Compàs d'espera (II)

Ha tornat diverses vegades. Avui diumenge l'hem vist al matí. Li agrada el pinso i se'l veu rodanxó. L'hem filmat i el veiem content.

Els pardals entorn meu saltaven i reien

amb pensaments que no puc dir,

però al mes petit moviment que feien

sabrieu el plaer de llur fremir.

"Versos de primavera primerenca"

W.Wordsworth

***

Compàs d'espera

Sempre m'han agradat els ocells. El pit-roig és el meu predilecte per ser un ocell molt proper als humans quan el trobes a la muntanya, el qual t'acompanya a vegades quan fas camí entre boscos.

Darrerament he tingut una visita gairebé diaria al balcó. L'he vist al matí i diverses tardes quan el sol comença a davallar. No vaig dubtar en proveir-lo d'una mica d'aliment, ja que picotejava entre els testos emmig de les fulles de les plantes. Vaig poder fotografiar-lo. L'ocell era per mi desconegut i he intentat esbrinar per mitjà del Google a veure si trobava alguna imatge d'algún de semblant i n'he trobat una que me'l recorda molt. El tallarol capnegre.

Ara fa un parell de dies que no vé. Em sap greu, ja que m'havia acostumat a la seva presència. Penso a on estarà i si té el refugi a prop. Seguiré esperant com una enamorada al seu estimat.

***

Esmorzar de "feina" a Wannsee

 Ens recorda el Diari ARA que ahir va fer setanta anys que es va produir un "esmorzar de feina" per coordinar i deixar per escrit l'extermini jueu per part de la cúpula nazi.

Thomas Bernhard va viure 58 anys i va ser un personatge polifacètic. A partir dels 30 anys, amb fervor exclusiu, va optar per novel·lista i dramaturg. Les seves vivències adolescents de les crueltats d'aquest nazisme, les va deixar escrites en diversos volums en una autobiografia que va començar a escriure amb les experiències escolars viscudes en un internat de Salzburg, i amb una crítica ferotge a la hipocresia social d'aquella ciutat. El títol d'aquest primer llibre és L'origen, el qual hem llegit aquest mes al Club de Lectura, i com és habitual, posarem en comú en la propera trobada.

Aquest escriptor, testimoni presencial d'una època compulsiva i amb una infantesa desestructurada, ens mostra com esdeveniments tant cruels com una guerra, i una familia inusual, deixen petjada en la seva persona, convertint-lo en un ser solitari i reclòs. En aquest llibre ens narra la seva infància i juventud amb una prosa reiterativa i difícil de pair per la seva repetició de paraules, sense gaires sinònims, simulant pensaments reincidents una i altra vegada, obviant els punts i a part i també  sense paragrafs. En resum, és un relat difícil, molt dur i d'una gran cruesa, d'un adolescent immers en un món inhumà i una ciutat que li produeix asfixia com un mur infranquejable.

Contrariament a aquesta narració en primera persona, que com he dit, és d'una gran duresa, poso de manifest un altre llibre també llegit recentment, que coincideix amb el desgraciat tema que ens ocupa, dedicat a les víctimes del camp d'Auschwitz, escrit amb una deliciosa prosa i gran sensibilitat.
Maria Àngels Anglada, en la seva obra El violí d'Auschwitz ens descriu com un luthier reclòs al camp d'extermini, amaga als nazis el seu ofici. Al ser descobert pel comandant del camp se sotmet a la prova de fabricar un violí que tingui un so perfecte. Aquest objectiu ajuda al luthier a sobreviure aquell infern.

Diferents autors, diferents maneres d'escriure, diferents nacionalitats, però ambdós escriptors com tants d'altres, ens mostren l'horror de les persones que van haver de viure aquest episodi negre de la nostra recent història europea i que ara fa setanta anys d'aquell esmorzar en una mansió a la vora del llac Wannsee a prop de Berlín per decidir la "solució final".

Wannsee

***

Aprovats i Suspesos

Saben que poden fer mal, que jugar amb la llengua no es pot fer, i que això no té res a veure en reinvidicar drets laborals, però malauradament sempre hi han petits grups que volen fer originalitats sense pensar en les conseqüències que determinades actituds poden repercutir en un país molt ferit per aques tipus d'armes que disparen continuament. Les respostes no s'han fet esperar, mitjans de comunicació i xarxes socials n'han fet ressò. Els seus mateixos companys ja s'han desmarcat, i el "poble" ja havíem tornat a recordar aquells uniformes de color gris tant poc estimats. Crec que aquest grup, no ha sabut progressar adequadament i no es mereix la diplomatura del seu càrrec.

Diferent és l'actitud del valorat entrenador del primer equip del Barça. Ell si que sap estar en tot moment al lloc que li pertoca. Les seves respostes les transmet en la llengua que se li pregunta. No té cap problema per fer-se entendre en la seva pròpia llengua en les seves reinvidicacions en les rodes de premsa, i també en la seva llengua ofereix el seu millor guardó al seu íntim company en una plataforma internacional. Ell si que ha sabut progressar adequadament i es mereix el Diploma d'Honor.

¿Quan ens podrem "normalitzar"?

