Narracions peculiars

Sempre he pensat que per un escriptor escriure contes, és un repte personal que no tothom aconsegueix. Explicar en poques paraules petites històries cotidianes, i fer que un relat tingui un contingut que interessi al lector posant de manifest situacions oníriques o insòlites, crec que és del tot elogiable.

És el cas de dos llibres que he llegit recentment que contenen aquestes peculiaritats.

Eduard Màrquez és un autor de casa nostra i que ja coneixia d'altres publicacions, a més d'haver-lo sentit parlar personalment i en programes de llibres a la televisió. És un escriptor que publica poc. Segons ells, es caracteritza per ser meticulós i molt rigorós en la seva feina. VINT-I-NOU CONTES MENYS són relats reescrits i reordenats que ha ofert als lectors con una nova oportunitat per endinsar-se en un dels móns més personals i fascinants de la literatura catalana recent, com diuen els experts.

He trobat aquests contes amb un grau elevat de fredor. Sens dubte són originals i amb una gran capacitat de trobar situacions anòmales per descriure personalitats transgressores. He rellegit el llibre després d'haver-lo acabat. M'ha costat trobar-hi aquell punt de calidesa que m'agrada trobar quan acabes una lectura. Sembla que és el que ha volgut transmetre l'autor, la part fosca de les persones amb situacions angoixants que determinen un tancament personal que transforma al ser humà en un personatge ambigu no mancat de violència psicològica. El que si és evident, és la capacitat narrativa per configurar aquests contes. Sense descripcions sobreres, amb frases curtes i tallants, punts i seguit i poques paraules, les precises, per anar marcant uns personatges que no voldries trobar-te a la cantonada de casa teva.

Tot el contrari a nivell de calidesa, han estat les narracions de HOMES SENSE DONES de l'Haruki Murakami.

Em continua agradant Murakami. Reconec que no és fàcil posar-se a la seva ment, però te un estil de prosa que em fa passar bones estones a la vegada que entres a la cultura japonesa a través de la seva literatura a més de fer-te reflexionar, en aquest cas, sobre les relacions personals.

La traducció  d'Homes sense dones és a carrec d'Albert Nolla i Jordi Mas López, habituals traductors de l'obra d'aquest autor al català, als quals agraeixo també les notes aclaridores dels peus de pàgina.

Poques vegades un escriptor introdueix en una novel·la els sentiments masculins, i com el títol indica, les històries que ens presenta, set en total, són reflexions de relacions entre homes i dones, però les dones són les grans protagonistes absents, encara que presents en els records amagats dels homes que han patit els desencants.

Crec que la filosofia i el surrealisme "murakamià" torna a fer-se present en aquest llibre. Tornem a veure personatges solitaris i melancòlics que ens endinsen dins l'ànima humana. Pels seus incondicionals és un altre novel·la que no deixa indiferent.

***

"Per molt que t'entenguis amb algú, per molt que l'estimis, és impossible veure tot el que amaga dins el cor. I, si vols fer-ho, l'únic que aconsegueixes és patir..... L'única manera de veure realment els altres és mirant ben endins d'un mateix"

***

Voldria, voldria ......

Fa més del que voldria que no faig cap comentari de lectures. El temps va passant i te n'adones que el blog se'n ressent i això no ho puc permetre, pobret meu, no el vull pas abandonar, és com un fillet de pocs anys que s'ha de cuidar amb estimació.

 Dins el darrer blau de la Carme Riera ha estat un dels llibres que ens va proporcionar el Club de Lectura.

Els comentaris van ser de tota mena. Algú no el va llegir, un altre el va deixar a mitges i un altre el va cansar. La Carme Riera en explica uns fets històrics ocorreguts a  Ciutat de Mallorca entre els anys 1688 i 1691.

Aquells fets reals i tràgics de la persecució dels conversos durant la Inquisició, ens mostra com la impotència dels habitants més rics del  poble davant aquella política, i aquella religió,  no van poder evitar uns fets que va ocasionar a la ciutat forces pèrdues econòmiques i vides malogrades.

