dilluns, 31 d’agost del 2009

Temes literaris punyents

Fa dies comentava que hi han temes delicats que segons i de quina manera es tracten literariament, poden resultar morbosos. No és el cas, al meu entendre, de la novel·la que per casualitat ha caigut a les meves mans que va ser Premi Ramon Llull de l'any 2000. El títol és Delictes d'amor i l'escriptora que li va donar llum és Maria Mercè Roca.

El tema és punyent, relatat en primera persona, amb un personatge central, un empresari de prestigi que té una bona consideració social, persona culta, i sensible, però que amaga un secret que no pot compartir amb ningú, li agraden les nenes de no més de 10 anys. No és especialment un pederasta, ja que només li agrada mirar-les, i acariciar-les. Per ell és un acte d'amor. Novel·la de sentiments amagats i de neguits personals. No deixa indiferent.

Crec que és una narració extraordinariament ben escrita. No és fàcil emprendre un tema així. Està tractat amb molta delicadesa i amb una prosa que enganxa al lector.


Després de gaudir d'aquesta lectura, vaig recordar una altra novel·la d'aquesta autora, que havia llegit però que no recordava gens i que la tenia a la lleixa, també guanyadora d'un premi: Cames de seda, Premi Sant Jordi de Novel·la, 1992. Vaig optar per rellegir-la i també ha estat de gran gaudi. Aquesta està escrita amb un narrador que t'explica també els neguits i infelicitat de la protagonista, en aquest cas una dona de bona posició econòmica que pren consciència de la dificultat de les seves relacions familiars.

He trobat també una prosa moderna, amb una disposició de capítols avançada per l'època en que va ser escrita, i també fent interessar al lector de la trajectòria de la protagonista, que viu immersa en el seu propi egocentrisme. És una molt bona novel·la.

***

diumenge, 30 d’agost del 2009

Cultura japonesa

Des de fa un parell de décades que la cultura japonesa s'ha anat introduint a la nostra societat en tots els seus àmbits, d'una manera més generalitzada. Trobem molta literatura traduïda al català, gastronomia, cinema, arquitectes construint edificis emblemàtics i també molts grups de japonesos visitant les nostres ciutats interessats per la nostra arquitectura modernista i gaudiniana.

Avui s'han resolt eleccions al Japó i sembla que el Partit Demòcrata Lliberal, ha estat escombrat després de 54 anys al poder i ha estat rellevat per majoria absoluta pel Partit Democràtic del Japó. El Japó és en l'actualitat la segona potència econòmica del món, però fa uns anys, des de la nostra òptica occidental, a qui li interessava saber que passava en aquelles Illes? Ens arribaven notícies d'emperadors i hereus i tot ens semblava llunyà. Ara amb la globalització fins i tot el "sushi" i el "sashimi" els tenim a l'abast i podem gaudir-ne quan ens ve de gust.

L'any 1993 vaig conèixer la literatura de l'escriptor japonès catalanòfil Ko Tazawa que va raure a Barcelona per casualitat i va descobrir la nostra cultura. Li va ser concedida la Creu de Sant Jordi el 2003. Vaig llegir dos dels seus llibres: Catalunya i un japonès i Cartes a Yu i Kei, edictats per la Campana el 1993 i 1995 respectivament. Em van semblar interessants, sobretot el primer, ja que explica des de l'òptica d'un japonès com es veia la nostra societat.

En l'actualitat tenim el polèmic escriptor Haruki Murakami , les obres del qual ens arriben d'una manera continuada després de l'èxit del llibre Tòquio Blues que vaig adquirir en edició de butxaca i que acabo de llegir. He volgut començar amb aquest abans de llegir Kafka a la platja. Crec que he fet bé. Tòquio Blues m'ha agradat força. Dibuixa el perfil dels joves japonesos, que tant ens han estat presentats en reportatges i films, molt desorientats dins la seva societat, alguns dels quals no superen les frustracions i opten pel suicidi. Per què passa això en un país d'un alt nivell econòmic i que és model de la societat del benestar? Potser una educació massa rígida? ó unes tradicions que han estat escapçades massa ràpides després de la II Guerra Mundial? Sembla que és un dels països més envellits del món i a les joves generacions els costa implicar-se en l'engranatge social.

