diumenge, 16 de desembre de 2018

Segona vetllada teatral

S'ha posat de moda en les piulades, que quan a un o a una li agrada molt algú en concret, es diu: .sóc molt fan de ..... Una frase que es va renovant en quan a intencions subjectives.

Acollint-me a aquest fet, podria dir que nosaltres som molt fans del TRICICLE. Després de quatre dècades d'assistir als seus espectacles, no ens podíem deixar perdre el seu comiat a TRICICLE HITS. Per descomptat que no ens va decebre gens, tot el contrari. Esperàvem un recull dels millors gags de la seva trajectòria, i ens va sorprendre la qualitat de l'espectacle, sempre en la línia Tricicle, i amb nous hits que no hi comptàvem pas, i que ens van demostrar com sempre, el talent que els ha acompanyat en el seu recorregut artístic, al llarg de la seva vida professional.

Dins dels nous gags que ofereixen en aquest darrer espectacle, voldria recalcar especialment un en que Paco Mir i Carles Sans presenten un contacontes. Cadascun d'ells a banda i banda de l'escenari. A l'esquerra de l'espectador Carles Sans promou tots el sorolls i percusions de la veu que dóna a conèixer els personatges dels contes, com abans es feia a la ràdio quan posaven en antena els serials cotidians. A l'altra costat a la dreta, en Paco Mir fa la mímica histriònica d'aquests coneguts protagonistes dels contes infantils. Visualitzant l'espectacle des de la tercera fila del teatre, puc constatar que és d'una genialitat captivadora.

Gràcies TRICICLE US TROBAREM A FALTAR!



***



dilluns, 10 de desembre de 2018

Setmana de ponts i de teatre


Els que ens hem quedat a ciutat aquesta setmana de desembre, qualificada de ponts i aqüeductes, des que es va considerar festiu el dia de la celebració per alguns de la Constitució espanyola, hem pogut gaudir d'activitats diverses entre elles d'espectacles teatrals, els quals en el nostre cas, hem tingut la sort d'encertar-los de ple.

Diumenge 9 va ser la darrera representació al Teatre Romea de l'obra del dramaturg argentí Claudio TolcachirL'omissió de la família Coleman, i de la qual en donaré la meva opinió.

És una obra d'èxit contrastat que ha estat creada d'una manera intel·ligent, per un dramaturg  que ha recollit elogis d'un teatre independent, i gràcies a la qual el va posicionar dins el teatre nacional i internacional com a creador i director.

Sorprèn que darrera les situacions desconcertants i esbojarrades que l'autor ens presenta, s'amaga una duresa de vida familiar que provoca a l'espectador un estat de xoc constant entre l'humor i la tragèdia.

Crec que l'habilitat de exposar la vida d'aquesta família tant peculiar, que només es parlen però no es comuniquen, és la gran pedagogia que Tolcachir ens ha volgut transmetre.

Cada personatge té els seus propis sentiments que no es poden titllar del tot d'irreflexius, però si de vetllar cadascún per la seva subsistència, fruit d'una situació familiar inconnexa, on apareix una mare irresponsable amb fills problemàtics de diferents relacions, i una àvia que va tolerant tot el que es mou al seu voltant.

Un teatre d'un humor esqueixat, que em va recordar una mica el teatre d'un dramaturg contemporani del nostre país, Sanchís Sinisterra, el qual varem tenir el goig de conèixer i col·laborar amb ell en experiments de creativitat grupal, quan era professor de l'Institut del Teatre de Barcelona, i vam mantenir una bona amistat, d'això fa ja més de quaranta anys.

En el cas de la família Coleman no ens podem quedar només amb les situacions d'humor, les quals emmascaren la duresa de la situació familiar. Vam trobar un públic molt auster en quan a provocacions humorístiques, la qual cosa em va sorprendre positivament.

Agraeixo haver pogut conèixer aquest autor contemporani, la qual cosa m'ha aportat una bona experiència teatral com espectadora. 

***

La segona vetllada teatral d'aquests dies, la comentaré en un altre apunt properament


dimarts, 27 de novembre de 2018

Contes des de la presó

Avui he pogut obtenir i llegir els "Contes des de la presó" que Oriol Junqueras ha dedicat als seus fills, el recull dels quals ha estat editat per "Sapiens" i es pot obtenir de franc amb la revista de Desembre.

