dissabte, 16 de febrer de 2019

La Tendresa

Un cuidat espectacle teatral ens ha ofert el Poliorama. Una comèdia escrita per un dramaturg, el qual desconeixia i que ens ha fet passar una bona estona.

Alfredo Sanzol, autor i director de l'obra, és nascut a Madrid amb una trajectòria important, i guardonat amb Premis i nominacions teatrals força dignes d'una persona diriem, de joves fornades.

La Tendresa ha estat traduïda al català per Joan Lluís Bozzo i ens presenta una comèdia inspirada en les comèdies de Shakespeare, amb un llenguatge metafòric del segle XVI, i amb influències d'aquelles obres sorolloses i esbojarrades que, malgrat semblar només un "divertimento", tenen el seu sentit alliçonador d'uns comportaments arriscats.

En paraules del seu autor: L'espectacle s'anomena La Tendresa, perquè parla de la força i de la valentia que cal per expressar l'amor. Una societat sense tendresa, d'altra banda, és una societat en guerra. Per això, si no ets tendre, per molt que li diguis a algú que l'estimes, t'arrisques a sentir que et digui: "No es nota".

Alfredo Sanzol també ens planteja un petit joc dins el text de l'obra, ja que en els diàlegs es poden sentir els títols de les catorze comèdies de Shakespeare, que els actors van declamant durant l'espectacle. Una curiositat afegida, que mentre el públic anava deixant la sala un cop finalitzat l'espectacle, anaves sentint els comentaris de la gent, enumerant aquests títols descoberts durant la representació.

L'austeritat de la posada en escena, només amb una cortina on els actors entren i surten sense pausa, només escenificant les situacions amb una gran gestualitat,  és on es veu un treball de bons actors ben dirigits i que només amb la seva presència, el públic identifica perfectament cada situació representada.

També el segell de Dagoll Dagom el trobem en un parell de petits moments musicals, de dues cançons corals, que ens ofereixen aquests actors polivalents de la nostra escena catalana.

Un bon vespre teatral!

***




diumenge, 3 de febrer de 2019

París a Parés

 Les matinals dels diumenges d'hivern, la ciutat està tranquila i més al centre històric, atès que només romanen obertes aquelles botigues dedicades al turisme i que amb prou feines el públic foraster s'hi atansa. Abans de migdia, només trobem parelles i alguns grups que visiten els barris i els edificis d'interès, és aleshores quan els ciutadans ens sentim més còmodes per fer les nostres pròpies passejades i visites culturals.

Un espai en el qual un se sent com en un refugi, és a la Sala Parés al bell mig del carrer Petritxol. És d'aquells llocs privilegiats, que recorda els vincles d'aquells artistes que marxaven a París a finals del segle XIX en busca d'inspiració pictòrica, i que exposaven a la Sala les obres executades per donar a conèixer al públic barceloní la seva evolució artística.


Durant uns mesos s'han exhibit algunes d'aquestes obres que amb el títol "París a Parés" la galeria ha volgut remarcar la importància en la introducció de modernitat pictòrica en alguna de les seves etapes i els seus artistes històrics més habituals.




En aquest recorregut, he fotografiat algunes de les pintures que m'han semblat subjectivament boniques i rellevants.




Com ens diu el comissariat de la exposició: Es tracta d'un recorregut, el relat del qual es construeix amb una selecció de casos paradigmàtics, des dels realistes i la pintura anecdotista, passant per l'art quasi experiencial de la bohèmia de Montmatre, l'avantguarda d'entreguerres i el retorn a la figuració de caràcter tradicional. En tots els casos, els catalans juguen à la recherche de la Ville Lumière.




I per tancar aquest apunt, un dibuix de Pere Pruna que m'ha semblat d'una sensual exquisidesa.





***

dissabte, 2 de febrer de 2019

Matisse Prints

La galeria Marlborough de Barcelona exposa una selecció de vint obres d'aquest artista, que abarcan mig segle de les seves creacions de gravats, litografies i aiguaforts.

L'any 2013 la mateixa galeria de Nova York va exposar una mostra de vuitanta d'aquestes obres, però a Barcelona l'exhibició és molt més modesta, malgrat tot, es pot apreciar el treball de Matisse en aquestes obres gràfiques sobre temes de retrats, i com les línies del dibuix semblen ser espontànies per la seva fluidesa lineal.

