dissabte, 3 d’octubre de 2020

Primers dies de tardor - Canto jo i la muntanya balla

 Un estiu estrany el d'enguany. Al bell mig de la pandèmia, la resilència ens ha acompanyat en un compàs d'espera i amb control rigorós de trobades o sortides, que mai haguéssim imaginat que hauríem viscut. 

Una companyia gratificant han estat les xarxes socials, els programes amb stream view, les plataformes televisives i les lectures.

Vaig comprar aquesta novel·la per obsequiar-la i evidentment no he pogut estar-me de la seva lectura. Imaginava que podria agradar a la seva receptora coneixent la seva sensibilitat, però abans volia constatar-ho personalment atès que no havia tingut ocasió de llegir cap comentari al respecte, però la garantia d'una setena edició, i guardonada amb el 4rt.premi de llibres Anagrama del 2019, fullejant el contingut no vaig dubtar en la seva adquisició.

Irene Solà, aquesta jove escriptora ens fa entrar en un món d'alta muntanya, amb tota la poesia que es deriva de les llegendes, creències, fantasmes, realitats humanes de les persones vives i mortes que han deixat petja en uns indrets de vida dura i supervivència, algunes de les quals han volgut començar de nou buscant refugi en aquest hàbitat fronterer entre Camprodon i Prats de Molló.

Els capìtols es van entrellaçant emmig de relats en els quals prenen la paraula trompetes de la mort que parlen del cicle de la vida, cabirols que ens donen a conèixer la seva por quan perden la família per la persecució de l'home, la gossa que comenta el seu estat d'ànim quan salta pels horts, etc. Tot un repte d'una prosa poètica que la novel·la va introduint en les seves pàgines i que ens apropa a la natura emmig d'un argument dur de tragèdies familiars no exemptes de sentiments per a la redempció.

Hi ha un capítol preciós, del pagès poeta, que dedica poemes a les persones del seu voltant, i en composa un per a ell mateix:


 

L'autora en una nota final ens comenta l'origen de la seva inspiració novelística, arran de la lectura de diferents publicacions. Un capítol dedicat a Llegendes de bruixes i dones d'aigua "judicis per bruixeria Catalunya (segles XV-XVI)," memòries de l'exili republicà, "La tragèdie espagnole, sur la frontière des Pyrénées", "El dia de l'ós Joan-Lluís Lluís, etc.

Definitivament, una bona adquisició per fer feliç a una amiga.

                                                                               ***


dissabte, 26 de setembre de 2020

BOULDER - Roca solitària

 No he llegit PERMAGEL, la novel·la d'èxit de l'Eva Baltasar, però per entrevistes i manifestacions de la pròpia autora,  aquest nou relat que amb el nom de BOULDER (roca solitaria) ha tret a la llum, està relacionat amb l'anterior, com a segon volum del projectat tríptic que rematarà amb amb el nom de MAMUT. 

El desig de llibertat i soletat que ens vol mostrar l'escriptora a través del llibre, és la creació d'un personatge femení, que ens fa participar en primera persona, dels seus pensaments íntims, dubtes i flebeses durant tota la novel·la, com si fos una confessió a uns amics imaginaris, als quals va explicant la seva vida que va afrontant dia a dia, a la recerca d'ordenar-la, motivant-la a fer-ho a milles lluny dels seus orígens barcelonins.

Això fa que buscant aquesta soletat, s'enroli en un mercant per fer de cuinera, en una cuina molt petita per poder-hi treballar sola. Així comença el seu periple de port en port per la costa xilena i ens farà participar durament d'una vida buida fins que trobi a la parella femenina de procedència islandesa, que li farà canviar aquesta vida, i els seus projectes.

Es trobarà immersa i lligada amb aquesta persona que començarà per canviar-li el nom, perquè no li agrada, a més d'altres conviccions. Li diu que l'anomenarà BOULDER, doncs creu que s'assembla a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces del món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot. Ningú sap d'on vénen. Ni elles ho entenen, per què no es desgasten i per què si estan.

Foto manllevada d'Internet: Patagònia


Només amb 145 pàgines, el relat et fa viure part d'una vida profunda de parella de més de 10 anys, amb una dura problemàtica de valors personals relacionats amb una parella de dones, la decisió d'una gestació assistida, la maternitat i el sexe lèsbic. 