Com qualsevol pare que estima als seus fills, Oriol Junqueras ha volgut transmetre els seus coneixements als petits, per mitja d'uns relats que han estat il·lustrats desinteressadament per diversos dibuixants. Les històries de la Humanitat són explicades d'una manera intel·ligible per uns infants de curta edat, i amb una gran dolcesa per un home erudit que no mereix estar privat de llibertat.

Ignorem si el Lluc i la Joana podran estar gaire temps sense un pare com el que tenen. És una gran ignomínia privar a uns xiquets de les atencions que només un progenitor com l'Oriol els pot donar. Llegint aquests relats, ens adonem de la qualitat humana i honradesa d'aquest home que ha dedicat la seva vida a formar i formar-se personalment, com tants d'altres del nostre país i que la Història ha ignorat.

No cal esmentar, els sentiments que ens provoquen aquesta manca d'escrúpols i relats imaginaris, que els botxins fan servir pels seus propis interessos.



Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia en veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.

(traducció de l'original en italià)

Us demano disculpes pels errors ortogràfics que segurament he fet. A la presó no tinc diccionari. Espero que quan jutgeu el meu poema tingueu en compte les circumstàncies. Pare.

***


dissabte, 27 d’octubre de 2018

Marguerite Duras

Arran d'haver vist per primera vegada el film "Hiroshima mon Amour" que van passar per BTV fa uns mesos en la secció "Clàssics sense interrupcions", el guió del qual és de l'escriptora Marguerite Duras, se'm va encendre el llum del desig de tornar a llegir El Amante que des de fa més de 30 anys reposa en la meva biblioteca, el qual el tinc en versió castellana traduït per Anna Maria Moix.


Els anys m'han fet valorar més la relectura d'aquestes obres literàries, que potser en el seu moment eren massa agosarades per les nostres mentalitats, ja que per haver tingut una educació més aviat restrictiva, tot just començàvem a descobrir uns costums diferents dels que sempre havíem cregut que eren els correctes.

No m'estranya l'èxit que va obtenir la Marguerite Duras amb aquesta novel·la l'any 1984 i que va ser guardonada amb el prestigiós Premi Gouncourt. Diuen que sens dubte va ser una narració autobiogràfica en que l'autora expressa amb una intensitat aclaparadora, la relació i el desig d'una noia de quinze anys amb un ric comerciant xinès de vint-i-sis.

Un relat curt de 146 pàgines que ens descriu la vida d'una noia francesa dins una familia ubicada a l'antiga ciutat de Saigon, al delta del Mekong, a l'antiga colònia francesa de Cochinchina, on després del 1975 va ser Vietnam del Sud.

Ens aquests indrets d'Indoxina és on va néixer aquesta escriptora i on va passar la infantesa i joventut, lloc en el qual van haver de subsistir amb moltes dificultats econòmiques després de la mort del seu pare. La inspiració de les seves obres van ser precisament de les vivències adquirides en aquells països asiàtics.

El talent de Marguerite Duras en quan a una literatura excesivament avançada per l'època, és indubtable. En el llibre que ens ocupa, va deixant entreveure les situacions endavant i endarrera amb paragrafs curts sense capítols, inserint narracions en primera persona amb pensaments personals. Penso que la ingenieria literària que ens ofereix, és exquisida. 


 Per casualitat i tafanejant en la Fira del Llibre d'ocasió antic i modern de Barcelona de fa pocs dies, vaig trobar una de les primeres novel·les de Duras, Un dic contra el Pacífic, que va escriure el 1950 ambientada també en la Indoxina natal de l'autora traduïda per la Maria Aurèlia Campmany. Sense pensar-m'ho gens ni mica, me la vaig quedar.

Aquest relat és una novel·la clàssica que va transcorrent d'una manera lineal de començament a final. És interessant conèixer com vivien els colons en aquells indrets. Tot el llibre és la lluita d'una dona per sobreviure amb els seus fills en una natura hostil. L'ambient d'uns indígenes que es multipliquen sense control, i la manca d'escrúpols dels colonitzadors que també escometen contra els seus mateixos compatriotes.

...N'hi havia moltes, de criatures, a la plana. Era una mena de plaga. Pertot arreu h'hi havia, penjats als arbres, a les barreres, sobre els búfals, somniosos, o arrupits a la vora dels tolls, pescant, o enfonsats en el llot buscant els crancs minúsculs dels arrossars. També n'hi havia al riu xipollejant, jugant o nedant. I a la proa dels joncs que baixaven cap al gran mar, cap a les illes verdes del Pacífic, també n'hi havia que somreien, feliços, tancats fins al coll dins de grans cistells de boga, que somreien com ningú és capaç de somriure en aquesta terra....





