dilluns, 30 de juliol de 2018

Literatura valenta i reflexiva

Mohsin Hamid és un escriptor pakistanès format a les Universitats americanes de Princeton i Harward, el qual s'ha fet un lloc al món literari actual amb les seves obres d'una gran qualitat narrativa innovadora, les quals han estat traduïdes a més de trenta llengües, entre les quals el català i publicades per Edicions del Periscopi.

En tenia bones referències del volum titulat Sortida a Occident el qual recordo haver-lo adquirit l'any passat en ocasió de la Setmana del Llibre en català, i va ser quan vaig fer-me meu també L'Integrista reticent que em va seduir llegint el comentaris interiors de diversos crítics de Periòdics de referència.

Sortida a Occident és una faula sobre uns migrants que deicideixen deixar el seu país d'origen a través d'unes portes secretes, unes vies d'escapament que els porten a diverses ciutats del món, fent camí cap a l'esperança d'Occident. Els personatges són una parella de joves que tenien les seves vides resoltes en les seves ciutats d'orígen tant a nivell familiar com d'ocupació. Gent dels nostres dies, amb cultures orientals i transversals.

El conflicte bèlic arriba, obligant a la ciutadania a buscar sortides personals per manca de llibertad de moviments, i tancament de les feines sense possibilitat de subsistència. La novela és una història d'amor dels dos joves, on el repte és la lluita per continuar junts.

La reflexió que et porta aquesta novel·la és el retrat del món en moviment constant que ens insta a posar-nos a la pell dels altres, i que mai imagines els camins que sense pretendre-ho la vida pot portar-te.

El fil narratiu queda en suspens de tant en tant i et porta a un altra banda del planeta, on una situació ics esta succeint amb altres persones, recordant una mica la tècnica novelística Murakami, escriptor que va influenciar també a Mohsin Hamid, segons es comenta en la seva biografia.

Ens trobem davant una estructura novelística moderna i valenta, que ens porta als lectors a sortir de construccions literàries obsoletes.

Aquest volum està traduït per Albert Nolla, Master en llengua japonesa el qual coneixem també per haver traduït obres de Murakami i altres escriptors japonesos, al català.



L'integrista reticent va ser seleccionada com una de les millors novel·les de la dècada per The Guardian, on Hamid ens fa una radiografia del món on vivim.

El pròleg de Xavi Ayén com a periodista literari, ens fa un retrat de l'autor i ens comenta que el relat destil·la alguns elements autobiogràfics d'un pakistanés format a universitats nord-americanes. Un pròleg enriquidor que ens aporta la seva visió del que ens vol explicar Hamid sobre les contradiccions dels sentiments que experimenten les persones procedents de la cultura oriental i viuen a cavall entre dos mons.

El protagonista de la novel·la és un brillant jove pakistanès procedent d'aquesta cultura oriental que s'integra a la Nova York dels triomfadors i acaben als grans despatxos de Manhattan. El gir inesperat dels esdeveniments de les Torres Bessones, sacseja la seva vida i l'adaptació dins la societat on s'ha format, comença a trontollar.

La història s'estructura com un abans i un després. A través d'un diàleg fictici amb un enigmàtic interlocutor, es converteix en el narrador de la pròpia història, i anem seguint els passos d'un home que se sent expulsat de la vida occidental i reflexiona sobre els seus orígens, i l'encaix del món on viu.

És una obra brillant que es pot etiquetar com una novel·la de suspens, romàntica, política, com una sàtira o com un thriller,  cadascú com li sembli, com ens diu Xavi Ayén, i estic molt d'acord amb aquesta definició. El lector en gaudeix, així com, reflexiona sobre aquesta globalització que vivim i que a vegades no s'adapta a totes les persones de la mateixa manera.

***


dissabte, 14 de juliol de 2018

Sèries i minisèries televisives angleses (2na. part)

... segon i darrer apunt sobre el tema




The Durrells - Aquesta sèrie autobiogràfica basada en la "Trilogia de Corfú" que va publicar el naturalista Gerald Durrell, descriu la seva infantesa a l'ílla grega de Corfú, on va anar amb la mare i germans buscant un mitjà de subsistència familiar, després de la mort del seu pare a Anglaterra.

