dijous, 14 de març del 2024

ÀFRICA

 Mohamed Mbougar Sarr, escriptor senegalès i format a França, va rebre el Premi Goncourt 2021 amb el llibre "La memòria més secreta dels homes", el qual tinc en procés de lectura, però com a vegades succeeix, comencem la "casa per la teulada" i llegim algun altre llibre del mateix autor, que ha estat la novel·la que m'ha tingut ocupada unes hores recentment d'aquest jove escriptor, que és:

Purs homes. Un relat que quan el comences no el pots deixar, amb una prosa sensible i que s'endinsa en temes durs com l'homofòbia, l'homosexualitat, la hipocresia moral d'una societat, en aquest cas del Senegal, país on la religió musulmana regeix els costums en les relacions socials, i també rebutja amb males maneres a les persones que practiquen l'homosexualitat, o no, però que per la seva defensa, estan incloses en el punt de mira d'aquesta societat on creuen que tots els "mals" provenen del món occidental i que s'han d'erradicar.

Una literatura poètica, la qual descriu amb cruesa unes situacions terribles que al Senegal, han de sofrir les persones atretes pel seu mateix gènere, però que Mohamed Mbougar les sap explicar d'una manera ben construïda a favor de la llibertat. Un conflicte que encara no està resolt en el nostre món.

Penso que és una novel·la esplèndida i que deixa marca, i com ha dit Anna Maria Vilallonga, escriptora i crítica literària, «d’aquelles obres que encara et permeten creure en la literatura A més serveix de denúncia d'un tema tabú d'un país africà, que els que tenen el coratge de desafiar les prohibicions, en paguen les conseqüències. 

Menciono la traducció al català d'Oriol Valls que ja va fer la traducció de la novel·la guanyadora del Gongourt 2021

***

dimarts, 5 de març del 2024

LITERATURA JAPONESA

Un relat senzill que l'escriptora Ito Ogawa ens fa arribar, posant-nos en coneixement d'una cultura que ens és molt llunyana als occidentals i que representa una manera d'entendre la vida del dia a dia, connectada a un esperit subtil d'una petita comunitat japonesa en un barri de la ciutat de Kamakura a uns 50 quilòmetres de la capital. 

Un llibre de detalls que ens presenta uns entorns de paisatges, gastronomia, festivitats heretades d'avantpassats, i costums ancestrals que aquesta cultura mil·lenària compagina perfectament en l'època actual, la qual podem gaudir a través de les paraules d'aquesta autora que ens mostra una idiosincràsia d'una sensibilitat especial, la modèstia d'unes persones que ens omplen d'una pau alliberadora en el seu pas per la vida i que podem arribar a envejar.

Aquesta lectura et fa reviure principalment el valor de l'escriptura epistolar que ja no es practica, el qual la protagonista en fa us com a nissaga d'escrivents d'un antic ofici i que amb delicadesa, escollint paper, ploma, tinta adequada, i paraules idònies, pels escrits que els clients li encomanen a la seva petita i confortable llibreria, sempre preparada per atendre als parroquians que no s'atreveixen a dir les coses en paraules i  busquen ajuda per mitjà de les cartes.

El pas de les estacions en son presents amb tota la bellesa de cadascuna. Un retrat del respecte que els japonesos manifesten per la natura i per cadascuna de les persones del seu entorn.

Una narració sense pretensions literàries i no pretén que els seus personatges tinguin continuïtat, però les històries estan envoltades d'una delicadesa emotiva important.

 

Agraïm la traducció al català de Judith Rodríguez Vallverdú

 

*** 

Satoshi Yagisawa va escriure aquesta seva primera novel·la el 2008, obtenint el premi literari Chiyoda de la qual es va fer una adaptació al cinema el 2010. A casa nostra ens consta una 4a. edició i sembla que va enamorar a més de 100.000 lectors.

Una altra senzilla història costumista, que ens fa valorar l'ofici de les anomenades llibreries de llibre vell, on podem trobar volums antics i interessants a mòdics preus i conversar amb els seus propietaris força preparats per aquesta tasca. 

