dijous, 30 de desembre del 2010

Visitants i convidats

Aquest desembre he rebut visitants i convidats. Els visitants són inesperats i gairebé sempre inoportuns. El dia 6, flamant dia de la Constitució vaig tenir la flamant visita amb el nom femení de Ciàtica. Em va deixar garratibada, mai més ben dit, i no la volia pas tenir al meu costat. No la coneixia, i se'm va fer força antipàtica i insoportable. Malgrat tots els meus esforços per que marxés, fent-li la vida impossible a base de connectar-li electrodes per totes bandes, s'hi va trobar bé amb mí. No em va deixar anar a veure la Fira de Santa Llúcia, ni les llums de la ciutat, ni el Pessebre de la Plaça Sant Jaume, res de res.  Fins el dia de Nadal no va començar a fer-se fonedissa. El dia de Sant Esteve, per sort si que vaig tenir convidats estimats, que em van fer passar un dia excel·lent amb la seva companyia, aquests si que van ser volguts. Tan bon punt van marxar de casa, quan encara no eren ni a la porta del carrer, vaig tenir un altra visita inoportuna i indesitjable, amb el nom també femení de Febre. Altre vegada retinguda, i aquesta vegada durant tres dies fent-me suar, ara pujo, ara baixo, fins que he guanyat la partida i espero poder-me acomiadar d'aquest mes d'una vegada i per totes, a veure si l'any 2011 em proporciona més defenses per aquesta guerra que jo soleta haig de resoldre.

Com que sóc una mica reconcentrada i he tingut moltes hores per fer-ho, he aprofitat per acabar la lectura de la darrera novel·la d'un dels meus estimats escriptors del nostre país:

ELS CONVIDATS d'Emili Teixidor.

Tal com ens té acostumats, el lèxic de l'Emili, és una joia literària en tots els sentits. La novel·la torna als temps dels primers anys de la post-guerra on els protagonistes dels pobles de les nostres contrades van viure les tragèdies col·lectives de perdedors i guanyadors. Els convidats és la gran metàfora que dona sentit al relat. Tots són innocents i culpables alhora. Els temps, quan ens toca viurel's, sempre són difícils.

Per cert, la versió cinematogràfica de Pa negre no em va agradar. El guió és un mig mig de Retrat d'un assassí d'ocells i Pa Negre. El resultat res a veure amb tot el que la lectura de l'Emili Teixidor ens vol aportar a través de la seva prosa.

I per acabar aquest reguitzell de visitants i convidats, aprofito per convidar-vos a brindar una copa de cava català virtual,  per rebre aquest any 2011 difícil també per a tots, al qual li falten poques hores per néixer.


***

dimecres, 22 de desembre del 2010

Solstici d'Hivern - Nadal 2010

Avui comença EL SOLSTICI D'HIVERN I un any més vull fer arribar els meus Bons Desitjos de continuïtat per a tots als blogaires que durant l'any ens anem llegint uns als altres i anem fent història amb els nostres apunts. Desitjo que no acabi aquesta activitat ja que és un instrument que ens obra horitzons més enllà de la nostra cotidianeïtat. 

BON NADAL A TOTS!



El Naixement de Crist, pintura sobre fusta provinent de Sagàs (segle XII), Museu de Solsona.

***

dilluns, 13 de desembre del 2010

Llum de Nadal al nord d'Europa

Avui dia de Santa Llúcia i Festa de la llum als països escandinaus, una creença que pot venir del seu nom, Lucis Via, 'camí de llum', o de la seva proximitat al solstici d'hivern, he recordat els nostres viatges d'estiu per aquests països i he pensat de com deuen lluir aquelles ciutats en aquestes dates de preparació al Nadal, i he buscat a la xarxa fotografies de fires nadalenques dels llocs on hem visitat i que recordem plens de turisme amb estètica estiuenca,  i que ara els autòctons poques carns deuen ensenyar amb aquelles temperatures sota zero que els mediterranis no ens podem ni imaginar.