***

divendres, 19 d’octubre de 2018

Patufet, on ets?

Amb aquest títol s'ha inaugurat una exposició a la sala Cotxeres del Palau Robert dedicada a l'Aureli Capmany (1868-1954), el qual va ser un gran impulsor de nombroses iniciatives culturals i ciutadanes.























El meu pare ens havia parlat moltes vegades de la Revista infantil En Patufet  la qual va ser un dels projectes importants de l'Aureli Capmany, atès que s'hi podien trobar contes, cançons, jocs i temes perquè la mainada tingués accés i pogués anar coneixent les diferents branques de la cultura popular del nostre país.

És bo donar a conèixer que van haver-hi persones polifacètiques i autodidactes, que van impulsar activitats al voltant de la cultura popular, en un moment en que no hi havien altres mitjans. Una manera més d'estimar un país i això és d'agrair i no es poden deixar en l'oblit.


Ara en aquesta exposició que no deixa de ser modesta, però crec que té un gran valor informatiu per a les generacions que a la post-guerra no vam tenir la sort de tenir aquest tipus de publicacions, i ens havíem de conformar amb "Floritas i Capitans Trueno", doncs ens apropa a una persona que va dedicar una vida a l'estudi d'uns costums tradicionals i populars, i ens dóna a conèixer a través de documentació i fotografies, la voluntad d'un destacat folklorista que va posar una llavor que ha anat creixent a través de les noves generacions.
































***

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Vida familiar

Un altre volum d'històries curtes amb les quals he gaudit àmpliament. El ressò que va tenir la seva autora amb el Premi Mercè Rodoreda del 2016, va fer que el seu llibre fós un dels més reconeguts de l'any amb l'impuls d'Omnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana.

Com a jove escriptora la Jenn Díaz ha contribuït plenament a formar part d'aquests nous talents que ens dóna el nostre petit país. Les seves històries capten les relacions familiars, i ens motiva a evidenciar les herències emocionals que hem rebut de generació en generació, sobretot les dones amb les seves inseguretats i incomunicacions. Els temes eternament femenins els quals són explicats en primera persona en forma de monòlegs, pensaments i mirades interiors, la qual cosa fa que la identificació personal sigui encara remarcable.

És un d'aquells llibres que val la pena anar rellegint. El talent de la seva autora, ens anima a pensar que tenim bones llavors literàries, que ens aniran deleitant amb les seves creacions futures.

Al començament d'alguns d'aquests contes, hi han petites cites de dones ben conegudes que han reflexionat sobre les seves vides. Trobem a Carson Mccullers, Natalia Ginzburg, Mercè Rodoreda i Liv Ullmann.


No t'he explicat gairebé res de nou
Moltes d'aquestes coses ja les saps
perquè te les he explicat milers de
vegades. Només volia dir-te com
era jo i què em va passar quan
tenia vint-i-cinc anys

NATALIA GINZBURG

***




dimarts, 2 d’octubre de 2018

Un aire anglès

No hagués conegut a Miquel Berga si no hagués estat per aquesta publicació de selecció d'articles publicats per aquest autor anglòfil, que em van regalar en ocasió del meu Sant el passat juliol, atès que no l'he seguit com a columnista en les seves cròniques del Punt Avui.

Hem d'agrair a Edicions del Periscopi una vegada més que ens hagin posat a les mans, una diferent manera de treure a llum aquests textos periodístics de força qualitat literària, els quals potser els no seguidors de Miquel Berga, no els hauríem descobert.

La barreja d'actualitat del nostre món local amb tradicions anglosaxones, aludint a personatges polítics i intel·lectuals anglesos de totes les èpoques, amb tocs d'ironia i a vegades mordaç, configuren aquest recull d'articles que desperten la memòria cultural pel lector que s'hi submergeix.

Encetant el llibre, diversos intel·lectuals del nostre país dediquen dues pàgines a comentar les lectures periodístiques d'aquest professor universitari de literatura anglesa, així com aspectes de la seva personalitat, el qual ha fet aquestes aportacions periòdiques a diferents mitjans, i que ara ens mostra en aquest recull.

