divendres, 24 de febrer de 2017

Una pel·lícula i un llibre guardonats

No acostumo a parlar gaire de pel·lícules, però si que ho faré de "Moonlight", atès que se m'ha encavalcat amb la novel·la de David Vann "L'aquari", i que tenen com a comú denominador, dos infants nord-americans que han de sobreviure en famílies monoparentals,  cadascún ens distints ambients familiars i en dos Estats completament diferenciats.

Moonlight es va estrenar als EE.UU. l'octubre del 2016 i ha rebut el premi Globus d'Or a la millor pel·lícula dràmatica 2017, a més de diversos guardons i nominacions als Oscars.

Ubicada en un barri conflictiu de Miami (Florida) de població afroamericana, un infant intenta sobreviure en un ambient hostil de bullying escolar i amb la relació d'una mare amb adicció a les drogues.

Explicat així sembla un guió repetitiu de criatures que pateixen des de molt petites. En part si però no és exactament el missatge que el director Barry Jenkins ens vol donar. El film ocupa tres etapes de la vida del noi, un trajecte en el qual va coneixent diverses persones que van influint en la seva vida fins arribar a l'edat adulta. És una història de sentiments i descobriments de les relacions personals, en un entorn difícil de trajectòries complicades.

Crec que és una bona película, amb actors que fan dels silencis, paraules. Filmacions on les càmeres segueixen als personatges a distàncies curtes. Malgrat voler representar algunes dècades passades, el guió és completament vigent i realista, posant de manifest la supervivència de les persones nascudes en barris marginals del nostre món. I amb un final sorprenent, realment emotiu, digne de guardó d'un Oscar al millor guió.


 La novel·la de David Vann L'aquari,  guanyadora del Premi Llibreter 2011, ens relata també la història de ficció d'un altre infant, que en aquest cas és una nena la protagonista, la qual viu en un suburbi de la ciutat de Seattle a l'estat de Washington, amb la seva mare.

Aquesta ciutat la recordo per haver seguit la sèrie televisiva The Killing. Una ciutat plujosa, grisa i sempre humida. No m'estranya que l'autor en certa manera, s'hagi inspirat en un aquari per explicar-nos el món d'un infant que passa hores en aquest aquari, a la sortida de l'escola, esperant que la mare el reculli per tornar a casa i que degut a la persistent observació dels peixos arriba a conèixer totes les espècies, quins són els més sociables i quins prefereixen les zones més discretes, com una metàfora del gran aquari humà dels éssers que es mouen dins una ciutat com he dit, força aquosa, lluitant per la supervivència del dia a dia.

És una novel·la dura, també a conseqüència de la lluita d'una familia monoparental, d'una mare insatisfeta per la quantitat d'hores que ha de treballar, per tirar endavant la seva filla. La història es va perfilant quan dins del món aquàtic, el petit personatge coneix a un home gran que li provoca un estat emocional que l'arrossegarà a un passat familiar desconegut.

La novel·la es va desenvolupant poc a poc, entre misteri i realitat. El personatge que es relaciona amb la nena, fa que en tot moment es manifesti de cara al lector, com una persona intrigant i de dubtosa procedència. Això fa que la lectura es faci apassionant i tingui moments d'una especial cruesa.

No havia llegit mai a David Vann, malgrat que sembla que les seves creacions literàries, han estat sempre fruit de l'experiència personal degudes al suicidi del seu pare quan ell tenia catorze anys. En el pròleg de Jordi Puntí, ens esmenta part de la seva trajectòria literària, i en el cas de L'aquari sembla que és un autèntic salt endavant que explora els límits de l'amor i el perdó.

Els seus llibres han estat traduïts a 21 llengües, entre elles la nostra, una traducció immillorable de Yannick Garcia. Diuen que David Vann enceta un nou camí literari que ja ha estat aclamat per la crítica internacional.

