dimarts, 6 de desembre de 2016

Història d'amor amb el Danubi

He descobert Panait Istrati en aquesta petita obra autobiogràfica, que és petita de tamany però gran en humanisme i contingut.

Istrati escriptor romanès que va escriure aquest univers de la seva infantesa en dues llengües, la materna i la francesa, ens presenta uns començaments de la seva vida força complicats. Un nen sommiador amb una vida marcada per la misèria, fill d'un pare contrabandista que mai va conèixer, aconsegueix treballar sense descans en una taverna per ajudar a una mare que amb penes i treballs va tirant endavant.

L'autor evoca a l'altura de 40 anys, dos episodis crucials de la seva adolescència. Ja de jove, dotat d'una gran inteligència, lluita per omplir-se de coneixements lingüístics amb l'ajuda del seu Diccionari Universal a la llum d'una espelma, retallant hores del poc descans cotidià.

Panait Istrati, nascut a Braila una ciutat portuària al delta del Danubi, enamorat de la seva terra i del seu riu explica la seva malenconia de quan treballava sense descans dins la llòbrega taverna, d'aquesta manera:

De l'octubre a l'abril, durant sis mesos de reclusió, només havia vist el meu estimat Danubi un sol cop, per Nadal. I tant que m'agradava, a l'hivern, anar a deixar lliure curs a la meva malenconia sobre la interminable faixa blanca, petrificada pel gel o en revolta titànica amb la seva massa de glaçons!


Aquest llibre l'hem treballat al Club de Lectura, i n'hem tret moltes conclusions, moltes de les quals vaig comentant en aquest apunt. Un estil narratiu per gaudir plenament d'una prosa no exenta de sentit de l'humor, que malgrat les dificultats per sobreviure en una societat precària, el protagonista s'esforça i lluita per millorar la seva vida. 

És un llibre força vigent i actual, atès que trobem aspectes en comú amb la nostra societat actual, on assistim al fet terrible de les migracions i èxodes massius. Una visió esperançadora de superació personal i ens dóna a conèixer la realitat de la Romania natal de l'autor i del comportament de la seva societat a l'inici del segle XX.

Molts paragrafs he subratllat que mereixen ser rellegits, que no deixen indiferent al lector d'una obra que la tenim traduïda a català des de fa un any per l'Anna Casassas, amb la qual varem tenir el privilegi de conversar, ja que fou convidada per parlar-nos d'un autor que la va enamorar arran d'haver llegit "El pescador d'esponges". L'Anna Casassas, és una persona amb una gran empatia i que transmet la il·lusió de la seva feina, la qual ens va fer una gran aportació de la personalitat de l'autor que acabavem de llegir, i no va escatimar ni un minut en compartir més d'una hora de conversa. És com si ens hagués impartit una classe magistral de traducció literària. 

Però la lluita és signe de vitalitat, en qui s'hi aficiona. Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, però creure en alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta. Panait Istrati

***


dijous, 1 de desembre de 2016

Sants Patrons dels oficis

Avui 1 de desembre Sant Eloi, patró dels orfebres. M'ha fet recordar el patrocini que exercien els Sants envers els oficis.

Jo encara vaig gaudir-ne dels festius que es commemorava en el món del treball, el corresponent Patró. La festa ja entrava dins el calendari laboral que el sindicat, aleshores "vertical",  determinava per cada col·lectiu. He estat enumerant els dies de lleure i he comprovat que vaig beneficiar-me'n força vegades d'aquests Sants Patrons:


Santa Apol·lonia, Patrona d'odontòlegs i protèsics, dia 9 de febrer.
Santa Bàrbara, Patrona dels miners, dia 4 de desembre.
Sant Carles, Patró de la Banca, dia 4 de novembre.

També vaig celebrar molt Sant Jordi, pero atès que en els nous calendaris de l'etapa democràtica, ja no ens corresponia com a festiu, me l'agafava com a lliure disposició a compte dels dies d'assumptes propis que teniem assignats.

És curiós que molts d'aquests sants no tenen res a veure amb els oficis als quals protegeixen, i qui sap perquè van ser escollits, però el fet d'haver de venerar un Sant es debia buscar algún que tingués alguna afinitat amb les activitats dels col·lectius de persones que volien la intercessió d'un Patró.

