divendres, 30 d’agost del 2013

Catorze miniatures històriques

Fa uns mesos, parlant de literatura amb un amic, va comentar-me que havia descobert l'Stefan Zweig en la seva popular obra Momentos estelares de la humanidad i que li havia agradat tant que l'havia recomanat al seu fill, un xicot prop de la trentena.

L'estiu és una bona època per rellegir obres emblemàtiques, sobretot novel·les que van ser exitoses en el seu moment, i moltes vegades potser amb el pas del temps, consideres que no n'hi havia per tant. En el cas que m'ocupa, he constatat una vegada més que l'escriptor vienès, continua seduint als nous lectors amb aquest llibre en el qual descriu catorze moments històrics de la humanitat, amb la seva peculiar manera de descriure situacions i sentiments aliens. De totes maneres, he trobat que, al tractar-se de fets puntuals que es coneixen molt històricament, va caure en el parany de novel·lar en excés als personatges verídics, com si fossin de ficció. El comportament de cadascun d'ells, sobreactuen en les mans de l'autor, el qual els descriu com a un de tants personatges de les seves novel·les. Malgrat tot, considero que només per revisar la història, val la pena de tornar a donar-hi una ullada i deixar-se fascinar per la prosa d'un escriptor que va ser tant prolífic en el seu temps.

Una de les "miniatures" que em va deleitar va ser El geni d'una nit sobre la composició de "La Marsellesa". La vaig trobar genial.

Diuen els biògrafs de Zweig que va trigar vint anys en escriure la novel·la que és de 300 pàgines, així doncs no són exagerats els deu anys que va emprar l'Albert Sánchez Piñol, en la seva novel·la VICTUS que va omplir 600 pàgines de text.

***


dissabte, 24 d’agost del 2013

Per la ruta del Gran Nord

Des de la Conca al Pallars, fer en un  dia 400 kilòmetres per anar a la recerca de la Ramona, la Lluna, la Pruna, la Mel, l'Avellana, els fillets innominats, el patriarca, i tota la parentela, malgrat la dura tirada pels que no hi estem avesats, l'experiència fa ser gratament positiva.

La parada per fer l'esmorzar de pagès a la Font de les Bagasses, amb productes elaborats a casa, vi de la Conca que transportàvem amb el Range Rover, i l'aigua fresqueta de la font, ens va omplir d'energia per seguir muntanya amunt cap al Gran Nord.

La pista d'una inclinació força espectacular, ens va portar a una alçada prop dels 2000 metres on ja s'albiraven els ramats de vaques i cavalls pasturant. Els prismàtics van ajudar a distingir un ramat que crèiem era el que buscàvem, però la sorpresa va ser gran quan a peu de pista l'Alba el va descobrir, fent companyia a una colla de vaques, amb les quals els cavalls compartien espai i menjar.


Ningú com ella se'ls estima, ha heretat del seu pare aquesta passió. Totes les euges eren allà, no en faltava cap, felices i contentes pasturant i engreixant-se. Estaven llustroses. Tota la família va ser revisada i comprovada, l'esquellot arreglat i els turistes que varem acompanyar l'expedició, els vam fotografiar com es merexien. Els poltres innominats eren preciosos. Varem tocar-los, mirar-los i acompanyar força estona. El retrobament amb els seus propietaris els va agradar, la reprocitat era visible per a qualsevol inexpert com nosaltres.

 



La Lluna amb la seva marca al front



La hippie
El poltre gris


El poltre gris i darrera el blanc
les germanes

El cavall

Després de deixar el ramat amb bon estat i amb la comprovació de que estava força ben nodrit, l'excursió va seguir encara agafant alçada per una pista des de la qual les serres muntanyoses es deixaven veure fins els pics andorrans. Una vista meravellosa a més de 2000 metres.



El lloc triat per dinar al Barranc de Berasti, ens va proporcionar aixopluc per uns minuts i van poder tornar a deleitar-nos amb unes menges cuinades per la mestressa i que ens va tornar a revifar l'energia per seguir gaudint d'aquells bonics paratges. Prop de la nostra paradeta, feien estada un grup de vaques de raça salers, les quals no havia vist mai, de color coure i amb el pel llarg.


 

Pendre un cafetó a la cabana del vaquer, que ens va oferir aquest home imprescindible pel control de la contrada, va ser tota una experiència d'uns forasters com nosaltres que vam gaudir de la seva empatia durant uns moments de relax en un lloc acollidor envoltats de natura i bona companyia.

La tornada per una altra pista una mica malmesa per les pluges d'aquests darres dies, va ser també un aventura de salts dins el jeep, però que vam oblidar de sobte amb la trobada d'un grupet de preciosos ruquets, els quals se'ns van acostar amb moltes ganes de ser amanyagats i que no van rebutjar les nostres moxaines.


 
aquest pollí semblava que portés pantalons

En arribar a la Conca ens esperava la lluna plena per completar un dia que no oblidarem, per haver estat ple de petits plaers cotidians de gran senzillesa i gaudi ecològic.


