diumenge, 21 d’agost de 2016

Chistabín - aragonès dialectal

No ha estat la primera vegada que hem circulat per la Bal de Chistau, però sí la primera que hem fet estada a San Chuan de Plan al cap d'amunt de la vall. Un indret en tots els sentits molt interessant, tant per la seva gent com per la natura que l'envolta, i també per ser un lloc que queda una mica més aïllat de moltes rutes turístiques de la regió del Sobrarbe.

Aquesta vegada he descobert que en aquest raconet es parla el Chistabín. A la confortable saleta d'estar de l'hotelet rural, on tenen a disposició dels usuaris uns quants llibres informatius de la regió, és on remenant, remenant vaig trobar un llibret-diccionari de Fraseologia en Chistabín. Fullejant-lo em va interessar, atès que moltes paraules, semblants al català em van encuriosir. A partir d'aquí em vaig entestar en fer una mica de recerca, així com també en vaig parlar amb la Lorena, una de les filles de l'Anita, l'hostalera, amb la qual teníem tracte diariament.

Amb aquesta noia varem tenir una petita conversa sobre les llengües i el que si em va sorprendre agradablement és que em digués que entre els joves de la vall, parlaven chistabín, doncs sembla que a l'escola introduïen el dialecte. Això em va alegrar, ja que sap greu que es perdi una parla, que com diuen els estudiosos "quan un vell es mor, s'endú a la tomba un secret de difícil recuperació." En aquest cas però, el recull de frases fetes que durant deu anys han recopilat en el llibret Fernando Blas i Fernando Romanos, han servit i serveixen per donar impuls a l'aprenentatge d'una llengua que havía entrat en desús.


S'ha trobat en aquesta parla un parentiu del català i l'occità, atès que aquesta vall va estar temps aïllada de les comarques aragoneses, un exemple és el poble de Gistaín que no va tenir carretera fins els anys 80 del segle XX, i com recordarem també l'any 2015 es van cumplir 30 anys de la crida dels homes solters de Plan, que va suposar un enrenou mediàtic per portar dones als pobles que havien quedat amb poques fèmines per continuar una vida de ramaders només mantinguda per homes. Això explica una incomunicació que protegia patrimonis culturals propis.


Ara és una vall moderna, amb gent que manté les seves cases rurals i es dediquen encara a les tasques agrícoles, i a l'estiu acullen persones d'arreu de la península, excursionistes, i moltes famílies amb criatures, que fugen de les ciutats sorolloses, per passar uns dies de descans a l'aire lliure i deleitar-se amb bons menjars de muntanya. Els habitants de la vall són amables i mantenen aquesta idiosincràcia que els ha fet mereixedors del lloc on han nascut.




***

dimecres, 10 d’agost de 2016

Casa Terrades

Estem dins les dues setmanes d'agost més tranquil·les a ciutat. Són la segona i la tercera setmana d'aquest mes, el zenit de les vacances arrelades. La Mare de Déu d'Agost s'inclou dins d'aquest periode que és per tradició quan se celebren la majoria de Festes Majors a Catalunya.

Aprofitant doncs que molts dels nostres conciutadans es remullen a les platges o bé fan estades muntanyenques, ens hem decidit visitar la Casa Terrades recentment oberta al públic. Ben d'hora, ben d'hora.... per no haver de trobar cues, hem pogut fer la visita amb força tranquilitat, ja que els grups guiats limitats a vint persones, són força àgils perque les guies els puguin conduir.




El més important de la Casa de les Punxes són les façanes exteriors. Puig i Cadafalch com gairebé tots els arquitectes modernistes es va envoltar d'artesans del ferro, del vidre i de l'escultura per definir els simbolismes que volia projectar a les façanes de la casa. La visita comentada es comença amb una volta de 360 graus per l'exterior, fent esment de cadascuna de les parts que corresponien a les germanes Terrades i que va voler segellar-les d'acord amb cada personalitat. Així es pot veure cada entrada amb al·lusions al personatge que hi residia.

