Un arbre molt estimat

Tenerife 1972

Pels antics aborígens de l'illa de Tenerife, el Drago nomenat de Canàries tenia propietats màgiques. El que sí és cert, és que per mi va ser "amor a primera vista" el dia que vaig descobrir-lo fa més de quaranta anys, en una estada a aquella illa, i que va ser el meu primer viatge "llarg", del qual guardo un record entranyable.

Aquell exemplar nomenat "Drago milenario" de la població d'Icod de los Vinos, em va captivar tant, que sempre en parlava a tothom, ja que en cap lloc de la península n'hi havía i em semblava una raresa autòctona mai vista. Era quan el turisme incipient començava a descobrir aquells indrets illencs, i els tinerfenys parlaven d'un futur funicular que pujaria al cim del Teide. La meva estada d'una setmana a la casa i en companyia d'una família nadiua, em va obrir horitzons mai experimentats.

Botànic de Montjuic 2009

Lanzarote 2010

Amb els anys els Dragos (dels quals se'n troben de moltes espècies) es van anar important i arrelant en molts indrets. La gran estimació que tinc per aquests arbres, ha fet que no he deixat mai de fotografiar-los quan m'he topat amb algún exemplar allà on els vegi.

Dénia 2013

Dénia 2013

Quan la meva filla va viatjar a Tenerife amb ocasió del viatge final de carrera, fa uns set o vuit anys, i coneguent la meva atracció per aquest exemplar, em va portar un esqueix petitó i amb molta cura vaig plantar-lo en un test al balcó. Es veu que s'hi va trobar tant bé amb les meves atencions, que va començar a treure fulles i més fulles, fins que vaig veure que havía de portar-lo a algún lloc que pogués tenir espai per créixer. El jardí dels frares caputxins de Sarrià va ser la seva ubicació, hi va trobar pau i tranquil·litat. El frare jardiner me'l mima i li treu les fulles caduques. El vaig a veure sovint. Està imponent! Aquest diumenge de Pentecosta el vaig fotografiar amb el mòbil. Me l'estimo molt i agraeixo que també sigui estimat. Podeu deduir com ha anat creixent! Està així d'esplèndid!

desembre  2010

març 2011

maig 2013

***

Fruita del temps

Diuen que viatjant s'amplien coneixements i s'adquireix cultura. Puc dir-vos que en el meu cas és així. Un fet tant simple com haver conegut fa només 15 dies que la població de Callosa de'n Sarrià a Alacant els nespres tenien denominació d'origen, ha estat per mi una sorpresa. Haver trepitjat casualment aquesta població, en el moment oportú, i en l'època oportuna d'aquesta apreciada fruita, que lluïa esplèndidament als arbres com bombetes de color taronja.

De tornada a la meva ciutat, no he comprat altres nespres que no hagin estat portats d'aquelles terres valencianes. Són carnosos i bons com cap altre.

He observat, que molta gent no sap identificar les fruites o les verdures del temps. En aquesta societat nostra que ha arribat a la cultura global, on tot l'any hi ha de tot i més a nivell agrícola, el consumidor compra el que li ve de gust en qualsevol època de l'any.

Malgrat els intents de donar a conèixer els productes de proximitat, continuo veient que la informació no arriba al comprador habitual. Les preguntes que continuo sentint a les botigues de queviures, són sempre les mateixes, de ....quan tindreu tal i qual producte?.... malgrat que la temporada no sigui la del fruit desitjat. La resposta: ... encara no és el temps!