La poètica que impregna tota aquesta novel·la, és d'una gran qualitat literària, per aquest motiu, la narració dels encontres íntims de les dones, ofereixen jocs de paraules ben estructurades i moments d'intensitat que arriben a ser d'una eròtica descriptiva molt potent, la comunicació de la qual, potser pot ferir la susceptibilitat d'alguns dels seus lectors/es, que no esperaven aquestes manifestacions.

Eva Baltasar és una escriptora que ha rebut guardons per diversos poemaris i tè un do per reflectir aquesta poètica en el relat que comento, i imagino que també aquesta creativitat es deu fer present en l'altre llibre que desconec. La seva prosa és inmensament poètica, i la vitalitat dels seus paràgrafs força descriptius de les situacions que es van fent presents en tota la narració. La creativitat en aquestes descripcions les trobo d'un valor excepcional, per exemple com defineix la sang, amb motiu d'una analítica:

La sang, delatora detestable. Et manté viva amb una condició: la transparència. La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu. I quan se li demana, n'informa. No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions. No té bandera que no sigui la de la llibertat, formada amb els ossos de la veritat i la mentida sobre negre, encreuats. La sang no respecta res. 

Poca cosa més puc afegir. És un llibre que s'ha de llegir posant atenció als raonaments personals i reflexionar-hi, per poder fer-ne les oportunes valoracions.


***


dissabte, 19 de setembre de 2020

Placidesa d'una setmana sota l'ombra del Covid

 Una setmana de tranquil·litat amb els ulls posats al nostre mar, dia i nit, observant els canvis de colors, és un bàlsam necessari per suavitzar l'esperit després de mesos d'inquietud, malgrat les incerteses que encara suren en la nostra societat.


A diferència d'altres anys, enguany hem evidenciat que el turisme s'ha fet fonedís a les nostres costes. Molts dels estiuejants d'aquest indret amb els que ens creuàvem des de fa anys, procedien de Bélgica i França. Aquests dies no hem sentit parlar francès enlloc, el català era majoritari. El mes de Juliol, també trobàvem grups d'escolars fent colònies d'esports, sembla que aquest estiu no n'hi han hagut. La calma era total i absoluta, només el mar, la lluna i els pocs caminants matutins ens feien companyia. Pendre el sol a la platja i banyar-se amb els peixos al voltant de les cames, amb les persones a metres de distància, crec que no ho havia experimentat mai en època estival.

Salvant les distàncies, l'Enric Gomà m'ha fet companyia amb el seu llibre:

És un llibre divertit, amè i per descomptat erudit. És important no oblidar que a Catalunya el castellà va ser durant segles "la llengua del costat", i l'Enric Gomà amb el seu humor característic, ens explica amb rigor les vivències que els catalans van tenir amb aquesta llengua, la qual cosa a hores d'ara és impensable que algún catalanoparlant no la domini.

Capítol ¡Viva el Rey! (fragments)

[Abans del 1410, gairebé ningú a Catalunya no sabia castellà. Ni Ramon Llull, ni Francesc Eiximenis, ni Bernat Desclot. En el cas de Llull encara sobta més, perquè sabia escriure en català, llatí i àrab. També va escriure en provençal uns quants poemes juvenils de caire amorós, que anys després va destruir, en un atac de clarividència literària].

[Hi havia un altre idioma molt més estès que el castellà: l'algaravia, la llengua dels moriscos. Com els provençals, no l'abillaven gaire. Vivien en pobles i aldees miserables i es dedicaven a l'agricultura, a complir el ramadà i esperar la música rai. Tant hi feia, el que enraonessin. Com si cantaven havaneres de Palamós. L'Església intentava que aprenguessin una llengua romànica, el català o el castellà segons el moment històric, per convertir-los a la fe cristiana- El 1610, el rei d'Espanya els va convidar a deixar el país...]

I així capítol rera capítol des de la Corona d'Aragó fins els nostres dies, el llibre aborda de manera sàvia i divertida el paper de Castella amb la definitiva escolarització universal del castellà.