La història de la família i la idea de l'arquitecte per construir aquesta casa, és un dels motius interessants per visitar-la. Potser algú es veurà decebut quan trepitja el terrat, atès que no és com els terrats que ens té acostumats en Gaudí del seus edificis. Aquest terrat és un espai de serveis amb "les punxes" com embelliment. No gaudeix de "vistes" com el de la Pedrera ni té una estructura especial. Conté les caixes dels elevadors, (que ja n'hi havia d'ascensors a principis del XX)  i de les maquinàries de l'aire condicionat actuals però modificades d'una manera prou correcte. Hi han diverses casetes que eren la vivenda del conserge i d'altres que se suposa les bugaderies de les minyones.


Es poden veure les estructures internes de ferro que aguanten les cùpules, i per mitjà de petites escales de cargol, pots pujar uns metres, on es poden observar algunes projeccions idònies a l'edifici.

L'unica planta visitable és un pis buit que conserva ben restaurat el mosaic modernista i els sostres de les habitacions. Ja t'ho diuen a l'entrar, no hi han mobles, ja que tot el que podia haver-hi hagut es conserva distribuït en museus. Encara hi han pisos habitats i només es pot accedir a aquest del que us parlo i també a un portal de la Diagonal, encara decorat amb elements de l'època.

Com a colofó de la visita, en el pis que s'accedeix, s'ha muntat un audiovisual amb la llegenda de Sant Jordi. És com un "castell encantat" amb les portes que s'obren i tanquen automàticament i així t'introdueixen a cada habitació per anar-te mostrant cada un dels fragments de la llegenda. Potser és la part més turística de la visita, però veient com en gaudeixen els infants acostumats als mitjans multimèdia, deixant-los embadalits davant d'històries de dracs i princeses, penses que potser si que no queda malament del tot un espai d'aquestes característiques. A més escoltant la veu en off, de'n Jordi Boixaderes, i la moralitat final de la faula, ja et pots donar per safistet.

Potser algú discreparà en que l'adquisició d'aquest Patrimoni per part de la iniciativa privada per lucrar-se amb la seva exhibició, no és del tot digerible, però crec que val més això que no pas es deixin en l'abandó unes construccions que són part de la història de la burgesia emergent de la societat catalana i que en l'actualitat, les nostres institucions, pocs diners en poden dedicar. La Història ens ha deixat empremta de la infinitat d'importants construccions enderrocades, per ignorància dels que ens han precedit en anys pretèrits.

***


divendres, 5 d’agost de 2016

Nissagues catalanes

Dos llibres escrits pels hereus de dues nissagues catalanes, que tenen com a denominador comú la fallida de dues famílies, una de l'alta burguesia i l'altra de la mitjana.

El nét de l'avi Ninus, en Xavier Baladia, ens explica com va ser la vida d'un gran senyor de la Barcelona de finals del segle XIX i recupera la memòria d'una família amb personatges força peculiars. Des de fugides amb amants, divertiments, fortunes per vestir-se amb els seus rituals, extravagàncies de rics, herències, palauets, xalets, descripció minuciosa dels comptes de l'avi per controlar les despeses, etc. etc.

La guerra ho va canviar tot i la davallada va ser important. M'he permès enllaçar una crítica (veure) que va fer el nostre bon amic Joan Josep Isern en el seu bloc Totxanes, totxos i maons, que com a bon crític, en fa una molt bona definició del que representa deixar testimoniatge, d'una manera de viure i de ser d'un món que ja no existeix, però que demostra una manera genuïna i europea de ser català.

L'altra biografia, en aquest cas és l'autobiografia que el periodista i escriptor Agustí Pons, ha fet de de la seva pròpia família.