Quan encara la globalització no havia arribat a les nostres contrades, recordo a casa les safates de fruita del temps, que la mare ens posava a l'arribar la primavera-estiu. La majoria venia de Lleida i de Girona i també en temps de cireres, les millors, que encara ho són, les del Baix Llobregat, no diguem les maduixes del Maresme, no en coneixiem d'altres. Arribaven molts productes de l'horta del Llobregat i sabíem quan tocaba menjar cada cosa. Els preus eren molt assequibles ja que la fruita tenia una maduració ràpida i no es podia guardar. Actualment les càmeres fan la funció de magatzem, però la maduració no es pot comparar i els preus tampoc. Alguns estius a casa teniem visitants estrangers europeus i algún també dels EE.UU. Sempre els convidàvem a dinar, (els dinars casolans de les nostres mares :), i a l'arribar a les postres, els ulls se'ls posaven rodons amb aquelles fruites amb les quals els obsequiàvem. Llavors a ells al seu país, la fruita els hi arribava amb compta-gotes i molt cara.

En quant a les verdures, és el mateix.  Continúen essent les millors carxofes les del Prat de Llobregat, els pèsols els del Maresme i les mongetes tendres les de Tarragona. Això si, esperar la temporada adient, ja que malgrat que poguem menjar-ne tot l'any, és quan els preus són més econòmics i la qualitat més òptima. No en va, la sàbia naturalesa proporciona a cada estació, els nutrients que el cos humà necessita en funció de les temperatures.

Sempre he cregut que els mediterranis sóm uns privilegiats en questió de nodriment. Egipcis, grecs i romans ja gaudien d'aquestes terres tant prolíferes i de la seva sana alimentació.

***

Big Bang 2

Potser aquesta és la fotografia que més m'ha agradat de la exposició "SEDUÏTS PER L'ART" que Caixa Forum està a punt de concloure. No en va és la "joia de la corona".

L'exposició per ella mateixa no m'ha acabat de seduir. He trobat que la barreja de fotografies del segle XIX amb les fotografies contemporànies dels segles XX i XXI, confon al visitant, malgrat la qualitat de les obres.

Pel meu gust, potser hagués preferit separació d'èpoques, ja que vas passant d'un estil a l'altre i és una mica desconcertant tal i com està muntada.

La inspiració dels primers fotògrafs de la història que va representar al segle XIX, relacionar pintures amb les fotos que composaven, mereixen un gran respecte i admiració atès els mitjans amb els quals disposaven, i per l'espectador és d'un gran interès veure el treball d'aquells pioners que començaven a utilitzar unes eines molt precàries que donaven resultats molt òptims.

Els treballs del segle XXI ja són d'un altre caire. Les eines són molt més avançades i potser la inspiració ja no és tant reexida. Per això, aquesta intercalació d'obres per temes, l'he trobat dissonant. Potser hagués preferit un ordre cronològic.

La fotografia contemporània que es mostra en el catàleg en portada, i que comento al principi, l'he trobat genial i aquesta sí que m'ha seduït. És la darrera de la exposició i amb el títol de Big Bang 2 l'autor ens explica la seva tècnica: Les flors estan congelades amb nitrògen líquid i amagades entre elles hi ha petites càrregues explosives. En fer-les detonar, els pètals esclaten en mil bocins de glaç que són capturats per la càmera digital d'alta velocitat, donant la sensació del model cosmològic de l'Univers. En una sala annexa, es veu en filmació i és d'una gran fascinació visual.

No deixem mai de meravellar-nos.

***

Objectiu: Eliminar la llengua

Amb aquest títol obre la portada Presència, el suplement del Punt/Avui d'ahir.

Tot just arribats d'uns dies d'esplai a la Costa Blanca, a gairebé 500 kilòmetres de Barcelona, i havent comprovat la salut del valencià, la qual cosa  m'ha sorprès agradablement, llegeixo aquest reportatge signat per Tere Rodríguez de València que m'ha fet agafar esgarrifances una vegada més.

Aquest setge a l'idioma català que fa anys i panys que dura, no l'he acabat d'entendre mai. Com es pot menysprear una llengua parlada des de fa més de 1000 anys i que és un patrimoni cultural que té una part important d'un Estat nomenat España? Perquè unes idees de la FAES que no són precisament democràtiques, es volen posar en pràctica al País Valencià i a les Illes? Potser ja m'he contestat jo mateixa les preguntes, UNES IDEES NO PRECISAMENT DEMOCRÀTIQUES.