L'obra de Matisse com a pintor destaca pels seus colors i formes de la figura humana. El moviment fauvinista que va impulsar, es negava a ser la mera imitació de la naturalesa, com va dir en una de les seves notes:

"El que més m'interessa no són les natures mortes ni els paisatges, sinó la figura humana" 
Henri Matisse, 1908


"La Danse" (reproducció del mural de la Barnes Fondation)

La singularitat d'aquesta exposició és precisament els gravats que duia a terme en el seu propi estudi, a diferència d'altres grans artistes, els quals depenien d'una estreta relació amb els gravadors però en els seus tallers.

És interessant aquesta exposició individual, malgrat les poques obres exhibides, per conèixer una més de les facetes d'aquest pintor, el qual va practicar diverses tècniques a més d'il·lustrar importants obres literàries franceses.


***

divendres, 25 de gener de 2019

Joan-Lluís Lluís

Conèixer personalment a aquest escriptor i poder intercanviar impressions sobre llengua, política, i evidentment literatura, ha estat un dels millors plaers per començar l'any.

Amb el grup d'enguany del Club de Lectura, hem tingut aquest privilegi. Ja va ser gratificant la posada en comú de la novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, la setmana abans de la trobada amb l'escriptor, i per descomptat conversar amb una persona que està compromesa amb la llengua des de la seva joventut, a més de lluitar per les seves arrels culturals dins un país que la marginació del català ha estat viscuda sempre amb evidents dificultats, va empatitzar doblement tant com escriptor com militant, amb les persones que en grup reduït, vam tenir aquesta reciprocitat de lector-escriptor.

Arran de l'argument de la novel·la, els camins de la conversa van enfilar-se cap a la política, la qual cosa Joan-Lluís ens va mostrar obertament els seus sentiments envers la situació catalana, i va fer història de com els catalans del nord han viscut sempre la situació política d'una República centralista, que no ha comptat mai gaire amb les minories linguïstiques del propi país, obligant a una escolarització de l'idioma oficial i menystenint les diverses parles de les regions. Va fer l'observació que, algunes "repúbliques" no són sempre com la gran solució dels problemes culturals.

A més d'aquesta interessant xerrada, vam parlar de la novel·la que era el motiu principal que ens havia d'ocupar, i que com he dit, el grup ja havíem debatut el tema la setmana anterior. Val a dir que la gestació de la narració, és sempre atractiva pels lectors, i ens generen sempre molta curiositat el poder conversar amb els escriptors.

Per qui encara no hagi llegit el llibre diré que a més de ser un atractiu literari a nivell narratiu, l'utilització de frases i diàlegs del català de la Catalunya Nord, combinades amb la redacció del llibre en el català oficial del Principat, és un estímul afegit per fer més versemblant l'epopeia, la qual és per descomptat una ucronia que fa que, algunes vegades s'hagin de consultar els fets veritables de la nostra recent història europea.

No desvetllaré massa la part argumental, atès que no m'agrada fer d'espòiler, doncs quan faig recerca informativa sobre opinions o crítica de llibres, sempre em trobo amb explicacions que, fil per randa t'obliguen a llegir gairebé tota la trama novel·lística i és llavors quan penso: calia?. Només diré que el que representa és un anti-heroi, humil i introvertit i que per circumstàncies de la vida, es troba en un món desconegut que parla la seva mateixa llengua, involucrat en una guerra i uns personatges que n'hi ha per sucar-hi pa. Una trama amb força creativitat personal i digna d'haver merescut el Premi Sant Jordi 2017.

Aprofito per parlar també d'un altra narració de Joan-Lluís Lluís, EL DIA DE L'ÓS que va meréixer el guardó del Premi Crexells 2004. En ocasió de la lectura anterior, la vaig rellegir. És una original novel·la sobre una llegenda d'un poble del Pirineu, on després de segles d'absència torna l'ós i trasbalsa tot el poble.
(la festivitat continua celebrant-se anualment el mes de febrer a Prats de Molló)

Evidentment la faula té un rerafons polític envers la presència francesa a la Catalunya Nord. També és un goig endinsar-se en la seva prosa.

(apunt previ del relat) 
"Hi havia un temps en què la ignorància
enfortia la nostra innocencia hi havia un 
temps en que tots pensàvem que no ens
podíem equivocar"

LOU REED, The Calm Before the Storm




***




dissabte, 12 de gener de 2019

Any Nou 2019 i caramells

Ja portem gairebé mig mes de l'any 2019 amb dies de fred i caramells de glaç.

