diumenge, 6 de maig de 2018

Dia de la Mare

La Dama de Çatalhöyük c. 6.000 aC
Museu d'Ankara
Aquesta estàtua de la divinitat frígia coneguda com Cíbele la "deesa mare", va ser trobada a la regió de les muntanyes d'Anatòlia i el seu culte representava la fertilitat de la natura.

Posteriorment els grecs la van assimilar a altres deesses mitològiques com Gea o Rea, amb el sobrenom de "la gran mare", i el seu culte va esdevenir important per grecs i romans, ja que Rea va infantar amb Cronos el seu germà,  la nissaga de deus i deesses els quals va anar devorant per que no es cumplís la profecia de que tornéssin a regnar els Titans. 

Rea desesperada, va demanar ajuda a Gea per amagar el seu últim fill, que ho va fer dins una pedra, el qual va ser regurgitat i així salvat. Aquest era Zeus. 

Versions de l'origen mitològic grec, en podem trobar moltes de diferents, però el culte a la mare Rea, la qual grecs i romans feien ofrenes i li rendien honors un cop l'any al temple de Cíbele, va esdevenir costum pels primers cristians que van transformar aquestes celebracions en honor a la Mare de Déu i al "dia de la mare".

En l'actualitat penso que degut al seu caire comercial, potser aquesta pràctica de fer regals a les mares ha minvat una mica, la qual cosa agraeixo, ja que el "dia de la mare", és cadascún dels dies de l'any en que les mares, àvies i totes les dones, no necessariament amb la maternitat, han d'afrontar els problemes cotidians i familiars que es presenten. Reivindico aquí el paper de la dona com a tal i no solament com a mare. És que les que no són mares no tenen dia?

Rea, portant a Cronos la seva filla


***

diumenge, 29 d’abril de 2018

Cartes per la Llibertat


Segell de la Renaixença catalana
Amb el títol "Cartes per la Llibertat" VilaWeb ha anat publicant una sèrie de cartes dirigides als nostres polítics tant exiliats com empresonats, enviades per diverses persones de diferents àmbits tant culturals com polítics i també d'amistats personals.

És un goig llegir aquestes epístoles que puntualment surten a la llum pública, per la càrrega emotiva que transmeten. Enllaço aquí les que han anat apareixent durant el mes d'abril (vegeu)

En l'era digital, no és comú l'intercanvi de correspondència en paper, si no és perquè els receptors no poden beneficiar-se, lamentablement, dels avanços tecnològics que per causes evidents d'esdeveniments externs, els obliguen a prescindir-ne.

És evident que el costum d'escriure cartes ha davallat, però que recordem potser amb nostalgia, quan el carter trucava a la porta i ens portava aquells sobres amb segells, a vegades de diferents indrets del món.

Per mimetisme familiar, va ser una pràctica que em va portar moltes safistaccions adolescents, el poder fer intercanvi de cartes amb corresponsals afins, de diversos llocs d'Espanya. Aleshores coneixíem les ciutats i pobles a través d'quelles lletres que rebíem regularment, i a nivell cultural i popular podíem esplaiar-nos explicant com vivíem el nostre dia a dia des de cada indret.

Recordo amistats a València, Extremadura, Madrid, Canàries, etc. També més endavant fins i tot per praticar l'anglès acadèmic, intercanviava quatre mots amb una amiga d'Holanda. Va ser una època d'enriquiment personal i de cultiu de la llengua escrita, la qual cosa penso que va ser primordial per poder estructurar el pensament, i junt amb la lectura, poder després endinsar-me en la pràctica del meu propi idioma, el qual, no ens l'havíen ensenyat a l'escola.

Reconduint el tema de les "Cartes per la Llibertat", celebro l'oportunitat que ens brinda VilaWeb de llegir aquestes lletres, que poden servir d'alleujament per tots els receptors que estan privats de llibertat, a tants kilòmetres de distància dels seus familiars.





