dissabte, 29 de juny de 2019

La ciutat del compromís de Casp

En el meu afany d'investigar, siguin fets verídics o notícies fake, també m'agrada fer consultes de paraules o expressions que m'arriben per mitjà de parents i coneguts.

És el cas del vocabulari de la meva mare política, nascuda a la franja i que utilitzava paraules que han quedat en el nostre imaginari i que després de tants anys del seu traspàs, encara perviuen en la nostra memòria familiar. Una d'aquestes paraules és "coritatis" que ara a l'estiu ens recorda la nuesa de les persones i que ella la utilitzava amb una certa freqüència.

Se'm va ocórrer ni més ni menys que consultar al Google i vet aquí que vaig fer una descoberta:

Existeix un vocabulari caspolino editat l'any 2011, on el seu autor Rafael Barceló va dedicar-hi sis anys en recopilar pels carrers de Casp, paraules que la gent gran encara feien servir però que havíen entrat en desús.

És interessant aquest recull que consta de 293 pàgines de mots i que es pot visualitzar com a PDF per internet. Vaig quedar ben sorpresa de la descoberta i de totes les paraules que conté, una de les quals el ben usat "coritatis" :

Un altra paraula trobada que havia sentit en boca de la meva sogra és: "mostrenco":



En el pròleg d'aquest recull el qual considero de força importància pels estudiosos i filòlegs, es fa esment de l'evolució de la parla del castellà de Casp, i uns dels paràgrafs que evidentment m'ha interessat és el següent:


M'hagués agradat poder assabentar a la mare del meu marit, d'aquesta troballa, i que tantes vegades reiem de les seves paraules que no havia perdut, malgrat haver arribat a Catalunya de ben criatura i que els seus orígens no eren precisament de Casp, ja que només la separava un riu de la frontera amb Catalunya. Ella no sabia escriure, però va voler que els seus fills tinguéssin un bon nivell d'estudis, la qual cosa va aconseguir i el seu vocabulari encara l'anem recordant després de tants anys del seu pas per la vida.

Valgui aquest apunt per recordar a la Pilar (com ella es feia nomenar).

***



dijous, 20 de juny de 2019

Escapada a la terra dels vikings

L'estiu nòrdic és curt, prou ho saben els seus habitants. També és el moment de fer-hi una incursió quan les hores de llum són més llargues, malgrat que les temperatures en el mes de juny oscil·len depenent dels dies més o menys assolellats. Les jaquetes al braç i el paraigües a les motxilles pels caps de núvol imprevistos.

Al cap tots tenim les imatges dels vikings amb casc de banyes, que la filmografia ens ha trasmès, la qual cosa, res mes lluny de la realitat.



 El que m'ha agradat del viatge és el blanqueig que m'ha suposat conèixer la cultura vikinga, des de la realitat històrica del països on es van desenvolupar durant els segles VIII i XI com a comerciants, navegants i agricultors a més de guerrers. Aquesta darrera faceta és la que més ens ha arribat a occident. La viquipèdia ens en fa un bona explicació (vegeu)

La troballa de les pedres rúniques han donat molta informació d'aquell grup ètnic, que es va anar finalment integrant a la cultura cristiana després de tres segles de lluites per part dels membres més bèl·lics que volien impedir ser colonitzats.  Aquestes pedres són esteles en memoria de familiars, i expliquen els motius pels quals es van erigir.

A més de seguir les passes d'aquells guerrers, la visita a la ciutat d'Estocolm ha estat la ubicació permanent d'aquesta setmana de juny. La ciutat del disseny es compon de 14 illes per les quals es transita per mitjà de túnels i ponts sobre el llac Mälaren i el mar Bàltic. En aquesta època la natura està esplèndida. Els suecs surten al carrer ocupant espais verds i terrasses al sol, aprofitant aquest bé tant escàs. És quan ens adonem els mediterranis del privilegi del nostre clima.

El mes de juny també és els temps de fires i festes a l'aire lliure, on es pot gaudir d'espais per badar i relacionar-se.


Això hem fet aquests dies, conèixer, relacionar-se, badar i amarar-nos d'història i de natura.



I com diu l'escriptor i dramaturg suec Henning Mankell en el seu llibre de records...

ARENES MOVEDISSES:

A la vida ens creuem amb molta gent, una quantitat incalculable de persones. Ens fixem un segon en algunes persones, però després ens n'oblidem. Amb d'altres tenim un petit encontre visual que ens porta a un contacte emocional. I amb una part d'aquestes persones hi podem parlar.