***


dilluns, 20 de febrer de 2017

Debat educatiu

Ja fa un cert temps que els experts en educació estan debatent de com haurà de ser la formació del demà de les noves generacions. És un assumpte, el de l'educació, que sempre m'ha interessat, atès que no sóc diplomada en el tema i sempre he hagut d'intentar obrar amb sentit comú, del qual no n'estic gens descontenta.

Comento un article de la sociòloga Marina Subirats, el qual he trobat força interessant sobre els models educatius que estan desapareixent, els quals crèiem que eren inamovibles, com la cadena d'oficis que els fills heretaven dels pares i que actualment són una raríssima excepció, ja que actualment els joves trien el seu lloc de treball o el seu ofici, malgrat no saber si podran exercir en un futur la seva opció.

A més de la educació acadèmica que s'haurà d'anar transformant, i en això els docents ja ho comencen a experimentar, sempre he cregut que la base principal del camí pel qual s'han d'acompanyar als joves, comença des de les famílies. En el passat, als fills se'ls marcava el camí i l'obediència era més important que la llibertat d'escollir. Amb aquesta idea han anat apareixent professionals mediocres i gent grisa que no han tingut la força de poder canviar les seves vides.

He aplaudit l'article de la Marina quan diu que educar vol dir avui donar a les persones joves fonamentalment tres coses: capacitat d'autonomia, confiança en elles mateixes i criteris per distingir la veritat de l'error, per saber triar en un món ple d'informació de veritat dubtosa. Completament d'acord, atès que és un lema que sempre he procurat seguir dins de la meva formació autodidacta aplicant com he dit, el sentit comú.

Acaba l'article al·ludint a l'apassionant moviment de creació col·lectiva que s'està produint a Catalunya, que és un debat pedagògic i que els professorat és qui ha d'aportar-hi els elements principals de solució.

Sempre he pensat i ho estem constatant dia a dia, que el nostre país Catalunya, és capdavanter en moltes disciplines. Ho veiem en joves promeses en rebre premis internacionals de cinema, ràdio, televisió, arts plàstiques, arquitectura, literatura, etc. També els joves emprenedors que estan destacant en l'estudi de les noves tecnologies i no diguem en l'aportació mèdica a nivell d'investigació que s'està duent a terme.

Tot això amb mitjans econòmics força precaris. Desitgem que en un futur potser no gaire llunyà, poguem gestionar els nostres propis recursos, ja que el que se'n diu talent no ens en falta.

*** 

divendres, 27 de gener de 2017

Argelagues

Hi han paraules que en el nostre idioma sonen molt bé a la orella, almenys a mi m'agrada pronunciar-les, sobretot el so suau de la zeta i també el de la ge: Argelaga, Genciana, Atzavara, Galcerant, etc...

Amb el títol d'Argelagues, la periodista Gemma Ruíz, esdevinguda escriptora amb la novel·la que encapçala aquest apunt, ha aconseguit un gran èxit de crítica en només quatre mesos de la primera edició.

El boca-orella funciona i sabía que seria un bon motiu per dedicar part del meu temps a la meva tasca predilecte que és la de gaudir amb una bona lectura. Aquesta vegada no he errat. La novel·la no es pot deixar a partir de que es comença. Una història familiar de persones anònimes i vides senzilles, però que van contribuir abastament en el país que tenim ara, amb el seu treball i amb la seva predisposició de tirar endavant.

L'autora coneix perfectament de què parla. Són les seves arrels i s'enfanga, com diu ella, en la vida de la seva besàvia, avies i tietes, tres generacions de dones que van haver de patir imposicions familiars, abús de poder, mancances de tot tipus i feinejar dins i fora de casa, per ajudar a la precaria economia familiar deguda al temps que els hi va tocar viure, com a conseqüència d'una crua guerra i postguerra a la recerca d'aliments per a la família.

És un homenatge a aquelles dones fortes com l'argelaga, però crec que van acabar florint emmig de les dures punxes talment com aquest arbust, i ens van deixar una gran herència de coratge i energia.