***

Descobrint Trevor

Seguint recomanacions d'experts llibreters blogaires, vaig demanar als Reis alguns llibres, dels quals aquests van triar-ne un parell. El primer no ha trigat gaire en ser "devorat" en poquets dies. Faig cadena a través d'aquesta finestra per seguir transmetent aquesta recomanació.

Es una d'aquelles novel·les que el que importa és la prosa, d'una sensibilitat extrema i que com un fotògraf de la vida que passa, William Trevor et va mostrant un lloc, un país i un moment històric. Uns personatges cotidians amb els seus problemes, les seves pors, els seus sentiments i la seva manera de viure. Emocions contingudes de la catòlica Irlanda del segle passat. No s'ha de fer cas del senzill títol, no és un relat amb el clàssic "happy end", l'autor no aclareix el final, que no és final fins al darrer moment, però no és de l'argument del que el lector s'impregna, és de la bellesa de les paraules que van lliscant i els detalls que es manifesten a través de les seves dues-centes pàgines i escaig del volum.

El tema s'ubica en una petita població d'Irlanda durant un estiu dels anys cinquantes, no repeteixo l'argument que he enllaçat al principi en la pàgina de la llibretera de capçalera com diu la Su.

L'excel·lència literària de Trevor ha estat comparada amb el seu compatriota James Joyce.

La crítica ha dit que és una indubtable obra mestra. No tinc cap motiu per contradir-ho.

***

Boires de gener

San Marino

Igual que les boires anticiclòniques quan s'esvaeixen, vas veient recuperar la teva llibertat personal a mesura que passen els dies i les hores. Després de tres setmanes d'immobilitat parcial, malgrat encara la necessitat de dependència, i gràcies a uns exercicis domèstics recomanats per l'expert, aquesta necessitat va minvant i la capacitat de reacció va sorgint sortosament dia a dia.

En aquests moments penses en la maquinaria del nostre cos. El cervell ajuda un noranta per cent. Les ganes de tornar a la cotidianitat fa que els ànims no decaiguin i també la superació personal de tornar a l'autonomia diaria. Penses amb la vulnerabilitat a que estem exposats els humans d'un dia a l'altre. Dies de reflexions, lectures, passejos curts i companyia, sobretot companyia. Ja falta menys!

l'Emilia Romagna

***

EPIFANIA

Els Reis van venint, ja estant passant pel desert de Tunísia, venen com cada any carregats d'il·lusions per repartir-les entre grans i petits. Enguany els grans han escrit cartes demanant estabilitat, força i paciència pels temps difícils que s'acosten i que malauradament poden ser llargs i costosos a tot nivell. Els petits, sortosament, no són conscients dels sacrificis paterns per aconseguir tirar endavant la família, i omplen les seves cartes de mil i una peticions de joguines que a vegades en prou feines els Reis poden correspondre.

Els camells descansen, el camí és llarg, els Reis tenen molta feina no només en una Nit, en l'any que encetem, no tindran gaire temps per descansar, però ara toca fer-ho per donar esperances i vetllar perquè la seva màgia no es volatilitzi com una alquimia medieval.

Arriba la Nit Màgica. Sota les flaçades tots esperem la Llum que il·luminarà el nostre camí, segur que la tindrem, els Reis s'ho han proposat i nosaltres la seguirem per aquests indrets tortuosos que ens portarà  i que farà que hagim d'apendre constantment a defugir les adversitats amb les quals haurem de lluitar.

QUE TINGUEU TOTS UNA BONA DIADA DE REIS

***

Brindis pel 2012

Desprès de descobrir que la cancó de moda durant el periode de l'any en el qual vaig néixer va ser Rum and COCA-COLA, cantada per les Andrew's sister, vaig navegar a través del nostre mar global del pare Google, buscant referències diverses i vaig trobar una curiositat que deia que aquest hit va ser censurat a la BBC per publicitat no contractada i van haver de canviar alguns versos de la lletra a més del títol inicial. La nova versió es va dir: Rum and Limonade. És curiós també, que la meva mare m'havia explicat que mai li havia agradat la Coca-Cola i en canvi durant l'embraç n'havia begut força com un desig, i contrariament al que diuen, no vaig néixer amb cap marca al cos en forma d'ampolla, ni he tingut mai la cintura estreta de l'envas d'aquest refresc, tampoc mai m'ha seduït especialment el seu sabor.
 

Mireu que us dic, a on hi hagi un bon cava català per donar la benvinguda a l'any NOU, ja es poden retirar totes les COCA-COLES del món!!

 

MOLT BON ANY 2012!!

***

Bona sort dins la mala sort

Això em va dir el traumatòleg en la meva primera visita d'ahir, després de sis dies d'haver tingut el brac dret immobilitzat per fractura de l'húmer, arran d'una caiguda per mi força dolorosa per culpa d'un paviment en mal estat típic de les voreres de la nostra ciutat. No tinc data de guariment, tot depèn de l'evolució del meu osset, això sí, sembla que la bona sort és que de moment no es veuen afectades les articulacions.