Acabo l'apunt amb aquesta consideració de com acaba el llibre, que esmenta en part a Joan-Lluís Marfany (La llengua maltractada)

 La castellanització progressiva de Catalunya no és un assumpte sense rellevància.  Ha comportat alteracions notables en la llengua catalana, en la cultura i en l'estima dels catalans. En la consciència dels catalans, mai no hi va haver cap dubte que allò que parlàven era exactament una llengua. Podia haver arribat a un estat deplorable d'abandonament i d'incúria però no deixava de ser una llengua. Malgrat tots els naufragis, continuava sent una llengua. La seva.

***


divendres, 3 de juliol de 2020

Dones -3-

Lana Bastasić és una escriptora d'origen iugoslau (de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita). Ha publicat relats, contes infantils i poesia. Aquesta és la seva primera novel·la que va ser finalista del premi NIN, el més prestigiós de les lletres exiugoslaves. Ha viscut a Barcelona i Belgrad. Edicions Periscopi ens ofereix aquesta traducció, i ha cregut en una jove escriptora d'un brillant estil literari, la qual ens ha seduït amb aquesta història.

Atrapa la llebre és el títol de la novel·la que ens presenta la seva autora, en la qual es questiona la veridicitat dels records infantils i d'adolescència, després d'haver patit un conflicte bèlic, compartint-los amb la seva vella amiga d'infantesa després de dotze anys sense saber res una de l'altra i allunyades físicament en diferents estats europeus i amb vides completament diferents.

La decisió del retrobament es presenta amb moltes incògnites. L'evolució de les persones és un altre questionament que es fa la protagonista de la novel·la quan pren aquesta decisió del retrobament. La road movie en cotxe de Bosnia a Viena que fan les dues amigues, és una història d'antics records i esdeveniments presents, que deixen entreveure les diferències personals que han marcat les seves vides durant l'espai que han viscut separades.

La novel·la va alternant capítols de temps passats i capítols del present, i no sempre la coincidència dels records és la mateixa. Alguna crítica ha comparat aquest relat amb el que va fer Elena Ferrante amb l'Amiga genial. Penso que la qualitat literària i encert de Lana Bastasić, no té punt de comparació, a més de mantenir una estructura molt complexa que deixa al lector amb ganes de tornar a començar i amb un final obert per a la reflexió sobre la vida i la memòria.

Penso que la recomanació de lectura d'aquesta novel·la per part de llibreters, ha estat del tot positiva i m'adhereixo a aquestes opinions.

La traducció és de Pau Sanchis Ferrer, professor valencià de llengua i literatura comparadas nascut a la Pobla de Farnals.  Va exercir a la Universitat de Zadar a Croàcia i ha fet traduccions de poetes, dramaturgs i narradors serbis, croats i italians.

***



dimarts, 23 de juny de 2020

Dones -2-

En aquest segon apunt del capítol "Dones", faig referència a un altre llibre força interessant, que l'autora titula DONES VALENTES, i realment ho són totes les que ens presenta la Txell Feixas en aquest volum d'històries periodístiques que ens mostren un món oriental ben preocupant.


Amb un pròleg de la Gemma Ruíz que no es pot obviar de cap manera, i que amb el seu estil personal i intel·ligent de bona comunicadora, ens fa la presentació d'aquest treball periodístic d'investigació de la seva companya, la qual s'ha desplaçat d'un lloc a l'altre, aprofitant la seva feina de corresponsal a l'Orient Mitjà de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, per donar-nos a conéixer la vida de diferents dones d'aquest univers desconegut, a les dones que estem a occident amb un entorn de confort, i gens comparable amb les situacions que ens esmenta.

Hem d'agrair a la Txell Feixas que amb aquest treball faci homenatge a les dones que no s'han sotmès, i realment podem titllar-les de valentes, atès que la lluita moltes vegades és per pura supervivència, però que també ens trobem amb la lluita política i la defensa d'uns drets bàsics que els volen destruir i que els defensen fins a extrems infinits.

Trobarem històries que ens repugnaran, d'altres ben honorables i trascendents, i totes, totes, protagonitzades per dones que han confiat amb la personalitat de la periodista, per poder explicar les seves vides i decisions dignes de considerar. Les trobarem a Beirut, Gaza, Rojava, Kurdistan iraquià, i Siria. Un món per conèixer i tenir-lo en compte.