La situació en que es troba aquesta família en una illa on en aquella època (anys trentes del segle XX)  gairebé no hi havien anglesos i dificilment trobar algú que parlés un altre idioma que no fós el grec era realment difícil, van haver de introduir-se en un ambient camperol, i força diferent al que estaven habituats.

La sèrie és divertida i amena. Les situacions emmig de la natura són agraïdes per l'espectador, i la obsesió amb la que va començar el jovenet Durrell observant els animals i intentant la seva conservació en el seu zoo particular,  és força interessant. Per descomptat les panoràmiques illenques són motiu per seguir amb la filmació.



Wolf Hall- La darrera que hem vist és la clàssica història d'Enric VIII i l'Anna Bolena.

Com tots els clàssics britànics no te desperdici. La cura en que els anglesos expliquen la seva història és envejable. En el cas d'aquesta sèrie són les intrigues de la cort amb Thomas Cromwell secretari d'Estat i home de confiança del Rei, el qual ha de vetllar per les decisions interessades del monarca, no sempre acceptades pels seus contrincants.

Un relat exent d'estímuls visuals externs, que han estat substituïts per explicar la història amb diàlegs, potser acostant-se més al teatre que al cinema, i això si, unes bones escenes plàstiques dignes de veritables obres pictòriques del segle XVI. El vestuari fantàstic i la localització dels espais, molt adients. No cal esmentar la bona interpretació com sempre dels actors anglesos.

Una bona sèrie pels amants del cinema clàssic britànic.

***

Moltes d'aquestes pel·lícules seriades televisives, acaben com un fil sense nus, per poder seguir amb els temes en cas de que tinguin una bona acceptació, suposo que potser algunes de les que hem vist podrien perfectament continuar, la qual cosa n'esterem amatents.


***

dimecres, 11 de juliol de 2018

Sèries i minisèries televisives angleses (1ra.part)

Com obsequi nadalenc, varem rebre una subscripció per mig any a Filmin, la qual hem estat aprofitant per veure a més d'alguna pel·lícula fora de cartellera, algunes sèries televisives britàniques que són especialment de la nostra predilecció per la seva posada en escena de força qualitat. La BBC sempre ofereix interessants relats ubicats en escenaris històrics, alguns de bèlics, o bé també de moments polítics del pas dels britànics per antigues colònies.

L'avantatge també d'aquestes sèries, és l'opció de poder triar l'idioma original amb subtítols en català que des d'aquesta plataforma se'ns ofereix, i no només en les sèries si més no, també en la majoria de films.

Les series que hem visualitzat son:

Home Fires. Ens relata el protagonisme que adquireixen unes dones d'un poblet rural nomenat Cheshire antic comtat de Chester al sud de Liverpool durant la Segona Guerra Mundial, on es va instalar una base militar aèrea.

Ens presenta la vida de la població sobretot femenina, que es prepara per afrontar un conflicte bèlic. Aquest moviment femení que busca la manera d'ajudar al seu poble i al país per mitjà d'activitats diverses, en un indret on els homes van desapareixent per reclutament i es van quedant soles. Els fets ens apropen a la idiosincràcia britànica de l'època, dins les diferències entre les classes socials de la població.

Una sèrie interessant i amena amb continguts patriòtics i socials.



The Village. Un altre relat seriat força notable, que ens parla de la relació entre diversos personatges i famílies de diferents classes socials també, molt britàniques, que viuen en una població rural on els esdeveniments en aquest cas de la Primera Guerra mundial, estan a punt de començar.

Aquesta història és narrada en el present, pel fill petit de la familia camperola protagonista, però ja gran i centenari, i ens va introduint en forma de flashback des de l'època actual, ocupant uns minutets al començament dels primers capítols.

