divendres, 8 de desembre de 2017

Catalans a Brussel·les


Una vegada més les imatges han estat espectaculars! Sóm un país amb una alta dosi de dignitat.

La manifestació d'ahir a Brussel·les no pot haver deixat indiferent a ningú. Com sempre les iniciatives de la nostra gent no tenen límit. La creativitat la portem en el nostre ADN. Quin orgull de país!. El nostre poble ha fet mans i mànigues per demostrar al món d'on venim, i què volem. Un desplaçament de 45.000 persones afrontant-se al fred i la pluja no es pot obviar. Ara sí que podrem tornar a sentir:
(los catalanes hacen cosas........)  I tant que en fem i les que farem....
















***

divendres, 17 de novembre de 2017

Estimada vida

Com vaig explicar en una entrada al blog de finals d'agost, he pogut tornar a fer-me amb un llibre de l'escriptora canadenca Alice Munro, el títol del qual encapçala l'apunt d'avui.

Així com l'anterior llibre d'històries curtes que vaig comentar, "Dansa de les ombres felices" va ser el primer llibre d'aquesta escriptora, el que avui faré esment és el darrer que ha escrit. Entre l'ún i l'altre els separa 40 anys.

La seva obra compta amb dotze col·leccions de contes. Aquest darrer que acabo de llegir, també de relats curts no es diferencia de l'anterior, tot el contrari, la maduresa l'ha ajudat positivament en continuar explorant en les vides del ser humà, i a presentar-nos els personatges com gent que forma part de qualsevol vida i que determinen accions completament cotidianes de la nostra existència. Com diu l'autora:  "Veig la vida com peces separades que no acaben d'encaixar mai"

 Molt interessant és el que Alice Munro ens adverteix:
"Les quatre peces finals del llibre, formen una unitat a part autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules - i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida."

Efectivament aquest final de quatre capítols, dóna sentit a la seva trajectòria i a l'Estimada vida que sempre ha defensat des dels seus orígens d'una zona rural de la província d'Ontàrio. Durant molt anys va abandonar l'escriptura, i un dels primers reportatges sobre ella deia el 1961: "Mestressa de casa troba temps per escriure relats". Cinquanta anys més tard, al Canadà li diuen "el nostre Txekhov", a més d'haver estat guardonada amb el Nobel del 2013.


Vancouver - 2017



***

dilluns, 13 de novembre de 2017

O'Neill i el seu teatre

El TNC està representant l'obra d'Eugene O'Neill,

DESIG SOTA ELS OMS

Una vegada més ens captiva la seva posada en escena, amb un escenari giratori com d'altres vegades, i amb uns actors esplèndids. Malgrat això, personalment no és el teatre que en aquests moments em fa sortir de la sala amb gran dosi de satisfacció.

Comprenc que de tant en tant programar obres d'un cert classicisme, és important per refrescar memòries històriques d'èpoques passades, on els drames rurals omplien conciències i feien xalar als espectadors. En el cas de Desig sota els Oms, no s'allunya de les tragèdies gregues i d'una cultura que hem begut des dels inicis de la nostra "Història".

El que he trobat interessant és l'opuscle que et donen com a programa de l'obra, que consta d'un recull d'opinions de diversos crítics literaris que fan esment del moment històric en que es va produir l'obra, i el paper important que té i va tenir el teatre en la literatura dels EE.UU. en quan a la inhibició puritana.

O'Neill va estar influenciat pel descobriment que va suposar el psicoanàlisi i va escriure aquesta obra els anys que van seguir a la Primera Guerra Mundial, els quals van ser convulsos en quan a crisis i desastres naturals. El paral·lelisme que en fa de la tragèdia de Hipòlit d'Eurìpides, a un escenari rural nord-americà de mitjan de segle XIX, amb un llenguatge col·loquial angloirlandès, ens arriba als nostres escenaris amb la versió de Joan Ollé, que el trasllada al llenguatge rural de la Garrotxa comparable a la nostra dramatúrgia camperola d'amors primitius que impulsen a desenllaços dramàtics.

Sens dubte l'educació catòlica d'O'Neill i el puritanisme, es troben a l'origen d'un dels temes fonamentals del seu teatre. Aquesta obra, diuen que és una de les més encertades, situada a Nova Anglaterra l'any 1850 i amb la quimera de la recerca d'or a l'Estat de California, està fermament establerta sobre els fonaments de la teologia protestant.

Eugene O'Neill sent que el capitalisme americà condueix inevitablement cap al materialisme, l'egoisme i la possessió. El que manca en aquests personatges, i creu que pot mancar en general als americans, és la voluntat i l'habilitat de compartir.  Els fa protagonistes de fam de vida, i lluiten contra un mal del qual voldrien guarir-se, el drama angoixant de la possessió.