***



dilluns, 22 de juny de 2020

Dones -1-

Des de la fase 0 de desconfinament, que per circumstàncies personals no havia pogut fer cap entrada al blog, ara ja en fase 3 i amb un certa lucidesa intel·lectual, torno a posar-m'hi, atès que me n'he adonat que darrerament han estat ocupant els meus breus moments de lectura,  llibres escrits per dones i protagonitzats també per dones, la qual cosa no ha estat de manera volguda, però la casualitat ha fet que hagi caigut a les meves mans aquesta literatura que aniré comentant en diferents capítols.

Una vegada més Marguerite Duras (végeu un altra entrada al blog) m'ha seduït amb aquest llibre editat en català pel Club Editor el 2018, i que va ser escrit el 1987.

De La vida material en diu la seva autora:

"Aquest llibre no té començament ni final, tampoc no té mig. Com que no hi ha cap llibre sense raó de ser, aquest no és un llibre. No és un diari, no és periodisme, emana del fet quotidià. Diguem que és un llibre de lectura. Lluny de la novel·la però més a prop de l'escriptura d'una novel·la -curiosament, ja que és oral- que de la d'un editorial de diari." [sic]

Evidentment és un llibre de lectura que s'ha de llegir i rellegir, de pensaments i vivències que es transformen en paraula, i que l'autora comparteix amb els seus lectors totes aquestes anades i vingudes a la recerca de veritats subjectives. És un lligam de textos que parlen de tot, de temes diversos personals, les cases on ha viscut, l'addicció a l'alcohol, els homes, la família etc. Sobretot del fet de ser lliure que li ha comportat també una certa solitud.

Aquesta llibertat ens la fa present sempre en les seves obres, algunes de les quals contenen molta part autobiogràfica, transgredint els costums del moment amb duresa, ja que la seva vida tempestuosa li va conferir una personalitat complicada, però que li va donar força per escriure i fer crítica de la societat que li va tocar viure i deixar-nos un llegat intel·lectual de primera qualitat.

***

La paraula afortunada

Ma mare tenia por de la gent amb càrrecs públics, els funcionaris, els tresorers, els agutzils, els duaners, tots aquells que serveixen per fer respectar la llei. Ella, l'eterna culpable, amb aquella incurable mentalitat de pobre. Mai no la va perdre del tot. Jo vaig perdre aquella por de ma mare amb els exàmens orals. Després de cada oral que aprovava tenia la sensació d'un progrés en relació amb la pobresa endèmica de la família. La paraula afortunada. Era com si hi hagués una confrontació entre el meu cos i el cos social, que hi era per causar la meva perdició. Els cantants, els actors deuen viure el mateix combat amb el públic. La gent que paga per sentir-te cantar o parlar son enemics que hauràs de "conquerir" per poder viure. Quan t'ha passat una vegada, que domines la paraula i arrossegues la sala, després et passa cada vegada. Fas veure que et sents amb el deure de no decebre la gent que s'ha desplaçat per sentir-te. Però hi ha alguna cosa més, una cosa que s'acosta a l'assassinat d'aquell que ve a jutjar-te.

Pàg.129





dijous, 7 de maig de 2020

Fase 0 - Ocellets i cargolets

Estem a la setmana que jo en dic, dels ocellets i dels cargolets.

Des de la fase 0 de desconfinament,  que les piuladisses infantils tornen a fer-se sentir als carrers. Han arribat junt amb una primavera calorosa, i han donat vida a unes setmanes grises de carrers buïts i gent solitària, que emprava pocs minuts per proveir-se de l'habitual avituallament per a la subsistència.

Els cargolets esperem el moment oportú matinal per sortir del nostre espai de confort i aprofitar un parell d'hores assoleiades per gaudir d'unes caminades les quals enyoràvem, malgrat que encara que són curtes i a prop de casa, ens semblen un petit moment de llibertat.

Quan la cridòria dels ocellets comença a ocupar l'espai a compartir, els cargolets, xino-xano, al nostre ritme sabem que ja és hora de la retirada, i per mitjà d'unes quantes mirades de complicitat per damunt de la mascareta protectora, ens apressem a deixar pas a una munió de quitxalla que, amb patinets i pilotes envaeixen els carrers, encara amb comerços tancats o botigues funcionant a mig gas.

Quan les passejades són de tarda, aleshores ocellets i cargolets s'inverteixen. Quan l'ocellada va de retirada buscant refugi nocturn, els cargolets treuen el cap, es posen l'uniforme de passeig i surten a respirar les flaires que en aquests dies, malgrat l'ocultació de l'olfacte, ens arriben des dels jardins i passejos. El gessamí a aquella hora arriba a marejar, i els til·lers ens proporcionen un relax i una pau que ens ajuden a recordar que la primavera torna cada any i que no l'hem de desaprofitar.


