dimecres, 25 de març de 2020

.....segueix el confinament

Segueix el confinament i en tenim per temps. Ens hem de fer a la idea que això va per llarg i ens hem de carregar de força paciència i fortalesa mental per una situació que no havíem viscut mai.

La Puglia (Pulla) ens esperava enguany uns dies previs a la Pasqua, perque gaudíssim dels seus pobles de la mar Adriàtica i donar-nos a conèixer aquesta regió del taló d'Itàlia. Evidentment i  amb bon criteri, varem anular la sortida quan encara el virus era lluny dels indrets a visitar, però que ja feia estralls al nord del país. Tots tenim ja els cabells blancs i no era questió de exposar-nos a córrer davant l'alcalde de Bari que ahir va sortir al carrer obligant a la gent a confinar-se a casa (permeteu-me aquesta ironia en aquests moments, doncs és una notícia que em va fer posar-hi atenció, imaginant-me que hauria fet el nostre grup en circumstàncies semblants) 😓.

Amb tot, el tema de l'apunt d'avui és comentar la novel·la La Ferocitat, d'un escriptor italià no massa conegut a les nostres contrades Nicola Lagioia la qual em vaig adjudicar en préstec a la Biblioteca:



Aquest escriptor nascut a Bari, és autor de diferents novel·les i relats breus, que han estat guardonats amb diversos premis, i que amb aquest títol va guanyar el Premi Strega 2015.

Com sempre comento, m'agrada llegir algun llibre del lloc on espero visitar, i aquesta vegada no descarto conèixer en viu aquells poblets i ciutats d'una regió de la Itàlia meridional que aquesta vegada no he pogut gaudir-ne però estic segura que en un futur quan ho pugui fer, no ens decebrà, com no m'ha decebut aquesta novel·la en que els personatges són inquietants i enigmàtics, propis d'una regió del sud.

 L'argument que titllaria de thriller ben aconseguit, és l'acció que es desenvolupa al voltant de la mort d'una noia en circumstàncies fosques, on l'escriptor ens descriu l'ambient de les manipulacions dels grans empresaris especuladors que mouen els fils de les societats immobiliàries pel seu propi benefici, amb il·legalitats i extorsions, les quals involucren homes de llei i polítics de tots colors. Lagioia ha volgut retratar la Itàlia desfeta per la corrupció urbanística.

La novel·la és llarga, consta de 414 pàgines, i aconsegueix mantenir l'interès del lector fins el darrer moment. En certa manera l'inici és el final, i els fets es van desenvolupant intermitentment tirant enrera en el temps. No és una lectura fàcil, atès que dins les frases a vegades els temps es barregen, però una vegada s'endinsa en la lectura, la nostra ment ja es va preparant pel relat.

Potser perquè els reptes m'agraden, però he trobat molt interessant una lectura amb aquestes característiques, les quals demostren el talent d'un escriptor que per mitjà d'una complexa construcció novelística, ha volgut comunicar la manca d'escrúpols d'un sector prou determinant de la nostra societat.

Vull fer esment del traductor Albert Pejó que vaig tenir el goig de conèixer i compartir amb ell una xerrada d'Erri De Luca, coneguescriptor napolità, que fa uns tres anys va visitar la nostra ciutat. L'Albert també traduía les seves obres al català, les quals, igual que Lagioia, penso que han de tenir una dificultat afegida per la seva complexitat.

Vista de Bari, manllevada d'Internet


***


dilluns, 16 de març de 2020

Confinament domiciliari

Tot just començant el confinament domiciliari, el sentiment de sentir-se aïllat va sorgint a poc a poc, malgrat que, per sort, ens ha tocat viure uns temps en que la tecnologia ens facilita poder obrir finestres a l'exterior, i la comunicació ens permet relacionar-nos amb facilitat amb les persones que habitualment ho fem de manera present.

Els experts sanitaris ens orienten sobre les mesures que hem d'adoptar en front a aquest enemic invisible que, sense avís ha entrat a controlar les nostres vides, com altres vegades ho han fet els seus cosins-germans i que finalment han pogut ser eradicats o controlats, gràcies als avenços mèdics que la humanitat ha desenvolupat.