La llàstima és que els governs que han sortit de les urnes, en aquestes diguem-ne autonomies espanyoles, amb els seus peculiars Presidents al capdavant, amb les seves lleis volen deixar fora de combat la immersió que tants bons resultats està donant, i siguin veritables botxins d'aquest patrimoni que la resistència social defensa al carrer amb mobilitzacions de forma unitària.

Aquests darrers dies, he parlat amb alacantins de parla valenciana. He tingut ocasió d'intercanviar opinions i puc assegurar que hem estat tractats amb força amabilitat. La meva por al rebuig català ha estat desestimada. Havia tingut alguns desenganys a Castelló fa anys, i per això la meva prevenció a parlar català em feia dirigir-me d'entrada en castellà, però com he dit, tots els fantasmes es van esvair al comprovar que podiem connectar afablement comunicant-nos a la perfecció i accedir a les variants que els catalans hem deixat d'emprar, la qual cosa és un enriquiment linguïstic de gran magnitud.

He tornat amb la il·lusió de que algun dia la resistència s'acabarà i ens deixaran tranquils d'una vegada i les lluites donaran el seu fruit. Una quimera que tenim tots els que parlem una llengua milenaria.

***

L'endemà

Tot ha tornat al seu lloc. Les roses lluint dins els gerros domèstics. Els llibres a punt de ser llegits. És l'hora de fer números (com diem els catalans), i l'anàlisi amb les corresponents discrepàncies enguany de quí és considera mediàtic i qui no, han fet córrer molta tinta. Ningú vol ser-ho, però importa això? El temps valorarà les trajectòries de cadascú i només la sort o el talent sobreviuran en aquesta nostra disortada terra de tants caps tants barrets.

Després de la disbauxa, tots hem continuat amb la nostra quotidianitat. Tenim aquest esperit de tornar a la realitat. El llibre més venut ha estat VICTUS, les dues edicions castellà/català s'han venut per igual. L'autor el va escriure en castellà. Personalment m'agrada llegir els llibres amb la llengua amb la qual han estat escrits. La pena és que no pugui llegir en altres llengües que no siguin les nostres, incloent les seves variants dialectals, aleshores la meva elecció és en català i comprovo que tingui una bona traducció.

Aquest matí al sortir de casa i veure que encara penjaven senyeres als balcons, m'ha fet recordar totes les desfetes històriques de la nostra ciutat, des de Almansor el 985, la guerra de Sucessió el 1714 i en certa manera la Guerra Civil del 1936. Sempre ens hem tornat a posar a treballar i amb penes i treballs aixecar el nostre país.

Tornem a tenir feina i molta, això de treballar en sabem molt,  però la unitat és el que costa més, i això també és un defecte que hauríem de superar.

***

Sant Jordi

Any rera any, Sant Jordi marca una Diada molt nostra com a patró de Catalunya amb una fonda penetració popular d'exaltació dels valors nacionals i de servei a la cultura i a la fe.

Ramon Llull ens va simbolitzar la imatge com a valor de la lluita davant les adversitats.

Coincidint amb la Festa del Llibre, s'ha aconseguit que aquest esdeveniment traspassi fronteres i fins i tot escriptors d'arreu del Planeta s'acosten també als nostres carrers per donar a conèixer i promocionar les seves publicacions, moltes vegades autoeditades, per aconseguir contribucions econòmiques per millorar projectes per als més desvalguts.

És un dia que tothom surt al carrer, actualment hi ha tanta gent, que els llibres no es poden ni fullejar. Els venedors de roses arriben a embafar, però la rosa, l'altre símbol d'aquesta Diada és un regal d'obligació moral. No concebiria un Sant Jordi sense rosa ni sense llibre.