El periode històric comença tot just a les portes de la nomenada Gran Guerra, i donen vida a famílies camperoles molt humils, contrarestant amb la convivència dels aristòcrates que regentaven les terres. És un tema que no és nou en les sèries angleses, però que és una manera de representar els canvis que va suposar aquell periode, i com les dones van poder anar adquirint més drets socialment.

Les manipulacions polítiques dels aristòcrates, juguen també un paper interessant en els esdeveniments i en conjunt és una sèrie plaent pels anglòfils.



Indian Summers. El relat ens porta a l'any 1932, ja a la decadència de l'Imperi Britànic, justament a les plantacions de te al nord de la India, i les diferències també entre nadius i colons. Ja es parla de Gandhi i de les lluites d'ambdós costats quan la India començava a organitzar la seva independència.

És interessant veure con afecten als sentiments, el fet d'haver nascut a un país en aquest cas la India, i tenir una nacionalitat d'un país que no has trepitjat mai com és el cas del protagonista.

Malgrat els estereotips de drames i passions que inclou aquesta sèrie, no deixa de que el moment històric que representa, té un atractiu afegit de com vivia la comunitat britànica en les seves colonies donant l'esquena al poble que els servia.


seguirà......



dissabte, 23 de juny de 2018

Deu anys de Blog

El dia 28 de juny farà 10 anys de la inauguració d'aquest blog personal.

Era l'època dels bloguers, un espai on ens esplaiàvem i teniem moltes coses a dir-nos i comentar abans dels mòbils intel·ligents que d'una manera còmoda, ha facilitat amb poques paraules la comunicació ràpida dins les xarxes socials de Facebook i Twitter, i que el fet de no haver d'emprar gaire temps per exposar una idea, ha fet que els blogs hagin deixat de tenir aquell interès inicial. Malgrat això, encara persisteixen per a les persones que ens agrada escriure i manifestar-nos d'una manera més fluida.

Haig de dir que, personalment em serveix també com arxiu de vivències i a vegades revisant només algunes entrades, em fan recordar llocs on hem anat o estat, i ajuda a revifar la memòria de la pròpia història, que és en part l'objectiu inicial pel qual vaig començar.

Aixó doncs, continuo amb aquest afer, malgrat que ja no té la intensitat d'abans, no voldria deixar d'exposar experiències viscudes, atès que l'esforç que significa fer treballar una mica l'intel·lecte, té el seu valor afegit, doncs estructurar la paraula per ser intel·ligible, requereix un temps que mai es pot considerar com a perdut.

***

diumenge, 6 de maig de 2018

Dia de la Mare

La Dama de Çatalhöyük c. 6.000 aC
Museu d'Ankara
Aquesta estàtua de la divinitat frígia coneguda com Cíbele la "deesa mare", va ser trobada a la regió de les muntanyes d'Anatòlia i el seu culte representava la fertilitat de la natura.

Posteriorment els grecs la van assimilar a altres deesses mitològiques com Gea o Rea, amb el sobrenom de "la gran mare", i el seu culte va esdevenir important per grecs i romans, ja que Rea va infantar amb Cronos el seu germà,  la nissaga de deus i deesses els quals va anar devorant per que no es cumplís la profecia de que tornéssin a regnar els Titans. 

Rea desesperada, va demanar ajuda a Gea per amagar el seu últim fill, que ho va fer dins una pedra, el qual va ser regurgitat i així salvat. Aquest era Zeus. 

Versions de l'origen mitològic grec, en podem trobar moltes de diferents, però el culte a la mare Rea, la qual grecs i romans feien ofrenes i li rendien honors un cop l'any al temple de Cíbele, va esdevenir costum pels primers cristians que van transformar aquestes celebracions en honor a la Mare de Déu i al "dia de la mare".

En l'actualitat penso que degut al seu caire comercial, potser aquesta pràctica de fer regals a les mares ha minvat una mica, la qual cosa agraeixo, ja que el "dia de la mare", és cadascún dels dies de l'any en que les mares, àvies i totes les dones, no necessariament amb la maternitat, han d'afrontar els problemes cotidians i familiars que es presenten. Reivindico aquí el paper de la dona com a tal i no solament com a mare. És que les que no són mares no tenen dia?