***

dissabte, 25 d’abril de 2020

La ciutat de Vivian Gornick

No hi ha com estar en situacions impensables i d'incert desenllaç de confinament domiciliari, per dedicar un espai del dia a uns propòsits que havíem ajornat, com el de les relectures de llibres que volíem aprofundir una mica més, i que tenim separats en un lloc especial per aquest afer.

Comentaré el llibre de memòries de l'escriptora d'origen jueu Vivian Gornik, que ja vaig llegir, però és dels que es mereix sens dubte una segona lectura per la seva riquesa de conceptes adquirits a través dels anys i d'experiències personals, els quals ens ofereix i sap transmetre a través d'una prosa sencilla i eloqüent.

El volum inclou dues narracions. Vincles ferotges i 
La dona singular i la ciutat.

Ambdúes memòries van ser escrites amb gairebé trenta anys de diferència i es pot veure l'evolució professional de l'escriptora en quan a relat, però que manté la seva afirmació personal des dels seus orígens com a dona lliure i de conviccions feministes, un terme que no li agrada utilitzar, fent esment a l'escriptor George Gissing que a les darreries del segle XIX els personatges femenins de les seves novel·les, els titllava amb l'adjectiu de "dones singulars" amb les quals se sent plenament identificada.

Vincles ferotges. 

 Aquest llibre autobiogràfic, comença al Bronx de Nova York, on Vivian Gornik hi va créixer com a filla d'immigrants jueus ukranians, i ens explica amb tot detall les vivències familiars i de veïnatge i les característiques pròpies d'un singular nucli de persones que s'ajuden unes a les altres per a la supervivència. Allà va passar la infantesa i adolescència fins a l'entrada a la universitat. Una característica important d'aquestes memóries són els lligams familiars i les converses, records i discussions amb la seva mare pels carrers de Nova York.

Ens mostra com comença a esdevenir com a escriptora i a estimar la seva ciutat, una ciutat que no dorm mai i que acull gent d'arreu que transita per carrers i places, que arriben a formar un eixam heterogeni, el qual ajuda a inspirar sentiments per a qualsevol que es vulgui iniciar en l'escriptura.

També veiem com la seva personalitat es va definint envers els lligams amb les parelles amb les quals va convivint, amb les quals reflexiona sobre el seu valor com a dona lliure que vol ser.

Considero a Vivian Gornick una persona extremadament culta. La seva passió és la bona conversa amb amics i persones que va frequentant en el seu camí. Les altres memòries escrites al cap de trenta anys amb el títol de La dona singular i la ciutat, incloses en el mateix volum, així ens ho demostra, fent esment dels seus diàlegs intel·lectuals amb grups reduïts d'amics, o amb conferències a les quals és requerida per alguna institució, al·ludint sempre frases d'escriptors o intel·lectuals de diverses èpoques.

En aquestes segones memòries trobem una dona madura que ha empès ja la seva vida al voltant d'una professió i una manera de ser i de fer. Capítols curts, continuant les passejades per Nova York observant a la gent, que ens descriu d'una manera ferma i detallada, al mateix temps que conviu encara amb la mare voltant per la ciutat i aprofitant els coneixements d'una dona gran per reviure encara unes vivències que ja han passat a ser història, malgrat que sempre domina la manca d'empatia de les dues dones, a vegades difícil de superar.

La traducció al català és de Josefina Caball (vegeu).

He arribat a la conclusió que s'han de rellegir els llibres al cap d'un cert temps. Cada vegada s'hi troben elements interessants per fer-te reflexionar, que potser la primera vegada havíem obviat. En aquests moments tenim més temps per considerar-ho.



***



dijous, 23 d’abril de 2020

Sant Jordi 2020, retinguts a casa

Avui he enviat els Bons desitjos per un dia tant especial, per mitjà de whastApp i Instagram a amics i familiars que restem retinguts a casa. També als nostres Jordis i Georgina que no ens podem abraçar com ens agradaria. Tots allunyats però resilents, esperant gaudir del dia que ens pugui tocar el sol del carrer, i deixar enrera aquests mesos que ocuparan part de la nostra vida i no seran fàcils d'oblidar.