Entenc que tinguin "sed de llum" i guarneixin places i carrers tant com puguin en aquestes dates, ja que és molt dur viure a la semi-penombra tants mesos i amb aquests freds que no els permeten fer gaires passejades a l'aire lliure. A Polònia ens van comentar que sota les places, als subterranis,  s'instal·len bars i locals per poder fer-hi vida social als hiverns, quan a l'exterior tot està glaçat i no poden permetre's gaires estades, ni diurnes ni nocturnes.

Canals d'Amsterdam

Viena 

Budapest 

Varsòvia 

Gdansk (Polònia)

Varna (Bulgària)

Praga

Estocolm

Bergen

Illes Lofoten

Kirkenes


Penso que és molt bucòlic veure aquests paisatges per mitjà de les fotografies, però la vida cotidiana sense llum, és difícil de pair, i s'han de buscar recursos per subsistir en aquelles condicions climàtiques. La vida moderna ha ajudat moltíssim en aquelles latituds i sort han tingut de poder arribar a ser països amb un nivell de vida prou alt, per poder acondicionar-se els habitacles. No vull ni pensar però, com devien estar un parell de segles enrera!. 

*** 

dijous, 9 de desembre del 2010

Gioconda Belli

Avui fa exactament un mes que vaig assistir a la Biblioteca Jaume Fuster, a una entrevista que sota el lema Aventura de llegir, parlem amb.... va ser-hi convidada l'escriptora i poetessa nicaragüense Gioconda Belli.  (A més, descobreixo per casualitat que avui compleix 62 anys).  La conductora d'aquesta xerrada era la periodista Joana Bonet. La sala estava força plena, la majoria eren dones i moltes de ben joves. Jo no havia sentit a parlar de la Gioconda, i realment vaig trobar que és una persona amb un gran carisma i que ens va fer partícips de la seva vitalitat i empenta en haver viscut una vida força complicada amb la seva integració a les guerrilles sandinistes de Nicaragua que van acabar enderrocant a la nissaga somocista l'any 1979.

El motiu de la seva presència era la presentació del seu darrer llibre "El país de las mujeres" que tracta irònicament d'un món governat per dones. No em va semblar massa interessant, però si que volia saber més de la vida d'aquesta dona i vaig anar a trobar la autobiografia que havia escrit amb el nom de: 


El país bajo mi piel, Memorias de amor i de guerra.

Ahir vaig acabar-lo i m'ha semblat molt interessant. A més de donar a conèixer tot l'entremat polític dels països centre-americans de la segona meitat del segle XX sota la protecció dels EE.UU, i de com les guerrilles populars van anar sorgint, ens explica de com la seva vida va anar canviant malgrat haver nascut en una família de classe mitja i es va anar implicant en el Frente Sandinista de Liberación Nacional com molts dels intel·lectuals del país. Fil per randa va desgranant la seva trajectòria amb moments de molta intensitat i afrontant el perill de veure's perseguida per la policia somocista, la qual cosa va fer que acabés per haver-se d'exiliar a Mèxic i a Costa Rica fins l'alliberament de Nicaragua.

És i ha estat una dona lliure, mare de quatre fills de diversos homes, la qual cosa i a l'època dels 70 i 80  era vist pels seus com un desordre emocional, i potser sí que ho va ser, ja que a hores d'ara reflexiona sobre els seus ideals, tant polítics com personals, sense deixar de ser la dona lluitadora i carismàtica de la seva joventut.

**

Uno no escoge
Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oidos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,.
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
Ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.
Gioconda Belli


***

dimecres, 8 de desembre del 2010

In Memoriam





Avui fa trenta anys de la desaparició forçada d'un geni, que va ser referent de la música pop i d'una època que recordarem els seus coetanis.






El seus somnis encara no s'han fet realitat. Es veuran realitzats algún dia?





***

dissabte, 4 de desembre del 2010

Uncle Boonmee

Fa un parell de dies una amiga blogaire va fer un apunt molt digne sobre la decadència i l'envelliment de les persones, el qual va suscitar una sèrie de comentaris força interessants per part dels seus seguidors i per ella mateixa.

Vaig pensar-hi força quan ahir varem anar a veure la pel·lícula guanyadora de la "Palma d'or" del Festival de Cannes 2010: Uncle Boonmee recorda les seves Vides Passades del Director tailandès Apichatpong Weerasethakul, la qual ha estat objecte de crítiques favorables per la premsa i desfavorables per una part del públic que fins i tot a mitja sessió abandonava les sales.