Un llibre que sota el títol de BÀRBARA, amaga la història d'una interessant casta familiar, de la qual l'autor n'és hereu i testimoni d'una època més propera, de la qual els que sóm nascuts després de la Guerra Civil, podem donar-ne fe del que ens transmet l'Agustí Pons, en aquesta publicació.

L'indret on s'ubica la major part de la història, és precisament al barri de Vallcarca on la familia tenia la seva residència. Major de Gràcia (aleshores se'n deia), Putxet, Plaça de la Creu, Lesseps i República Argentina, són els environs que es mencionen repetidament. Això m'ha fet reviure també part de la meva infantesa ja que eren també els llocs on se situaven alguns cinemes dels quals en parla, i que ambdós acostumàvem a freqüentar amb les respectives famílies.

L'escrit, a més de tenir l'interès obvi per conèixer com es vivia a la ciutat en una època determinada, és un relat biogràfic valent, descrivint la pròpia família, amb tots els seus defectes i virtuds.

Agustí Pons, acostumat a biografiar la vida de persones alienes, amb aquest llibre, ha fet un autoexercici de reconstrucció de la seva pròpia existència amb un relat en primera persona, però amb l'enginy d'anar intercalant paràgrafs amb lletra cursiva, fent sortir la veu de la seva consciència, donant pas a pensaments en veu alta, fruit del moment en que es concentrava en l'escriptura, la qual cosa fa que no sigui només un simple recull de vivències, si més no, una original manera de gaudir com sempre d'una prosa ben definida de l'autor.

Dos llibres per seguir la nostra memòria històrica, de la qual, malgrat la distància social, en sóm hereus d'uns temps refinats d'aristòcrates i industrials tèxtils, que han propiciat la societat cosmopolita del nostre país.


***


dimecres, 27 de juliol de 2016

Cap de setmana amb seny i rauxa






Casament de la Georgina i el Jordi






És difícil ser objectiu quan vols explicar esdeveniments personals que t'han omplert d'emotivitat. Un casament sempre és signe de joia i més quan es tracta dels teus propis fills. Ignoro i crec que no diré res de nou sobre el que la majoria de gent deu experimentar en moments com aquests. El que sí sé, és el que vaig experimentar jo en només un cap de setmana.

El cap de setmana va ser irrepetible i més quan els pares érem completament ignorants de la festa que esdevindría. No en sabíem absolutament res, atès que la preparació havia estat gestada durant un any pels mateixos nuvis, i tothom varem ser responsables d'una petita part, aquestes petites parts unides, van donar lloc a dos dies de sorpreses i posades en escena força emotives.




El casament va ser una petita cerimònia civil en la intimitat, a l'Ajuntament de Gràcia el divendres a la tarda. Immediatament varem sortir pares i germans des de Barcelona, cap a la comarca del Bages, a la finca Sellarès rural on pernoctaríem i cuinaríem el nostre propi sopar que transportàvem ben preparat. Les dues famílies portàvem la nostra part d'avituallament que ens havíen encarregat.


El matí del dissabte no van faltar els banys a la piscina, aprofitant l'ocasió per refrescar-se, després de la feinada de penjar fanalets i ultimant detalls, al mateix temps que preparar al nostre gust les zones proposades per ser ocupades a la tarda. Un indret rural esplèndid, que ens va oferir una extensió immensa per passar unes hores de Festa Gran per un motiu molt especial.














La tarda del dissabte era la convocatòria de convidats. Els nuvis estaven relaxats, els amics, amigues i familiars vinguts de moltes bandes del país català, algúns d'ells fins i tot de Londres on actualment hi viuen i treballen, a més de familiars canadencs vinguts de Toronto, van demostrar les seves vinculacions amb els recent casats, oferint-els-hi regals que no eren precisament objectes físics, més aviat demostracions d'estimació, a través de cançons i paraules, paraules que també els nuvis es van adreçar l'un a l'altre com a cloenda d'una part de l'acte, el qual ens va deixar a les dones amb els maquillatges ben descontrolats.


