Els lectors que tot l'any ens agrada estar a l'aguait de les novetats editorials, no ens preocupa en absolut, la mediatització del sector. Això seria una pedanteria insultant. Crec que tothom té dret a escriure, i la gent a llegir. La qüestió és que es llegeixi i la maduresa lectora ja farà seleccionar de mica en mica el valor de la paraula escrita. Les editorials es valen de tot tipus de publicacions per anar subsistint i això és bo. Que fariem sense llibres? No m'ho puc imaginar.

Els escriptors diuen que és un dia fantàstic per conèixer als seus lectors. Ha de ser interessant poder conversar amb les persones que saps que han estat receptores de les teves idees. Les cues per aconseguir signatures han esdevingut també un clàssic, és una interrelació que es dóna aquest dia d'una manera generalitzada.

També els actes que es convoquen abans i després de la Diada, tenen un significat especial. Lectures  escenificades, recitals poètics, presentacions amb tot tipus de personatges: polítics, periodistes, editors, etc. Sant Jordi té màgia, esdevé una manera de ser, i una manera de conviure amb la cultura. Quan algun any no he pugut viure aquest dia, per motius diversos, puc dir-vos que ho he trobat a faltar!

FELIÇ DIADA

***

El Passeig de Gràcia

Tal com el seu nom indica, el Passeig de Gràcia és per passejar-hi. Ho faig sovint i no me'n canso mai. Sempre trobo el que busco, exposicions, llibreries, cafeteries, aparadors i botigues per tafanejar, i turistes, molts turistes. Fer un cafè i badar veient-los passar, és d'aquells plaers cotidians dels que deixen sempre un bon regust.

A les exposicions de La Pedrera no s'hi pot passar de llarg. Ara hi tenim una mostra de les fotografies de Chema Madoz, un artista l'obra del qual és propera a la poesia visual.

Recordo que quan vaig obrir el meu altre blog, Lluna de Març, vaig tenir la idea de que em servís per projectar-hi algún tipus de fotografies sense paraules per deixar anar la imaginació, però la meva capacitat artística no és tant reeixida com aquests creadors que ens mostren aquest món de metàfores amb els objectes cotidians que ens envolten.  

L'exposició finalitza el 28 de juliol, i m'atreveixo a recomanar-la a les persones que els agrada Joan Brossa atès que hi trobaran moltes semblances. Són treballs d'un enginy peculiar, de joc imaginatiu en blanc i negre i que amb una sola vegada potser no n'hi ha prou. Cal aturar-se davant de cada fotografia i deixar-se anar.

El mes de febrer, la cadena estatal TV2, va emetre un reportatge sobre aquest artista, el qual enllaço seguidament. Veurem un artista-fotògraf d'art contemporani, poeta de la imatge creador d'un món propi. Malgrat que la durada és de 58 minuts, crec que és força interessant, i animo a dedicar-hi aquests minutets qualsevol dia, a qualsevol hora, o abans d'anar a dormir.

Video

***

Novel·la gràfica

Avui s'inaugura a Barcelona el 31è Saló Internacional del Còmic.

No he estat mai aficionada al còmic en edat adulta, malgrat que en la meva infancia un dels meus records entranyables, és de quan els dissabtes al migdia el pare ens portava els "tebeos" cada setmana i els dedicàvem les tardes d'aquell dia, i una vegada llegit el que ens pertocava a cadascún, ens l'intercanviàvem entre els germans. Això si, he descobert fa poc la novel·la gràfica i haig de donar les gràcies al Club de lectura per aquest afer.

Després de Persèpolis i de fullejar altres exemplars gràcies a la nostra bona amiga la Susanna, vaig atansar-me a la Biblioteca per remenar una mica la secció de còmics, i vaig decidir-me per un llibre que a primera vista em va semblar interessant. Després a casa i consultant a Google, vaig descobrir que el volum en si, havia rebut també el premi France Info 2013, igual que Persèpolis, no vaig anar pas desencaminada en la tria, el meu "ull clínic" va resultar òptim.