***



dimarts, 24 d’abril de 2018

La Il·lustració infantil a Catalunya

Una exposició obra l'obra de la Carme Solé Vendrell al Palau Robert, s'ha inaugurat aquest mes d'abril, per celebrar els 50 anys de professió d'aquesta il·lustradora catalana, molt present en els contes infantils dels nostre temps.

Annexo l'anunci que la Generalitat de Catalunya ha publicat per fer-ne ressò (vegeu aquí)

La cronologia que ens mostra l'exposició de 50 anys de treball de la Carme Solé, és un bon passeig per admirar una interessant obra creativa que no ha anat massa canviant d'estil, i sempre ens porta el segell d'aquesta dona, els dibuixos de la qual,  sempre em venen al cap amb el conte de Pere Calders, "Raspall" que encara conservo a la lleixa, esperant poder-lo explicar novament a la nostra nova generació. Potser és que al ser una persona coetània, els pares d'una certa època ens proveíem d'aquells contes il·lustrats, que encara tenim a la memòria.



















Poder veure exposats aquest ventall de dibuixos originals emmarcats, procedents de la seva col·lecció particular i també del fons de la Biblioteca de Catalunya, ens va fer recordar les vegades que sortíem a trobar els il·lustradors com la Pilarin Bayés o la Roser Capdevila també, a les fires infantils, i que amb quatre traços t'obsequiaven amb dibuixos per emmarcar, que també conservo encara. Omplint parets i prestatges de l'exposició, hi ha col·leccions dels exemplars publicats al llarg de tots aquests anys, i alguns dels quals a disposició del públic per poder-los fullejar.


Trobo que és important per part de pintors, dibuixants i il·lustradors, que només amb un cop d'ull es pugui distinguir l'autoria d'una obra, i això és el que comporta la visualització dels treballs de la Carme Solé, sempre un estil que defineix perfectament la seva procedència.

Gràcies a tots ells i elles per aquesta feina agraïda al llarg de tots aquests anys.


















***

dilluns, 23 d’abril de 2018

Sant Jordi 2018


En un dia tant especial pel catalans, enguany el celebrem amb un punt agre-dolç, amb les nostres Institucions intervingudes o silenciades, amb els nostres representants polítics a la presó o a l'exili, i sense aquella alegria que ens caracteritzava per a fer les celebracions del 23 d'abril, m'he permès donar a conèixer un tuit que des de l'exili, ha fet el nostre Conseller de Cultura Lluís Puig i Gordi, i que a més de retuitar-lo a la xarxa, el manllevo en el blog:

"En unes condicions adverses, súbdit colonitzat d'un imperi que al seu mal humor sanguinari unía la ridiculesa de qui allarga més el braç que la màniga, només l'escriptura em permetria d'escapar-me'n i, pel fet de ser català, de combatre-les” Pedrolo


Gràcies Conseller, malgrat tot tenim la força cultural del carrer i us desitgem un
BON DIA DE SANT JORDI




***


dilluns, 9 d’abril de 2018

Manifestacions ciutadanes

Després de nou anys, he rellegit la novel·la inacabada de Pere Calders "La Ciutat cansada", de la qual ja en vaig fer un apunt el 2009 (vegeu aquí)



És evident que no tornaré a repetir el que em va suggerir la lectura d'aquest relat caldersià, però la decisió de tornar a endinsar-me en les seves pàgines ha estat per una raó, per haver llegit el poemari de la Maria Cabrera, Premi Carles Riba 2016, titulat també "La ciutat cansada" com inspiració de la novel·la de Pere Calders que segons l'autora va deixar a mig camí i per mitjà dels seus poemes, posa en valor l'escletxa semàntica de les contradiccions.

En paraules de la Maria Cabrera: "Aquest és un relat poètic d'un esgotament. De les relacions, l'amor, les emocions i els pensaments recurrents que, com les llambordes gastades pel frec dels passos, perden el gravat i els contorns. O un plany pel sentiment que es vincla, esgotat per l'excés. I és, també, una oda singular a una ciutat, i als carrers per on aquesta emoció lenta, feixuga, avança."