Tenim familia, amics, els cercles socials. Hi ha totes les persones que ens coneixen. En perdem algunes pel camí, la relació es refreda, un desengany trenca la relació, els amics de vegades es converteixen en enemics....

Però la majoria solen ser persones que viuen al mateix temps que nosaltres. Milions de persones que fan una visita breu a la Terra, una visita que té lloc al mateix temps que la nostra. 

Henning Mankell (Estocolm 1948 - Göteborg 2015)




***




dimarts, 28 de maig de 2019

Colors d'esperança

Colors que ens anuncien que l'estiu és proper
Avui he penjat aquesta fotografia a Instagram per donar una mica de color als dies grisos que ens envolten,  i al voler també fer-ho en el blog, m'ha servit per adonar-me'n que darrerament el tinc una mica deixat de banda i no serà perquè no tingui llibres llegits per comentar atès que l'activitat lectora no la he deixat pas, però el tema polític en el nostre país em te una mica absorbida i la immediatesa de les comunicacions de la xarxa, i les informacions dels mitjans, m'omplen bona part del poc temps que gaudim per estar al dia de tot el que s'està movent minut a minut.

Sempre havíem vist els judicis a través de les pel·lícules americanes, on els advocats busquen mil i una estratègies legals per a la defensa dels acusats, i mai hagués cregut que podríem viure un macro judici en el nostre propi país com fa mesos estem vivint, amb tants falsos testimonis i amb la voluntad  dels que pensen que tenen dret a decidir sobre un poble amb ansies de llibertat. Com va passar a París després de les revoltes estudiantils del Maig del 68, les autoritats franceses van asfaltar els carrers del voltant de la Sorbona. Avui no hi ha manera d'aixecar les llambordes que les formen, però metafòricament, res no pot impedir que els que vulguin rebel·lar-se trobin altres mitjans per construir les barricades.

De la mateixa manera que no es poden posar portes al camp, res pot impedir que l'home sigui lliure de valorar les injustícies i vagi a la recerca del seu propi camí.

***

dilluns, 22 d’abril de 2019

Pasqua 2019

Fa deu anys vaig publicar aquest apunt:

Pasqua florida, mones i.... homenatge a l'avi Ricard  (vegeu)



Seguim doncs la tradició dels nostres avis

BONA PASQUA A TOTHOM!!

Tortada domèstica

***

diumenge, 31 de març de 2019

Illes malteses, un arxipèlag de pas

Un arxipèlag de pas, mai tant ben dit, el que van ser al llarg dels mil·lennis, aquestes illes emergides de la mediterrània. Unes roques nomenades Malta, Gozo i Comino, que han anat rebent la influència de moltes civilitzacions i pobles, els quals han anat deixant la seva empremta cultural i que han configurat la idiosincràcia dels actuals habitants que s'enorgulleixen de ser com són, una barreja d'europeus i africans, que lluiten com qualsevol societat dels nostres dies.

Hem estat uns dies descobrint aquest entorn cultural de les illes Malteses, els quals han estat molt fructífers per conèixer un patrimoni arqueològic neolític, d'uns temples que els historiadors consideren que es van construir pels navegants de pas, en les seves rutes pel mediterrani, els quals són un veritable tresor per a la humanitat. També es creu que Sant Pau va fer-hi estada fugint de les persecucions romanes de Roma, que ha donat lloc al nom a unes interessants catacumbes del segle I nomenades de sant Pau, les quals sembla que van estar en us fins el segle IV. En aquestes visites hem tingut el privilegi de comptar amb una excel·lent guia autòctona, amb una bona preparació que ens ha fet gaudir d'uns llocs considerats Patrimoni de la Humanitat.

Temples de Tarxien. 3600-2500 A.C.
Estàtua de la part inferior d'un cos

Catacumbes de Sant Pau. Segle I-IV D.C.

El segle XVI les illes van ser cedides als cavallers de l'orde de Malta, per l'emperador Carles V, a canvi d'un insòlit impost anual, de l'entrega d'un falcó per a la pràctica de la falconeria molt de moda a l'època. Aquest orde religioso-militar va governar durant dos segles i va deixar-hi també notables empremptes religioses i polítiques, com Catedrals i Basíliques barroques amb riques ornamentacions que els maltesos conserven en òptim estat.