Jo el recomanaria per moltes raons:

Coneixement de la Història de Mallorca.
Coneixement de les barbaritats de la Inquisició que per sabudes no treu interès una vegada més, d'aquelles brutalitats sota les banderes del fonamentalisme religiós el qual no perd actualitat.
Coneixement del lèxic mallorquí emprat en el llibre sempre que parlen els xuetes, i que fa consultar la enciclopèdia sovint als que som ignorants d'aquestes paraules.
Coneixement de la cruesa de les cremes públiques que no omet cap tipus de detall d'aquelles cerimònies, les quals em van fer recordar el llibre de José Saramago, Memorial del Convento, que reprodueix més o menys la mateixa època, a la ciutat de Mafra a Portugal.
Habilitat per mantenir el misteri que envolta l'argument per dolcificar una mica el text sobre el sofriment dels ajusticiats. 

La nota de l'autora al final de la novel·la és bàsica per fer-nos adonar de com va ser la preparació d'aquesta obra molt elaborada i que va merèixer el Premi Josep Pla 1994.

L'últim dia abans de demà de l'Eduard Márquez

Que haig de dir més d'aquesta novel·la que no s'hagi ampliament comentat. En vaig parlar en el blog sense haver-la llegit. (veure)

Des de que vaig descobrir aquest autor que llegir-lo em sembla un plaer. La seva elegància en les seves descripcions i la manera de com sap seduir al lector no deixen indiferent.

Primavera, estiu, etcètera de la Marta Rojals

Novel·la molt recomanada pels blogaires de la xarxa i llibreters,  i no sense raó. Des de la primera pàgina que et sens engolida com deia l'Espolsada i amb la seva exposició estic completament d'acord. Malgrat que el tema no pertany a la meva generació, algunes situacions del poble les he viscut també a prop.

Com diu la contraportada del llibre, la narració és com una successió de pinzellades breus i un  retrat precís i molt sonor dels usos i costums de la vida en un poblet de l'Ebre.


I fins aquí aquest apunt per si algú que encara no ho hagi fet, s'animi a llegir-los. I com diu la meva "mestra": voldria, voldria... compartir el que llegeixo i el que voldria llegir... És un plaer.

***

Bigues corcades

Demà dia 3 de març és Sant Medir. Cada any m'agrada fer-ne esment ja que és una festa per mí força peculiar i de records d'infantesa. No em repetiré parlant d'aquest dia  però si que voldria comentar el que em va fer recordar ahir l'Eduard Márquez en el programa l'Hora del Lector, al qual sóc habitual sempre i quan m'interessi algún dels escriptors que hi són convidats.

Foto de Flickr

Miquel Bohigas Costabella

Quan arriba el tres de març, surt del meu disc dur del cervell, l'imatge de l'escola i de les meves companyes. Penso en que se n'haurà fet de les seves vides. No he trobat mai més a ningú i a fe que m'hagués agradat.

L'encontre amb un amic de joventut de l'Eduard Márquez va ser el que va inspirar la seva darrera novel·la "L'últim dia abans de demà" i que va comentar en el programa. Aquest amic però se li va presentar davant els ulls tocant l'harmònica i demanant almoina al bell mig del Portal de l'Àngel barceloní. Sense poder-se creure el que estava veient, no va tenir forces per acostar-s'hi, i de res va servir el penediment d'intentar altre cop aquest encontre dies després. 

En aquesta entrevista va anar comentant sobre la vulnerabilitat del ésser humà, i de com d'un dia per l'altre et pots trobar en situacions crítiques. Metafòricament parlant va dir que és com si tinguessim sempre al damunt unes bigues corcades a punt de fer-se miques sobre nosaltres. Al llarg de la nostra vida ens podem trobar amb situacions no esperades i això li va sugerir la novel·la i el títol del llibre, però que ni de bon troç és un relat pessimista. Al ser preguntat si l'escrit contenia part de la seva vida, va dir que tots els escriptors manifesten evidentment referències a les pròpies vivències, i va portar al programa una sèrie d'objectes de la seva pertinença que surten reflectits en la novel·la, com un joc de cartes fruit de la seva primera feina, i una caixeta de "crema Nivea" que va trobar del seu pare, que guardava uns ninotets fets d'escuradents de fusta i el cap amb un cigronet, que havien servit per que el pare produís les seves pròpies pel·licules i passar-les als seus fills.

M'agrada aquest autor i la seva persona, i he llegit que aquesta novel·la és una de les millors que s'han escrit darrerament en la nostra llengua. Té molts números per passar a enriquir la meva biblioteca per Sant Jordi, i espero que moltes altres també.