Actualment a nivell laboral no crec que les noves generacions sàpiguen que algún dia s'havía gaudit del patrocini del santoral, ara però, aquests Sants han quedat com a referent de les Festes Majors de pobles i ciutats que popularment els veneren. Ah! i també són recordats a les pastisseries. No ens manquen els dolços del dia que pertoca i que no faltin!



***

dimarts, 29 de novembre de 2016

Best-seller

Es diu que els humans sóm una espècie que sempre ensopeguem amb la mateixa pedra. Puc constatar que és així. En el meu cas és a nivell literari, el deixar-me seduir alguna vegada per novel·les recomanades amb edicions que es multipliquen i que acabes donant-hi un vot de confiança.

Una vegada més m'ha passat amb l'enigmàtica autora "Elena Ferrante". El primer volum d'aquesta sèrie de moda que va començar amb el títol de L'AMIGA GENIAL, amb crítiques extraordinariament positives, fins i tot amb opinions de ser la primera obra italiana mereixedora d'un premi Nobel, i que actualment ja porta quatre volums publicats.

En la setmana del Llibre català, vaig caure en la temptació de comprar el primer volum. Malgrat que tenia el títol apuntat a l'agenda des de la seva sortida al mercat literari, i vaig adquirir la cinquena edició, i potser amb una certa recança havia deixat passar el temps, penso que no anava errada en la meva intuició. La publicitat editorial fa els seus efectes, i no seré jo qui compri la resta de volums.

La novel·la és lleugera i d'una narració simple, i com deia una cronista de la revista digital de cultura "El Núvol" en el seu dia, voreja els límits de la novel·la rosa.

Els fets s'ubiquen en un barri molt humil de la ciutat de Nàpols, he deduït que, al voltant de les dècades 50/60 del segle XX. Dues amigues en edat escolar, amb personalitats molt diferents però que es complementen com imans, depèn de a quin cantó s'ajuntin, a vegades positivament i a vegades negativament.

Un barri tìpic napolità amb personatges pintorescos que ja els coneixíem per mitjà dels films dels grans Federico Fellini, i Vittorio de Sica. Els habitants d'aquest barri, no acostumen a frequentar  el centre de la ciutat de Nàpols, ja que els seus llargs horaris de treball i les seves penúries, no els permeten gaires desplaçaments, per la qual cosa l'aïllament personal és inevitable.

L'argument es va desenvolupant amb històries de vides cotidianes entre famílies que es relacionen entre elles a través dels fills, i amb comportaments adients a l'època, sobretot amb actuacions masculines força masclistes, tant en els grans com en els més joves, sobretot els germans grans envers les germanes més petites.

Una societat marcada pel domini parental, i que influeix en el desenvolupament dels fills supeditats a les necessitats familiars. És en aquest ambient on dues nenes creixen plegades des de l'edat escolar fins a l'adolescència, amb totes les seves preocupacions, desinformacions i relacions amb els nens i nois del sexe contrari.

Aquestes dues noies, són el comú denominador de l'argumentació de la novel·la. Una amistat que suposo, dic suposo, perquè en el primer volum acaba amb l'adolescència, seguirà per tota la vida i amb destinacions ben diferents.

La prosa és senzilla, sense cap element literari que suposi haver de consultar enciclopèdies, fins i tot amb alguna errada de sintaxi i algun error ortogràfic, podrien ser problemes de correcció o també de traducció. En tot cas, no ha merescut la meva aprovació.

No comparteixo les lloances de les crítiques, suposo que el secret que envolta la personalitat de l'escriptora, ha donat lloc a l'allau de vendes d'una obra, que sota el meu criteri, no crec que estigui a l'alçada d'una bona literatura.

L'únic interès argumental del llibre, podria ser la descripció d'una societat napolitana de fa més de cinquanta anys amb totes les seves dificultats per la supervivència.

***


dimecres, 16 de novembre de 2016

Amors complicats

He descobert a Carson McCullers pel llibre que comentaré "La balada del cafè trist".  Ara el tenim traduït al català. En Yannick Garcia ha fet una boníssima feina amb la traducció. El vaig conèixer arran de la lectura del seu llibre de contes "La nostra vida vertical" del qual ja en vaig parlar al blog (vegeu).