Costa tornar a les velles rutines després de Nadal i trobades familiars. Enguany hem tornat a fer un viatget de final d'any, en el qual vam tenir la sort de gaudir d'un temps anticiclònic potser irrepetible. L'any passat varem fer el primer de la nostra vida per aquestes dates, el qual va resultar molt reexit i per això vam repetir aquesta sortida amb el grup habitual d'amics de viatges que hem coincidit moltes vegades. La programació cultural que sempre amb bon criteri ens ofereix el Grup, ens ha animat a trencar la rutina i a celebrar una vegada més el canvi d'any amb els amics i amigues viatgeres, que ens ofereixen bona companyia.

La ruta dels Templers portuguesos ha estat la destinació d'enguany, la crònica de la qual, molt ben detallada, com sempre en el SorroBloc (végeu). Agraeixo a en Salvador aquesta aportació que fa en el seu bloc, que amb cura i dedicació deixa petja de les nostres escapades, aprofitant que encara tenim bona salut i curiositat per trepitjar nous indrets, això si, actualment no massa llunyans però igualment interessants.

Anirem seguint amb aquestes aportacions, que tot sigui dit, actualment són més espaiades, atès que amb les xarxes socials, l'interacció és immediata i amb menys paraules és més fàcil la comunicació, malgrat que amb l'escriptura més acurada, t'obliga a fer treballar l'intel·lecte i dedicar més temps a la llibertat d'expressió que suposa en el meu cas, una satisfacció personal.

No serà un any fàcil pel nostre país. Aquest 2019 serà recordat en els llibres d'Història.

***



divendres, 21 de desembre de 2018

Nadal 2018

Nadal dolorós. Nadal amb injustícies socials. Nadal que ens produeix sentiments ambivalents. Nadal amb gent empresonada i retinguda com ostatges. Nadal amb vagues de fam. Nadal amb compatriotes exiliats. Un Nadal que se'ns fa difícil. Lluitarem amb fe i confiant que les nostres pregàries junt amb les protestes pacífiques, facin donar un tomb a l'ús de la raó.
I amb aquesta esperança, vull desitjar un Bon Nadal a tothom amb la Nadala que enguany hem enviat als nostres familiars i amics amb un poema de Joan Vinyoli.


NIT DE L’ÀNGEL 

He lluitat amb un àngel
d’inusitat ardor
-ell gran i fort, jo temerari-,
vingut a mi perquè participés
d’allò més alt que salva.

Tens com la nit, amb meravella
i espant, entre les seves
mans debatent-me, quin misteri
naixia en mi, que m’igualava
com a la nit, sobrepassant-me?

Quasi vençut, ell em cedia
part del seu foc, jo veia
l’escala de la llum,
per on els cants davallen
al solitari cor

JOAN VINYOLI



Murals Divins
Fragments del conjunt pictòric encarregat al taller de Ferrer Bassa
l’any 1346
Capella de Sant Miquel –Monestir de Pedralbes


***



diumenge, 16 de desembre de 2018

Segona vetllada teatral

S'ha posat de moda en les piulades, que quan a un o a una li agrada molt algú en concret, es diu: .sóc molt fan de ..... Una frase que es va renovant en quan a intencions subjectives.

Acollint-me a aquest fet, podria dir que nosaltres som molt fans del TRICICLE. Després de quatre dècades d'assistir als seus espectacles, no ens podíem deixar perdre el seu comiat a TRICICLE HITS. Per descomptat que no ens va decebre gens, tot el contrari. Esperàvem un recull dels millors gags de la seva trajectòria, i ens va sorprendre la qualitat de l'espectacle, sempre en la línia Tricicle, i amb nous hits que no hi comptàvem pas, i que ens van demostrar com sempre, el talent que els ha acompanyat en el seu recorregut artístic, al llarg de la seva vida professional.

Dins dels nous gags que ofereixen en aquest darrer espectacle, voldria recalcar especialment un en que Paco Mir i Carles Sans presenten un contacontes. Cadascun d'ells a banda i banda de l'escenari. A l'esquerra de l'espectador Carles Sans promou tots el sorolls i percusions de la veu que dóna a conèixer els personatges dels contes, com abans es feia a la ràdio quan posaven en antena els serials cotidians. A l'altra costat a la dreta, en Paco Mir fa la mímica histriònica d'aquests coneguts protagonistes dels contes infantils. Visualitzant l'espectacle des de la tercera fila del teatre, puc constatar que és d'una genialitat captivadora.