Tot el relat està escrit amb un català diferent del català oficial. Ens diu la Gemma Ruíz que ha volgut capturar l'oralitat rica i genuina que gastava la besàvia, ja que aquesta llengua té la gentilesa de retratar-nos d'allà on venim i com som, encara que li tinguem els tractes que li tenim i ens l'estiguem deixant perdre. Puc dir, que la riquesa que ens presenta en aquesta escriptura, és d'una òptima qualitat literaria i ens recorda molt el lèxic rústec emprat, per les generacions obreres que ens han precedit.

He llegit que l'autora ha trigat set anys en escriure aquesta obra. S'ha volgut documentar minuciosament en els Arxius Històrics de les poblacions de la comarca del Vallès per recrear la vida en les fàbriques del tèxtil, on transcorre bona part de la vida obrera de les dones de la novel·la, les converses amb la seva família li han proporcionat també dades interessants per confeccionar una Història que és la de tots, i els historiadors li han aportat dades autèntiques dels fets que van ocórrer en uns moments singulars del nostre passat proper.

Amb tot, penso que ha nascut una nova escriptora, que no ens deixa gens indiferents amb la seva primera obra literaria.

***


 

dilluns, 16 de gener de 2017

Setmana de virus i WhatsApps

Els virus han fet acte de presència aquesta setmana. Els virus de malaltia i els virus que hem anat rebent per tota la xarxa.

Els virus de malaltia com cada any estan fent anar de bòlit a metges, hospitals, personal sanitari i també als malalts que són protagonistes i evidentment part important, en aquesta època. Ningú està del tot immunitzat. Els joves potser es recuperen més aviat i als grans ens costa més i ens deixa ben aplanats.
Hem de conviure-hi vulguis o no i utilitzar tots els mitjans curatius per aviar-los.

El que em costa molt de conviure-hi, és amb els virus també no desitjats, que ens penetren per la xarxa informàtica. Des de llargues històries replicades perquè segueixin la cadenes que no es trenquin, fins a entrevistes, i extenses recomanacions fetes per personatges que a vegades són suplantats sense escrúpols, i que no tenen més remei que anar aclarint que aquelles declaracions ells no les han fet o han deixat de fer. etc.

Aquestes cadenes de PASSA-HO, amb amenaces de que et poden succeir mil i una adversitat si no ho fas, estan circulant amb total impunitat, i ja pots dir al qui t'ho envia amb molta educació de que tu no ho faras, i que procuri no tornar-lo a lliurar. Res, ni cas, la gent com autòmates van seguint amb el seu "divertimento", atès que pitjar una tecla és molt fàcil i has d'anar llençant la brossa que es va acumulant en els teus perfils.

Recordo que ja en la meva adolescència, m'agradava rebre postals de tot el món i en aquella època també existien aquestes cadenes. Llavors el correu era el tradicional i rebies un escrit amb una llista d'adreces, les quals havíes de seleccionar la primera, enviar una postal  i afegir la teva al final de la llista. Vaig arribar a rebre'n unes quantes, però no tantes com hagués calgut, atès que es deuria trencar la cadena per alguna banda. M'agradava aquell joc, doncs en aquells anys, la comunicació internacional era escassa i semblava que així obries una petita escletxa al món exterior. També em va arribar una vegada per fer-ho amb llibres, que després de la feinada d'anar a l'estafeta no en vaig rebre mai cap. No ho vaig repetir.

Ara ens ha tocat l'època d'aguantar whatsapps no desitjats. Que bé aniria que la prudència es fes present més sovint.! Van molt bé els Grups de whatsapps per acordar reunions, trobades i altres esdeveniments, però ja he hagut de desfer-me d'algún. Potser començo a tenir massa anys de rodatge i també em faig viral repetint-me que no m'agrada rebre segons quines coses!

***

dilluns, 9 de gener de 2017

Gats i cervesa

Bohumil Hrabal va ser un escriptor el qual sempre m'ha interessat i no em cansa rellegir les seves obres amb una certa asiduïtat. Em pregunto:

-Serà potser que la ironia amb la qual s'expressa en els seus relats no passa mai de moda?
-O potser és el surrealisme literari que fa servir, que marca una diferència amb d'altres escriptors?
-O també potser que els personatges que presenta són festius, donant un caràcter popular i fantàstic?
-I serà potser que els petits plaers cotidians que sempre ens agraden, ens els presenta amb una gran dosi de llibertat personal?