***

divendres, 16 d’agost del 2013

Festes de Gràcia i puntualitat

Drac Gaudiamus
Cada any quan arriben aquestes dates, m'agrada parlar de la Festa Major de Gràcia, un referent personal d'aquesta Festa popular vinculada a la meva infantesa.

Els temps canvien i la que abans era la Gran Festa del barri, i els veïns en gaudíem amb totes les activitats, potser més modestes que les actuals, malgrat que sempre les actuacions musicals dels envelats eren de primera categoria, ara s'ha convertit en una festa Internacional, atesa la gran afluència de visitants estrangers que desembarquen amb la línia 3 del metro en les estacions de Diagonal i Fontana amb la guia de carrers guarnits a la mà.

Ahir vaig descobrir i veure per primera vegada el Drac Gaudiamus, reproducció del drac-font del parc Güell d'Antoni Gaudí, i que en tenen cura els Diables del barri del Coll del districte de Gràcia.  Per descomptat, l'efecte que causava en els admiradors alts i rossos de l'ilustre arquitecte, era previsible.

La cercavila farcida de foc i espetecs amb trabucaires, dracs, diables i esperits malignes, va anar carrer Gran amunt i provocant escampadissa de gent a totes bandes, atès el soroll dels petards i les espurnes que anaven sortint dels queixals de les bèsties que es movien a banda i banda del carrer, això si, ben controlades. Només els gegants i un parell de titelles encapçalaven la comitiva al costat de les autoritats que sortien de l'Església de Santa Maria, acompanyats de prop de bastoners i castellers.

El que sempre m'ha desagradat i ho denuncio públicament, és la manca de puntualitat de les activitats municipals respecte a l'Agenda que es publica tant en paper com actualment per Internet. Per què en el nostre país sóm tant informals en qüestió d'horaris? Més d'una hora d'espera, respecte a l'horari previst, crec que no és tolerable per un país que volem ser un Estat més d'Europa. Ens cal encara molta feina per fer! Ens hem d'emmirallar més amb Europa si hi volem pertànyer algún dia. ||*||.

***

divendres, 9 d’agost del 2013

Premonicions

J.W.Waterhouse
A vegades em diuen que sóc una mica "bruixa" pel que fa a avançar-me en alguns esdeveniments, en parlo, i després suceeixen. Em passa sovint i potser que decideixi també a comprar-me una bola de vidre!.

Vaig parlar de la Loteria Nacional en un apunt, el mes de desembre de l'any passat (vegeu) confirmant la meva decisió de no tornar a comprar més Loteria Nacional si els beneficis no anaven a parar a la meva gent i al meu poble. Si consulteu els comentaris d'aquest apunt, veureu que també eren premonitoris.

Amb la recent notícia de les noves Loteries catalanes, sóc de les que, evidentment, no trobo malament aquesta proposta. Ignoro si tindran èxit, pero els meus auguris són positius, ja que molta gent pot pensar com jo i desitjar que els beneficis es quedin a casa, sobretot que el 30% sigui destinat a afers socials que bona falta ens fa després de les retallades en aquest sector. Ja sé que hi ha opinions per tot, però hi ha gent que és negativa de mena i qualsevol iniciativa gobernamental la troben malament. La necessitat d'aconseguir nous ingressos i remuntar, és ben patent i tots hi hem de col·laborar, malgrat que no ens agradin massa en aquest cas, els jocs d'atzar.

A nivell polític el debat està servit. Després de les noves incorporacions dels equips de futbol, a casa nostra, aquest estiu parlarem també de loteria SI o loteria NO. Que hi farem!

***


dimecres, 7 d’agost del 2013

Antropologia cultural

La literatura italiana que narra la vida i els costums d'aquella societat just acabar la Segona Guerra mundial, sempre m'han despertat un interès especial.  Les illes mediterrànies i la seva gent, molt properes també a la nostra societat, m'atrauen d'una manera particular i sempre que algú recomana algun llibre, procuro fer-ne recerca per gaudir-ne i també per eixamplar els meus coneixements antropològics culturals.

Una bona font d'informació, ho he dit altres vegades, és a la xarxa a través de blogs personals i de llibreters que em mereixen confiança. Els dos llibres que avui comentaré, van ser precisament per haver estat al·ludits en aquests mitjans, i no n'he quedat gens decebuda.

La acabadora, va ser la primera novel·la de la seva autora Michela Murgia, escriptora nascuda a Sardenya, i amb la qual va rebre diversos premis literaris i entre ells el Campiello, el més prestigiós d'Itàlia.

Com el títol indica, la professió de la protagonista és l'etern problema del final de la nostra existència, i seguint un costum sard, els origens dels quals es perden en el temps, una dona solitaria, Bonaria Urrai, adopta una nena de familia humil, Fill'e anima i li proporciona la vida digna que la familia biològica no li pot donar.