Rea, portant a Cronos la seva filla


***

diumenge, 29 d’abril de 2018

Cartes per la Llibertat


Segell de la Renaixença catalana
Amb el títol "Cartes per la Llibertat" VilaWeb ha anat publicant una sèrie de cartes dirigides als nostres polítics tant exiliats com empresonats, enviades per diverses persones de diferents àmbits tant culturals com polítics i també d'amistats personals.

És un goig llegir aquestes epístoles que puntualment surten a la llum pública, per la càrrega emotiva que transmeten. Enllaço aquí les que han anat apareixent durant el mes d'abril (vegeu)

En l'era digital, no és comú l'intercanvi de correspondència en paper, si no és perquè els receptors no poden beneficiar-se, lamentablement, dels avanços tecnològics que per causes evidents d'esdeveniments externs, els obliguen a prescindir-ne.

És evident que el costum d'escriure cartes ha davallat, però que recordem potser amb nostalgia, quan el carter trucava a la porta i ens portava aquells sobres amb segells, a vegades de diferents indrets del món.

Per mimetisme familiar, va ser una pràctica que em va portar moltes safistaccions adolescents, el poder fer intercanvi de cartes amb corresponsals afins, de diversos llocs d'Espanya. Aleshores coneixíem les ciutats i pobles a través d'quelles lletres que rebíem regularment, i a nivell cultural i popular podíem esplaiar-nos explicant com vivíem el nostre dia a dia des de cada indret.

Recordo amistats a València, Extremadura, Madrid, Canàries, etc. També més endavant fins i tot per praticar l'anglès acadèmic, intercanviava quatre mots amb una amiga d'Holanda. Va ser una època d'enriquiment personal i de cultiu de la llengua escrita, la qual cosa penso que va ser primordial per poder estructurar el pensament, i junt amb la lectura, poder després endinsar-me en la pràctica del meu propi idioma, el qual, no ens l'havíen ensenyat a l'escola.

Reconduint el tema de les "Cartes per la Llibertat", celebro l'oportunitat que ens brinda VilaWeb de llegir aquestes lletres, que poden servir d'alleujament per tots els receptors que estan privats de llibertat, a tants kilòmetres de distància dels seus familiars.





***



dimarts, 24 d’abril de 2018

La Il·lustració infantil a Catalunya

Una exposició obra l'obra de la Carme Solé Vendrell al Palau Robert, s'ha inaugurat aquest mes d'abril, per celebrar els 50 anys de professió d'aquesta il·lustradora catalana, molt present en els contes infantils dels nostre temps.

Annexo l'anunci que la Generalitat de Catalunya ha publicat per fer-ne ressò (vegeu aquí)

La cronologia que ens mostra l'exposició de 50 anys de treball de la Carme Solé, és un bon passeig per admirar una interessant obra creativa que no ha anat massa canviant d'estil, i sempre ens porta el segell d'aquesta dona, els dibuixos de la qual,  sempre em venen al cap amb el conte de Pere Calders, "Raspall" que encara conservo a la lleixa, esperant poder-lo explicar novament a la nostra nova generació. Potser és que al ser una persona coetània, els pares d'una certa època ens proveíem d'aquells contes il·lustrats, que encara tenim a la memòria.



















Poder veure exposats aquest ventall de dibuixos originals emmarcats, procedents de la seva col·lecció particular i també del fons de la Biblioteca de Catalunya, ens va fer recordar les vegades que sortíem a trobar els il·lustradors com la Pilarin Bayés o la Roser Capdevila també, a les fires infantils, i que amb quatre traços t'obsequiaven amb dibuixos per emmarcar, que també conservo encara. Omplint parets i prestatges de l'exposició, hi ha col·leccions dels exemplars publicats al llarg de tots aquests anys, i alguns dels quals a disposició del públic per poder-los fullejar.


Trobo que és important per part de pintors, dibuixants i il·lustradors, que només amb un cop d'ull es pugui distinguir l'autoria d'una obra, i això és el que comporta la visualització dels treballs de la Carme Solé, sempre un estil que defineix perfectament la seva procedència.