Això no treu que, mentre duri la fase de tancament col·lectiu i d'incertesa, ens poden servir d'orientació els recursos adoptats per molta gent anònima, que per diversos motius han sofert l'experiència d'estar reclosa i potser inmobilitzada alguna temporada per aceptar aquestes situacions inesperades a les quals ens hem de sotmetre.  Fent us del twitter, vaig poder seguir una persona que comentava sobre la seva professió de mariner mercant, el qual havía d'estar mesos allunyat de terra i evidentment confinat en un vaixell. Donava unes pautes per sobreviure a un aïllament llarg, entre d'altres era comunicar-se amb la família diariament, o si més no, el més sovint possible per interessar-se de com es desenvolupava la vida cotidiana familiar; establir rutines de treball i oci; tenir cura de la higiene personal i que l'aspecte físic sigui òptim per no decaure en la deixadesa; i també estar al dia dels esdeveniments mundials per mitjà de les tecnologies.

Em van semblar interessants aquestes senzilles normes i que en aquests moments cal també reflexionar-hi, atès que hem entrat dins una situació insòlita que mai ens hauríem esperat.

Malgrat tot, cal molta dosi de paciència i esperança, i confiar una vegada més en l'aportació dels avenços científics per aquesta lluita.

***


dimecres, 12 de febrer de 2020

Santa Eulàlia



Avui és santa Eulàlia co-patrona de Barcelona. Com cada any, aquesta setmana l'Ajuntament ha organitzat actes festius i entrades de franc a diversos punts de visita de la ciutat, per la qual cosa els barcelonins ens hem pogut beneficiar d'alguns interessants esdeveniments.


Diumenge ens varem atansar al Born Centre cultural, animats per veure unes rues festives de Festa i gresca a la Barcelona del 1700, anunciades en uns programes, i que semblava havien de passar pel lloc. Ignoro si van circular pels voltants, doncs l'entorn estava tranquil, amb només alguns visitants i turistes, però a vegades els horaris o itineraris municipals són una mica imprecisos. Malgrat això, vam aprofitar una visita breu, comentada, que ens van oferir amb caràcter gratuït, que es feia cada mitja hora amb un grup reduït de 20 persones, per veure el jaciment.


Veritablement va ser breu, molt breu. El guia ens va dir tot passejant per les velles llambordes del carrer principal, que la finalitat de la visita era principalment, explicar la vinculació que va tenir Santa Eulàlia amb la ciutat de Barcelona. Malgrat que als grans no ens va aportar gaire cosa nova amb les seves explicacions, suposo que algunes famílies se'n van poder beneficiar, atès que hi portaven fills d'edats que els resultava interessant els relats de llegendes i martiris de l'època romana.






Poca cosa va comentar de la vida de la població del segle XVIII, que és el tema principal per conèixer el desenvolupament de la vida dels vestigis de la ciutat que visitàvem.  El temps assignat pel guia s'havia exhaurit, però encara vaig poder estirar-li alguna definició més, quan va demanar si voliem fer-li alguna pregunta, la qual cosa, evidentment no vaig poder reprimir-me i vaig fer que allargués una mica més les seves exposicions.




Val la pena concertar una visita comentada, si no es coneix l'indret. Veure els carrers i les cases les quals estan documentades notarialment amb noms i cognoms de la gent que l'habitava, a més de saber com vivíen i a què es dedicaven, és històricament captivador.

***



dijous, 6 de febrer de 2020

La trilogia de Holt

Kent Haruf va ser un escriptor nascut a Colorado (Estats Units), lloc on ha situat totes les seves ficcions literàries. Amb la seva prosa senzilla i convincent, va rebre diversos premis i distincions per les seves obres, amb una descripció del clima extrem de les Grans Planes de l'Oest americà on la joventut i la vellesa dels habitants d'una comunitat, conviuen amb històries entrellaçades que ajuden al lector a conèixer les vicissituds de gent que encaixa en l'entorn que els envolta.

En la setmana del llibre en català, l'editorial Periscopi em va suggerir la lectura de la trilogia de Holt, suggeriment que agraeixo, per la satisfacció que m'ha produït conèixer a un escriptor com Haruf, per les emocions que transmet a través de les seves novel·les.