Gràcies TRICICLE US TROBAREM A FALTAR!



***



dilluns, 10 de desembre de 2018

Setmana de ponts i de teatre


Els que ens hem quedat a ciutat aquesta setmana de desembre, qualificada de ponts i aqüeductes, des que es va considerar festiu el dia de la celebració per alguns de la Constitució espanyola, hem pogut gaudir d'activitats diverses entre elles d'espectacles teatrals, els quals en el nostre cas, hem tingut la sort d'encertar-los de ple.

Diumenge 9 va ser la darrera representació al Teatre Romea de l'obra del dramaturg argentí Claudio TolcachirL'omissió de la família Coleman, i de la qual en donaré la meva opinió.

És una obra d'èxit contrastat que ha estat creada d'una manera intel·ligent, per un dramaturg  que ha recollit elogis d'un teatre independent, i gràcies a la qual el va posicionar dins el teatre nacional i internacional com a creador i director.

Sorprèn que darrera les situacions desconcertants i esbojarrades que l'autor ens presenta, s'amaga una duresa de vida familiar que provoca a l'espectador un estat de xoc constant entre l'humor i la tragèdia.

Crec que l'habilitat de exposar la vida d'aquesta família tant peculiar, que només es parlen però no es comuniquen, és la gran pedagogia que Tolcachir ens ha volgut transmetre.

Cada personatge té els seus propis sentiments que no es poden titllar del tot d'irreflexius, però si de vetllar cadascún per la seva subsistència, fruit d'una situació familiar inconnexa, on apareix una mare irresponsable amb fills problemàtics de diferents relacions, i una àvia que va tolerant tot el que es mou al seu voltant.

Un teatre d'un humor esqueixat, que em va recordar una mica el teatre d'un dramaturg contemporani del nostre país, Sanchís Sinisterra, el qual varem tenir el goig de conèixer i col·laborar amb ell en experiments de creativitat grupal, quan era professor de l'Institut del Teatre de Barcelona, i vam mantenir una bona amistat, d'això fa ja més de quaranta anys.

En el cas de la família Coleman no ens podem quedar només amb les situacions d'humor, les quals emmascaren la duresa de la situació familiar. Vam trobar un públic molt auster en quan a provocacions humorístiques, la qual cosa em va sorprendre positivament.

Agraeixo haver pogut conèixer aquest autor contemporani, la qual cosa m'ha aportat una bona experiència teatral com espectadora. 

***

La segona vetllada teatral d'aquests dies, la comentaré en un altre apunt properament


dimarts, 27 de novembre de 2018

Contes des de la presó

Avui he pogut obtenir i llegir els "Contes des de la presó" que Oriol Junqueras ha dedicat als seus fills, el recull dels quals ha estat editat per "Sapiens" i es pot obtenir de franc amb la revista de Desembre.

Com qualsevol pare que estima als seus fills, Oriol Junqueras ha volgut transmetre els seus coneixements als petits, per mitja d'uns relats que han estat il·lustrats desinteressadament per diversos dibuixants. Les històries de la Humanitat són explicades d'una manera intel·ligible per uns infants de curta edat, i amb una gran dolcesa per un home erudit que no mereix estar privat de llibertat.

Ignorem si el Lluc i la Joana podran estar gaire temps sense un pare com el que tenen. És una gran ignomínia privar a uns xiquets de les atencions que només un progenitor com l'Oriol els pot donar. Llegint aquests relats, ens adonem de la qualitat humana i honradesa d'aquest home que ha dedicat la seva vida a formar i formar-se personalment, com tants d'altres del nostre país i que la Història ha ignorat.

No cal esmentar, els sentiments que ens provoquen aquesta manca d'escrúpols i relats imaginaris, que els botxins fan servir pels seus propis interessos.



Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia en veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.

(traducció de l'original en italià)

Us demano disculpes pels errors ortogràfics que segurament he fet. A la presó no tinc diccionari. Espero que quan jutgeu el meu poema tingueu en compte les circumstàncies. Pare.

***


dissabte, 27 d’octubre de 2018

Marguerite Duras

Arran d'haver vist per primera vegada el film "Hiroshima mon Amour" que van passar per BTV fa uns mesos en la secció "Clàssics sense interrupcions", el guió del qual és de l'escriptora Marguerite Duras, se'm va encendre el llum del desig de tornar a llegir El Amante que des de fa més de 30 anys reposa en la meva biblioteca, el qual el tinc en versió castellana traduït per Anna Maria Moix.