Les seves balades, contes i estils de vida que ens mostra, són fruit de la ment d'una persona polifacètica que va haver de conviure amb règims totalitaris de tots els colors i de totes les tendències. No en va, va començar  a escriure a prop del mig segle de vida, i potser aquestes vivències que ofereix en els seus escrits, són un cant a la llibertat esperada, tants anys retinguda en el seu intel·lecte.

El cas es que considero que és un escriptor d'una generació d'intel·lectuals, que van emergir del centre d'europa amb una forta dosi de filosofia personal i d'alliberament, que van haver de soportar represàlies d'un régim que coartava les llibertats de fets i de pensament.

Les seves obres van ser extensament traduïdes, i en català he rellegit aquesta edició que és de l'any 1991 admirablement traduïda per Monika Zgustova. El relat va ser escrit el 1976, i ens presenta a través de les peripècies d'una parella que regenta una cerveseria i de la gent que gira al seu voltant, la vida en una petita ciutat de Bohèmia.

He sabut que el títol original és Postriziny i a l'any 1980 el cineasta txec Jirí Menzel la va portar a la pantalla, i va competir al 38è. Festival internacional de Venècia l'any 1981. Sembla que alguns dels personatges de la novel·la estan inspirats en familiars de l'autor, i moltes de les anècdotes de l'oncle Pepet que protagonitza gran part del llibre, van exercir gran influència en l'obra literaria de Hrabal.

Les narracions que he llegit de Hrabal, sempre són en primera persona i els seus personatges una mica extravagants i divertits, amb un gran sentit de la llibertat que no els importa experimentar determinades situacions que es presenten en la vida cotidiana. Els gats i la cervesa són elements recurrents en la seva obra.

La prosa és excel·lent i el lector es troba immers en un univers irracional, a vegades caòtic evidentment surrealista.

Potser és la tercera vegada que el llegeixo, però m'ha vingut de gust fer-ho després d'haver llegit la darrera adquisició per regalar en aquestes Festes:


és evident que abans de regalar-lo he caigut en la tentació de llegir-lo. Va ser escrit l'any 1986 a Suïssa, i la traducció al català també amb grau d'exel·lència, per la mateixa traductora Monika Zgustova.  L'edició però és molt recent, octubre del 2016, i el vaig descobrir tafanejant a la llibreria Atzavara. Els gats i la cervesa són els elements recurrents en la seva obra.

És una balada de gats fascinant, també explicat en primera persona, aquesta vegada és el mateix escriptor el personatge principal, el qual ens diu que no és gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. 

És un relat que comença amb un grau de tendresa excepcional però que es va transformant en un relat angoixant pel lector, i accidentat pel protagonista. Hi han alguns moments d'una cruesa ben patent.

El valor literari d'aquest escrit és exquisit, com tota l'obra de Hrabal, amb una corrosiva ironia sense oblidar alguns moments inquietants i despietats, que suposen pel lector una cert neguit.

Amb tot, és una reflexió sobre prendre mesures no desitjades, però que el ser humà no té més remei que afrontar. Una barreja de sentiments no exents de culpabilitat i que sempre es pot trobar una justificació als seus actes.

Hi ha una frase de les que hauria subratllat si el llibre hagués estat meu, en la que que l'autor es compara amb un conillet:

Jo em sentia com aquell conillet, perquè a mi també moltes vegades a la vida m'havien jutjat per coses que no havia fet, m'havien jutjat pel sol fet d'existir i de gaudir rient; això, el fet de riure a cor que vols, la gent no m'ho perdonava mai, i no em van perdonar ni el fet de tenir bona salut i estar de bon humor; tampoc no em perdonaven que m'agradés la cervesa i que em prengués la vida de la mateixa manera com se la prenien Charlot i Harold Lloyd; per tot plegat eren molts els que s'afanyaven a jutjar-me.