La majoria de ciutats tenen barris on es pot gaudir d'aquests establiments, Jinbö-chö és el de la ciutat de Tòquio, on està ubicada la llibreria Morisaki  i és on l'escriptora centra l'argument de la seva novel·la.

Malgrat l'èxit que ens comenten d'aquest llibre, en aquest relat no he trobat la guspira que podria haver encès l'interès d'una cultura que ens aportès als occcidentals un fet diferencial, com la que hi vaig trobar en l'anterior novel·la.

He llegit algunes opinions, las quals en discrepo, de que aquesta lectura podria servir com a porta de literatura oriental. Res més lluny d'això. És una història personal d'una noia que se sent perduda per un contratemps emocional i aconsegueix remuntar a través del seu acostament al llibres i a personatges de la seva família. Res diferent de qualsevol guió cinematogràfic de qualsevol indret del planeta. És d'aquelles novel·les que esperes acabar-la per veure si passa res d'important, però sense voler fer de espòiler, ho deixo aquí..... 

El que sí he trobat interessant, és la descripció que en fa de la vida en un barri de llibreries i d'uns locals per anar a descansar, evadir-se, i reflexionar, tot prenent un cafè i gaudir de la companyia d'un llibre si cal

No obstant, sempre es pot extreure alguna consideració important. Crec que la intenció de la novel·lista del que ens vol dir és: malgrat que en la vida tinguem moments foscos i confusos, hem de trobar la manera d'aturar-nos i buscar el lloc on simplement estar en pau amb un mateix.

La vida és així: vas vivint sense saber cap a on vas. Ja ho deia aquell haiku de Santoka: «M’hi endinso, i m’hi endinso, i encara, muntanyes blaves.» (p. 42).


Aquest volum ha estat traduït per Jordi Mas i López, professor de literatura japonesa, traductor d'entre altres de l'escriptor Haruki Murakami

***

Voldria fer esment també, de l'excel·lent disseny de presentació d'ambdós exemplars de l'Editorial Navona amb portades de les artistes Flora Waycott i Elisa Menini,amb els punts de llibre de conjunt.

 


 


dimarts, 20 de febrer del 2024

DIRÉ QUE M'HO HE INVENTAT - Marta Marín-Dòmine

 

És el segon llibre d'aquesta escriptora, al qual li van atorgar el Premi BBVA Sant Joan 2023.

 Despres d'haver llegit la seva primera obra, i parlar-ne en aquest bloc (vegeu) he optat per tornar a llegir aquesta segona, la qual em serà una mica difícil d'exposar la meva percepció, fins i tot després de dues lectures, que de vegades ho haig de fer després d'escrits complicats o difícils. 

Tot i que la temàtica de relació entre mares i filles no té cap secret, el relat que ens fa l'escriptora és francament inquietant i fa remoure moltes consciències.  Penso que malgrat que ens ha dit que és un homenatge a les dones treballadores que no van poder aconseguir els seus somnis per circumstàncies personals, hi ha el tema punyent de les filles que no s'han sentit estimades i incompreses per aquestes mares  que en el seu moment no van trobar el seu espai en la maternitat.

A més d'aquest amor/desamor materno-filial que ens exposa com molt dolorós i trist entre dues persones,  tot el llibre és un exercici de treball literari que Marta Marín ja ens ho va comentar en les entrevistes prèvies a la presentació del llibre que va merèixer el guardó.

També neguiteja el fet que un text tant íntim i colpidor, pugui ser inspirat en la pròpia vida de l'escriptora. Dols, oblits, salut mental, records, infància......

Hem de valorar un treball de filigrana literària, per conduir un text tant dur de sentiments i desitjos indefinits, els quals costen de pair per part del lector.

***

dimecres, 24 de gener del 2024

APEIRÒGON

 És una novel·la difícil, apta per lectors que volen aconseguir un repte personal de comprensió, i amb aquesta percepció, ja veus què ha volgut assolir el seu autor quan va tenir l'encert de escriure una obra com la que va donar a conèixer l'any 2020, i que un any més tard va ser traduïda per Marta Pera al català. Novel·la llarga, 548 pàgines que no es llegeixen ràpid, i que porta el seu temps endinsar-se en el seu contingut, jo diria "novel·la-enciclopèdica", atès que s'ha d'estar amatent a totes les cites històriques que es van esmentant dins un text a vegades difícil de seguir però d'un gran interès en quan a adquirir coneixements sobre la relació Israel-Palestina i de la seva història, i en uns moments en que sabem desgraciadament, com ha esdevingut la situació política. 