Aquests dies de l'estrena de la película Mapa de los sonidos de Tokio de la directora catalana Isabel Coixet, en una roda de premsa li van preguntar com eren els japonesos. La resposta va ser que si algú volia conèixer com eren, que anés a veure la pel·licula Still Walking, del director Hirokazu Kore-eda, la qual reflectia d'una manera molt exacta la cultura i la personalitat dels nipons, i que ella n'era una bona seguidora. Vaig veure que encara la projectaven i fa dos dies la varem anar a veure i realment va ser una bona recomenació que faig extensiva a qui li pugui interessar.

En algunes coses les cultures no som tant diferents, sobretot en el que es refereix a les mares de família abnegades i guardant els seus propis secrets i amargors.

***

dilluns, 24 d’agost del 2009

Bordells, vexacions i violències

Llegeixo la notícia d'un estudi de l'historiador alemany Robert Sommer, que ha donat a conèixer els bordells que hi havia als camps nazis. Atesa la nostra recent visita a Auschwitz, no ha deixat d'interessar-me aquesta questió.

No és d'extranyar aquesta descoberta, ja que és una vexació més contra les persones que van tenir la desgràcia d'anar a raure en aquells camps d'extermini. Malgrat tot penso que aquest tracte mortificador contra el ser humà, no és exclusiu del nazisme. En ple final del segle XX, hem vist com han estat tractats a Europa els presoners de les guerres de l'Irak, l'holocaust de les guerres dels Balcans, de res van servir les lliçons de la II Guerra Mundial, i des de fa segles enrera de com van ser i són tractats els africans i els llatino-americans per part del món diguem-ne "civilitzat".

Em pregunto que fa que a l'home li agradi ser sempre prepotent i criminal quan te el poder sobre els altres. No fan res les contínues denúncies als mitjans d'aquestes situacions. Tohom en parla i fa patent la seva angoixa, però les actituds no van a la baixa. No hi ha dia que no coneguem també, una nova violència de gènere.

Ja sé que potser estic en minoria amb el comentari que faré del Primer llibre de la trilogia de Larsson " Els homes que no estimaven les dones", que vaig acabar de llegir fa uns quants dies.

Penso que sota el fum d'una novel·la negra, s'amaga una apologia sobre les vexacions. Encara que la intenció de l'autor hagi estat de denúncia, no deixa de donar detalls d'aquestes violències, siguin o no inspirades en suposades realitats. També aporta una gran dosi de venjances dels "bons" sobre els "dolents" que fan que la morbositat del tema, hagi estat d'un interès massiu d'index de vendes, d'èxits editorials, i de la moda del moment, ja que segons el meu parer, literariament té molt que desitjar.

Tothom té les seves preferències i els seus criteris, però personalment i de moment, no tinc cap interès literari en continuar amb la trilogia "Mil·lenium". Sempre m'han agradat les novel·les d'intriga, però segons i de quina manera es tractin els temes proposats i siguin obres ben escrites. M'agrada llegir llibres que m'aportin alguna cosa més lucrativa.

***

dijous, 20 d’agost del 2009

Afganistan, eleccions i burques

Llegint aquest matí en el Diari AVUI les pàgines d'informació de les eleccions a l'Afganistan, m'ha agradat l'anàlisi que en fa la Diana Negre, corresponsal de Washington d'aquest Diari, l'article de la qual enllaço. Res a comentar, crec que diu tot el que ha de dir.

Sembla ser que s'espera una baixíssima participació, ateses les amenaces dels talibans. De totes maneres, segons han dit, aquesta baixa participació afavorirà a l'actual president Hamid Karzai, considerat un home corrupte degut als pactes que fa amb les ètnies i també amb grups de talibans, amb diners procedents del cultiu de l'opi. Aquest home, impacablement vestit, embolicat amb la seva característica capa de seda de ratlles blaves i verdes. Sempre es vesteix de manera que representi tota la nació: barret de pell de cabra com s'usa a Qandahar, al sud del país, capa típica de les regions septentrionals i camisa de les províncies occidentals que limiten amb l'Iran.