Mai com ara, aquest pensament és present en les nostres ciutats, per mitjà de les manifestacions que no es deixen de fer dia rera dia, i que ja el nostre recordat Pere Calders, va ser premonitori d'aquest desencant, en la novel·la que es va trobar inacabada després de la seva mort, i en ple procés de redacció,

El projecte d'aquest relat el va iniciar Calders des del seu exili mexicà pels vols de 1944, i en una carta al seu pare el 1952, hi diu textualment:

"No he acabat La ciutat cansada. Soc jo el qui descanso d'ella i emprenc, a pessics i batzegades, una nova novel·la, a  base d'experiències directes i d'imaginació.(...) De La ciutat cansada en tinc onze capítols enllestits".

Al final del pròleg de Joan Melcior, ens diu:

"Ens trobem, doncs, davant una peça que no desmereix en absolut cap dels adjectius que acostumen a definir el conjunt de l'obra literària de Pere Calders, si bé en aquesta s'hi percep un punt de vista més ombrívol, una mirada més despietada que en altres ocasions, potser com a ressò de l'esfondrament d'un ideal de país i de civilització que acabava d'experimentar de manera directa i en carn viva."

Després de 74 anys de la prosa surrealista caldersiana, els ciutadans tornem a estar desencantats d'esdeveniments que créiem superats, tornem a formar caravanes de protesta a les carreteres, es convoquen manifestacions reivindicatives pels drets humans, la premonició de Pere Calders s'està produint, la roda torna a girar. Fins quan?




***

dissabte, 31 de març de 2018

Pasqua de Resurrecció


ANÀSTASI del grec  "aναστασις"  Resurrecció de Crist


La Resurrecció de Crist. 1500. Anònim Rus
Museu de Icones de Recklinghausen. Alemania

L'església d'orient ens ha deixat un llegat iconogràfic de moltes obres bizantines carregades de simbolismes, per transmetre'ns missatges teològics. En tenim moltes representant la Resurreció de Crist amb una gran força espiritual, les quals són conservades en Grans Museus europeus, que els que en som entusiastes, procurem acudir a alguna d'aquestes visites quan en tenim oportunitat.

La Pasqua de Resurrecció, aquesta gran festa cristiana compartida entre tantes nacions europees, ens acosta a les tradicions que suposa la celebració d'aquesta nova vida, la qual ciclícament ens apareix cada primavera.

No deixem de recordar-nos també en aquests dies, de tots els empresonats polítics del nostre país que no podran gaudir amb les seves famílies d'questa Festa tant important. Avui m'ha agradat que el nostre bon amic Lluís Puig, Conseller electe de Cultura a l'exili, compartís a través d'Instagram amb tots nosaltres una fotografia d'una porta guarnida a Bélgica, referent a una Cultura Popular ben viva. Gràcies Lluís. Em permeto reproduir-la per tancar aquest Memorial Pasqual.


BONA PASQUA




***





dijous, 15 de març de 2018

La Llibreria

No m'estranya que la Directora de cinema Isabel Coixet, s'hagués basat en aquesta novel·la per dirigir la pel·lícula del mateix nom. No he vist el film, però si que acabo de llegir aquesta història escrita per Penelope Fitzgerald i és perfectament compatible amb un guió de cinema.

La història ens narra d'una manera tragicòmica, l'aventura d'una dona que vol posar en marxa una Llibreria en un edifici vell i humit d'un poble de la costa est d'Anglaterra, que fins i tot té follets amagats que fan soroll i desorganitzen tot el que poden. Per això he comentat que la trama és perfecte per un guió cinematogràfic.

La versió que he llegit és en llengua castellana, i puc dir que no he trobat tanta màgia literària com els seus crítics han descrit. És una novel·la lineal, amb un argument de crítica de la societat britànica amb personatges singulars, una idiosincràcia que els mateixos britànics sempre n'han fet ressò a través de la seva literatura, teatre i cinema i que en el cas d'aquest llibre, sembla gairebé impossible que siguin esdeveniments de la meitat del segle XX, ja que més aviat ens recorda l'època victoriana de meitats del segle XIX. Podría considerar-se al meu parer, com un llarg conte literari de 180 pàgines.