Co-Catedral de Sant Joan de La Valetta
El que pot sorprendre al turista-visitant que espera trobar platges idíl·liques d'una illa mediterrània, és la total manca d'arenes. Les illes son veritables "roques" com ens deia la nostra guia, només dotades de costes amb espadats i coves. El clima és ventós i humit i els estius són difícils de soportar. La manca d'aigua fa que es vegin extensions àrides i menys vegetació que d'altres illes mediterrànies. Ens va donar la sensació d'estar visitant un país àrab, per les infraestructures urbanes i per les casetes unifamiliars dels habitants de les poblacions, on es veien ubicats al damunt, els dipòsits d'aigua potable que segons sembla és perquè el govern ha de fer us de dessaladores per l'abastiment a la població.

Paisatge verd primaveral

Vaig trobar un país en procés desconstrució-construcció. A part dels interessants nuclis medievals amurallats i organitzats pel visitant, la resta són enderrocs de vivendes velles per construir-ne de noves. Els carrers i voreres intransitables i plens de forats. El nucli turístic on ens van ubicar, Sant Julian's, malgrat ser d'obra nova, malauradament presenta un veritable fracàs arquitectònic, pensat per turisme nocturn i de "copes" com molts dels espais turístics de les costes de la nostra península, i a més en procés d'edificació. El nostre hotel, malgrat ser un quatre estrelles, i amb molta capacitat, no compta amb cap espai per estada dels hostes, està pensat només per fer-hi nit, i amb una certa incomoditat per accedir als espais gastronòmics.
Badia de Sant Jordi

Em dol, que aquests llocs sucumbeixin a l'especulació sense escrúpols d'aquest turisme de masses que no té aturador. En el cas de Sant Julian's es va menystenint l'indret de la petita badia de Sant Jordi, que tot sigui dit, la platgeta és artificial amb sorra importada.

Malgrat tot, l'experiència viatgera sempre és positiva, per l'aportació cultural que se'n deriva, i per descobrir raconets pintorescos com el port de pescadors on vàrem fer-hi estada per dinar.





















Pintoresc port de pescadors de Marsaxlokk

***

dimarts, 19 de març de 2019

Espai emocional de Miró

La visita a la Fundació Mas Miró a Mont-Roig del Camp aquest cap de setmana, ha estat culturalment satisfactoria per conèixer el paisatge emocional d'un dels artistes catalans més universals del segle XX que és Joan Miró.

Conèixer el lloc on va ser concebuda la seva obra i que va suposar l'arrelament a una terra on s'hi va trobar bé per a la seva dedicació a la pintura, és per descomptat un grau més de coneixement d'aquest artista com a geni i com a persona.



Després d'una malaltia el 1911, Miró va decidir dedicar-se plenament a la pintura. La natura i el paisatge que va trobar en terres de Mont-Roig del Camp, seran sempre presents en la seva obra. El treball de la terra dels pagesos va contribuir a vincular-se amb aquell entorn natural.

La Masia





Molt interessant va ser la visita guiada, la qual cronològicament et van conduint pels racons del Mas que Joan Miró tant estimava, i que va ser font d'inspiració dels quadres que va pintar abans de la seva estada a París i de conèixer el seu gran amic Picasso, el qual sembla que el va ajudar en l'art que després Miró va anar personalitzant.






















La fascinació de l'artista pel paisatge, va fer que els quadres dedicats en especial al poble de Mont-roig els anés pintant en les diferents etapes de la seva trajectòria. El color de la terra roja el va traslladar en moltes de les seves obres.



















Malgrat que Joan Miró s'acabà establint definitivament als anys cinquanta a Mallorca per motius familiars, va ser determinant en la seva obra i en el seu llenguatge el paisatge emocional de Mont-roig que seria sempre el contrapunt, el xoc original al qual sempre tornava.
















***

dissabte, 16 de febrer de 2019

La Tendresa

Un cuidat espectacle teatral ens ha ofert el Poliorama. Una comèdia escrita per un dramaturg, el qual desconeixia i que ens ha fet passar una bona estona.

Alfredo Sanzol, autor i director de l'obra, és nascut a Madrid amb una trajectòria important, i guardonat amb Premis i nominacions teatrals força dignes d'una persona diriem, de joves fornades.

La Tendresa ha estat traduïda al català per Joan Lluís Bozzo i ens presenta una comèdia inspirada en les comèdies de Shakespeare, amb un llenguatge metafòric del segle XVI, i amb influències d'aquelles obres sorolloses i esbojarrades que, malgrat semblar només un "divertimento", tenen el seu sentit alliçonador d'uns comportaments arriscats.

