diumenge, 21 d’agost del 2016

Chistabín - aragonès dialectal

No ha estat la primera vegada que hem circulat per la Bal de Chistau, però sí la primera que hem fet estada a San Chuan de Plan al cap d'amunt de la vall. Un indret en tots els sentits molt interessant, tant per la seva gent com per la natura que l'envolta, i també per ser un lloc que queda una mica més aïllat de moltes rutes turístiques de la regió del Sobrarbe.

Aquesta vegada he descobert que en aquest raconet es parla el Chistabín. A la confortable saleta d'estar de l'hotelet rural, on tenen a disposició dels usuaris uns quants llibres informatius de la regió, és on remenant, remenant vaig trobar un llibret-diccionari de Fraseologia en Chistabín. Fullejant-lo em va interessar, atès que moltes paraules, semblants al català em van encuriosir. A partir d'aquí em vaig entestar en fer una mica de recerca, així com també en vaig parlar amb la Lorena, una de les filles de l'Anita, l'hostalera, amb la qual teníem tracte diariament.

Amb aquesta noia varem tenir una petita conversa sobre les llengües i el que si em va sorprendre agradablement és que em digués que entre els joves de la vall, parlaven chistabín, doncs sembla que a l'escola introduïen el dialecte. Això em va alegrar, ja que sap greu que es perdi una parla, que com diuen els estudiosos "quan un vell es mor, s'endú a la tomba un secret de difícil recuperació." En aquest cas però, el recull de frases fetes que durant deu anys han recopilat en el llibret Fernando Blas i Fernando Romanos, han servit i serveixen per donar impuls a l'aprenentatge d'una llengua que havía entrat en desús.


S'ha trobat en aquesta parla un parentiu del català i l'occità, atès que aquesta vall va estar temps aïllada de les comarques aragoneses, un exemple és el poble de Gistaín que no va tenir carretera fins els anys 80 del segle XX, i com recordarem també l'any 2015 es van cumplir 30 anys de la crida dels homes solters de Plan, que va suposar un enrenou mediàtic per portar dones als pobles que havien quedat amb poques fèmines per continuar una vida de ramaders només mantinguda per homes. Això explica una incomunicació que protegia patrimonis culturals propis.


Ara és una vall moderna, amb gent que manté les seves cases rurals i es dediquen encara a les tasques agrícoles, i a l'estiu acullen persones d'arreu de la península, excursionistes, i moltes famílies amb criatures, que fugen de les ciutats sorolloses, per passar uns dies de descans a l'aire lliure i deleitar-se amb bons menjars de muntanya. Els habitants de la vall són amables i mantenen aquesta idiosincràcia que els ha fet mereixedors del lloc on han nascut.




***

dimecres, 10 d’agost del 2016

Casa Terrades

Estem dins les dues setmanes d'agost més tranquil·les a ciutat. Són la segona i la tercera setmana d'aquest mes, el zenit de les vacances arrelades. La Mare de Déu d'Agost s'inclou dins d'aquest periode que és per tradició quan se celebren la majoria de Festes Majors a Catalunya.

Aprofitant doncs que molts dels nostres conciutadans es remullen a les platges o bé fan estades muntanyenques, ens hem decidit visitar la Casa Terrades recentment oberta al públic. Ben d'hora, ben d'hora.... per no haver de trobar cues, hem pogut fer la visita amb força tranquilitat, ja que els grups guiats limitats a vint persones, són força àgils perque les guies els puguin conduir.




El més important de la Casa de les Punxes són les façanes exteriors. Puig i Cadafalch com gairebé tots els arquitectes modernistes es va envoltar d'artesans del ferro, del vidre i de l'escultura per definir els simbolismes que volia projectar a les façanes de la casa. La visita comentada es comença amb una volta de 360 graus per l'exterior, fent esment de cadascuna de les parts que corresponien a les germanes Terrades i que va voler segellar-les d'acord amb cada personalitat. Així es pot veure cada entrada amb al·lusions al personatge que hi residia.

La història de la família i la idea de l'arquitecte per construir aquesta casa, és un dels motius interessants per visitar-la. Potser algú es veurà decebut quan trepitja el terrat, atès que no és com els terrats que ens té acostumats en Gaudí del seus edificis. Aquest terrat és un espai de serveis amb "les punxes" com embelliment. No gaudeix de "vistes" com el de la Pedrera ni té una estructura especial. Conté les caixes dels elevadors, (que ja n'hi havia d'ascensors a principis del XX)  i de les maquinàries de l'aire condicionat actuals però modificades d'una manera prou correcte. Hi han diverses casetes que eren la vivenda del conserge i d'altres que se suposa les bugaderies de les minyones.