El coche de Intisar, és el retrat d'una dona moderna al Iemen. El guionista és en Pedro Riera, un periodista català, que ja havia escrit altres novel·les, el qual va acompanyar a la seva dona a viure a aquell país durant un any. La inquietud que li va suposar la segregació de sexes d'aquella societat, el va conduir a realitzar una investigació i va entrevistar a una quarentena de dones iemenites, la qual cosa va concloure en la publicació de la novel·la gràfica il·lustrada per Nacho Casanova, dibuixant aragonès, on trobem un treball d'aquests dos autors els quals ens mostren un país on homes i dones fan la seva vida per separat, i xoca la rigidesa del blindatge del món femení de cara a les mirades externes.

He trobat que és una publicació interessant amb uns continguts adicionals al final del llibre que reflecteixen força un món que manté costums ancestrals i socials, i que impedeixen el desenvolupament d'un país àrab que és el més pobre i malnodrit dels països islamistes actuals. Tot està organitzat perquè el món d'homes i dones no convergeixi mai. És la culminació de dues societats paralel·les i un malson per la independència de la dona.


Nacer mujer en Yemen

[Como todos vosotros, tuve ambiciones que llenaron mi juventud de sueños vividos sobre lo que queria, y lo que llegaría a ser. Mis sueños aguardaron inocentemente a poder ver la luz, totalmente ajenos al enemigo que acechaba inquieto para enterrarlos. Para mí eran legítimos: mi derecho a vivir y a trabajar... "Ellos" los veían como síntomas de locura y de rebeldía, y entonces tome consciencia de ese enemigo que intenta aniquilar mi identidad a cada giro que toma la vida, únicamente a causa de mi género. En este momento odié el cuerpo con el que había nacido, pues parecia limitarme y definirme, independientemente de mis ideas y de mis actos. En cambio, si hubiera nacido hombre, habría satisfecho mis ambiciones. Pero eso habría sucedido a costa de haberme convertido en un ser ordinario y sin rostro, como son la mayoria de hombres en Yemen. Y vosotros no estariais a punto de leer mi historia y la de otras como yo. Y yo no estaria tant orgullosa de mis logros, pués cada obstáculo que he superado ha hecho que mis éxitos sean mucho más dulces].

Una mujer yemení

***

És cosa de dones

Els homes al llarg dels temps han cregut moltes vegades que els afers de dones són cosa d'elles mateixes. Els sentiments femenins han estat considerats "cosa de dones" i ells han anat fent la "viu-viu" en solitari per aquests "mons d'homes". En el segle XXI potser estan canviant les coses, però encara hi han residus que s'haurien d'anar escombrant. Stefan Zweig va ser un escriptor que va saber plasmar en les seves novel·les aquests sentiments tant íntims difícils de compartir, i ens ha deixat un llegat literari que mai deixa de sorprendre malgrat vagin passant les dècades.

Aquesta setmana he manllevat dues novel·les de la Biblioteca, molt curtetes que gairebé en una tirada es llegeixen. Les dues ens parlen d'quests sentiments amagats que portem les dones i que degut a la dificultat de compartir-los, van fent forat en l'interior de la persona i li van danyant l'esperit creant obsesions incontrolables. Això ens exposa Zweig en Carta d'una desconeguda amb una prosa delicada que ens captiva des de les primeres ratlles, deixant-nos en suspens fins el final. És una novel·la de només 90 pàgines, però d'una gran bellesa descriptiva de sentiments.

[No em vas demanar com em deia ni on vivia: per a tu tornava a ser solament l'aventura, l'ésser anònim, l'estona fogosa que s'apaga sense deixar rastre en el fum de l'oblit.]

Segueixo amb Zweig per completar aquestes històries de sentiments.
Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona. També amb només 109 pàgines, la capacitat narrativa d'aquest escriptor ens descriu amb la seva finor d'estil, un altre comportament femení i aquesta vegada d'una persona madura que relata a un desconegut, unes vivències ben peculiars d'unes hores de la seva vida. És un relat que no es pot deixar. El ritme es va incrementant pàgina a pàgina. Sembla impossible que hagi pogut ser escrit per un home. Descriu perfectament els neguits femenins i com una passió pot sorgir en qualsevol moment i que una curta durada pot pesar com una llosa per la resta de la teva vida.