Cançó de la plana. Primera novel·la que he llegit de la trilogia. La comunitat rural de Holt (nom fictici de la població) amb granges escampades i un petit nucli habitat per famílies heterogènies, és on s'esdevé la vida cotidiana dels seus habitants, que amb la magnífica prosa de l'escriptor ens introdueix en unes històries senzilles d'uns personatges erosionats pel clima extrem de les Grans Planes.

Una comunitat que es coneixen i s'ajuden els uns als altres, la qual cosa fa, que es crei un vincle emocional amb el lector, a mesura que s'entrellacen les seves vides no exemptes de rituals propis del dia a dia.

En aquest primer volum, la novel·la està dividida en petits capítols encapçalats amb el nom del personatge que l'escriptor ens presenta.  Són personatges molt propers i generosos amb els seus veïns, malgrat el caràcter eixut de les vides en solitari que han de soportar alguns d'ells.

La sensació de voler-ne més, una vegada acabada la lectura, i desitjant seguir amb aquestes històries entranyables que l'escriptor sap crear amb uns paisatges literaris commovedors, fa que el lector, sense esperar massa temps, vulgui seguir amb el segon volum.



Capvespre. 
Quedeu-vos amb mi: el capvespre avança;
guieu-me, Senyor, la foscor s'atansa.
Si l'ajut fallà, si el consol fugí,
Socors dels desvalguts, resteu amb mi.
Henry F. Lyte (poeta anglicà)


Han passat dos anys i ens trobem la comunitat seguint la seva vida amb nous personatges que conviuen amb els anteriors.

Noves situacions sacsejen la vida de la població i les lluites per la supervivència de noves famílies dónen sentit al nostre interès per gaudir una vegada més de la literatura de Kent Haruf .

En aquest volum els capítols són numerats, intercalant els relats de les diferents famílies, i tornem a trobar la destresa de l'escriptor per atrapar-te des de la primera pàgina.

Potser les històries són més dures, i més potents que l'anterior, però no deixa d'obviar l'amor familiar, creant emocions entre les persones que es troben lligades les unes a les altres.

Faig menció al Chicago Sun-Times que diu: "l'obra de Haruf rivalitza amb el Mississipi de Faulkner, l'Oest Mitjà de Sherwood Anderson i el nord de Califòrnia de Wallace Stegner"

Vull també esmentar a Marta Pera Cucurell, la traductora al català d'aquestes obres, que amb la seva feina hem pogut gaudir d'una bona literatura en la nostra llengua.

***

El tercer llibre de la trilogia "Benedicció" sembla que és una mica més trist que els altres. De moment no el tinc i ho deixo per més endavant.

***

dissabte, 1 de febrer de 2020

Natalia Ginzburg

Aquesta escriptora italiana nascuda a Palerm el 1916, va viure en primera persona el resorgiment del fascisme fent costat al seu marit, Leone Ginzburg, activista contra el feixisme a Itàlia, amb la qual cosa va sofrir un exili interior a la regió dels Abruços. 

De pare jueu i mare catòlica va ser educada en l'ateïsme en un ambient intel·lectual d'activistes. Va publicar la seva primer novel·la l'any 1942, malgrat que des del 17 anys ja escrivia relats. Ella es considerava una "escriptora petita", encara que l'escriptor Vila-Matas la inclou entre les millors de la història amb Duras i Highsmith. Meritxell Cucurella-Jorba la traductora de la novel·la que comentaré seguidament, afegeix també el nom de Rodoreda, com a dona que forma part del conjunt de dones d'intel·lectuals de primer ordre, que l'èxit va coronar com a novelistes. 

La seva obra a més de novel·la, inclou també assaig i teatre, i adaptacions al cinema.

La ciutat i la casa, (1984) és la seva darrera novel·la, la qual he acabat de llegir en la seva quarta edició publicada per Club Editor, i traduïda al català com he comentat per Meritxell Cucurella-Jorba.

El relat evoca el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX, la desintegració de la família, la crisi dels rols familiars quan tot allò que semblava important desapareix, sobretot el sentit de pertinença que troba el seu símbol més evident en la casa.

Precisament el fet de tenir o no tenir casa, és un tema molt present en la vida i en l'obra de la Ginzburg, ja que va viure en la pròpia pell el fet de traslladar-se contínuament d'una casa a l'altra.