Es poden veure les estructures internes de ferro que aguanten les cùpules, i per mitjà de petites escales de cargol, pots pujar uns metres, on es poden observar algunes projeccions idònies a l'edifici.

L'unica planta visitable és un pis buit que conserva ben restaurat el mosaic modernista i els sostres de les habitacions. Ja t'ho diuen a l'entrar, no hi han mobles, ja que tot el que podia haver-hi hagut es conserva distribuït en museus. Encara hi han pisos habitats i només es pot accedir a aquest del que us parlo i també a un portal de la Diagonal, encara decorat amb elements de l'època.

Com a colofó de la visita, en el pis que s'accedeix, s'ha muntat un audiovisual amb la llegenda de Sant Jordi. És com un "castell encantat" amb les portes que s'obren i tanquen automàticament i així t'introdueixen a cada habitació per anar-te mostrant cada un dels fragments de la llegenda. Potser és la part més turística de la visita, però veient com en gaudeixen els infants acostumats als mitjans multimèdia, deixant-los embadalits davant d'històries de dracs i princeses, penses que potser si que no queda malament del tot un espai d'aquestes característiques. A més escoltant la veu en off, de'n Jordi Boixaderes, i la moralitat final de la faula, ja et pots donar per safistet.

Potser algú discreparà en que l'adquisició d'aquest Patrimoni per part de la iniciativa privada per lucrar-se amb la seva exhibició, no és del tot digerible, però crec que val més això que no pas es deixin en l'abandó unes construccions que són part de la història de la burgesia emergent de la societat catalana i que en l'actualitat, les nostres institucions, pocs diners en poden dedicar. La Història ens ha deixat empremta de la infinitat d'importants construccions enderrocades, per ignorància dels que ens han precedit en anys pretèrits.

***


divendres, 5 d’agost del 2016

Nissagues catalanes

Dos llibres escrits pels hereus de dues nissagues catalanes, que tenen com a denominador comú la fallida de dues famílies, una de l'alta burguesia i l'altra de la mitjana.

El nét de l'avi Ninus, en Xavier Baladia, ens explica com va ser la vida d'un gran senyor de la Barcelona de finals del segle XIX i recupera la memòria d'una família amb personatges força peculiars. Des de fugides amb amants, divertiments, fortunes per vestir-se amb els seus rituals, extravagàncies de rics, herències, palauets, xalets, descripció minuciosa dels comptes de l'avi per controlar les despeses, etc. etc.

La guerra ho va canviar tot i la davallada va ser important. M'he permès enllaçar una crítica (veure) que va fer el nostre bon amic Joan Josep Isern en el seu bloc Totxanes, totxos i maons, que com a bon crític, en fa una molt bona definició del que representa deixar testimoniatge, d'una manera de viure i de ser d'un món que ja no existeix, però que demostra una manera genuïna i europea de ser català.

L'altra biografia, en aquest cas és l'autobiografia que el periodista i escriptor Agustí Pons, ha fet de de la seva pròpia família.

Un llibre que sota el títol de BÀRBARA, amaga la història d'una interessant casta familiar, de la qual l'autor n'és hereu i testimoni d'una època més propera, de la qual els que sóm nascuts després de la Guerra Civil, podem donar-ne fe del que ens transmet l'Agustí Pons, en aquesta publicació.

L'indret on s'ubica la major part de la història, és precisament al barri de Vallcarca on la familia tenia la seva residència. Major de Gràcia (aleshores se'n deia), Putxet, Plaça de la Creu, Lesseps i República Argentina, són els environs que es mencionen repetidament. Això m'ha fet reviure també part de la meva infantesa ja que eren també els llocs on se situaven alguns cinemes dels quals en parla, i que ambdós acostumàvem a freqüentar amb les respectives famílies.

L'escrit, a més de tenir l'interès obvi per conèixer com es vivia a la ciutat en una època determinada, és un relat biogràfic valent, descrivint la pròpia família, amb tots els seus defectes i virtuds.

Agustí Pons, acostumat a biografiar la vida de persones alienes, amb aquest llibre, ha fet un autoexercici de reconstrucció de la seva pròpia existència amb un relat en primera persona, però amb l'enginy d'anar intercalant paràgrafs amb lletra cursiva, fent sortir la veu de la seva consciència, donant pas a pensaments en veu alta, fruit del moment en que es concentrava en l'escriptura, la qual cosa fa que no sigui només un simple recull de vivències, si més no, una original manera de gaudir com sempre d'una prosa ben definida de l'autor.

Dos llibres per seguir la nostra memòria històrica, de la qual, malgrat la distància social, en sóm hereus d'uns temps refinats d'aristòcrates i industrials tèxtils, que han propiciat la societat cosmopolita del nostre país.


***