No hi va faltar el sopar-catering, amb bons vins i caves del Penedès, origen i residència de la família del nuvi. També el ball va ser element tradicional de tota festa nupcial. Els més grans vam restar-hi fins la una de la matinada, que era l'hora en que s'havía de parar la música, però varem deixar el lloc als joves que van passar-hi la nit i que el diumenge van continuar la Festa, elaborant una paella suculenta, els ingredients de la qual, havíen portat prèviament des dels seus llocs d'orígen.


















Puc assegurar que no es fàcil tornar a la cotidianitat. Tothom ha estat enviant fotografíes que hem estat recollint, mentre esperem tenir les "oficials" que una amiga de la núvia, periodista, va ser responsable de captar les instantànies. És possible que triguin, atès el mes d'agost pel mig, però de moment en tenim de força representatives per recordar un cap de setmana especial de rebombori.




***

dimarts, 19 de juliol de 2016

Per llogar-hi cadires!


Un esdeveniment curiós ha tingut lloc avui a les deu del matí, al Passeig de Mar de les platges barcelonines, quan carregats amb els estris de platja anavem circulant buscant un lloc idoni per fer l'acampada habitual, i just davant nostre un individu amb estètica convencional, res que marqués diferències, amb una motxilla a les espatlles, anava anunciant que venia DENTADURES POSTISSES I DENTS DE PORCEL·LANA. Hi havia poca gent circulant, i he hagut d'afinar l'oïda per si m'havia perdut alguna cosa. Doncs, no, anava repetint amb veu potent el mantra, oferint aquesta sorprenent mercaderia.

He quedat tant estorada que m'ha vingut al cap aquell simpàtic marroquí de la Plaça Jemaa-el-Fna de Marraqueix, que l'any 2007 tenia la seva paradeta de dents i dentadures i que va voler sorprende'm per veure quina cara faria jo quan destapés un drap damunt la taula que contenia dents i queixals acabats d'arrencar.

Va quedar una mica decebut, ja que la meva reacció no va ser la que ell esperava, atès que per circumstàncies familiars, estic acostumada a veure i vaig manipular una època de la meva vida, incisives i molars de tota mena amb els seus corresponents motllos a punt de prova.

La sorpresa en majúscula si que la he tinguda amb el venedor de la platja,  ha estat en grau superlatiu PER LLOGAR-HI CADIRES!!

***



dimecres, 13 de juliol de 2016

Estremida Memòria

Fa molts anys que ocupa un lloc en la lleixa de la nostra biblioteca domèstica, producte d'un obsequi del suport genèric del Departament de Cultura de la Generalitat, la qual és una de les novel·les de Jesús Moncada que encara no m'havia atrevit a començar. No hi ha com l'estiu per fer un cop d'ull als títols que a vegades dóna gust rellegir, o bé als que esperes el moment de tenir-hi un interès puntual.

Fet tot aquest preàmbul haig de dir que realment és una novel·la difícil. Guardonada amb el Premi Creixells 1997, Premi Crítica Serra d'Or 1998, i Premi Humbert Torres 1998.  La primera edició va ser el febrer del 1997 i potser no estàvem acostumats a una estructura de novel·la tant peculiar, que en el meu cas, i a hores d'ara encara vaig haver de resituar-me dues vegades per seguir-ne el fil d'una trama farcida de personatges dels quals sis dones a través de les seves vivències, són el denominador comú de l'entramat d'un gènere que podriem dir de característiques policíaques.

La història gira al voltant d'un esdeveniment que va tenir lloc als afores de Mequinença, quan un recaptador d'impostos del Banc d'Espanya i la seva guàrdia, són atacats per un grup de bandolers amb un resultat de diverses morts. Una època, a finals del segle XIX en que els carlins encara feien estralls pels pobles del nostre país, la qual cosa va inspirar a Jesús Moncada per novel·lar uns fets que suposadament podien haver estat reals.