Gràcies a tots ells i elles per aquesta feina agraïda al llarg de tots aquests anys.


















***

dilluns, 23 d’abril de 2018

Sant Jordi 2018


En un dia tant especial pel catalans, enguany el celebrem amb un punt agre-dolç, amb les nostres Institucions intervingudes o silenciades, amb els nostres representants polítics a la presó o a l'exili, i sense aquella alegria que ens caracteritzava per a fer les celebracions del 23 d'abril, m'he permès donar a conèixer un tuit que des de l'exili, ha fet el nostre Conseller de Cultura Lluís Puig i Gordi, i que a més de retuitar-lo a la xarxa, el manllevo en el blog:

"En unes condicions adverses, súbdit colonitzat d'un imperi que al seu mal humor sanguinari unía la ridiculesa de qui allarga més el braç que la màniga, només l'escriptura em permetria d'escapar-me'n i, pel fet de ser català, de combatre-les” Pedrolo


Gràcies Conseller, malgrat tot tenim la força cultural del carrer i us desitgem un
BON DIA DE SANT JORDI




***


dilluns, 9 d’abril de 2018

Manifestacions ciutadanes

Després de nou anys, he rellegit la novel·la inacabada de Pere Calders "La Ciutat cansada", de la qual ja en vaig fer un apunt el 2009 (vegeu aquí)



És evident que no tornaré a repetir el que em va suggerir la lectura d'aquest relat caldersià, però la decisió de tornar a endinsar-me en les seves pàgines ha estat per una raó, per haver llegit el poemari de la Maria Cabrera, Premi Carles Riba 2016, titulat també "La ciutat cansada" com inspiració de la novel·la de Pere Calders que segons l'autora va deixar a mig camí i per mitjà dels seus poemes, posa en valor l'escletxa semàntica de les contradiccions.

En paraules de la Maria Cabrera: "Aquest és un relat poètic d'un esgotament. De les relacions, l'amor, les emocions i els pensaments recurrents que, com les llambordes gastades pel frec dels passos, perden el gravat i els contorns. O un plany pel sentiment que es vincla, esgotat per l'excés. I és, també, una oda singular a una ciutat, i als carrers per on aquesta emoció lenta, feixuga, avança."

Mai com ara, aquest pensament és present en les nostres ciutats, per mitjà de les manifestacions que no es deixen de fer dia rera dia, i que ja el nostre recordat Pere Calders, va ser premonitori d'aquest desencant, en la novel·la que es va trobar inacabada després de la seva mort, i en ple procés de redacció,

El projecte d'aquest relat el va iniciar Calders des del seu exili mexicà pels vols de 1944, i en una carta al seu pare el 1952, hi diu textualment:

"No he acabat La ciutat cansada. Soc jo el qui descanso d'ella i emprenc, a pessics i batzegades, una nova novel·la, a  base d'experiències directes i d'imaginació.(...) De La ciutat cansada en tinc onze capítols enllestits".

Al final del pròleg de Joan Melcior, ens diu:

"Ens trobem, doncs, davant una peça que no desmereix en absolut cap dels adjectius que acostumen a definir el conjunt de l'obra literària de Pere Calders, si bé en aquesta s'hi percep un punt de vista més ombrívol, una mirada més despietada que en altres ocasions, potser com a ressò de l'esfondrament d'un ideal de país i de civilització que acabava d'experimentar de manera directa i en carn viva."

Després de 74 anys de la prosa surrealista caldersiana, els ciutadans tornem a estar desencantats d'esdeveniments que créiem superats, tornem a formar caravanes de protesta a les carreteres, es convoquen manifestacions reivindicatives pels drets humans, la premonició de Pere Calders s'està produint, la roda torna a girar. Fins quan?