Un bon raonament.

Agraeixo a Galaxia Gutenberg l'edició d'aquesta petita obra, i amb la bona traducció a la nostra llengua amb la que s'ha dut a terme.

***


dimecres, 4 de gener de 2017

Començant el 2017

Vaig fer el darrer apunt del 2016 i avui enceto el primer del 2017. Tot és cíclic. El pas del temps ens porta a fer sempre els mateixos actes i amb el manteniment del blog ens adonem que a vegades ens repetim, com també repetim els nostres hàbits i costums. Sembla que la vida ens porta a rutines a vegades difícils de canviar, i que qualsevol intent no sempre és de fàcil consecució.

Unes tradicions que ens escenifica el text del dramaturg Thornton Wilder en el seu espectacle teatral 

El llarg dinar de Nadal.



Començar l'any amb teatre ens prepara per un bon estat d'ànim i per això el mateix dia 1 varem anar al Maldà, per gaudir d'aquesta posada en escena de l'obra que les diverses crítiques havien deixat molt ben valorada.

Un dinar de Nadal que dura 90 anys. Veiem passar la vida d'una família americana de Nadal a Nadal i de generació en generació dins dels canvis que suposen passar del segle XIX al segle XX. És una peça teatral delicada i cotidiana, minimalista igual que la sala on es representa. Uns dinars en família i un públic amb el qual semblava que estiguéssim també en familia, desprès d'un àpat festiu.



Una posada en escena austera, amb un muntatge sobri i amb actors que van canviant de personatge a mesura que esdevenen els anys.  Amb un vestuari neutre i amb una interpretació continguda, el grup d'actors sota la direcció d'Alberto Diaz, van desfilant davant nostre amb un treball que no deixa al públic indiferent. A mesura que els personatges han de fer el "mutis" definitiu, sortiran per una porta lateral, la qual no es pot tornar a travessar en sentit contrari. Una gran metàfora de la vida.

Malgrat que ens presenta una família americana, podria molt bé ser una família com qualsevol altra de qualsevol indret. Segons he llegit, Orson Welles havía reconegut la influència que va tenir Wilder en el seu cinema, i la inspiració d'una escena d'esmorzar matrimonial en el seu film Ciutadà Kane.

És un espectacle senzill, de curta durada, carregat d'humanitat i tendresa que els qui ens agrada el teatre, ens fa sentir més a prop dels esdeveniments que ens vol transmetre un dramaturg, que posa en escena uns personatges que malgrat siguin cotidians, no deixen de tenir com tots, les seves llums i les seves ombres.

*** 


dissabte, 31 de desembre de 2016

Darrer apunt del 2016

Aquest matí he penjat a Instagram un dibuix de "l'home dels nassos", que va ser publicat l'any 1891 en el Setmanari Satíric l'Esquella de la Torratxa, (vegeu) al qual he volgut homenatjar, després de saber que a la nostra ciutat es feia una cercavila amb el personatge, del qual ja fa anys que es vol recuperar aquesta tradició.

M'ha servit també per desitjar una bona entrada d'any a la família, atès que els mutus desitjos que ens anem enviant de forma recíproca, cada vegada són més fàcils de fer-ho ara per mitjà de les xarxes socials. Sembla mentida que lluny ens queda aquell temps de les postals que rebíem, i que els carters havien de carretejar amb aquelles carteres de cuiro a l'espatlla, i que en el meu cas, aquell missatger li encantava llegir les postals i comentar-les a peu d'escala.

A les acaballes d'aquest 2016, i justet abans de les campanades de l'anunci del Nou Any, he volgut també fer ressó en aquest apunt, de l'esperança que suposa encetar un nou número el

2017

que, sumant els números entre ells, fan un 10. Aquest número 10 és sinònim de coratge i ens estimula les il·lusions que hem posat, per tot el que representa el nostre futur de lluita col·lectiva.