Una sèrie de misteris va envoltant la felicitat de la petita amb l'actitud de la mare adoptiva, amb extranyes sortides nocturnes i silencis que envolten aquest comportament.

La novel·la proporciona aquella espurna de foscor, que va aclarint-se a mesura que les pàgines es van succeint fins el desenllaç final, digne d'una profunda reflexió.

El glosari final dels mots sards que van sortint en el llibre, proporciona les definicions que el lector necessita per aclarir els dubtes interpretatius de la novel·la.

Només amb 188 pàgines, l'autora ens transporta a la vida d'aquells pobles dels anys cinquantes, amb uns personatges que hem vist reflectits no poques vegades en alguns films de l'època. L'he trobat força fascinant.


 L'altra novel·la és El Enorme tiempo de Giuseppe Bonaviri.

L'autor, certament desconegut per nosaltres, va ser un metge sicilià que després d'haver acabat la carrera a Catània, va tornar al seu poble natal, Mineo a pocs kilòmetres d'aquella ciutat, en el qual va restar-hi set anys intentant exercir la seva professió en unes comunitats on la supervivència estava sota mínims.

El llibre també amb el subtítol de "Apuntes para un diario de un médico siciliano", i segons el pròleg de la seva traductora Pepa Linares,  ens comenta que va ser escrit amb tinta verda confeccionada per ell mateix, amb blau de metilè aprofitant els coneixements de química que tenia, davant la precarietat de la postguerra.

Els capítols són escrits com un diari, explicant les contradiccions amb les que es va trobar al costat d'una comunitat amb un grau elevat d'ignorància que acepten amb resignació la misèria i el sofriment cotidià.

Els esforços que esmerça Bonaviri per ajudar a aquella gent a viure una mica millor, a nivell mèdic, són la majoria de vegades infructuosos, i supera amb escreix les espectatives posades pel metge.

La seva prosa és d'una gran sensibilitat poètica i descriu els paisatges d'aquell poble inhòspit de la Sicilia profunda, amb un sentiment de persona arrelada a la terra.

També va ser candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions i va obtenir guardons i admiracions d'altres autors literaris. Proposat també pel premi Campiello, hi va renunciar per a mantenir-se al marge de compromisos i sectes literàries.

Un altre llibre pels que ens agrada l'antropologia cultural.

***


diumenge, 4 d’agost del 2013

Els colors del Valle de Tena


Reconec que és un privilegi trencar amb la rutina, deixar la xafogor barcelonina  i poder gaudir d'uns dies de l'espectacle muntanyenc del Pirineu, en aquest cas dels gegants que envolten el Valle de Tena, que s'han desprès dels seus abrics blancs de l'hivern i ens mostren amb tota la seva esplendor les seves valls i els seus mosaics de colors envoltats d'una fauna que es desperta també de la letàrgia hivernal.



 Les aigues que riu avall brillen amb aquest sol que escalfa, i dóna vida a infinitat d'insectes que ens sorprenen a cada pas que fem i que, voyeurs com sóm, ens agradaria poder emportar-nos per 
sempre en les nostres màquines de fotografiar, tota mena d'instantànies, per què a més de reternir-les en les nostres retines, poder recordar aquell moment viscut en els camins que ens porten als llacs, els quals ens fan suar una mica tot sigui dit, per arribar a la fita i gaudir plenament d'aquella visió espectacular de la natura en plena canícula.






 

També l'espectacle d'un dia amb núvols, ajuda a meditar a la vora d'un llac, com aquest conductor de furgoneta que varem trobar espontàniament, pensant, qui sap el què, o descansant i amb la vista perduda a l'horitzó.

Cada pas que fem, ajuda a gaudir d'aquesta natura que no deixa de sorprendre'ns any rera any. Les dues serres que tanquen la vall, La Partacua i Tendeñera ens obliguen a mirar sempre amunt. Cada hora del dia el color és diferent. Al matí és rosat, passant per totes les gammes de grocs al migdia i al vespre gairebé de nit, quan el sol només toca als cims, el color daurat és impressionant. Atès que en aquesta època de l'any el dia és molt llarg, les ombres i els clars-obscurs, et sedueixen constantment i fa que l'esperit s'alliberi de totes les neures que acumulem els humans durant l'any.


També, quan el cel és serè, els núvols d'evolució, dónen un encant especial amb les seves formes, dignes d'una pintura la qual podria formar part de la sala d'estar de qualsevol llar.


 I què més podria dir dels colors, hi ha tanta gamma que no sóc capaç de descriure en paraules, per la qual cosa, en el meu altre blog en el qual amb pocs mots m'agrada oferir les visions que a mi em captiven, aniré publicant per sèries, tot el que he observat en aquests dies en els quals la naturalesa en ha obsequiat, per compartir-ho amb tots vosaltres.


***