Acabo amb el video en el qual el mateix autor, amb la seva veu potent, llegeix un paràgraf d'aquest llibre.

***

Descobriments i enigmes

De tant en tant em dóna per organitzar els índexs del blog.
M'agrada posar enllaços que després em serveixin per buscar comentaris d'algun post anterior, sobretot per buscar alguna observació dels llibres que he llegit.

Abans de animar-me a fer un blog, em feia un breu resum de les meves lectures en un document de word i així podia consultar-ho quan tenia dubtes, ja que les neurones es van alentint, i tinc més memòria visual que intel·lectual. Atès que una de les idees bàsiques del blog és comentar lectures, vaig decidir fer un índex dels llibres que vaig llegint, per localitzar-los en les entrades que vaig fent, i així no haver de fer documents paral·lels. Però clar, veia que la llista s'anava allargant i no és la meva intenció fer cap tipus d'ostentació.

Ahir, fent proves, vaig fer un descobriment: (els erudits direu, vaja, ha descobert la xocolata del lloro, però per mí va ser una solució). Vaig seleccionar la llista que tenia dels llibres que havia llegit l'any passat, i la vaig copiar del blog a un document de word. I.. Oh miracle! des d'aquell document, només fent (CTRL + Clic de mouse) em remet just a la pàgina del blog on hi ha la descripció. Així doncs, no caldrà tenir tanta parafernàlia lateral. Això de la informàtica, és una meravella!

Parlant de descobriments i enigmes, comento el llibre que acabo de llegir.

Cinc nits de febrer. És el segon que llegeixo de l'Eduard Màrquez, escriptor que vam descobrir al Club de Lectura, tant literariament com personalment, i que vaig esmentar en un altre post, el mes de maig d'enguany.

És una narració només de 121 pàgines, però realment intensa. És un relat molt treballat, com és habitual en les obres de Màrquez. El lector ha d'estar molt al cas del que l'escriptor vol comunicar. És una contínua recerca de sentiments personals amb diàlegs i incògnites que el protagonista recompon, arran de la mort de la seva antiga amant, i que va reconstruint amb les pertenències que troba al seu domicili.

Molt interessant l'estructura de la novel·la. L'escriptor, personalment ens va comentar, que li agrada la música i en fa referència a les dues novel·les que he llegit. Sap descriure molt bé situacions ambientals. Pots gaudir de bona literatura.

***

Amb ganes de voler-ne més

Ahir em vaig acomiadar del Club de Lectura ja que no podré ser-hi present en la última sessió que serà el proper mes de juny, doncs possiblement seré fora en aquelles dates. Han estat tres anys d'una experiència molt positiva i m'he quedat amb ganes de voler-ne més. Els més veterans ja no podrem seguir, atès que tothom hi te dret i malauradament no podem agafar-nos a la cadira, ja que la Biblioteca ha de fer feina per tothom, i, és una bona feina la que estant fent, a tots els nivells, tant pels grans com pels petits.

De totes maneres, podria ser que tinguéssim una nova oportunitat de seguir, d'acord amb una suposada iniciativa de la Jaume Fuster, que fins el nou curs no es podrà fer patent. Així doncs, esperarem.


El comentari del llibre d'ahir van ser els contes d'en Sergi Pàmies publicats el 2006 sota el títol de Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Ja l'havia llegit en el seu dia, però sembla mentida com s'arriben a oblidar els contes, per això val la pena rellegir els llibres i més quan pots comentar-los amb altra gent. Hem tingut una conductora/animadora amb una gran personalitat, molt creativa, enamorada de la lectura i que ens ha fet jugar i descobrir autors que amb timidesa treuen el nas en el gran "mercat llibreter", i que són artesans de l'escriptura com pot ser en Eduard Màrquez, que vam tenir el goig de poder compartir amb ell un parell d'hores la setmana passada, arran d'haver llegit el seu llibre El Silenci dels arbres, i que comparteixo plenament la ressenya que en va fer divendres dia 8 de maig la blogaire El racó de la Solsida sobre aquesta novel·la. Tal com vaig comentar a aquesta blogaire, ens va impressionar el seu "savoir faire". Amb pels i senyals ens va explicar tota la "maquinaria" que va emprar per escriure la novel·la. És un gran escriptor i gairebé res vam haver de preguntar-li , ja que ens va donar tota mena de respostes abans de que poguéssim fer-ho.

Continuarem llegint, val la pena!




***