He trobat molt interessant el postfaci de la traductora que analitza l'estil narratiu de l'escriptora, el qual, sota una aparent senzillesa, és d'una gran complexitat estructural. És una novela coral, amb un intercanvi de cartes entre tots els personatges que es componen de gent molt heterògenia. Relacions entre pares i fills, familiars i amics que viuen en diferents ciutats d'Itàlia que es van creuant epístoles, el lligam de les quals és en Giuseppe que als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se'n a viure amb el seu germà als Estats Units. A través d'aquesta correspondència, el lector va coneixent els sentiments d'aquestes vides creuades que van raonant sobre les seves inseguretats, errors i encerts.

"les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix"

***


Les veus del capvespre és una petita joia de la Ginzburg, dic petita perquè és una novel·la breu escrita l'any 1961 i sembla que la última. Reeditada per Edicions de la ela geminada i amb una nota preliminar de l'editora que els va ser impossible localitzar al traductor Esteve Farrés per tots els mitjans possibles per aquesta esplèndida versió de l'any 1994, però malgrat sembli estrany en el món editorial, a vegades passen aquestes coses, que autors o traductors es fan fonedissos.

La novel·la evoca les esperances i desil·lusions de dues generacions familiars que viuen l'abans i el després de la irrupció del feixisme a Itàlia. Aquests fets polítics, de totes maneres apareixen només de passada dins el context de les històries.

Aquestes històries s'ubiquen a uns pobles de la provincia d'Arezzo a La Toscana. Hi ha un personatge que va relatant en primera persona, el que va succeint dins les famílies a les diferents localitats.  És com si expliqués un conte detallant els diàlegs, perquè el lector es vagi fent la idea del que fa cadascú a cada moment. Les famílies van desenvolupant la seva vida quotidiana, aparentment insignificant, però el que l'escriptora ens vol mostrar, és el moment de la història que és present en un país, a través de la seva gent.

No en va, Natalia Ginzburg és una de les veus més importants de la literatura italiana i europea del segle XX.

***



diumenge, 26 de gener de 2020

Retrobament amb el blog

Fa més d'un mes que no m'atansava al blog per fer-hi alguna aportació. Potser és la primera vegada que succeeix després de gairebé 12 anys d'haver-lo obert. El temps passa molt ràpid, però l'evolució de les xarxes socials encara més i les informacions plouen per totes bandes no deixant-nos gaire espai per actualitzar-les. Un dia per altre els temes ja són vells i passen per les nostres vides com llampecs.

Els esdeveniments del nostre país ens han absorbit plenament, i sense adonar-nos-en hem anat deixant de banda el nostre moment de relació amb el blog, que ens dona plaer per exposar vivències i situacions.

De totes maneres no decau el meu interès per anar seguint mantenint aquest mitjà, que en el meu cas, a més d'informar, em servei també d'arxiu personal de consulta. Espero seguir aviat amb les meves dèries, i continuar amb les meves inspiracions puntuals. Sé que m'he demorat molt amb els comentaris de llibres i en tinc uns quants que m'han proporcionat excelents hores de gaudiment, els quals tinc ganes de començar a exposar.

Així doncs, fins ben aviat.


***

diumenge, 22 de desembre de 2019

Maranathà!


Adoració dels Mags - Sandro Boticelli (1475)


Maranathà!: Senyor Nostre, veniu. És una expressió aramea, de la llengua que parlava Jesús. És un clam d'esperança i de fe de la primera comunitat cristiana. Va entrar a la litúrgia dels primeríssims temps. Sant Pau se'n fa ressó a 1Cor 16,22.

"Maranathà" és un crit que surt de l'ànima amb força i convenciment. Té connotació amb el gran esdeveniment del Nadal: "El senyor ha vingut". És afirmació de fe en una presència: "El Senyor és aquí". Rememora l'esperança messiànica d'Israel, heretada pel poble cristià: "El Senyor vindrà". Però com a expressió cultural, encara va més enllà, perquè és un clam que obre pas a l'infantament de realitats sempre noves, que en Crist prenen forma en la història: "El senyor ve....Sempre ve...."