El film és punyent, i segons el director és un homenatge a la seva llar i a un tipus de cine amb el qual ell va créixer. Atès que a occident desconeixem per complet la filosofia oriental, és difícil d'opinar sobre tot el que ha volgut explicar-nos l'autor amb aquesta pel·lícula, malgrat que els dos móns que presenta, el terrenal i l'espiritual, aquests es barregen quan la mort truca a les portes de l'oncle Boonmee, i a aquest se li apareixen persones de la seva vida passada.

Aquesta doctrina de la transmigració, és producte de les creències budistes, i sembla que un abad d'un monestir al noroest de Tailàndia, havia compartit experiències de persones ancianes que havien arribat al temple per a meditar i varen poder veure les seves vides anteriors com si fos una pel·lícula, i recopilant històries de camperols que varen tenir experiències semblants, va escriure un llibre:  A man who can recall his past lives, el qual ha estat font d'inspiració per aquest film.

El que més em va agradar és com el personatge central aborda el tema de la mort junt amb els seus familiars, és una cultura molt diferent a la nostra sobre la preparació de la vida que s'acaba.

Entenc que no sigui una peli fàcil de digerir ja que com molts films orientals, és una mica lenta i a més barreja situacions fantasioses ben sorprenents les quals han estat elaborades potser, segons la crítica, perquè els espectadors se sentin inclinats a pensar en les estratègies narratives de la postmodernitat.

Amb tot el cineasta ha volgut parlar a occident de la seva idea de la reencarnació i d'una forma natural, homenatjar al cine amb el qual va créixer, ja que a Tailàndia, segons comenta en una entrevista, en els darrers anys, el nacionalisme alimentat per cops militars, ha produït un enfrontament d'ideologies i ara hi ha un organisme estatal que actúa com un a espècie de policia moral que prohibeix les activitats "inapropiades" i destrueix el seu contingut. La història que presenta, és un símbol d'alguna cosa que està a punt de desaparèixer, corrosiu com el cine, el teatre i la forma d'interpretar de la vella escola,  els quals no hi tenen cabuda en el seu món actual.  El film contè també, un petit component autobiogràfic sobre la mort del seu pare.

A Tailandia ha estat seleccionada pels Oscars 2011.

***

dimecres, 1 de desembre del 2010

Entre popets i sardinetes

He anat a la peixateria del mercat aquest matí bufant-me les mans i fent el comentari de que estava enfredeïda, no hi havia cap clienta en aquell moment i el peixater m'ofereix uns pocs popets que li queden a bon preu, dient-me que li agrada molt estar a casa i que si pogués, amb el fred d'avui se n'aniria, i em diu que quan sigui "vell" no se'n  mourà. Li responc que ara ho diu, però no ho farà, ja que és avorrit estar-se a casa i s'ha de sortir malgrat les inclemències. Em contesta que els joves avui en dia tenen ordinadors i que a ell li agrada molt quedarse a casa i consultar algunes pàgines "especials" i xatejar amb gent. Li dic que jo també en tinc però que no xatejo, que faig servir un MAC, ...que faig un blog... que tinc una "cosa" que es diu correu electrònic, etc... etc. Va posant cara de sorpresa, em pregunta que explico en el blog, li dic que de tot el que em sembla i em passa pel cap, pren interès i em pregunta si algú ho llegeix, li dic que si, ja que també em fan comentaris.  El seu company que deu tenir entre quaranta i cinquanta anys em diu que la seva filla també té un MAC, perquè és dissenyadora i li va bé per treballar, però que ell no hi entèn ni un borrall. Li explico més coses que faig amb el MAC,  cada vegada la seva cara es transforma més i acaba dient-me que jo sé més que ell d'ordinadors i es queda parat de la meva "saviesa" a la meva edat.

M'he justificat per dir-li que els que hem estat molt anys treballant amb ordinadors, és lògic que estiguem "al dia" d'aquestes maquinetes. He marxat amb el popets rebaixats i deixant-los ben astorats.


***