Els personatges centrals de la història són reals. Dos homes Bassam, palestí i Rami, israelià. Són amics, els uneix una mateixa desgràcia, haver perdut dues filles en edat escolar en dos atentats, el quals van donar el seu vist-i-plau a l'escriptor Colum McCann per escriure les seves històries, les quals van ser envoltades de referents històrics, i literatura poètica que ajuda a digerir una tragèdia viscuda i un procés de dol que es converteix en una gran amistat, però que no deixa de ser dolorós. 

És difícil parlar-ne i transmetre tot el que l'escriptor ens ha volgut explicar amb les seves paraules i fets d'una gent que ha de viure en circumstàncies especials, ja que conté molts valors personals i situacions complicades en les seves vides. Uns homes que viatgen fent conferències explicant les seves realitats per crear grups d'opinió. 

Trobem també moltes referències a les tradicions i forma de viure de les dues comunitats, tant musulmanes com jueves, i el difícil encaix d'ambdues, difícils però no impossibles. Ens ho van demostrant els dos amics al llarg del seus camins en paral·lel, pels periples dels seus països.

A la part final del llibre, l'autor mostra el seu agraïment a tota la gent que li ha obert les portes generosament en la tasca de confeccionar el llibre, que no són poques, i que com manifesta ell mateix, "és una novel·la híbrida, amb un nucli inventat, una obra de narrativa que, com tota la narrativa, entrellaça elements d'especulació, de memòria, fets i imaginació"

Per acabar aquest apunt, voldria deixar constància de la conversa de l'autor Colum McCann en l'espai de Debat del CCCB l'any 2021, que va parlar sobre la novel·la i que val molt la pena de visualitzar i d'escoltar, a més es pot gaudir de la traducció simultània en català. VEGEU I ESCOLTEU.

 

***




divendres, 5 de gener del 2024

La vall de Los Pedroches

Vam acabar l'any 2023 visitant la Vall de Los Pedroches. Aquesta vall al nord de la província de Còrdova a Sierra Morena, no és massa coneguda en el nostre petit país, si no és que hàgim conegut algú que hagués emigrat a Catalunya en els anys 60 del segle passat procedent d'aquell indret i la descendència del qual ja s'ha integrat perfectament dins el principat.

Avui dia gràcies al desplaçament ràpid de l'AVE, les distàncies s'escurcen i els llocs queden més al nostre abast. Així doncs podria dir-se que en un tres i no res es pot gaudir d'un lloc nou pels que vivim tocant la costa mediterrània, que té un encant especial, un ecosistema d'una natura poblada d'alzines, pinedes, i rouredes, amb unes deveses que donen aixopluc a cavalls, ovelles, vedells, i porcs de raça ibèrica que s'alimenten de glans que els ramaders engreixen per gaudi del nostre paladar.


Interessant conèixer un lloc que la mà de l'home ha aconseguit cuidar i netejar uns espais amb camins que servien de pas de Castella a Andalusia i que com el seu nom indica, Pedroches ve de "pedra". Aquells homes que van anar poblant i formant aquells pobles, amb la ramaderia cobrien les seves necessitats. Amb el temps el seu treball i amor a la terra, han aconseguit unes deveses que constitueixen un patrimoni envejable, amb el qual el visitant es queda astorat. 


Malgrat que els seus habitants pertanyen a la província de Còrdova, la seva cultura procedeix i es consideren més afins a Extremadura i a les terres castellanes de Ciudad Real, confrontants a la vall. Fins i tot l'accent andalús és diferent a la de la ciutat de Còrdova que és a 45 minuts de cotxe. La cultura gastronòmica, i els costums també s'allunyen del típic flamenc, suplint-lo amb el ball de "la jota" més d'acord amb la tradició castellana. 