[Tan sols les persones que han viscut allunyades de la passió pateixen, si mai la senten, aquestes explosions sobtades, aquests cops huracanats, com d'allau; en aquells moments, anys sencers de forces no utilitzades els rodolen pit avall.]

Quan fa temps que no s'ha llegit literatura dels segles XIX i XX, ve de gust tornar-se a aproximar a aquells escriptors que van deixar empremta i van ser força prolífics. Reconforta reviure aquests escrits, d'una brillant tècnica narrativa i tornem a gaudir d'una prosa que va ser avantguarda cultural d'una època i un temps.

***

Diumenge de Pasqua de Resurrecció

Giotto 1266-1337

Els artistes pintors ens han deixat durant segles, imatges de la Resurrecció de Crist d'acord amb la inspiració que els hi han aportat els textos bíblics. Aquest llegat de la nostra cultura judeocristiana, el trobem actualment exhibit en tots el museus del nostre Planeta, per tots aquells artistes que van plasmar una imatgeria que ha anat seguint la evolució de la història.

Llegeixo al Diari Punt Avui digital, que s'ha elaborat a Catalunya un estudi en el que diu que el nostre país és una de les societats europees on creix més la laïcitat. La davallada podria fer que el catolicisme deixés de ser majoritari a Catalunya quan les generacions batejades per inèrcia acabin sent minoria, en favor dels seus fills, ja la majoria oficialment laics.

Això és preocupant també a nivell cultural, atès que els nostres joves universitaris veiem com ignoren moltes vegades la iconografia bíblica, tant important en la nostra imatgeria popular i també tot el que representa, teològicament parlant, en tots els esdeveniments de la nostra vida.

He extret uns paràgrafs d'un interessant article del teòleg Leonard Boff, que ens diu d'una manera molt entenedora el següent:

La festa de la Pasqua és la festa central de jueus i cristians. Pels jueus la figura de referència és Moises, l'alliberador que va conduir el seu poble a la llibertat pel pas del Mar Roig i el va fer poble de Déu. Pels cristians la Pasqua és també pas. Te la figura central a Jesús de Nazareth. Celebra el pas de la mort a la vida, de la seva passió a la resurrecció, d'aquest món cansat al món nou de Déu.

Si ens fixem bé, tota la vida humana té una estructura pasqual. Tota ella està feta de crisis que signifiquen passos i processos d'atribulaments i maduresa. Prenent com a referènca el temps, es verifica el pas de la infància a la joventut, de la joventut a l'edat adulta i de l'edat adulta a la vellesa, i de la vellesa a la mort, i de la mort a la resurrecció al regne de la Trinitat, segons la creència dels cristians.

Potser aquesta és la gran contribució que la Pasqua judeocristiana ofereix als qui s'entristeixen i s'interroguen sobre el sentit de la vida i de la història. L'esclavitud no té la darrerra paraula, sino l'alliberament. No és la mort qui poseeix el sentit de les coses, sino la vida i la resurrecció. Així la història estarà sempre oberta. Amb raó ens deia Dom. Pere Casaldàliga, després de la síntesi de la Pasqua de Crist no podem viure tristos. La veritable alternativa és la vida i la resurrecció.

Icona russa ortodoxa

Crec que aquest és un pensament teològic força reexit d'un dels teòlegs de més prestigi dels nostres dies. Si els nostres joves tinguéssin l'oportunitat de poder reflexionar més sobre l'espiritualitat humana d'aquesta manera, potser creixeria l'interès pels ensenyaments cristians els quals els veurien amb una altra dimensió.

QUE VISQUEM UNA JOIOSA PASQUA !!

***

Trio literari

És la primera vegada que llegeixo simultaniament tres llibres!

Els tres tenen un denominador comú malgrat siguin d'origens tant distints. Aquesta comunió entre ells és el resultat que fa als seus protagonistes, ser supervivents d'una guerra.