Tornant al llibre de referència, a més de la novel·la breu que dóna títol al volum, conté altres contes esplèndids amb petits personatges comuns inoblidables, presentats per una autora que es va convertir en una de les grans revelacions literàries del segle XX de la literatura nord-americana. McCullers va tenir una vida relativament curta (1917-1967) marcada per la malaltia i ens va deixar un llegat també curt, però que el seu do per retratar la sensibilitat íntima del seus personatges, justifica plenament la lectura d'aquesta obra de la qual també en parlava a Catalunya Ràdio, l'escriptor Eduard Màrquez, l'audio del qual enllaço:


Cliqueu aquí

No crec que pugui afegir gran cosa més del que aquest escriptor comenta, només que és un llibre per gaudir-ne plenament.


Acabo amb el preàmbul de l'autora:

[Val a dir d'entrada que l'amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l'amant i l'amat, però són de països diferents. Sovint l'amat només és l'estímul de tot l'amor acumulat que l'amant atresora en silenci des de fa temps. I, en certa manera, això ho sap qualsevol amant. Sent dins l'anima que el seu amor és cosa solitària. Coneix llavors una solitud nova i estranya i aquest coneixemenet és el que li causa patiment. Així que a l'amant només li queda una opció: ha de donar aixopluc dins seu tan bé com pugui a aquest amor; ha de crear tot un món interior de cap i de nou: un món intens i estrany, complet en ell mateix. ]    Carson McCullers


***


dilluns, 14 de novembre de 2016

Superlluna de Novembre

Pensant un lloc per anar a veure l'anunciada superlluna, hem decidit pujar al Putxet, a prop de casa ja que, xino xano, en mitja horeta hem fet el cim. Encara faltava un quart d'hora pel gran esdeveniment. La vista com sempre era esplèndida, la ciutat anava encenent els llums i el mar anava enfosquint-se. Puntuament, a l'hora prevista, a l'horitzó,  una petita taca vermella ha començat a treure el nas.  Ah! gran sorpresa,  una lleugera franja de núvols tapava el cercle vermell i pensavem que després del petit sacrifici de la nostra incursió a les penombres ens quedariem sense veure la superlluna.


Els déus ens han estat propicis. La lluna ha superat els núvols i hem pogut veure-la majestuosa, lluminosa i vermella com mai. Llàstima que els nostres estris per fotografiar-la d'aprop no eren els més apropiats, però amb una mica de retoc he pogut treure'n profit. Res a veure amb l'original que es mostrava realment esplèndida.

El que si m'ha sorprès a la baixada del turó, és veure moltes llumetes de colors emmig de la vegetació del Parc que anaven creuant-se entre les nostres cames d'un costat a l'altre del camí. A caram! eren gossos amb collarets fosforescents, perseguits pels seus amos o bé lligats amb les respectives corretges! Ignorava completament que existissin! Fins i tot una mestressa de gos al meu costat, m'ha dit que, atès que no el treia de nit pels parcs, que tampoc els havia vist mai!  Realment m'han recordat les desaparegudes "cuques de llum" que sortíem a veure els vespres, en la nostra infància.

Imatge manllevada d'Internet

Un dia més anirem a dormir havent après una cosa nova!

Deu-n'hi-do tot el que ha donat de si, una passejada nocturna per veure la superlluna!

***



divendres, 11 de novembre de 2016

El gran pintor de la dona

L'època del modernisme i l'impressionisme en totes les seves vessants, ha estat sempre un dels periodes que més ha despertat el meu interès, i procuro no perdre'm moltes de les exposicions que presenten aquest art, i que es van esdevenint a Barcelona.

Coincidint amb el centenari de l'organització de l'exposició d'art francès que va tenir lloc a la nostra ciutat, en plena Primera Guerra Mundial, que va permetre exposar el quadre emblemàtic de Pierre-Auguste Renoir Bal du Moulin de la Galette, ha pogut tornar després de cent anys, i hem pogut gaudir d'aquesta obra que va ser un clar exemple de la joie de vivre del París de final se segle XIX.


