divendres, 11 d’agost de 2017

Aquest deu ser el lloc

És una de les novel·les més satisfactòries que he llegit darrerament i amb ganes de més. Malgrat que supera l'extensió que intento evitar en les lectures ( 478 pàg.), res he trobat que li sobri.

L'entramat narratiu fa cada vegada més atractiu l'interès per les històries que desenvolupen els personatges, les quals son històries entreteixides de vides molt potents d'amor i esperança que busquen el seu lloc dins d'un món de dolor i pèrdua.

El relat de Maggie O'Farrell ens vol explicar les decisions que prenen les persones que es troben incòmodes per lligams insatisfets i a vegades per casualitat o no, determinen un canvi en la seva vida, com la fugida que fa una estrella del cinema superada pels esdeveniments obvis de la seva carrera, que acaba triant viure en un món aïllat lluny de rodatges i de càmeres, arrossegant en el seu èxode al seu fill de pocs anys, perquè ja ningú la trobi mai més, ni tant sols la seva parella.

Malgrat que és una obra coral, amb diferents personatges, és el retrat d'una relació intensa d'una parella poc convencional. Els indrets on s'ubiquen les accions dels personatges, van des dels paratges muntanyosos i aïllats d'Irlanda (país de l'escriptora), a La Gran Bretanya, Nova York, Brooklyn o California. També París hi Amèrica del sud, ocupen un petit espai del llibre d'una manera subtil.

Els capítols es van esdevenint com un puzzle, entrelligant la vida dels protagonistes, endavant i endarrera de les seves vides a través dels anys passats i presents. A cadascún d'aquests capítols, per sota del títol pertinent, el lector ja sap de quina persona l'escriptora li vol parlar, ja que es troba amb la definició del nom del personatge i l'any en el qual s'esdevenen els fets, però aquests capítols es van interposant anàrquicament, fins que com he dit, el puzzle final arrodoneix la història molt hàbilment consolidada.

La creativitat de l'autora per elaborar aquesta prosa entreteixida, és realment digna d'una persona dotada per l'escriptura actual.  Destaco també l'excel·lent traducció al català de Marc Rubio.

***

Una petita mostra de com O'Farrell defineix un paisatge de l'Altipla andí, on hi ha l'aire més pur, i un llac prehistòric assecat pel sol, un lloc on el desert blanc s'adjunta amb el cel blau, i alguns dels protagonistes hi van a la recerca:

......[Les finestres s'omplen d'una claror blanca com el magnesi, despietada, implacable. S'ha de tapar els ulls amb les mans i entreobrir els dits només una mica. El coll i el front li bateguen amb un dolor agut i radiant - per l'altitud o bé per l'impacte que ha rebut a la retina.
A la furgoneta tothom queda en silenci, immobil. Ningú diu res.
Quan pot abaixar les mans, veu que el rectangle del parabrisa està dividit en dos per una línia bicromàtica prima i boirosa: el blau s'ajunta amb el blanc. Això és tot. Sal coronada de cel. Colors purs i agermanats.
Als seients del darrera algú deixa anar un xiulet fluix i sembla que això trenca l'encanteri. Obren la porta i sent soroll de passos, enrenou, exclamacions. Agafa el barret, es posa les ulleres de sol i allibera el piu de seguretat de la porta. Quan baixa les botes li cruixen a terra. Observa el blanc en detall: cristalls de sal minúsculs. Es gira: blanc, blanc, blanc, sal, sal, sal, fins allà on li arriba la vista.]......

....[D'alguna manera, l'efecte és sobrenatural. És com si s'hagués despertat en el més enllà i el cel fos un lloc bicolor de puresa i claretat, I absolutament, indescriptiblement buit]



Salar d’Uyuni, Bolívia
(fotos manllevades d'Internet)






dimecres, 9 d’agost de 2017

Mercat del Ninot

Sempre que visitem alguna ciutat, ens agrada donar una volta pels mercats municipals, i si anem en grup, un forat per fer una escapadeta sempre el trobem. Per això entenc molt bé que la nostra ciutat sigui també una destinació turística la visita als mercats, ja que a més de l'interès arquitectònic que puguin representar, la disposició dels productes amb la diversitat de colors de fruites i verdures, i la capacitat dels venedors d'exposar aquestes mercaderies, és una bona manera de conèixer els costums de cada lloc.


Avui hem donat un tomb pel Mercat del Ninot de la nostra ciutat. Potser no és el mes d'agost l'època més indicada per poder-lo viure amb tota la seva activitat, però hem pogut observar com ha quedat després de la seva remodelació. Poc a poc els mercats es van renovant, la majoria dels quals no s'ajustaven als temps presents en quan a comoditat i conservació dels productes. L'aposta de futur que els Ajuntaments estan fent envers a aquestes modernitzacions, revertiran crec d'una manera positiva, en la salud dels ciutadans de la nostra societat.


És curiosa també la "història" que porten a la motxilla aquests mercats. Anys enrera les nostres mares anaven a comprar a la "plaça", fruit de la instal·lació dels venedors a les places dels pobles i als barris de la ciutat.  Cadascún d'aquests edificis te uns orígens i unes peculiaritats.

A l'esquerra de l'eixample barceloní tenim doncs El "Ninot". La figura que li dóna nom i presideix l'entrada del mercat, és un element de fusta d'un mascaró de proa que va ser recuperat del desballastament d'un bergantí, i que va servir per embellir una taverna a prop del mercat, la qual la gent va començar a referir-s'hi com anar a la taverna del Ninot. A punt de desaparèixer aquesta taverna, els comerciants van demanar aquesta figura, la qual representa un grumet que porta a la mà el títol aconseguit a l'escola nàutica, per posar-lo a la porta del mercat ja que per extensió, la gent es referia a tota la zona com anar al "Ninot". La II República va mantenir el nom popular, atès que el Mercat va ser inaugurat el 1894 amb el nom d'Avenir.



 La dictadura franquista va tornar a canviar-li el nom com "Mercado del Porvenir", però popularment la gent continuava referint-s'hi com al Mercat del Ninot. Evidentment el nom popular ha estat reconquerit, i avui dia hi han poques persones que no coneguin aquest indret, que resta precisament molt a prop de l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina.



***