Precisament tinc un cert interès en aquestes notícies, atès que ha coincidit en que estic acabant de llegir la novel·la de la periodista noruega Åsne Seierstad, amb el títol de El Llibreter de Kabul. Aquest llibre va ser traduït al català el 2003 i va ser escollit llibre de l'any. Malgrat que el relat és de quan els talibans ja havien estat expulsats, les dones segueixen mantenint la burca per por a les represàlies dels infiltrats, ja que si no la portessin, podrien actuar en qualsevol moment, tirant àcid a les cares o disparant-els-hi a les cames.

La introducció del burca es remunta al regnat de Habidullah, que va regnar el país des del 1901 fins al 1919. Va ser ell qui va imposar que les dues-centes dones del seu harem se'l posessin, d'aquesta manera, quan estiguessin fora dels murs del castell, les seves bellíssimes cares no podrien induir altres homes a la temptació. El vel que les cobria fins els peus, era de seda i finament decorat, i el burca de les princeses estava brodat amb fil d'or.

Els anys 50 ja s'havia difós per tot el país, però només entre els rics. Però el seu us tenia opositors. El 1959, el primer ministre, el prìncep Daoud, en ocasió de la Festa Nacional, es va presentar amb la dona sense el burca. Va convèncer el germà i als ministres que llencessin els de les seves dones. L'endemà ja es podien veure moltes dones pels carrers de Kabul amb abrics llargs, ulleres de sol i barrets. Però atès que aquesta peça de vestir s'havía convertit en un símbol entre les classes pobres i moltes criades van rebre els burques de seda de les seves patrones, es va haver de publicar una llei per abolir-la. Quan va esclatar la guerra civil i es va instaurar el règim islàmic a Kabul, les dones van tornar a anar amb vel en públic, i amb l'arribada dels talibans van desaparèixer les cares femenines de Kabul.

És interessant també el capítol titulat "Olor de pols" que explica amb detall un bany de dones i criatures al "hammam". Malgrat la neteja que pratiquen en el seu cos, fins i tot amb pedra tosca, al sortir, han d'utilitzar el burca fastigós altra vegada, que porta adherides des de temps, les males olors, i la suor personal. Poc els dura el gaudiment de la olor d'un cos rentat amb aigua i sabó.

Aquestes i altres coses explica l'autora del llibre. Et fa endinsar en els costums familiars de la societat afganesa de tots els temps. Néixer dona a l'Afganistan no comporta cap avantatge. Ni ara ni mai. Sempre sotmeses, fent de "ventafocs" i parint criatures des del 16 anys. A més com tota societat mulsumana, pots haver de compartir altres dones del marit.

Les mateixes dones ja fan intents de poder sobreviure per elles mateixes, i superar el seu analfabetisme, i també encara que sigui d'amagat, volen rebre estudis per trobar feines complementàries més dignes, però trobar algun home que les faci costat encara és difícil en aquella societat.

I ara, aquestes eleccions. Poc serviran. Tal com acaba la Diana Negre:
si les ciutats són medievals, el camp afganès és gairebé prehistòric.


***

dilluns, 17 d’agost del 2009

Festa Major de Gràcia 2009

Ja vaig parlar l'any passat en un post, de la meva vinculació amb la ex-vila de Gràcia. Aquest any, ja s'ha pogut fer el pregó amb el nom de la Plaça de la Vila canviat.

Després de dos dies de Festa ininterrompuda, i amb allaus de gent trepitjant els carrers, he sortit a captar la feina que han estat fent tot l'any els veïns, i per sort enguany no hi ha hagut incidents i hem pogut trobar encara els carrers lluïnt els seus millors vestits de Festa Major.


Hem trobat vinyes al carrer de Puigmartí.