BON ANY NOU


***

dimecres, 21 de desembre de 2016

100 anys d'Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres

Imatge manllevada de VilaWeb
Ens hem de remuntar al segle XVI per trobar l'origen de les representacions escèniques dels Pastorets, un tema nadalenc que perdura en les nostres contrades i que any rera any és un espectacle teatral que molts grups de teatre amateur, quan arriben les dates nadalenques, no deixen de representar aquestes obres emmarcades en un gènere que Xavier Fàbregas va batejar com "rondalla escenificada".


Qui no coneix Els pastorets de Josep Maria Folch i Torres? Qui més qui menys, tothom els ha vist representats damunt d'un escenari o fins i tot hi ha col·laborat. Però ben poca gent sap que aquesta obra va néixer per encàrrec del pare caputxí Rupert Maria de Manresa. Va ser precisament al Coliseu Pompeia, sala que formava part del projecte social i cultural dels caputxins, on va tenir lloc l'estrena absoluta, el 24 de desembre de 1916, d'Els pastorets o adveniment de l'Infant Jesús, l'obra que va catapultar Folch i Torres com a autor de teatre.



En el llibret editat per Editorial Mediterrània, Carme Tierz ens apropa a la figura de Folch i Torres i ens desvetlla moltes facetes de la seva vida, enguany que commemorem el centenari dels seus Pastorets.

Un llibre interessant que ens instrueix sobre aquest fenòmen i ens presenta la trajectòria del teatre a Catalunya desde Pitarra a Folch i Torres, per la qual cosa convido a la seva lectura molt adient en aquests dies desitjant a tothom un


BON NADAL 2016

***

dilluns, 19 de desembre de 2016

Concert solidari


Una vegada més la Coral Espígol es va lluir amb escreix en el concert solidari d'ahir diumenge, a la Parròquia de Sant Josep de Badalona, en el qual van interpretar a Mozart, Bach i Vivaldi.

El motiu del Nadal, és prou important per oferir concerts en benefici a obres solidàries, i aixó sí que ho fa la Coral Espígol. És la segona vegada que assisteixo a un concert dedicat a la Fundació Acollida i Esperança (enllaço la web), una entitat que es dedica a crear espais d'acollida per atendre persones que pateixen exclusió social.

L'església estava plena de gom a gom. Els badalonins van fer acte de presència amb la seva alcaldessa al capdavant, la qual va adreçar també al públic unes paraules abans de començar.



Dins del repertori, hi havia programada la Missa brevis KV 49 de W.A. Mozart,  un concert que ja l'havien interpretat l'any passat a la Parroquia Santa Madrona del Poble Sec de Barcelona, però potser la sonoritat del lloc no va ser gaire reeixida, a diferència de Badalona, que l'església era més òptima per gaudir de l'esplèndida música clàssica.

La coral es va acompanyar de cinc músics, dos violins, una viola, un violoncel i un orgue. També els quatre solistes van estar a l'alçada, soprano, contralt, tenor i baix.

Crec que va agradar al públic, la gent va reclamar bisos, i l'emoció va fluir quan es va entonar l'Al·leluia de Händel a l'acabament final. Precisament alguns dels components de la coral l'havien cantat feia pocs dies, al Messies participatiu del Palau de la Música, al qual també nosaltres hi varem ser presents de públic.

El refranyer popular ens diu:

Nadal sense torrons i sense Betlem no és Nadal, i jo afegiria:....i sense música tampoc és Nadal.




***



dimarts, 6 de desembre de 2016

Història d'amor amb el Danubi

He descobert Panait Istrati en aquesta petita obra autobiogràfica, que és petita de tamany però gran en humanisme i contingut.

Istrati escriptor romanès que va escriure aquest univers de la seva infantesa en dues llengües, la materna i la francesa, ens presenta uns començaments de la seva vida força complicats. Un nen sommiador amb una vida marcada per la misèria, fill d'un pare contrabandista que mai va conèixer, aconsegueix treballar sense descans en una taverna per ajudar a una mare que amb penes i treballs va tirant endavant.