La novel·la consta de quatre parts i epíleg. Un contrapunt adicional són tres personatges en temps real, o sigui l'any 1995, els quals mantenen una correspondència després d'haver-se trobat un manuscrit d'un testimoni directe dels esdeveniments. Aquests personatges són l'autor de la novela, el lletraferit de 89 anys que coneixia els fets i la seva filla que "fica cullerada" a aquest correu d'intercanvi d'impressions respecte a la narració que Moncada està desenvolupant.

Aquestes missives van apareixent a la novel·la emmig de la trama que es va desenvolupant, o sigui que el lector ha d'anar concentrant-se entre dues versions de la història, la fictícia i la suposadament real que van comentant a través dels correus. El resultat és un trencaclosques, les peces del qual van encaixant a mesura que la narració avança.

Jesús Moncada ens ha deixat un llegat narratiu d'unes formes dialectals de la llengua i unes construccions complexes, que no podem deixar de gaudir-ne malgrat el pas del temps i la transformació de la parla. Les seves obres han d'anar digerint-se poc a poc i delectar-se amb la seva riquesa.

***

dilluns, 27 de juny de 2016

Resultats 26J


Ne rien entendre, ne rien dire, ne rien voir!



Françoise Collandre

***

dilluns, 13 de juny de 2016

Esglésies, flors, muntanyes i arbres de Juny

Al Pirineu ens agrada anar-hi un cop l'any, i sempre entre Juny i Juliol, sigui la part navarresa, aragonesa o catalana. A la part catalana hi haviem passat vacances més llargues en periode laboral,  que les escapades que ara anem fent, ja en condició de jubilats. Encara caminem una mica, i ens agrada fruir de la natura en aquesta època en que l'alta muntanya està en el seu millor moment de flors en els prats.

La vall de Boí l'hem recorreguda a tort i a dret des de fa molts anys, però sempre ens sorpren i actualment, atesa la gran quantitat de visitants que hi acudeixen, i després dels nomenaments com a Patrimoni de la Humanitat per la seva riquesa del romànic i reconeixement de la Festa Popular per excel·lència, de les Falles, està molt organitzada i van millorant els accessos turístics a tots el seus racons. Potser ja no té aquella autenticitat de temps passats, però hem de reconèixer que arreu els escenaris canvien i la gent també.



La que no ha canviat és la natura esplèndida, i més enguany en que la pluja ha regat dia si, dia també, un entorn privilegiat. El verd tendra es barreja amb el verd perenne d'alguns arbres, els avets semblen talment arbres nadalencs, i el desglaç omple els rius de l'aigua tant necessaria per la vida. Encara resta neu als cims, amb la qual cosa l'espectacle sembla més una postal.
















Una època en que els únics caminants que trobem, són jubilats, homes sols, gent de mitja edat i parelles com nosaltres, persones les quals ara poden gaudir d'aquests indrets amb menys afluència que en l'època vacacional. També hem trobat grups de francesos, molt preparats per caminar, els quals es nota que amb els anys no han deixat de fer-ho, mostrant unes bones aptituds excursionistes. Ah, també els japonesos els agrada visitar el romànic!, sempre trobem aquells grups que van compactats i amb aquelles gorres tant característiques amb les quals es cobreixen.

Sant Climent de Taüll

Sant Joan de Boí

















Sant Feliu de Barruera


Santa Eulàlia d'Erill la Vall




















L'ermita de Sant Quirc de Durro, indret on havíem gaudit d'esmorzars de coca amb xocolata i fèiem l'excursió des de Boí, ara han asfaltat la pujada, i els cotxes arriben just al peu de l'esglesiola. Imagino com es deu omplir el mes d'agost!. Gairebé no es deu poder fer ni la fotografia típica!
Després de la pujadeta, i gaudint de la vista des del turó, varem trobar ja preparat el foc per encendre les Falles que a Durro són el dia 18. I després seguirà Boí per Sant Joan.