Persèpolis es la història personal de Marjane Satrapi, una autobiografia de les seves vivències familiars en el seu país l'Iràn, el qual ja va ser destruït com nació independent a partir del segle VII, (l'antiga Pèrsia) per diverses invasions àrabs, passant per la segona Guerra mundial, i que va ser ocupat també per anglesos i soviètics i obligat pels americans a declarar la guerra a Alemania, i que després de diverses visicituds per aconseguir el control petrolífer per les potències mundials, va culminar amb un govern dictatorial protegit per aquelles potències, i que es va mantenir al poder fins el 1979 en que va esclatar la revolució islàmica amb tot el que està comportant fins els nostres dies envers a un poble atemorit i a la vegada intentant resorgir d'uns botxins que en nom de la revolució escarneixen i anulen a aquest poble, maltractat des de fa segles.

Tot això ens explica l'autora que,  gràcies als seus pares que van decidir que pogués completar la seva educació laica al Liceu Francès de Viena, va poder desenvolupar-se en un ambient menys opressiu que el del seu país natal. Atès que va poder tornar a l'Iran després dels estudis primaris i va poder estudiar Belles Arts i dedicar-se al món del còmic, Marjane ens ofereix en aquest llibre, un treball esplèndid  en el que ens explica la seva història gràficament en dibuixos que tenen una gran força visual, els quals, d'una manera potent, fan que el lector no pugui deixar el relat i es pregunti per què deixar-lo per demà si pots llegir-lo avui?

El dia antes de la felicidad és d'un autor que ja coneixia, del qual m'agrada força la seva prosa. Aquesta novel·la la tenia a la meva llista de lectures pendents, com un títol a llegir per la seva recomanació a la xarxa i que essent com és un relat senzill i curt, dóna molta safisfacció al lector per la peculiar manera d'explicar uns fets cotidians d'un noi orfe que té com a model i amic un porter d'una finca amb una vida molt plena i que li transmet les seves vivències i la seva supervivència dins de la segona guerra mundial. Els fets transcorren a Nàpols, a la dècada del 1950, ciutat ja per ella mateixa força complexa.

Aquests tipus de relats, em recorden també, alguns films francesos que narran la vida cotidiana de persones anònimes i la relació amb el seus conciudatans.

Erri de Luca és un escriptor autodidacta, nascut a Nàpols, l'escola del qual va ser el carrer, i que logra transmetre amb aquesta novel·la de com la gent senzilla va saber rebelar-se contra l'ocupació alemana, i amb la seva delicada prosa, sap remoure l'interior de la persona humana.

La jungla polaca, va ser el primer llibre d'aquest reporter de terres africanes, que el va escriure l'any 1962 entre viatge i viatge.

Ryszard Kapuscinski s'endinsa a la Polònia profunda, on conviu amb camperols i persones nòmades que intenten sobreviure de poble en poble, buscant la manera de trobar feines per posar-se un tros de pa a la boca, després també de la segona guerra mundial, en un país desfet, i difícil de tirar endavant.

Cada capítol és un relat que et fa conèixer les entranyes d'un país que també va patir les conseqüències d'haver estat ocupat al llarg de la seva història, per diverses dictadures europees de tots colors, i que el poble ha estat assumint fins a les darreries del segle XX.

Els textos i reportatges de Kapuscinski han donat la volta al món per la seva narrativa erudita i implicació en fets viscuts. Darrerament aquestes experiències suposadament viscudes en primera persona, han generat dubtes, però en el meu cas, certs o no, han estat font de coneixement sobre els temes dels països que ha tret a la llum, sobre tot els africans.

Els personatges d'aquests tres llibres, com he dit al principi, et mostren des de diversos àmbits, la força que tenim els humans per adaptar-nos a les situacions imprevistes que en la vida et pots trobar.

Són una immersió en un bany de sensacions, algunes de les quals, no voldriem per a ningú.

***