Es parla de solidaritat, però dóno fe de que n'hi ha. En moments així és quan la trobes en la gent que t'envolta. Veïns i familia s'han esmerçat en fer-me la vida més fàcil. Fer les coses amb una ma és complicat, malgrat que l'altra pot sortir de l'amagatall i ajuda a la seva companya en algunes ocasions.

Acabo l'any vell d'una manera força peculiar, també començaré el nou de la mateixa manera, però això et fa descobrir que d'un dia per l'altra et canvia la vida, i que aquesta quan estem bé no sabem valorar-la com es mereix. Amb tot crec que he tingut sort, ni el cos ni les cames han sortit perjudicats, i puc escriure a l'ordinador, i fer anar el ratolí a l'altra banda, i fer el brou de Nadal, ah però, el llàpis ni veure'l, impossible d'escriure un mot en un paper!

Desitjo que la recuperació, malgrat sigui lenta, em vagi bé. És la primera vegada que em trenco, i espero sigui la darrera!

FELIÇ NIT DE NADAL!

***

Artesania de Nadal

Aquesta felicitació és la que he confeccionat enguany per enviar a la familia i amistats. Vaig trobar una plantilla en l'aplicació de mail que tinc en el MAC, i vaig veure que podia incloure textos i també fotografies personals fetes per nosaltres per qualsevol motiu.

En època nadalenca, sempre m'havia agradat ja desde, molt jove, confeccionar les meves pròpies felicitacions i em passava dies preparant cartolines, retallant motius, buscant textos, i feia una espècie de collage per enviar-les a tothom. Una feinada artesanal! ja que eren fetes una a una. També tenia la habilitat d'escriure en lletra gòtica, i una a una també les escrivia amb ploma i tinta. Aquesta habilitat  vaig haver de posar-la en pràctica a l'escola primària, durant alguns anys ja que per final de curs, tenia el privilegi de realitzar el diplomes dels companys guardonats, a mi em feia molta il·lusió i a la Direcció de l'escola encara més.

Actualment amb les noves tecnologies tot és més fàcil. Qualsevol plantilla et dóna l'oportunitat de personalitzar les teves produccions. Les manualitats s'han traduït a utilitzar altres mecanismes. Els que som de la generació del llapis i paper i hem pogut conèixer aquests mitjans, també gaudim experimentant altres maneres de fer les coses. Tot un avantatge!

Amb tot, acabo per desitjar a tots els que passeu pel meu blog, unes BONES FESTES!

***

Passió per la pintura

Hem deixat passar uns dies amb la setmana de "ponts" inclosa, per atansar-nos a Caixaforum i deixar-nos absorbir per aquests pintors que van ser rebutjats fa 150 anys pel Saló de París i les seves obres exposades al Saló de Refusés.

Aquests Mestres de la Pintura i grans creadors artístics, van ser avançats en la seva època i van haver de sofrir moltes penúries per les seves idees massa agosarades. Les seves obres han estat ben considerades amb el pas del temps, i exhibides com es mereixen. Quan més les contemples, més ganes de tornar a recrear-t'hi tens. Sempre s'hi descobreixen detalls nous, colors nous i descripcions noves. Monet contemplant la natura va dir: "No es pot expressar, tota la varietat de colors que ens ofereix la natura, amb els pobres colors de que disposem".

Oques a la riera, 1874

El col·leccionista Sterling Clark va adquirir una extraordinaria col·lecció d'obres d'aquests revolucionaris pictòrics las quals podem ara contemplar en l'exposició que Caixaforum mostra aquests dies a la seva seu de Barcelona. Clark, atret per l'us del color de la sensualitat femenina d'aquesta pintura de Auguste Renoir, el 1916 va adquirir aquesta obra:

Marie-Thérèse Durand-Ruel cosint, 1882

Renoir va ser la passió de Clark,
una mostra la tenim amb aquesta
natura morta:

noia adormida

Les cebes

i amb aquesta instantània figurativa:

De la col·lecció Clark exposades, hi havien obres de Gérôme, una de les quals em va seduir particularment per diverses raons:

L'escenari és en el Palau de Topkapi a Istanbul, però els personatges són fruit de la seva imaginació, ja que sembla que encantadors de serps, precisament en aquell indret no n'hi havien.

L'encantador de serps

Detall del mosaic de la paret

Aquestes fotografies són meves, captades l'any 2009 en la nostra visita al Palau de Topkapi.

La sala sembla la mateixa! La recordo perfectament!


 

De Paul Gauguin també hem vist:

Noia cristiana bretona -1894

Un parell de pintures exposades de Giovanni Boldini,  pintor italià de ben entrat ja al segle XIX, una de les quals reprodueixo per haver-me agradat especialment pels seus detalls i espontaneïtat: 

Creuant el carrer

Sterling Clark va convertir la seva passió personal en un  patrimoni col·lectiu. El 1955, va crear el seu propi museu a Williamstown, a l'estat de Massachusetts, que actualment és un centre de referència per als amants de la pintura, amb sales d'exposicions i un centre de recerca i ensenyament superior.

En l'exposició s'hi projecta un vídeo del Museu, actualment Institut, ubicat en un indret força acollidor.

***