I després d'un parell de llamps i trons del darrer dia d'estada, però que només van caure el que es diu sempre, quatre gotes, i així va ser, vam donar per acabada la visita.

Crec que el caliu de reviure excursions i de recordar els llocs on havíem trepitjat en companyia d'amics i de familiars, és un goig que cal anar mantenint i ajuda a evocar moments de gaudi de la nostra existència.

*** 




diumenge, 5 de juny de 2016

André y Dorine



Estant tornant a representar enguany a Barcelona, l'espectacle teatral André y Dorine, després d'uns quants mesos de treva en els quals va obtenir una bon acolliment i una bona crítica, a més del Premi del Públic a la Millor dramaturgia Birmingham, i Premi al Millor espectacle Extranger 2011 a La Habana.

Aquesta vegada no ens l'hem perdut. Crec que es mereix aquests premis i potser molts d'altres que no descartem els pugui arribar a obtenir aquesta Companyia Kulunka d'Euskadi.

Aquests joves artistes, ja amb una certa trajectòria, experimenten amb diferents llenguatges escènics, sense oblidar de fer un teatre accessible al públic. Connecten amb la realitat amb un teatre compromès, com diuen els seus promotors.

I efectivament és així. André y Dorine és una obra inspirada en dos persones que van existir André Gorz, filòsof i periodista francès i la seva esposa Dorine, la qual cosa m'ha permès buscar informació a la xarxa, i he trobat moltes publicacions amb la biografia d'aquella parella que no van voler separar-se fins a la mort.

M'ha semblat interessant el blog de German Uribe, el qual enllaço aquí (veure)

El 2006, André li va dedicar una oda a Dorine amb el llibre: 
"Carta a D. Història d'un amor", que es pot trobar a les biblioteques (no descarto la seva lectura).

Així doncs, la representació teatral la podem veure també amb uns altres ulls. A més de ser un espectacle que ens transmet una especial emoció realista, la posada en escena entre mim i titella, em va recordar aquells inicis teatrals de l'antiga Grècia en que els personatges utilitzaven caretes per encarnar diferents tipus d'individus, per la qual cosa, celebro la iniciativa d'aquesta Companyia de tres membres, que a vegades entra el dubte de que siguin només tres, atesa la seva capacitat de multiplicarse a l'escenari.



Tenim una segona oportunitat per assistir a aquesta representació. Cal aprofitar-la.

***

divendres, 3 de juny de 2016

Oona i Salinger

Acostumen a passar-nos per la llibreria Altaïr quan preparem un viatge, a buscar informació dels llocs a visitar. Malgrat que anem amb guies del país, sempre ens agrada anar una mica preparats. Al mateix temps, com he comentat alguna vegada, també procuro endur-me alguna novel·la adient perquè el viatge sigui més atractiu i tenir distracció en les esperes d'aeroports i trasllats.  Aquesta vegada vaig trobar el relat OOna & Salinguer, una novel·la recent de l'escriptor francès Frédéric Beigbeder, el qual desconeixia completament, però em va semblar que podia ser interessant.

Aquest escriptor, segons he llegit, a França és un conegut provocador i de les últimes fornades d'intel·lectuals francesos que ha tingut força acollida tant al seu país com a la resta del món. Jo només he llegit per casualitat el llibre que comento, i m'ha agradat la seva prosa moderna i la descripció dels fets amb agilitat, i amb una certa irònia, del començament fins al final.

La novelada història d'amor de l'autor de "El vigilant en el camp de Sègol" i la darrera dona de Charlie Chaplin que varen tenir quan ella era adolescent i ell uns vint i pocs anys, és força singular. La societat novaiorquesa d'abans de la Segona Guerra mundial, queda reflectida en tots els seus àmbits de clubs nocturns i gent insatisfeta adicta a l'alcohol i al tabac.