En paraules del seu autor: L'espectacle s'anomena La Tendresa, perquè parla de la força i de la valentia que cal per expressar l'amor. Una societat sense tendresa, d'altra banda, és una societat en guerra. Per això, si no ets tendre, per molt que li diguis a algú que l'estimes, t'arrisques a sentir que et digui: "No es nota".

Alfredo Sanzol també ens planteja un petit joc dins el text de l'obra, ja que en els diàlegs es poden sentir els títols de les catorze comèdies de Shakespeare, que els actors van declamant durant l'espectacle. Una curiositat afegida, que mentre el públic anava deixant la sala un cop finalitzat l'espectacle, anaves sentint els comentaris de la gent, enumerant aquests títols descoberts durant la representació.

L'austeritat de la posada en escena, només amb una cortina on els actors entren i surten sense pausa, només escenificant les situacions amb una gran gestualitat,  és on es veu un treball de bons actors ben dirigits i que només amb la seva presència, el públic identifica perfectament cada situació representada.

També el segell de Dagoll Dagom el trobem en un parell de petits moments musicals, de dues cançons corals, que ens ofereixen aquests actors polivalents de la nostra escena catalana.

Un bon vespre teatral!

***




diumenge, 3 de febrer de 2019

París a Parés

 Les matinals dels diumenges d'hivern, la ciutat està tranquila i més al centre històric, atès que només romanen obertes aquelles botigues dedicades al turisme i que amb prou feines el públic foraster s'hi atansa. Abans de migdia, només trobem parelles i alguns grups que visiten els barris i els edificis d'interès, és aleshores quan els ciutadans ens sentim més còmodes per fer les nostres pròpies passejades i visites culturals.

Un espai en el qual un se sent com en un refugi, és a la Sala Parés al bell mig del carrer Petritxol. És d'aquells llocs privilegiats, que recorda els vincles d'aquells artistes que marxaven a París a finals del segle XIX en busca d'inspiració pictòrica, i que exposaven a la Sala les obres executades per donar a conèixer al públic barceloní la seva evolució artística.


Durant uns mesos s'han exhibit algunes d'aquestes obres que amb el títol "París a Parés" la galeria ha volgut remarcar la importància en la introducció de modernitat pictòrica en alguna de les seves etapes i els seus artistes històrics més habituals.




En aquest recorregut, he fotografiat algunes de les pintures que m'han semblat subjectivament boniques i rellevants.




Com ens diu el comissariat de la exposició: Es tracta d'un recorregut, el relat del qual es construeix amb una selecció de casos paradigmàtics, des dels realistes i la pintura anecdotista, passant per l'art quasi experiencial de la bohèmia de Montmatre, l'avantguarda d'entreguerres i el retorn a la figuració de caràcter tradicional. En tots els casos, els catalans juguen à la recherche de la Ville Lumière.




I per tancar aquest apunt, un dibuix de Pere Pruna que m'ha semblat d'una sensual exquisidesa.





***

dissabte, 2 de febrer de 2019

Matisse Prints

La galeria Marlborough de Barcelona exposa una selecció de vint obres d'aquest artista, que abarcan mig segle de les seves creacions de gravats, litografies i aiguaforts.

L'any 2013 la mateixa galeria de Nova York va exposar una mostra de vuitanta d'aquestes obres, però a Barcelona l'exhibició és molt més modesta, malgrat tot, es pot apreciar el treball de Matisse en aquestes obres gràfiques sobre temes de retrats, i com les línies del dibuix semblen ser espontànies per la seva fluidesa lineal.

L'obra de Matisse com a pintor destaca pels seus colors i formes de la figura humana. El moviment fauvinista que va impulsar, es negava a ser la mera imitació de la naturalesa, com va dir en una de les seves notes:

"El que més m'interessa no són les natures mortes ni els paisatges, sinó la figura humana" 
Henri Matisse, 1908


"La Danse" (reproducció del mural de la Barnes Fondation)

La singularitat d'aquesta exposició és precisament els gravats que duia a terme en el seu propi estudi, a diferència d'altres grans artistes, els quals depenien d'una estreta relació amb els gravadors però en els seus tallers.

És interessant aquesta exposició individual, malgrat les poques obres exhibides, per conèixer una més de les facetes d'aquest pintor, el qual va practicar diverses tècniques a més d'il·lustrar importants obres literàries franceses.


***