El tramvia "39" molt ben reproduït al carrer de Tordera. Va ser un tramvia el qual vaig emprar molt els anys 60 per anar a treballar al taller del meu pare. (Quan anava de la Plaça Rovira a la Plaça Palau, i passava per davant de casa meva).





Hem trobat el guarniment del carrer de Fraternitat molt creatiu, amb una alegoria de la creació del Cosmos.







Molt emotiu el carrer de Llibertat, l'han de dedicat a una llegenda japonesa.



En el carrer del Progrés, han fet aparèixer animals mitològics.





Preciós el carrer de Joan Blanques, d'una sensibilitat digne de merèixer un premi al bon gust. Tot amb plàstics reciclats, fins i tot amb caixes de petri tenyides de colors.




No han faltat bruixes ni rats-penats al carrer de Providència.




Al carrer de Verdi han reconstruït un castell medieval.




Enveja ens han fet aquests nens petits. Hem trobat aquesta colla intentant soportar la onada de calor que estem tenint aquests dies.


Hem descobert també un balcó al carrer de Fraternitat, al·ludint la Setmana tràgica, de la qual enguany es commemora els 100 anys.



Aquest any, s'han creat activitats monotemàtiques en les places de la vila, i en altres espais. El dissabte, primer dia de la festa, varem anar a la Plaça del Diamant per escoltar la música i el ritme del swing. I amb aquest ritme trepidant, acabo aquest escrit dedicat un any mes a la Festa Major del meu poble.





***

dijous, 13 d’agost del 2009

Marejant la perdiu

Estava convençuda que el mes d'agost era un mes inhàbil, políticament i administrativament parlant, però la realitat és que després d'uns pocs dies d'haver fet un tomb per un país de la vella Europa, concretament a Polònia, hem tornat a casa i veig que els polítics dels nostre país continuen "marejant la perdiu", anant i venint de les seves vacances per continuar fent "bullir l'olla" i tirar-se els plats pel cap. Em pensava que això d'entrar i sortir era privilegi dels que estem jubilats, però estava molt equivocada. Així doncs, seguint aquests exemples de gent treballadora i responsable, he reobert el blog, per penjar-hi algunes fotografies d'quest circuit tant interessant que hem fet, i ja tindrem temps de preparar-nos més endavant, per la tardor calenta que ens espera amb esdeveniments de manifestacions per defensar la "reinterpretació" de l'Estatut, que no podem deixar passar, i que no només són núvols d'estiu.


Com és habitual, en el SorroBloc, anirà sortint la crònica dels indrets que hem visitat amb els comentaris corresponents, jo només penjaré unes quantes fotos d'aquestes ciutats medievals, les quals han estat reconstruïdes en un 80% , ja que després de la Segona Guerra Mundial van quedar molt destruïdes i la seva gent molt perjudicada en tots els sentits.












Són països freds, i aprofiten els dos mesos d'estiu que tenen, per viure a l'aire lliure i decorar amb moltes flors els seus jardins i places. Els dies són llargs i a les nits hi ha força ambient a les terrasses dels restaurants al carrer. A l'hivern viuen sota terra. Aquests establiments desapareixen de la superficie i s'ubiquen als subterranis, ja que a fora poden arribar als 30 sota zero.






Segons ens va dir la guia, vam fer uns 2000 kms. Encara les insfraestructures viàries són molt precàries, i això alenteix els desplaçaments. Ens en faltat ben bé un parell de dies per anar amb més tranquil·litat, però hem pogut veure tot el que calia i més. Ha estat un viatge molt positiu.


Fins i tot vam trobar una princesa polaca esperant el seu príncep blau, que justament li va aparèixer al costat de la granoteta.


Una curiositat:
Quan estàvem a l'aeroport de Varsòvia, esperant el nostre vol de tornada a Barcelona, varem observar com s'escriu la ciutat de Madrid, en polonès. Boníssim!! També en això ens assemblem als polonesos!!!!.




Una posta de sol des del riu Vístula per acabar aquest breu post.

***