***

dissabte, 31 de març de 2018

Pasqua de Resurrecció


ANÀSTASI del grec  "aναστασις"  Resurrecció de Crist


La Resurrecció de Crist. 1500. Anònim Rus
Museu de Icones de Recklinghausen. Alemania

L'església d'orient ens ha deixat un llegat iconogràfic de moltes obres bizantines carregades de simbolismes, per transmetre'ns missatges teològics. En tenim moltes representant la Resurreció de Crist amb una gran força espiritual, les quals són conservades en Grans Museus europeus, que els que en som entusiastes, procurem acudir a alguna d'aquestes visites quan en tenim oportunitat.

La Pasqua de Resurrecció, aquesta gran festa cristiana compartida entre tantes nacions europees, ens acosta a les tradicions que suposa la celebració d'aquesta nova vida, la qual ciclícament ens apareix cada primavera.

No deixem de recordar-nos també en aquests dies, de tots els empresonats polítics del nostre país que no podran gaudir amb les seves famílies d'questa Festa tant important. Avui m'ha agradat que el nostre bon amic Lluís Puig, Conseller electe de Cultura a l'exili, compartís a través d'Instagram amb tots nosaltres una fotografia d'una porta guarnida a Bélgica, referent a una Cultura Popular ben viva. Gràcies Lluís. Em permeto reproduir-la per tancar aquest Memorial Pasqual.


BONA PASQUA




***





dijous, 15 de març de 2018

La Llibreria

No m'estranya que la Directora de cinema Isabel Coixet, s'hagués basat en aquesta novel·la per dirigir la pel·lícula del mateix nom. No he vist el film, però si que acabo de llegir aquesta història escrita per Penelope Fitzgerald i és perfectament compatible amb un guió de cinema.

La història ens narra d'una manera tragicòmica, l'aventura d'una dona que vol posar en marxa una Llibreria en un edifici vell i humit d'un poble de la costa est d'Anglaterra, que fins i tot té follets amagats que fan soroll i desorganitzen tot el que poden. Per això he comentat que la trama és perfecte per un guió cinematogràfic.

La versió que he llegit és en llengua castellana, i puc dir que no he trobat tanta màgia literària com els seus crítics han descrit. És una novel·la lineal, amb un argument de crítica de la societat britànica amb personatges singulars, una idiosincràcia que els mateixos britànics sempre n'han fet ressò a través de la seva literatura, teatre i cinema i que en el cas d'aquest llibre, sembla gairebé impossible que siguin esdeveniments de la meitat del segle XX, ja que més aviat ens recorda l'època victoriana de meitats del segle XIX. Podría considerar-se al meu parer, com un llarg conte literari de 180 pàgines.

Precisament els anglesos fan habitualment auto-crítica de l'immobilisme reaccionari de la seva societat, la qual cosa no tots els pobles són capaços de fer, i això és positiu. La novel·la ens presenta la resistència muda d'un poble que d'una manera impacable va acorralant a la protagonista per sabotejar-li el negoci que intenta posar en funcionament. Personatges molt britànics que sota una apariència "polite" van posant traves no massa ortodoxes, a totes les iniciatives d'una dona que intenta sobreviure en un entorn hostil, només pel fet de voler implantar una Llibreria a la població.

El que més m'ha satisfet i crec que és interessant per entendre millor la novel·la, és el postfaci il·lustrat de Terence Dooley marmessor i gendre de l'autora Penelope Fitzgerald, en el qual ens explica didàcticament, de com va influir la seva pròpia vida en la redacció de la novel·la, i els paral·lelismes que suposen algunes situacions i personatges durant l'etapa que l'escriptora va haver de viure vint anys enrera, en un poblet de la costa del comtat de Suffolk.

Sense ser un relat autobiogràfic, el tema que va inspirar a la Penelope en el llibre, és doncs, moltes de les vivències d'aquells anys que va suposar l'allunyament de la capital per experimentar una vida camperola i austera treballant també a temps parcial en una llibreria local per ajudar a la subsistència familiar.

Penelope Fitzgerald nascuda l'any 1916, està considerada com una de les figures més importants de la nova narrativa anglesa, malgrat haver començat a escriure a l'edat de seixanta-un anys.

***