***


divendres, 10 de novembre de 2017

Letàrgia


La República està dormint........

Pintor rus Víktor Vasnetsov (1848-1926)



Esperant un príncep que la desperti.......



***

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Bon dia República!



***

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Trencant el silenci

Matinal de diumenge. Amb ganes de netejar el cap de cabòries, obvies en aquests moments, m'he endinsat al "moll de l'os" de la nostra ciutat vella. Diuen en castellà que "quien madruga........." i això ha estat precisament el que ha fet que el dia se'm girés amb bona cara, i em donés un espai de safisfacció que feia dies necessitava.

La idea de veure les aquarel·les dels estudis dels vitralls de la Sagrada Família, exposades a la Sala Gaspar ha fet que arribés una mica aviat i la sala estava tancada. Això m'ha permès voltar una mica pels indrets propers, i descobrir botigues i botiguetes noves que desconeixia.

Just al tornar al lloc esmentat, ja estaven obrint, i amb una parella que esperava també el moment d'entrar-hi. El senyor, ja gran, amb dues crosses i amb dificultats per caminar, ajudat per la dona han pujat al primer pis que malauradament només hi ha una escala de mig cargol per accedir-hi.  Just a l'arribar dalt, la senyora s'ha afanyat a ubicar-lo en una cadira a un costat de la sala.














He iniciat la meva visita. Tota la sala per a mi i la parella a un costat. He començat a fixar-me en el senyor. Ben arreglat i amb la Creu de Sant Jordi a la solapa, aleshores, me n'he adonat! Era el Sr. Joan Vila Grau, l'autor de les aquarel·les!!!!


El vaig veure a la TV amb el seu fill i nét, presentant l'obertura de la exposició. Sense pensar-m'ho, m'he atansat i m'he permès adreçar-li unes paraules, les quals ha agraït i ha fet que m'expliqués com havia treballat i imaginat els colors dels vitralls, d'acord amb la idea que Gaudí havia tingut per la Sagrada Família. Una de les coses que m'ha comentat, és que quan la gent veu els vitralls ja muntats, no es poden imaginar la feina prèvia que hi ha a cadascún d'ells, ja que els colors s'han de treballar i adaptar-los a la llum que arriba de l'exterior des de cada costat, sigui llevant o ponent, amb degradats que Gaudí ja havia previst. Tot es fa d'una manera artesanal. També m'ha dit que ja té enllestida l'aquarel·la de la façana de la Glòria que després haurà de fer el vitraller.



La senyora també ha entrat en conversa, i he pogut gaudir d'uns moments fantàstics amb unes explicacions d'un home savi. Llàstima que ha arribat un grup heterogeni, que suposo que el pintor ja esperava i he hagut de deixar-lo que atengués a les altres persones. No sense acomiadar-me respectuosament després d'haver-me passejat per la sala i contemplar aquestes mostres de delicadesa pictòrica.






















Ara ja podré tornar a entrar a la Basílica de La Sagrada Família, per fixar-me bé en tots els detalls que el Sr. Joan Vila m'ha explicat de la seva obra! Ha estat un fantàstic plaer. Ho necessitava!




La passejada m'ha servit per poder trencar el silenci del blog que em vaig imposar, ja que m'ha vingut de gust tornar-hi.
***



diumenge, 8 d’octubre de 2017

Pausa sabàtica

Fa dies que m'és impossible concentrar-me per fer alguna entrada al blog. Estem vivint uns moments que aclaparen a qualsevol, i cada minut els esdeveniments polítics en el nostre país, es van succeint sense interval.

Tinc llibres per comentar, i activitats interessants que en altres moments exposava en el blog, però ara trobo que potser no interessa gaire a ningú segons quins temes que no siguin els de l'actualitat política cotidiana, que sense pausa, com he dit, anem vivint al minut. Tampoc en tinc gaires ganes, la veritat, ens esperen uns dies incerts que quedaran reflectits en els futurs llibres de la Història del segle XXI i hem de ser-ne ben conscients del que estem vivint amb els ulls ben oberts i les orelles ben netes.

Així doncs, m'agafo una pausa sabàtica fins que l'impuls i les ganes de comunicar-me en el blog, se'm presentin novament.

***


dilluns, 2 d’octubre de 2017

1 d'octubre a Catalunya






***

dilluns, 18 de setembre de 2017

Activitat netejadora

Mai havíem vist tanta activitat netejadora arreu del país com ara. Nit i dia, les escombres, rasclets, pales, i estris de tota mena, no paren de moure's.