Precisament els anglesos fan habitualment auto-crítica de l'immobilisme reaccionari de la seva societat, la qual cosa no tots els pobles són capaços de fer, i això és positiu. La novel·la ens presenta la resistència muda d'un poble que d'una manera impacable va acorralant a la protagonista per sabotejar-li el negoci que intenta posar en funcionament. Personatges molt britànics que sota una apariència "polite" van posant traves no massa ortodoxes, a totes les iniciatives d'una dona que intenta sobreviure en un entorn hostil, només pel fet de voler implantar una Llibreria a la població.

El que més m'ha satisfet i crec que és interessant per entendre millor la novel·la, és el postfaci il·lustrat de Terence Dooley marmessor i gendre de l'autora Penelope Fitzgerald, en el qual ens explica didàcticament, de com va influir la seva pròpia vida en la redacció de la novel·la, i els paral·lelismes que suposen algunes situacions i personatges durant l'etapa que l'escriptora va haver de viure vint anys enrera, en un poblet de la costa del comtat de Suffolk.

Sense ser un relat autobiogràfic, el tema que va inspirar a la Penelope en el llibre, és doncs, moltes de les vivències d'aquells anys que va suposar l'allunyament de la capital per experimentar una vida camperola i austera treballant també a temps parcial en una llibreria local per ajudar a la subsistència familiar.

Penelope Fitzgerald nascuda l'any 1916, està considerada com una de les figures més importants de la nova narrativa anglesa, malgrat haver començat a escriure a l'edat de seixanta-un anys.

***



dimarts, 27 de febrer de 2018

Fabra i Albert. Dos referents de prestigi

No podem oblidar a molts dels intel·lectuals que han donat prestigi al nostre petit país, i que gràcies a la gent que vetlla per les nostres Institucions, s'organitza cada any alguna commemoració per anar-nos recordant les persones que van ser capdavanters en moltes de les disciplines de les quals en gaudim actualment a nivell cultural.

Enguany doncs es commemora l'any Fabra. El filòleg català nascut a Gràcia ara fa 150 anys (1868-1948), quan encara la vila no estava annexada a la ciutat de Barcelona. Pompeu Fabra va ser el petit de setze germans i no va ser precisament la filologia la seva carrera universitària, sino la seva dèria per la gramàtica catalana la qual va fer que, deixés de banda els quatre anys que va dedicar en acabar una carrera de sis d'Enginyer Industrial, per a poder dedicar-se al que realment l'importava.

Aquest ebook que ens ha proporcionat la revista digital Núvol, per commemorar aquest esdeveniment, la Mònica Boixader habitual col·laboradora, ens acosta a la infantesa de Fabra i als anys en que el català era la llengua de coses banals, de casa o de pagès. A més de la importància del que va representar la llengua dins el modernisme i el noucentisme. L'escriptora ens esmenta també la relació que va tenir Fabra amb els seus coetanis a nivell d'epístoles i tracte personal.

Sobre les cartes intercanviades, deu ser interessant llegir les que es van produir entre Pompeu Fabra i Caterina Albert. Aquesta darrera, enterament modernista i antifabriana, debatent amb un nou talent preocupat per la modernització de la llengua.

Caterina Albert (1869-1966) també l'altra gran referent de la nostra literatura modernista, d'una personalitat extremadament lliure, autodidacta,  i amb una gran empenta personal, afronta en els seus relats i sense contemplacions, la violència que presideix les relacions humanes, n'analitza els comportaments, les reaccions... i ho fa en les seves formes més universals.

Enguany hem treballat l'antologia De foc i de sang, un recull de contes publicats pel Club Editor Jove. Aquesta antologia és un recorregut de la seva obra encapçalats pel monòleg La infanticida.