En breus trobades, hem pogut constatar en els seus pobladors, el grau de pertinença i fidelitat que demostren a una terra dura que han treballat durant segles i que la mateixa naturalesa els ha retornat amb uns productes que son valorats arreu on han donat a conèixer.  Persones que porten en els seus gens, uns valors d'afany de superació i coneixement del terreny que han rebut dels seus ancestres, i que actualment saben transmetre perfectament a les noves generacions. 

Considero un privilegi haver pogut conviure, encara que breument, uns dies amb aquestes persones d'una gran generositat envers nosaltres els forasters que els visitàvem per primera vegada, realment interessats en la seva idiosincràsia personal.


***

diumenge, 10 de desembre del 2023

NADAL 2023

 

Aquest Nadal 2023, per mitjà d'aquest blog volem enviar un record als cristians palestins que no podran celebrar la Nativitat com hauria estat el seu desig.

Malgrat el que comporta un món trasbalsat per les guerres i que ens omple d'impotència, ens queda l'esperança de desitjar-nos un BON NADAL i pregar perquè els conflictes vagin trobant solució a través dels diàlegs entre pobles.




***

dissabte, 30 de setembre del 2023

Literatura amb trets autobiogràfics - Marta Marín-Dòmine. Sergi Pàmies.

 Enguany la guardonada escriptora Marta Marín-Dòmine ha escrit la seva segona novel·la sobre Males filles i males mares que va ser també guardonada amb el Premi Sant Joan 2023 de Literatura. Encara no l'he llegit i ja en parlaré si arriba l'ocasió. El que si puc dir és que arran d'això, vaig fer una relectura de la primera novel·la de l'any 2019 i que no havia comentat en aquest blog.

És molt clara la inspiració d'aquest relat, fent esment de les vivències personals de l'autora, en relació al coneixement familiar dels exilis de la seva família paterna per esdeveniments bèl·lics del segle XX. 

En la seva qualitat de professora de literatura, escriptora, i traductora entre d'altres, va fer que prengués consciència de la seva facilitat de fer maletes per traslladar-se d'un lloc a l'altre, i va voler analitzar aquesta fal·lera per moure's, trobant-la potser en les seves arrels arran dels relats que el seu pare li havia transmès de quan era infant, al que adorava i l'unia una estreta relació. Això va fer que aquestes reflexions les posés en forma de novel·la amb el títol de "Fugir era el més bell que teníem."

Trobem en aquest llibre un homenatge a aquell pare que va llegar a una filla, la Marta Marín-Dòmine, el record de la memòria històrica de les seves anades i vingudes de França a Barcelona quan era un infant fugint de la Guerra Civil, i que ella va voler buscar a base d'anar resseguint els llocs que van trepitjar els seus pares i avis exiliats, per fer-se una idea de la vida que li va tocar viure a un infant de pocs anys.

Els capítols es van alternant amb esdeveniments familiars i situacions personals de l'autora, a la recerca d'aquest acte de reconeixement d'uns fets que continuen amb qui els va viure en la memòria dels altres, i que sap transmetre'ls per mitjà de l'escriptura amb una excel·lent prosa, la qual convida a situar-te en uns anys grisos de guerra i post-guerra que val la pena conèixer de primera ma, per qui per sort no els ha pogut viure de prop.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb: 

Premi Joaquim Amat-Piniella 2020

Premi Ciutat de Barcelona 2019, i

Menció especial del Premi Llibreter 2019.

***

 

Sergi Pàmies ens ha tornat a complaure amb els seus contes irònics, enginyosos i tendres per mitjà del seu llibre titulat  

"A les dues seran les tres".

Ja és difícil escriure històries curtes que en poques pàgines es pugui dir tot el que la eloqüència et frena, i més quan es vol mostrar una part autobiogràfica perquè el lector vagi deduint-ne alguns detalls. La veu de Sergi Pàmies la sents a través dels seus escrits. El seu estil no decau i és inconfusible amb domini total de l'equilibri entre fantasia i realitat. La seva narrativa sempre és benvinguda a casa.