Fr.Josep Massana, caputxí
1986
***



BON NADAL 2019


***


divendres, 6 de desembre de 2019

In Memoriam

Fr. Josep Massana i Julià
framenor caputxí
1930-2019


  Avui hem acomiadat a un home bo, pare espiritual, amic, germà i molt estimat Josep Massana. 

Des del 1998 que ens va acompanyar en el nostre inoblidable viatge a Jerusalem, que hi he mantingut una estreta col·laboració personal. 

Jerusalem 1998
Riu Jordà 1998














Un home vital, incansable, fidel i proper, a l'abast de tots els que reclamàvem la seva presència i amb les paraules justes 
que necessitàvem escoltar. 

Quatre Benaurances del sermó de la muntanya, avui li han fet justícia:

5-Feliços els humils: ells posseiran la terra.
7-Feliços els compassius: Déu se'n compadirà.
8-Feliços els nets de cor: ells veuran Déu"
9-Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
(Mateu 5,5-9)


 DESCANSI EN PAU

Gelida el seu poble

***


dimarts, 22 d’octubre de 2019

Creixen malgrat tot les tulipes

Què puc dir d'aquesta narració?

Que fa un temps la vaig llegir.
Que l'he rellegida algunes vegades més, i que fa una setmana ho he tornat a fer.

Una història que podria ser de la de qualsevol persona però que la Sònia Moll Gamboa la sap explicar com ningú.

Uns germans bessons que sempre es buscaran i es reconeixeran per un nom íntim triat per la consciència de ser dos meitats que conformen un tot.

Moviments territorials entre dues cultures per trobar camins als quals la vida et va portant i que, malgrat tot, les tulipes tenen la capacitat de sortir i florir des de qualsevol racó inesperat.

Metàfores i poesia. Capítols extraordinariament poètics, que en cap moment trenquen el fil conductor de començament a final.

El llibre està conformat en tres parts: Petons de pastanaga, El cos que he estimat aquesta nit i Tots els camins de l'aigua.

Cadascún té el seu propi recorregut per enllaçar-se en un final circular.

Per aquesta narració Sònia Moll va rebre el XXXII Premi de Narrativa curta "25 d'abril" Vila de Benissa 2012. 

...
Algún dia, Batiscafo, em veuràs arribar vora l'aigua amb una maleta a la mà. Sé que hi seràs, esperant-me, i que no et caldran preguntes per endevinar-me l'ànima. Seurem a la sorra quiets i junts, una altra vegada. M'agrada, la platja de Vilanova, immensa, amb tant de cel. I m'agrada, descansar vora teu. Deixar-me portar. Potser em diràs que ens traguem la roba i que tornem a nedar junts al mar, o em convidaràs a salpar en un vaixell de vela minúscul, rumb al sud. Em marejaré segur, però només fins que recordi com es fa per deixar-me endur per les onades, per retrobar l'equilibri enmig de l'inestable. Tinc una set de mar que no me l'acabo. .....


...


divendres, 30 d’agost de 2019

Migració humana

La migració humana va creixent. Els debats polítics dels països europeus també van creixent sense grans solucions. És un problema prou important, perquè els que prenen decisions, es comprometin a dedicar-hi esforços tant econòmics com humanitaris, per assumir que hi ha tanta gent que pateix crueltats, amb intencions de anar a la recerca d'un lloc millor per viure i desenvolupar la seva vida.

Ousman Umar un sobrevivent vingut d'una tribu de la sabana africana, i educat a Barcelona, ens explica en la seva publicació de Viatge als país dels Blancs, tot el seu periple des de que als 13 anys, va deixar el seu entorn per aventurar-se a travessar el Sàhara a peu, i va patir un èxode esgarrifós com tants companys de viatge, la majoria dels quals no van arribar a la seva destinació.

Ousman és un privilegiat i ho sap. Una estrella el va marcar des del seu naixement, ja que la seva mare va morir en el part, i segons la tradició de la seva tribu, els wala, el nadó s'ha d'abandonar perquè es considera que està maleït. Però el seu pare, xaman, el qual formava part de la familia reial de la tribu, va poder fer que el salvessin, i la seva vida va donar un tomb a partir del dia que va decidir deixar la familia, per arribar al Paradís, la Terra Promesa.

En el llibre comença per explicar-nos els costums i les vivències d'un poblat de clima tropical de Ghana, i d'una bona infantesa dins una familia prou considerada degut a la posició de xaman del pare.