Els nou contes seleccionats van des del 1898 fins el 1951, mig segle de literatura de primer ordre. L'edició està pensada també per alumnes de batxillerat amb selecció d'escrits autobiogràfics i amb comentari de textos al final.

Aquesta col·lecció constarà de més volums amb la inclusió de nous contes seleccionats, per donar-los a conèixer, atès que fora de Sol·litud i La infanticida, els relats curts són força desconeguts i tenen una gran força literària d'una autora que ha estat relativament oblidada, i ara gràcies a la Lluïsa Julià i a l'editora Maria Bohigas fan sortir a la llum aquesta selecció acurada d'uns relats que ens ha deixat aquesta figura polièdrica que va ser l'escriptora que va viure prop de cent anys i va escriure prop de cent contes sota el pseudònim de Víctor Català.


(Pòrtic d'Ombrívoles, 1904)

El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l'ombra, però el quart està reservat a l'ombra exclusivament. Els que guaiten pels primers veuen quadros alegradors, sadolls de vida: no tenen taques fortes, perquè fins les notes fosques hi són assoleiades i calentes de les plenes resplandors. Mes que se'n va a guaitar pel darrer costat, topa amb visions ombrívoles, ombrívoles d'ombra freda, verge de passats arroentaments. També n'hi ha de sol en aquestes visions, però és llunyer, darrera de tot, com el fons d'or dels mosaics bizantins, sobre la bella i planera uniformitat del qual destaquen per obscur les figures i accidents dels primers termes. 
Caterina Albert


***

dijous, 15 de febrer de 2018

Debats museístics i exposicions

Base de marbre amb les nou Muses 100 aC
Halicarnàs ac.Bodrum (Turquia) 
Les disputes i litigis sobre els objectes històrics que s'exhibeixen en els museus, procedents d'altres indrets o països, fa anys que s'intenten resoldre arreu del món, però no sempre, com tots sabem, els resultats d'aquestes batalles legals de demandes de retorn als orígens, d'aquestes peces de gran valor artístic, són satisfactoris.

Un dels museus de més prestigi a Europa, és el British Museum, el qual acull gran quantitat de col·leccions egípcies, gregues i romanes les quals estan amparades per les lleis britàniques que consideren drets inalienables.

Una vegada més tenim ocasió de conèixer a la nostra ciutat, algunes d'aquestes obres mestres, relacionades amb el joc, l'esport i la competició a la Grècia antiga, en l'exposició que CaixaForum coorganitza amb el British Museum, i que es presenten per primera vegada fora del mateix museu.

El guanyador del combat
Cap de bronze c.400-350 aC
trobar a prop de Roma
Com a interessada en les antigues civilitzacions  de la nostra mediterrània, de les quals en som descendents per haver begut de la seva cultura, sempre que hi ha ocasió de contemplar aquestes obres, i conèixer alguna cosa més, no dubto en atansar-m'hi.

Aquesta vegada l'exposició sota el títol d'AGON! que significa "competició" ens mostra alguns aspectes de la vida d'aquells atletes grecs i romans, que aspiraven a aconseguir l'excel·lència a través de l'equilibri entre el cos i la ment.

Suposo que les activitats complementàries que s'han fet i es fan paral·lelament a l'exposició, deuen aprofundir més en aquella cultura, atès que he trobat que la mostra és fluixeta, potser més adient pels estudiants de batxillerat que pels adults. No obstant això, sempre és positiu contemplar les ànfores decorades, les estàtues, les joies i els petits detalls que dins les vitrines llueixen després de més de 2000 anys d'Història, algunes de les quals són realment interessants.





***

divendres, 9 de febrer de 2018

La filla del Nord

Una novel·la que vaig adquirir per obsequiar-la sense haver-la llegit, recomanada per la llibretera Montserrat Úbeda, la qual fins i tot el seu nom, consta en la faixa de la segona edició.

Per Reis me la van regalar a mi, i ara si que he pogut llegir-la i he comprovat que va ser molt ben recomanada per la Montserrat de la llibreria ONA.

