirir objectes o aliments que amb les seves corones els estava prohibit. Vaig passejar-me pel Pont de Carles, buit, sense gent, a hores d'ara sembla impossible.

Al cap de trenta anys, en plena democràcia, vaig tornar-hi. La diferència és abismal. El turisme de masses ha invadit la ciutat espectacularment. Això si, fins i tot sembla que el riu Moldava hagi canviat de color.

La Revolució de Vellut després de la caiguda del comunisme, va ser clau per esdevenir després una República. Recordo aquell poble, dia rera dia, manifestant-se pacificament, amb persistència, després de l'horari laboral, a la Plaça Wenceslau. Ho van aconseguir! La gent unida aconsegueix el que es proposa. Penso que la millora de Txequia és inquestionable, tant de llibertat com a país, com de disposar d'una economia gens menyspreable.

El paral·lelisme amb Catalunya és semblant, en quan a les manifestacions pacifistes i constants. Esperem que la unió ens portarà a les fites que volem aconseguir, això si, crec que hem de ser insistents. No serà un camí de flors.

***


divendres, 11 de setembre de 2015

DIADA 11 DE SETEMBRE DEL 2015


FENT CAMI........



CAP A LA MERIDIANA....... Tram 78






FELIÇ DIADA!


***