Crec que és una història personal que val la pena de conèixer, si més no, pels escèptics, ja que encara s'ha de creure en la generositat humana, que precisament no és la virtud que més se'n fa ressò en els mitjans de comunicació que ens envolten.


...Si realment estava tot predestinat, com deia l'Alcorà, si aquella família era allà esperant-me....
Aquests éssers que m'estimen desinteressadament, només pel que jo sóc, pel fet d'estimar-me. Això devia estar escrit? Però Déu no hauria pogut fer que arribés fins allà d'una altra manera? Per què m'havia posat tants obstacles? Per què no els havia portat a ells a l'Àfrica, de safari, per exemple, i havia fet que ens trobéssim allà? Per què tanta lluita? Per què tanta tortura? Quin delicte havíem comès? Què havia fet malament?.....😕


***



dimarts, 27 d’agost de 2019

Any Monserdà

Enguany es compleixen cent anys de la mort de l'escriptora catalana Dolors Monserdà i VidalUna dona nascuda el 1845 i que va ser una activista dels drets socials de les dones, les quals en aquells moments la societat les menystenia per la seva condició de dones tant en el treball domèstic, com obreres o en els afers intel·lectuals.

M.Carme Mas, doctora en filologia, pedagoga i ex-diputada al Parlament, va realitzar la tesi doctoral sobre Dolors Monserdà, i ens comenta i analitza l'obra d'aquesta autora aixi com la seva trajectòria, en la introducció del llibre que ha reeditat adesiara amb el títol:

Maria Glòria
No sempre la culpa és d'ella



  
Maria Glòria és una novel·la que ens vol mostrar com a començament del segle XX, les noies que cosien per a altri amb intermediaris que els subministraven la feina per fer-la en el seu domicili, havíen de soportar duríssimes condicions laborals i la dificultat de subsistència quan en època estival la feina s'aturava i no teníen altre mitjà que mendigar per malviure.

És interessant la llarga introducció que ens fa M.Carme Mas, sobre la societat del moment i de com dones com Dolors Monserdà, i altres escriptores motivades en voler transmetre valors a través de la seva literatura, van optar per implicar-se en projectes com el Patronat per a les Obreres de l'Agulla en que Monserdà va ser presidenta, per ajudar a les treballadores, i les cartes que adreçava directament a Enric Prat de la Riba, president de la Diputació per regularitzar el cobrament dels salaris.

Va ser protagonista també de conferències al Foment del Treball per fer reflexionar als botiguers del deure moral que tenien envers les seves obreres i dependentes, sobre: "el descans en els dies festius, no fer vetllar a les dones més enllà de les vuit del vespre, que tinguéssin dret d'asseure's sempre que no tinguéssin feina, condicions higièniques o que el jornal mínim fós de vuit rals diaris".

La seva obra literària va molt més enllà de novel·les i relats curts. Va tenir obra periodística en nombrosas publicacions periòdiques del moment, amb articles de tema social que consten en un recull Tasques socials (1916). També la poesia i té lloc en la seva obra, malgrat que el seu llegat resta encara poc conegut.

Amiga de Caterina Albert, amb qui va mantenir diversa correspondència, la qual resta actualment a l'Arxiu Nacional de Catalunya, i anava comentant la creació de la novel·la Maria Glòria. A través d'aquests documents ens dóna detall de la gestació, i coneixem que la va escriure en dos o tres mesos, deixant-la reposar quatre o cinc més abans de revisar-la i enviar-la a correcció de galerades.

L'altre novel·la curta que inclou aquest llibre: No sempre la culpa és d'ella, cronològicament la devia escriure després d'enllestir Maria Glòria. Un tema sobre l'afany de certa burgesia de mantenir una aparença social superior a les seves possibilitats.

En quan a la prosa, trobarem una manera d'escriure força peculiar. El modernisme influía en totes les seves vessants, inclosa la literatura. Els personatges, veritables fills de l'època, descrits impecablement, cadascú dins el seu status. Això si, m'ha agradat com tanca els seus relats, les dues novel·les amb una sola frase ben entenedora i concisa. Per fer reflexionar en aquest cas a les seves lectores.

***