Un relat que t'atrapa i que fa que tinguis ganes de trobar un forat durant el dia, per seguir amb la història que l'autora M.Dolors Millat ha descrit al llarg de 379 pàgines. Els indrets que ens presenta, són ben coneguts per aquesta escriptora del Pallars per haver-hi viscut, el que fa que dongui veracitat a la seves descripcions paisagístiques on el lector s'hi va trobant immers.

Els escenaris transcorren a New York, Mont-real, Sept-Íles, Barcelona i Pallars. Ciutats i poblacions ben diferents, les quals són els mons i les cultures que la protagonista es troba al llarg de la novel·la, per resoldre els interrogants de la seva situació personal. Hi trobem doncs barreja de sentiments, grans valors d'amistat, renúncies i decisions imprescindibles per tirar endavant la vida que tota persona vol tenir.

Dins d'aquest periple geogràfic de la protagonista, que és també un periple interior i personal, coneixerem a més, la situació i la vida dels indígenes innu, que viuen en comunitats al Canadà, dins de la província del Quebec. Un d'aquests indis és precisament un personatge molt interessant de nom Maikaniss, amic de la infantesa de la nostra protagonista, el qual té molt a veure amb els sentiments contradictoris en la persona de la seva amiga i que dóna molt de joc a l'argument de la novel·la.

Potser per haver estat al Canadà recentment, i haver observat tot circulant per la Colúmbia Britànica, alguna d'aquelles reserves que ara s'anomenen comunitats d'indis, suposadament de les tribus Shuswap, amb els seus habitatges envoltats de cotxes usats (que no llencen mai), semblants als Innus que es descriuen en aquest relat, m'ha fet reviure aquell record fugaç de la nostra visita.

Es tracta doncs d'una novel·la molt ben construïda, amb una prosa senzilla però impecable, que gira al voltant del nostre món d'afrontaments a les contrarietats i recerques personals.

Hi ha una escletxa en totes les coses.
Així és com hi entra la llum´
LEONARD COHEN, "Anthem"



***



dissabte, 27 de gener de 2018

Novel·les per entregues

Els que ens ha agradat sempre llegir, busquem en la literatura, saviesa i sentiments perquè ens ajudin a créixer i conèixer situacions personals del ser humà, amb les quals poder descobrir comportaments i maneres d'actuar que ens poden servir en la nostra vida. La lectura ens estructura el pensament i els llibres històrics ens aporten coneixement. En el cas de la novel·la que és un gènere literari força extens, podem trobar una prosa lluïda i ben elaborada, per mitjà de la qual, s'esdevinguin actes extraordinaris, que et facin passar pàgines amb la paciència que requereix una gran expectació.

Vaig tenir una immersió a la lectura des de la infància i recordo a la meva mare quan em comentava les novel·les per entregues que llegia a la seva joventud. Ara hi penso sovint en ella, quan engego el televisor cada dia i no saps quina notícia a nivell polític esdevindrà, talment com si fossin aquelles novel·les per entregues amb les quals els lectors, esperaven sempre el què succeiria l'endemà en les seves pàgines. Ni el millor guionista pot imaginar actualment la successió de fets que cada dia s'esdevenen amb  interrogants, que desde ja fa anys no obtenen resposta, i que ens és difícil de preveure el final, atès que és evident que la realitat supera la ficció.

Les setmanes passen, i constatem que aquesta realitat de la situació política diaria, és com un llibre potser massa gruixut i ens costa digerir-lo. Tenim la sensació d'anar endavant i endarrera sense fi. Els personatges són molt diversos i tant els narradors com els l'escriptors van necessitant molta dosi d'imaginació i anàlisi per descriuren's els fets, la qual cosa moltes vegades les situacions esdevenen inintel·ligibles pels lectors profans en jurisdicció, que no acabem de comprendre.

Penso que aquesta novel·la per entregues serà llarga, molt llarga. A vegades tinc l'esperança que en un tres i no res, hi haurà un canvi inesperat. Hi ha de ser, a la força. Murs més alts han caigut i algú al final lograrà posar el cascabell al gat.



***