Els anys m'han fet valorar més la relectura d'aquestes obres literàries, que potser en el seu moment eren massa agosarades per les nostres mentalitats, ja que per haver tingut una educació més aviat restrictiva, tot just començàvem a descobrir uns costums diferents dels que sempre havíem cregut que eren els correctes.

No m'estranya l'èxit que va obtenir la Marguerite Duras amb aquesta novel·la l'any 1984 i que va ser guardonada amb el prestigiós Premi Gouncourt. Diuen que sens dubte va ser una narració autobiogràfica en que l'autora expressa amb una intensitat aclaparadora, la relació i el desig d'una noia de quinze anys amb un ric comerciant xinès de vint-i-sis.

Un relat curt de 146 pàgines que ens descriu la vida d'una noia francesa dins una familia ubicada a l'antiga ciutat de Saigon, al delta del Mekong, a l'antiga colònia francesa de Cochinchina, on després del 1975 va ser Vietnam del Sud.

Ens aquests indrets d'Indoxina és on va néixer aquesta escriptora i on va passar la infantesa i joventut, lloc en el qual van haver de subsistir amb moltes dificultats econòmiques després de la mort del seu pare. La inspiració de les seves obres van ser precisament de les vivències adquirides en aquells països asiàtics.

El talent de Marguerite Duras en quan a una literatura excesivament avançada per l'època, és indubtable. En el llibre que ens ocupa, va deixant entreveure les situacions endavant i endarrera amb paragrafs curts sense capítols, inserint narracions en primera persona amb pensaments personals. Penso que la ingenieria literària que ens ofereix, és exquisida. 


 Per casualitat i tafanejant en la Fira del Llibre d'ocasió antic i modern de Barcelona de fa pocs dies, vaig trobar una de les primeres novel·les de Duras, Un dic contra el Pacífic, que va escriure el 1950 ambientada també en la Indoxina natal de l'autora traduïda per la Maria Aurèlia Campmany. Sense pensar-m'ho gens ni mica, me la vaig quedar.

Aquest relat és una novel·la clàssica que va transcorrent d'una manera lineal de començament a final. És interessant conèixer com vivien els colons en aquells indrets. Tot el llibre és la lluita d'una dona per sobreviure amb els seus fills en una natura hostil. L'ambient d'uns indígenes que es multipliquen sense control, i la manca d'escrúpols dels colonitzadors que també escometen contra els seus mateixos compatriotes.

...N'hi havia moltes, de criatures, a la plana. Era una mena de plaga. Pertot arreu h'hi havia, penjats als arbres, a les barreres, sobre els búfals, somniosos, o arrupits a la vora dels tolls, pescant, o enfonsats en el llot buscant els crancs minúsculs dels arrossars. També n'hi havia al riu xipollejant, jugant o nedant. I a la proa dels joncs que baixaven cap al gran mar, cap a les illes verdes del Pacífic, també n'hi havia que somreien, feliços, tancats fins al coll dins de grans cistells de boga, que somreien com ningú és capaç de somriure en aquesta terra....





***

divendres, 19 d’octubre de 2018

Patufet, on ets?

Amb aquest títol s'ha inaugurat una exposició a la sala Cotxeres del Palau Robert dedicada a l'Aureli Capmany (1868-1954), el qual va ser un gran impulsor de nombroses iniciatives culturals i ciutadanes.























El meu pare ens havia parlat moltes vegades de la Revista infantil En Patufet  la qual va ser un dels projectes importants de l'Aureli Capmany, atès que s'hi podien trobar contes, cançons, jocs i temes perquè la mainada tingués accés i pogués anar coneixent les diferents branques de la cultura popular del nostre país.

És bo donar a conèixer que van haver-hi persones polifacètiques i autodidactes, que van impulsar activitats al voltant de la cultura popular, en un moment en que no hi havien altres mitjans. Una manera més d'estimar un país i això és d'agrair i no es poden deixar en l'oblit.


Ara en aquesta exposició que no deixa de ser modesta, però crec que té un gran valor informatiu per a les generacions que a la post-guerra no vam tenir la sort de tenir aquest tipus de publicacions, i ens havíem de conformar amb "Floritas i Capitans Trueno", doncs ens apropa a una persona que va dedicar una vida a l'estudi d'uns costums tradicionals i populars, i ens dóna a conèixer a través de documentació i fotografies, la voluntad d'un destacat folklorista que va posar una llavor que ha anat creixent a través de les noves generacions.
































***