L'autor evoca a l'altura de 40 anys, dos episodis crucials de la seva adolescència. Ja de jove, dotat d'una gran inteligència, lluita per omplir-se de coneixements lingüístics amb l'ajuda del seu Diccionari Universal a la llum d'una espelma, retallant hores del poc descans cotidià.

Panait Istrati, nascut a Braila una ciutat portuària al delta del Danubi, enamorat de la seva terra i del seu riu explica la seva malenconia de quan treballava sense descans dins la llòbrega taverna, d'aquesta manera:

De l'octubre a l'abril, durant sis mesos de reclusió, només havia vist el meu estimat Danubi un sol cop, per Nadal. I tant que m'agradava, a l'hivern, anar a deixar lliure curs a la meva malenconia sobre la interminable faixa blanca, petrificada pel gel o en revolta titànica amb la seva massa de glaçons!


Aquest llibre l'hem treballat al Club de Lectura, i n'hem tret moltes conclusions, moltes de les quals vaig comentant en aquest apunt. Un estil narratiu per gaudir plenament d'una prosa no exenta de sentit de l'humor, que malgrat les dificultats per sobreviure en una societat precària, el protagonista s'esforça i lluita per millorar la seva vida. 

És un llibre força vigent i actual, atès que trobem aspectes en comú amb la nostra societat actual, on assistim al fet terrible de les migracions i èxodes massius. Una visió esperançadora de superació personal i ens dóna a conèixer la realitat de la Romania natal de l'autor i del comportament de la seva societat a l'inici del segle XX.

Molts paragrafs he subratllat que mereixen ser rellegits, que no deixen indiferent al lector d'una obra que la tenim traduïda a català des de fa un any per l'Anna Casassas, amb la qual varem tenir el privilegi de conversar, ja que fou convidada per parlar-nos d'un autor que la va enamorar arran d'haver llegit "El pescador d'esponges". L'Anna Casassas, és una persona amb una gran empatia i que transmet la il·lusió de la seva feina, la qual ens va fer una gran aportació de la personalitat de l'autor que acabavem de llegir, i no va escatimar ni un minut en compartir més d'una hora de conversa. És com si ens hagués impartit una classe magistral de traducció literària. 

Però la lluita és signe de vitalitat, en qui s'hi aficiona. Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, però creure en alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta. Panait Istrati

***


dijous, 1 de desembre de 2016

Sants Patrons dels oficis

Avui 1 de desembre Sant Eloi, patró dels orfebres. M'ha fet recordar el patrocini que exercien els Sants envers els oficis.

Jo encara vaig gaudir-ne dels festius que es commemorava en el món del treball, el corresponent Patró. La festa ja entrava dins el calendari laboral que el sindicat, aleshores "vertical",  determinava per cada col·lectiu. He estat enumerant els dies de lleure i he comprovat que vaig beneficiar-me'n força vegades d'aquests Sants Patrons:


Santa Apol·lonia, Patrona d'odontòlegs i protèsics, dia 9 de febrer.
Santa Bàrbara, Patrona dels miners, dia 4 de desembre.
Sant Carles, Patró de la Banca, dia 4 de novembre.

També vaig celebrar molt Sant Jordi, pero atès que en els nous calendaris de l'etapa democràtica, ja no ens corresponia com a festiu, me l'agafava com a lliure disposició a compte dels dies d'assumptes propis que teniem assignats.

És curiós que molts d'aquests sants no tenen res a veure amb els oficis als quals protegeixen, i qui sap perquè van ser escollits, però el fet d'haver de venerar un Sant es debia buscar algún que tingués alguna afinitat amb les activitats dels col·lectius de persones que volien la intercessió d'un Patró.

Actualment a nivell laboral no crec que les noves generacions sàpiguen que algún dia s'havía gaudit del patrocini del santoral, ara però, aquests Sants han quedat com a referent de les Festes Majors de pobles i ciutats que popularment els veneren. Ah! i també són recordats a les pastisseries. No ens manquen els dolços del dia que pertoca i que no faltin!



***