Aquesta relació de l'Oona o'Neill, filla del dramaturg i mare de Geraldine Chaplin, amb J.D. Salinger, es trenca quan aquest darrer s'incorpora a l'exèrcit americà per lluitar amb els aliats a Europa.

Els relats de la guerra són d'una gran cruesa, i l'escriptor va fent un paral·lelisme amb la vida que enceta l'Oona amb en Chaplin d'un gran benestar econòmic, i la vida amb la qual es troba Salinger després d'haver lluitat al front i haver contret una gran depressió, la qual ha d'afrontar i li costa superar.

La novel·la és interessant i distreta. No deixen d'apareixer personatges de la història real del segle XX com Scott Fitzgerald, Truman Capote, Hemingway, O'Neill, Chaplin, etc.

Són curioses les cartes que Salinger va enviant a l'Oona des de les trinxeres, les quals ella no li respon mai cap. Aquestes cartes se suposen que van existir, però que resten a l'arxiu de la residència familiar de l'Oona a Suïssa sense autorització per part de la família per a la seva accessibilitat.

L'autor a l'epíleg acaba visitant la casa de Chaplin a Suïssa i conclou la novel·la amb una descripció poètica de vuit pàgines del personatge i el seu entorn. Sembla que la obriran al públic per anomenar-se Chaplin's World on reposen les restes del matrimoni Chaplin rodejats de flors.

Central Park


"La bellesa és tot el que compta en la vida.
Si la trobeu, ho heu trobat tot."

Charlie Chaplin

***

dimecres, 25 de maig de 2016

DOCfield16

S'està celebrant a Barcelona la quarta edició del Festival de Fotografia Documental DOCfield 16. És una iniciativa liderada per la Fundació Photographic Social Vision que reconeix el valor social de la fotografia documental i el fotoperiodisme gràcies a un extens programa d'exposicions i activitats.

Aquest any amb el títol: Europe: Lost in Traslation, s'ofereixen a la ciutat 30 exposicions gratüites, algunes de les quals a l'aire lliure i a diferents barris de la ciutat. Un festival que vol convertir a Barcelona també en centre de referència internacional de la fotografia documental.

Crec que la ciutat ha estat sempre un referent en quan a la internacionalització de fotògrafs que han traspassat fronteres, com també la gran afició fotogràfica amateur dels seus habitants. Una activitat que moltes vegades s'ha transmès de pares a fills, i que ha configurat socialment aquest afany de reportar situacions de moments concrets de la nostra vida cotidiana.

Fotògràf: Misha Pedan -metro de Khàrkov (Ucraïna 1985-86)

Aquests fotògrafs europeus que ens mostren els seus treballs d'instantànies obtingudes amb gent anònima i llocs on no hi arriben moltes vegades els mitjans habituals, ajuden a donar a conèixer indrets i conjuntures que restaran com a testimoniatge de cara a les futures generacions, ja que el tema d'aquesta edició del DOCfield16 que vol deixar petja, com diu la comissària i Directora artística, és l'Europa actual, una Europa en flames, de refugiats, escàndols financers, nacionalismes, disparitats entre el centre i les fronteres, el Nord i el Sud, la tradició i el futur. S'ha qüestionat molt què suposa Europa i la seva Unió, què ha acabat sent i què podria haver estat.













Una interessant iniciativa per a tots i a totes als que ens agrada aquesta manera de recordar la història, i a la vegada, atès que les obres estan exposades en alguns llocs emblemàtics, es poden també visitar una vegada més aquests indrets representatius de la nostra ciutat, com són la Universitat de Barcelona, Palau Robert, Casa Golferichs, Pati Llimona etc. etc, així com Biblioteques i Centres Culturals.

Fotografia reinterpretació llibre Black lamb, grey falcon (1941)
de Rebecca West,
viatge per l'antiga Iugoslàvia,
recuperant el context de la pèrdua d'identitat nacional després
de la desintegració del país el 1991


***