Per posar una mica d'alegria, i malgrat que no sóc hàbil en treballs manuals, la meva aportació ha estat aquesta:







Bon dia! Que els nostres Jordis i Georgina tinguin avui un Bon dia i demanem a Sant Jordi que enguany tots som princeses que l'esperem als nostres castells. Que aprofiti ara que el drac està entretingut. Feliç dia!








Faig extensiva la meva felicitació als lectors del blog, amb l'escultura de Sant Jordi que varem veure dins l'Església de Sant Nicolau a Estocolm, l'any passat.

  Sant Jordi i el drac, presumiblement del segle XV. La imatge de fusta que serveix de reliquiari

***


diumenge, 12 d’abril de 2020

Pasqua de Resurrecció 2020.....seguim reclosos a casa

Les tres Maries davant el Sepulcre
William Adolphe Bouguereau (1825-1905)

No és la primera vegada que restem a ciutat celebrant la Pasqua de Resurrecció. Aquest any però, no d'una manera lliure, si més no, obligats per les circumstàncies socials de confinament domiciliari, motiu que mundialment s'ha considerat oportú, per aïllar aquesta malaltia que ens ha arribat de manera inesperada per mitjà d'un virus mortífer nomenat COVID-19, i que definitivament ja el considerem com un intrús tòxic de la nostra societat.

Altres anys gaudíem de poder anar a voltar per la ciutat, la qual trobàvem amb poca gent i badàvem davant els aparadors de les pastisseries plens de "mones" de tota mena.  Enguany els nostres alicients són els terrats i els balcons plens de gent i veïns donant voltes i prenent el sol. Això si, mai ens havíem saludat tant efusivament a distància amb tanta gent desconeguda, que des de fa un mes ja no en són, atès que hem compartit diariament, aplaudiments i passejades aèries.

Un altre alicient és la connexió virtual familiar via telèfon o internet amb fills, néts, i parents, que des d'aquests dies podem fer amb les pantalles partides i parlant tots alhora com si de sobretaules es tractessin, malgrat no tenir massa novetats a comentar, excepte compartir les receptes culinàries que les mares que treballen, ara confinades, tenen més temps per dedicar-hi. Els petits però, nascuts amb les noves tecnologies, ja troben natural aquestes connexions per parlar amb els avis i explicar-los les seves descobertes diàries de jocs que els pares els preparen.

En resum, una situació ben atípica que ens porta a un canvi personal de convivència familiar que no esperàvem. Malgrat tot, el desig de contacte físic i relació personal no decau i l'esperança del retrobament persisteix dia a dia. La capacitat de resiliència està demostrada i en sortirem més enfortits.


BONA PASQUA!!

***



diumenge, 5 d’abril de 2020

Diumenge de Rams.....encara confinats

Entrada de Jesús a Jerusalem, fresc transferit a tapís, provinent de l'ermita de Sant Baudelio de Berlanga (Sòria).
Museu d'art d'Indianàpolis

Avui és un dia que en moltes llars s'ha tret la pols dels àlbums familiars, per visualitzar les fotografies dels diumenges de Rams de la nostra infantesa, en els que ens veiem amb els germans, pares, tiets, tietes, avis i àvies, i alguns familars més, aguantant palmes i palmons amb els nostres vestits primaverals, sempre i quan el dia fos radiant com el que ens ha tocat enguany el 2020 i que només hem pogut gaudir des de terrats i finestres. 

He trobat també alguna foto amb paraigües i impermeables. No sempre el temps meteorològic havia estat òptim, però la il·lusió d'anar a fer "escombra" amb el palmó, no ha impedit mai la sortida de grans i petits en un dia familiar.

Malgrat que els petits no hagin pogut sortir al carrer, el caliu familiar es va mantenint tot aquest temps al costat dels pares, els quals admiro com fan mans i mànigues per aconseguir omplir les hores de manca de llibertat, i exprimint l'enginy per fer més soportable aquest situació.

Aquest any no s'han pogut veure tampoc les fires dels artesans de les palmes, ni la quitxalla lluint els palmons, estem en un moment trist i inesperat en que moltes famílies estant patint la pèrdua de gent estimada. L'esperança de la lluita per la supervivència és infinita. No ho hem d'oblidar.

***