Amb unes paraules preliminars de vuit pàgines, l'autor ens fa una breu biografia dels seus inicis  londinencs on amb només vint anys, va passar el seu primer estiu en l'època de Carnaby Street i l'Speaker's Corner i va descobrir una societat de joves despreocupats amb un peculiar esperit comunal. Les seves posteriors estades estiuenques ja van ser més convencionals. Ha estat vinculat  amb la llengua i la cultura anglosaxona des de llavors fins avui i així ho ha demostrat en les seves facetes literàries i de Professor universitari de la Pompeu Fabra.

Per concloure aquest apunt, voldria fer esment en un detall del llibre en que els articles estan endreçats en un abecedari particular, com un diccionari personal. Un tipus d'organització molt anglòfila sota el meu punt de vista. També voldria destacar l'atractiu i discret disseny de l'edició, tant de la coberta com de l'interior, que com sempre ens té acostumats Edicions del Periscopi. La sanefa de paraigües anglesos de la portada, és força reexida.

Crec que només per amarar-nos de l'indispensable cultura anglosaxona per les relacions socials, ja val la pena de llegir aquests intel·ligents textos del professor Berga.


***


dimecres, 26 de setembre de 2018

Placidesa i qualitat literària

M'agraden els relats curts i per això gairebé sempre en faig una doble llegida amb alguns mesos de diferència, ja que en els volums publicats, a través d'aquests contes, els autors fan un retrat de temàtiques concretes i els lectors hem d'anar digerint-los un a un, reflexionant-hi pausadament en tot el que els escriptors volen transmetre'ns. Per tant s'han de llegir aquestes lectures amb un cert respir, contrariament a les novel·les o els relats autobiogràfics, atès que si aquestes darreres són amenes, el desig d'arribar al final no té aturador.

Jordi Punti aquesta vegada amb el títol d'AIXÒ NO ÉS AMÈRICA, ens fa un retrat d'històries de personatges adults que busquen el seu lloc al món, i ens presenta nou relats molt versemblants, de gent que han superat o no, desamors i contradiccions en la seva evolució com a persona adulta.

En la narració d'aquests contes, trobem tipus de persones extretes de la vida real, amb les quals qualsevol es pot sentir identificat. Gent eclèctica i peculiar però que alguna vegada hem pogut conèixer o coincidir en algun lloc.

Al final d'aquest volum, l'autor ens comenta com van néixer les narracions, algunes de les quals, les més antigues, tenen disset anys, i després de la seva recuperació, algunes d'elles s'han reescrit per fer-les més llegidores, i s'han guanyat el dret de sortir en aquest recull.

També ens diu Jordi Puntí, que la lectura i revisió dels contes l'han fet adonar d'una coindidència no prevista: la música hi juga un paper destacat, que no sempre és merament decoratiu o atmosfèric. Mentre preparava el recull, li va semblar que el títol havia de reflectir aquesta presència constant i es va decidir per Això no és Amèrica, escrita i gravada per David Bowie i Pat Metheny, una cançó que li agrada per la calma que transmet.

La mateixa calma que ens ha transmès, amb la lectura i qualitat de la prosa dels seus contes.

***

dijous, 20 de setembre de 2018

El plaer de narrar

Un any més la Setmana del Llibre en Català a Barcelona, després de l'agost tradicionalment vacacional, ens recorda que el cicle dels esdeveniments literaris torna a començar i ens mou cap a l'aparador d'editors i escriptors que exposen els seus treballs, alguns dels quals acabats de gestar per a l'ocasió, com en la Diada de Sant Jordi o dins les Festes de Nadal. El cuquet comprador torna a moure's i sempre et diu a cau d'orella que hi han algunes novetats interessants, la qual cosa fa que acabis caient en la temptació.

Sergi Pàmies ha estat un dels protagonistes de la Setmana amb el seu recull de contes.

Realment ens ha seduït amb els seus relats. És dificil parlar de les persones que et van concebre, i entenc que s'ha d'haver reflexionat força abans d'emetre conclusions que han esdevingut vitals per la nostra personalitat. Ell sap combinar amb fina ironia i estimació, aquestes narracions amb la seva gran capacitat literària de saber transmetre vivències de la seva pròpia existència, sabent que encara tenim a la nostra memòria col·lectiva uns progenitors que van ser protagonistes de fets importants de la nostra recent Història de la Guerra Civil.

L'Art de portar gavardina, és un art, si, però un art també és el saber construir uns relats emotius amb capacitat de narrar amb plaer i talent unes històries imaginades o viscudes que fan gaudir al lector d'una bona literatura.