La fundació Mapfre, a la Casa Garriga Nogués, exposa una setantena d'obres de Renoir, inspirades en la figura femenina, que ell admirava tant. A més va ser un cronista del seu temps, es pot apreciar a través de les seves obres, les transformacions socials i les innovacions artístiques que es van desenvolupar des de les darreres dècades del segle XIX fins a les primeres del XX.

Va reproduir sovint la dona en facetes diferents, per això la mostra ha estat nomenada: Renoir entre dones. Està representada com a mare, també sofisticada, culta, model, reflexiva, també lluint el cos amb el nu, i retrats elegants. Diuen els entesos que potser a vegades el pintor presenta interpretacions d'aquest ideal femení, però que malgrat això, no deixa indiferent aquestes figures de bellesa serena i misteriosa.

Reprodueixo algunes de les obres que integren l'exposició:

Gabrielle, mainadera del seu fill
Julie Manet i el gat



















La majoria d'obres exposades, provenen dels museus d'Orsay i de l'Orangerie. La mostra acull també una selecció de pintures provinents d'altres entitats i de col·leccionistes privats.

La mare de Pierre Renoir
(el seu fill de pocs mesos)
Yvonne e Cristine al piano














Aquest ideal femení va anar adaptant-se als diferents estils artístics amb els quals Renoir va experimentar. Va ser un referent per a artistes més joves que van admirar la qualitat del seu treball.


Hi han nus integrats en composicions exquisides. Aquest el trobo especialment sublim.


Un conjunt artístic que ens ajuda a entendre l'entusiasme d'un pintor, envers la personalitat i la figura femenina, i per això els seus coetanis no van dubtar a proclamar-lo "el gran pintor de la dona".


***

dilluns, 7 de novembre de 2016

L'espectacularitat de Minerva

Fer una volta de tant en tant per les comarques del sud de França, et dóna alè per seguir visitant aquestes contrades. La tardor permet gaudir també dels colors de les vinyes que poques vegades se'n parla, però que si encertes el moment, res tenen a envejar al arbres de fulla caduca. Les tonalitats de les vinyes que van de l'ocre, al groc i al vermell potent, amb la verdor encara dels arbres, és d'un espectacle esplèndid.



Aquesta vegada vull comentar la visita del poble de Minerva a l'Aude. Sempre es descobreix algun indret peculiar, i per mí va ser aquest.

Minerva és un poble medieval el qual va ser un dels refugis principals dels càtars i que Simó de Montfort en el segle XIII, principal protagonista de la creuada contra aquest col·lectiu, va preparar l'ofensiva també contra Minerva. L'assetjament va durar setmanes catapultant les muralles que protegien el poble ubicat damunt les espectaculars roques calcàries. Un dels l'objectius principals va ser també la destrucció dels pous d'aigua que nodrien la població. La creuada anava guanyant i les fogueres van cremar també a la població càtar supervivent.


Varem visitar el preciós indret on han recreat una catapulta.

La passejada per Minerva va resultar molt positiva. Imagino que a l'estiu els seus carrerons medievals s'omplen de turisme, no era així en aquestes dates, per la qual cosa va ser doblement satisfatoria la seva visita.

Hi ha diverses especulacions sobre el topònim Minerva, segons ens va dir la guia, és possible que no vingui de la deesa romana, i la seva arrel sigui d'origen celta que expressa una situació geogràfica que vol dir "roca".





















Totes aquestes fotografies, il·lustren la notorietat del bonic indret, que sens dubte mereix ser visitat.




















***

dijous, 13 d’octubre de 2016

Itinerari personal

No m'agrada massa parlar de "memòries" i per això he aplicat com a títol la manera com descriu l'autor del llibre, en Jordi Puig i Martín, sociòleg i músic : "recull d'un itinerari personal" d'un home savi i conseqüent que és el Pare Joan Botam.

El Pare Botam és un home que acaba de cumplir els noranta anys de vida. Ha estat sempre un activista pacifista, pioner de l'ecumenisme i promotor del diàleg interreligiós. Manté una serenitat i una bonhomia que parlar amb ell, el diàleg es fa curt i transmet aquell alleujament que a vegades necessitem per aclarir les nostres boires cotidianes.

Va desenvolupar un important paper en la "Caputxinada", de la qual s'ha commemorat enguany els 50 anys, i ens explica també fil per randa el desenvolupament d'aquells fets, que amb la seva peculiar manera d'esquivar les escomeses del règim, com a lluitador antifranquista, va poder sortir-ne personalment il·lès.