Em fa il·lusió que ja no haurem de rentar-nos les mans cada vegada que arribem a casa des del carrer, atès que el metro, els autobusos, els passamans, les parets i tota la ciutat, està brillant i desinfectada com mai. Fins i tot els policies municipals s'han afegit a aquesta tasca, i no hauran de passar-se el dia passejant i vigilant delinquents com abans. Aquesta responsabilitat que els hi han encomanat, els fa feliços i els omple d'orgull netejador.

Le veritat, a mi sempre m'ha fet mandra netejar, ja que quan consideres que tot està net i polit, sempre la mateixa cançó, sant tornem-hi, al cap de poc temps, torna a estar com abans, i no dic a nivell de carrer, uns netegen i altres tornen a embrutar-ho penjant cartells "indignes" saltant-se les lleis que ens protegeixen de bacteris incòmodes.

Només queden dotze dies per aturar aquesta activitat frenètica netejadora de papers. Malauradament després tindrem una altra activitat potser netejadora de persones, haurem d'estar ben alerta, però de moment cal tornar a embrutar els nostres carrers i places d'aquests elements infectes que són producte de la nostra llibertat d'expressió.

***

dilluns, 11 de setembre de 2017

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2017



FELIÇ DIADA



A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


La pell de brau (S.Espriu)

***

dimarts, 29 d’agost de 2017

Viatgers i lectors

A les envistes de Toronto
En el recull d'articles d'opinió de Quim Monzó, apareguts del 1991 al 1993 a la premsa de Barcelona, i publicats en el llibre "No plantaré cap arbre", el qual he rellegit aquest estiu, n'hi ha un que parla de dues menes de gent viatgera. La primera mena la formen els que aterren en una ciutat amb l'orgull d'haver aconseguit no saber-ne gairebé res. Agafen l'avió, arriben i a veure què passa. Després hi ha els de la mena Com Més Coneixements Previs Millor Aprofitament In Situ. Compren guies, mapes, estudien el que es pot veure i devoren la història de la ciutat. Aquests compren també novel·les que tinguin alguna relació amb la ciutat on van. L'article va fluint amb l'enginy i la ironia de l'escriptor, el qual en fa un retrat per sucar-hi pa del turista-viatger.

Podría identificar-me en certa manera amb els de la segona mena en quan a l'elecció de la novel·la adient relacionada amb el país a visitar, com he comentat ja alguna vegada i també amb la preparació del viatge abans de trepitjar els terrenys.

Aquesta vegada l'elecció de la lectura va ser Alice Munro,  (vegeuescriptora canadenca guardonada amb el Premi Nobel de Literatura del 2013. Vaig trobar el seu primer llibre d'històries curtes a la Biblioteca Pública, publicat l'any 1968 amb el títol;


Atès que la nostra destinació d'enguany eren les províncies d'Alberta i Columbia Britànica a l'oest del Canadà, em va fer patxoca llegir a aquesta autora, per mí desconeguda, i a més amb un llibre de quinze històries que passen a la vora de rius, en cases pageses i pobles aïllats. Tinc un gran respecte pels escriptors o escriptores d'històries curtes, doncs és necessària una ment molt creativa per explicar molt en poc text. Descriure personalitats, i analitzar sentiments de vides ordinàries, no qualsevol persona té el do de poder-ho expressar. Alice Munro sap fer-ho i et crea situacions cotidianes amb personatges senzills, que viuen en entorns familiars diversos, en una època que encara les dones es dedicaven majoritàriament a la familia (el llibre està escrit com he dit, l'any 1968) .

Malgrat el temps transcorregut de gairebé 50 anys, m'ha encantat la modernitat de la prosa i l'estructura de cada història. Sempre emprant una narradora en primera persona, que és protagonista de la situació, la qual interactua en el relat que es va configurant en cada moment, i de com els seus pensaments i sensacions esdevenen propis en cada moment de la història. La infancia hi té més protagonisme que la edat adulta i cada personatge hi té un paper important. Les diferents edats també compten a l'hora de transmetre'ns els seus neguits, els seus malsons, i la seva necessitat de més llibertat en relació als adults.

És un llibre amb molta personalitat que explora terrenys íntims i que segons diuen va seguir fent-ho en le seves obres futures, de les quals no n'he llegit cap, però que no descarto poder-ho fer aviat.

Haig de fer especial menció a la traducció de Dolors Udina. No sempre trobes una bona versió ja que un bon traductor et fa gaudir millor de les obres, i aquesta n'és una. Enllaço una sèrie de reflexions de diversos professionals d'aquesta feina (vegeu)

Llac Bow (Rocalloses)


Muntanya Robson 3.954 mts. (Rocalloses)



***