***



dimecres, 20 de setembre del 2023

¿Qui et penses que ets? Alice Munro


 Un llibre per llegir l'estiu. Sempre ve de gust la literatura d'ALICE  MUNRO. Aquest llibre no és d'històries curtes ni de contes, és una novel·la amb tots els ets i uts, on ens descriu la vida d'un personatge femení, la Rose provinent d'una família humil d'un poble de mala mort ubicat a la provincia d'Ontario. 

Aquesta escriptora Premi Nobel 2013, sempre ha estat interessada en descriure persones amb mancances personals d'origen provincià, degudes a l'educació rebuda en un entorn familiar de manca de sentimentalisme. 

En el cas de la Rose, protagonista del relat, aquest provincianisme la fa fracassar en l'intent d'encarrilar la seva vida lluny del poble d'origen. La manca de llibertat personal en que es va trobant fa replantejar-se la vida a través dels anys i començar de nou diverses vegades, amb noves relacions, ubicacions i nous treballs en diferents ciutats del país. 

De totes maneres la seva trajectòria la torna al poble, no per voluntat pròpia, però on troba que res és igual de com el va deixar. Les seves reflexions són dignes de acabar una novel·la d'una escriptora com Alice Munro sempre disposada a descriure l'educació sentimental de dones dependents i necessitades de llibertat.

No cal que digui que la prosa d'Alice Munro és excelent. També tornaré a mencionar la seva traductora la Dolors Udina, (aquí), com vaig fer en el meu altre apunt de l'any 2017 en referencia a un altre llibre d'aquesta autora (vegeu).

 

***


dijous, 31 d’agost del 2023

Postals de vacances

 


Fa décades que no havia rebut cap postal de vacances. Potser encara per Nadal m'arribava alguna d'un familiar del Canadà. Enguany oh sorpresa! i alegria hem rebut des de França una dels néts i fills la qual cosa per descomptat, ens ha fet molt feliços.

La meva relació amb la tramesa de postals va ser molt viscuda en la meva adolescència i ben entrada la joventut. La fal·lera per escriure des de sempre, ha estat una afició des de l'època escolar. Aquesta afició d'intercanvi de cartes entre corresponsals potser la vaig adquirir del meu pare que n'era molt entusiasta i es va poder entendre i a relacionar-se per mitjà de l'esperanto, amb molta gent d'Europa, Estats Units i també del Japó, quan només tenien el mitjà epistolar per comunicar-se i així va poder conèixer costums de diferents països que potser mai trepitjarien. 

En el meu cas també les postals va ser un complement i objecte de col·lecció. En vaig aconseguir centenars omplint caixes de molts indrets, tant d'Espanya com d'altres continents. Aquest mitjà em va donar també ocasió de relacionar-me amb joves d'altres llocs, els quals ens semblaven inabastables, i així  intercanviàvem costums i vivències diferents. Aleshores els joves teníem poques ocasions d'intercanvi personal, això va ser-ne també un bon motiu, a més de fomentar l'escriptura i comprensió lectora. Recordo el carter trucant a la porta, llegint-me el remitent i la il·lusió de saber quí responia a les cartes enviades.

Enguany la il·lusió ha tornat quan hem rebut una postal entranyable de dos petits de primària.

 

***

divendres, 7 de juliol del 2023

Joan-Lluís Lluís

 L'any 2019 ja vaig parlar de Joan-Lluís Lluís en aquest blog (vegeu) i del privilegi que vam tenir de poder intercanviar impressions amb una persona aparentment senzilla, però tant cultivada literàriament. De la seva personalitat en vaig parlar una mica en l'enllaç que menciono.

Club Editor ha publicat recentment la primera novel·la que Joan-Lluís Lluís va escriure l'any 1993. Aquest escriptor del qual he llegit ja quatre llibres és un referent català del Rosselló, nascut a Perpinyà i immers en la literatura catalana des de molt jove, per les seves arrels a la Catalunya sud. És un escriptor amb una força narrativa espectacular i molt creatiu en les seves històries. Les seves obres són èpiques, utilitza també ucronies i metàfores, i les seves narracions van sempre a la recerca de la llibertat.