El recull de la seva trajectòria que descriu el llibre, comença amb un retrat de la seva infantesa al seu poble natal de Les Borges Blanques, per això també és conegut encara per molts, pel seu nom religiós Fra. Salvador de les Borges. Les seves trapelleries i malifetes com a nen de poble, ens les comenta, amb una gran dosi de picardia, i que deu-n´hi-do com a vegades es comportava!

La duresa de la guerra també va marcar part de la seva vida infantil tant com la post-guerra amb l'entrada dels nacionals. La descripció que va fent, també ens dóna llum a les experiències que van haver de soportar la gent del nostre país.

A partir del moment dels descobriment de la fe, la seva vida va donar un tomb i va haver de lluitar també amb la oposició paterna, que li anava posant pals a les rodes.

La seva tossuderia va guanyar, i va aconseguir seguir el camí que s'havia marcat, amb una formació de diversos anys, passant per Arenys de Mar, Salamanca, Roma, Baviera, en institucions dedicades a l'ecumenisme, acompanyant a rutes internacionals de Pax Christi l'any 1956 com a Consiliari i promotor, d'entre les seves activitats, i finalment va retornar al servei de la seva Comunitat, no deixant de promoure l'ecumenisme per mitjà de diàleg, entre les diverses religions.

Home de ment oberta i dotat d'una gran intel·ligència, el qual ha fet de la seva vida un compromís per la cultura, el diàleg i el país. Un exemple de persona sàvia i senzilla que ens fa pensar i reflexionar, cada vegada que escoltem les seves paraules.




***

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Tardor teatral

Tardor i Teatre, dues paraules unides les quals m'evoquen que encetem una nova temporada, després de la letàrgia estiuenca que sembla ja llunyana, per tornar a les manifestacions culturals que l'estació daurada ens proposa.

Aquest cap de setmana hem obert la veda teatral amb dues obres força diferents. La primera podriem titllar-la de clàssica amb matisos de renovació escènica, i la segona, és més aviat un espectacle teatral fruit dels dramaturgs iniciats a la Sala Beckett, i que han estat ben acollits com a teatre independent.



El Padre ha estat una bona manera de començar. No havia vist mai actuar en teatre a l'actor Héctor Alterio, i tenia força interès en aquesta obra, atès les bones referències obtingudes i també de que fós una obra del jove dramaturg francès Florian Zeller. Actualment estic gaudint molt amb autors francesos i crec que és una cultura que no deixa de tenir un pes específic pel conreu de la nostra ment.

Malgrat ser un  tema espinós ja que la pèrdua de la realitat degut a la vellesa, es cada vegada més realista, la farsa teatral està molt ben lograda amb situacions força ambigües, contradictòries, amb personatges cambiants i duplicats, que en cap moment ridiculitza el fons de la qüestió.

Es barreja el drama, la comedia, també el thriller, donant llibertat absoluta a l'espectador per pensar el significat de les situacions que l'autor ens presenta. Tot un repte teatral.

És una obra escrita per un actor i Hector Alterio, que ratlla ja la norantena, en fa un bon treball, acompanyat per cinc actors de la Companyia que el van acollint a cada acte, els quals, conjuntament,  aconsegueixen un resultat d'una posada en escena molt digna que té un final que encara que és realista no deixa de ser dolorós.


***

L'última nit del món un espectacle de Llàtzer Garcia el qual està inspirat en escriptors d'històries curtes i ciència ficció com Matheson i Bradbury.

L'autor que com he dit, iniciat a l'Obrador de la sala Beckhett, ens presenta tres històries. Inclouen fantasia, somnis impossibles, ciencia ficció i reptes personals.

La Sala FlyHard al barri de Sants, de reduïdes dimensions, acull aquesta Companyia d'actors els quals fan un treball esplèndid, d'un complicat espectacle. Al tenir els actors "a tocar" i que a vegades has d'encongir les cames a primera fila per deixar pas lliure a l'actuació, l'espectador es troba dins mateix dels problemes dels personatges.