..I que quan passi davant d'un aparador, em miraré de cua d'ull i tornaré e constatar el que ja sé. Que encara que m'hi esforci, mai no sabré portar gavardina amb la lleugeresa i l'elegància del pare, de Jorge Semprún i de tots els homes que li agradaven a la mare. [sic]


***

dimarts, 11 de setembre de 2018

Fent memòria



Setge de Barcelona 1713-1714
Vestigis de la ciutat del segle XVIII


Decret de Nova Planta 1716

Dictadura General Primo de Rivera 1923-1930


Dictadura General Franco 1936-1975


300 anys resistint i reivindicant......


....seguim commemorant i persistint...

LLIBERTAT!!
BONA DIADA NACIONAL



***

dilluns, 30 de juliol de 2018

Literatura valenta i reflexiva

Mohsin Hamid és un escriptor pakistanès format a les Universitats americanes de Princeton i Harward, el qual s'ha fet un lloc al món literari actual amb les seves obres d'una gran qualitat narrativa innovadora, les quals han estat traduïdes a més de trenta llengües, entre les quals el català i publicades per Edicions del Periscopi.

En tenia bones referències del volum titulat Sortida a Occident el qual recordo haver-lo adquirit l'any passat en ocasió de la Setmana del Llibre en català, i va ser quan vaig fer-me meu també L'Integrista reticent que em va seduir llegint el comentaris interiors de diversos crítics de Periòdics de referència.

Sortida a Occident és una faula sobre uns migrants que deicideixen deixar el seu país d'origen a través d'unes portes secretes, unes vies d'escapament que els porten a diverses ciutats del món, fent camí cap a l'esperança d'Occident. Els personatges són una parella de joves que tenien les seves vides resoltes en les seves ciutats d'orígen tant a nivell familiar com d'ocupació. Gent dels nostres dies, amb cultures orientals i transversals.

El conflicte bèlic arriba, obligant a la ciutadania a buscar sortides personals per manca de llibertad de moviments, i tancament de les feines sense possibilitat de subsistència. La novela és una història d'amor dels dos joves, on el repte és la lluita per continuar junts.

La reflexió que et porta aquesta novel·la és el retrat del món en moviment constant que ens insta a posar-nos a la pell dels altres, i que mai imagines els camins que sense pretendre-ho la vida pot portar-te.

El fil narratiu queda en suspens de tant en tant i et porta a un altra banda del planeta, on una situació ics esta succeint amb altres persones, recordant una mica la tècnica novelística Murakami, escriptor que va influenciar també a Mohsin Hamid, segons es comenta en la seva biografia.

Ens trobem davant una estructura novelística moderna i valenta, que ens porta als lectors a sortir de construccions literàries obsoletes.

Aquest volum està traduït per Albert Nolla, Master en llengua japonesa el qual coneixem també per haver traduït obres de Murakami i altres escriptors japonesos, al català.



L'integrista reticent va ser seleccionada com una de les millors novel·les de la dècada per The Guardian, on Hamid ens fa una radiografia del món on vivim.

El pròleg de Xavi Ayén com a periodista literari, ens fa un retrat de l'autor i ens comenta que el relat destil·la alguns elements autobiogràfics d'un pakistanés format a universitats nord-americanes. Un pròleg enriquidor que ens aporta la seva visió del que ens vol explicar Hamid sobre les contradiccions dels sentiments que experimenten les persones procedents de la cultura oriental i viuen a cavall entre dos mons.

El protagonista de la novel·la és un brillant jove pakistanès procedent d'aquesta cultura oriental que s'integra a la Nova York dels triomfadors i acaben als grans despatxos de Manhattan. El gir inesperat dels esdeveniments de les Torres Bessones, sacseja la seva vida i l'adaptació dins la societat on s'ha format, comença a trontollar.

La història s'estructura com un abans i un després. A través d'un diàleg fictici amb un enigmàtic interlocutor, es converteix en el narrador de la pròpia història, i anem seguint els passos d'un home que se sent expulsat de la vida occidental i reflexiona sobre els seus orígens, i l'encaix del món on viu.

És una obra brillant que es pot etiquetar com una novel·la de suspens, romàntica, política, com una sàtira o com un thriller,  cadascú com li sembli, com ens diu Xavi Ayén, i estic molt d'acord amb aquesta definició. El lector en gaudeix, així com, reflexiona sobre aquesta globalització que vivim i que a vegades no s'adapta a totes les persones de la mateixa manera.

***