 


ELS ULLS DE SORRA, és un relat molt dur, de principi a final, sobre la guerra d'Algèria i el colonialisme francès. Per no repetir-me, enllaço (aquí) la crònica que en fa Club Editor. Com sempre, la prosa és d'una excel·lència digna d'un escriptor que mereix tots els elogis merescuts.

L'altre novel·la d'aquest escriptor també amb una força creativa que val la pena llegir és:

 


JUNIL a les terres dels bàrbars. No n'havia fet esment en aquest blog però ja fa temps que em va apassionar la seva lectura. Res a veure amb l'anterior relat. És d'aquells llibres que mereix una relectura per subratllar-ne amb atenció alguns paràgrafs. Va rebre quatre premis literaris importants. Aprofito també d'enllaçar (aquí) l'escrit que va publicar el seu editor en relació a aquesta novel·la, que val també la pena de donar-hi un cop d'ull.


No oblidem que a més d'escriure relats, l'autor és poeta i traductor de Voltaire i Celine, segons consta en les seves biografies.


***

 

 

diumenge, 11 de juny del 2023

Tirania patriarcal - La Malnada

 En aquests darrers anys en que la violència masclista ha sortit a la llum, gràcies a la valentia d'algunes dones decidides a denunciar aquests actes per tenir ja lleis que emparen fets violents, malgrat que el rol del masclisme encara no ha estat superat per la nostra societat, ens arriba traduïda al català per Pau Vidal,  una novel·la de la escriptora italiana Beatrice Salvioni, publicada per Edicions del Periscopi amb el títol: La Malnada

Els fets tenen lloc al nord d'Itàlia a la ciutat de Monza a la regió de la Llombardia, l'any 1936 en ple feixisme i amb el Duce com a guia del país obligant a la salutació romana a tots els actes, incloent-hi la de cada matí als infants com adoctrinament a les escoles amb himnes patriòtics al davant del seu retrat.

Dins d'aquest context es desenvolupa la història de dues nenes de dotze anys de diferents classes socials. Una procedent de la burgesia i l'altra de classe humil amb un magnetisme salvatge i amb una saviesa adquirida al carrer amb altres companys de correries, que amb el sobre nom de Malnada és coneguda a la població no exempta de prejudicis i supersticions.

Les dues nenes comencen una amistat que farà que generi un gran poder contra la tirania patriarcal i esdevingui una aliança ferma fins i tot contra la violència contínua que té lloc a les seves vides. 

La novel·la conté tot el que es pot esperar d'una societat feixista, amb les hipocresies dels adults, la supervivència dels desafortunats, les misèries d'una guerra italo-etiope (veure...) la propaganda de la qual, no deixa d'aparèixer en diversos moments del relat, per mitjà de megafonia pública i que també fa reflexionar a les noies protagonistes de la història les quals  indirectament hi estan involucrades. 

"Prega i treballa per la pau, però prepara el teu cor per a la guerra. Passar l'escombra per casa també és una manera de servir a la Pàtria. La dona és la primera responsable del destí d'un poble." 

Hi trobarem també violacions, agressivitats, abusos i moments d'alta tensió a nivell de thriller, però el poder que dóna una gran amistat femenina amb conceptes clars del què significa el coratge, és el què hem de sostreure que ens vol mostrar la seva autora.

No m'agrada fer de spoiler dels arguments literaris, ja que crec que el més important és analitzar el que l'autor ens vol manifestar en el relat i per això només diré que l'escriptora ha utilitzat tota la força que li donen les paraules per descriure uns personatges i un ambient, que sembla que els puguem veure i tocar a través de les pàgines. Penso que res a veure amb Elena Ferrante, que en vaig parlar el 2016 (veure...) malgrat que també siguin dos personatges femenins.  Llegir a Beatrice Salvioni és gaudir d'un llenguatge preciós, amb la impecable traducció de Pau Vidal. 

Com apunt final diré que La Malnada ha estat la primera novel·la de Beatrice Salvioni, traduïda a més de 30 llengües. Prèviament l'autora va ser guardonada amb altres obres amb el Premi Calvino de contes i el Raduga a més de finalista del concurs 8 x 8 segons consta en la seva biografia.

 

***