Potser vaig trobar que el text, malgrat la intenció d'una suposada ciència-ficció, et mostra massa una realitat cotidiana, no fictícia, els resultats del qual al meu criteri, els considero una mica eixuts sense massa moments generosos per distendre una mica a l'espectador.

Repeteixo el treball excel·lent dels actors. Un treball coral, brillant, gent nova sorgida d'aquest reguitzell d'actors que tenim al nostre país i que ens dóna moltes satisfaccions. Molt distints dels nous actors comparses de l'obra de El Padre.  Crec que el nostre teatre encara marca diferències.


***



dilluns, 12 de setembre de 2016

La muntanya de l'Ànima

No hi ha com l'interval estival, per dedicar-se amb més aprofundiment a la lectura de certs relats que mereixen més atenció de la que habitualment hi podem dedicar en l'espai cotidià. Això és el que m'ha passat amb la novel·la que comento i que fa més de deu anys que ja havia llegit.

Després d'assistir a l'exposició Dinastia Ming de CaixaForum vaig recordar la lectura de La Muntanya de l'Ànima i de com m'havia agradat. A la biblioteca familiar, ha reposat el llibre durant molt de temps, i vaig decidir revifar-lo i que em fes companyia aquest estiu.

Si aleshores em va agradar, ara ho ha estat en grau superlatiu. No sempre es pot dir d'un llibre escrit fa gairebé trenta anys. Potser actualment la meva visió lectora també ha canviat, però aquesta literatura oriental que llavors considerava una manera exòtica d'escriure, ara he comprovat la gran qualitat d'un autor com Gao Xingjian que va ser Premi Nobel 2000 i crec que molts dels escriptors orientals actuals, han begut de la seva forma d'expressió. La seva personalitat és considerada com un artista del Renaixement que vol abraçar l'art en les diferents disciplines: dramatúrgia, pintura, i literatura en totes les seves vessants.

La novel·la integra tots els gèneres de la literatura, trets autobiogràfics, narració picaresca, reflex crític de la realitat, lirisme i poesia. Les faules que surten i les creences ancestrals d'una Xina mil·lenaria, ens dónen a conèixer els aspectes d'una societat que ha sofert diverses metamorfosis culturals.

El viatge del protagonista urbanita a la recerca de "La Muntanya de l'Ànima" que no és més que anar a la recerca dels seus orígens i el retrobament amb ell mateix, a través de pobles i llogarets, parlant amb desconeguts i compartint experiències, et fa entrar en una gènesi oriental que havia existit a nivell de saviesa i puresa,  i ens retrata profundament una Xina a través de la seva història, del seu art i de la seva filosofia.

Cada capítol és una estratègia de l'autor. No és una història lineal, el camí emprès pel protagonista va seguint però amb capìtols intermedis en els quals hi entra la filosofia, la poesia visual, els contes, el pensament personal, algunes realitats virtuals, metàfores etc. A més, exposa situacions límits que no saps si arribaran a resoldre's d'una manera coherent, sempre exercint com a teló de fons, la metàfora.

Un text que sedueix i que només un literat com Gao Xingjian podia reflectir. No en va, va ser envoltat de polèmica per les seves propostes innovadores i acusat de no reflectir la "realitat socialista".

El llibre va ser començat el 1982 i el va acabar  el 1987 a París. L'any 1989, després dels fets de la plaça Tian An Men, la seva obra va ser prohibida a la Xina i li van embargar l'apartament de Pekin, de manera que va adquirir l'estatut de refugiat polític a França.

Pintures de Gao Xingjian


Le vol de nuit - Portada del llibre



















***

[Continues pujant les muntanyes. I cada vegada que t'acostes al cim, extenuat, penses que és l'últim cop. I quan hi arribes, un cop la teva exitació s'ha calmat una mica, restes insatisfet. Com més es dissipa la fatiga, més creix la insatisfacció, contemples la serralada que ondula fins a perdre's de vista i el desig d'escalar torna a guanyar-te. Les muntanyes que ja has pujat ja no presenten cap mena d'interès, però estas convençut que més enllà s'amaguen noves curiositats l'existència de les quals ignores encara. Però quan arribes al cim, no descobreixes cap d'aquestes meravelles, només el vent solitari]

diumenge, 11 de setembre de 2016

11 de setembre de 2016




FELIÇ DIADA !!














***