dimarts, 6 de juny de 2017

El carrer dels Tres Llits

Sempre que trobo alguna novel·la de la col·leció "labutxaca", de la qual tinc especial interès per haver-ne sentit a parlar en el seu moment, la tentació em domina, i la faig meva per tenir-la a mà quan em plagui de llegir-la, atès que a vegades si es busca a les biblioteques, no sempre la tenim a la nostra disposició. El problema vé després quan el forat de la lleixa comença a no existir, i s'ha de fer mans i mànigues per trobar-hi un espai.

A Roser Caminals li van publicar l'any 2002 "El carrer dels tres llits". Aquesta escriptora se'n va anar a viure als Estats Units per matrimoni l'any 1981 on ensenya literatura espanyola i a la vegada escriu novel·les de temes i ambient barceloní.

Aquest relat de ficció, s'ubica en els primers anys del segle XX a la ciutat de Barcelona, quan la burgesia es feia notar, i els hereus dels industrials es dedicaven a seduir minyones i treballadores de la casa familiar.

El personatge protagonista com molts dels que es reflecteixen en les novel·les de l'època, reuneix aquestes condicions de dandi i seductor i el camí que empren al llarg de la història no és de difícil deducció.

És una novel·la entretinguda però gens sorprenent. La definiria entre "Mirall trencat" i "L'ombra del vent", sense la prosa rodorediana ni el misteri de Ruiz Zafón.

Roser Caminals ha volgut també crear un enigma obscur al voltant de la història que ens proposa, però el gir que li dóna al final, el trobo poc realista i fora de tota lògica, com volent satisfer als seus lectors. El que és notable en el relat, és la descripció que en fa dels espais de la ciutat vella, les localitzacions dels paratges pels quals transcorren les situacions, tant de la vida cultural de la burguesia (l'Eqüestre, El Comtal, el Cafè de la Lluna, etc.) com dels barris baixos de misèria i prostitució als voltants de la Plaça Reial.

És una novel·la de fàcil lectura. La prosa no és per tirar-hi coets, però tota l'embranzida inicial a nivell argumental que sembla positiva, a mesura que avança, va derivant en una certa inconsistència que és el que he trobat més negatiu. De totes maneres, haig de dir que no te res a envejar a algunes escriptores de novel·la que han aconseguit en el nostre país premis literaris, i que sota el meu punt de vista, no en són gens mereixedores.

***

diumenge, 4 de juny de 2017

El vent de l'esperit - Pentecosta

Foto manllevada d'Internet. Jaume Alegre (Cambrils)

Els temporals de vent fan molta por. Hem vist imatges catastròfiques d'inundacions i de tornados. Però el vent, com el foc, com l'aigua, s'integra també com a força benefactora que fa de la naturalesa el bressol de la vida. Per això parlem de foc purificador, d'aigua fecundant i de vent que renova l'aire. No menys li donem una significació espiritual quan parlem de VENT DE L'ESPERIT que impulsa l'Església i l'escampa pel món.

Mirem les cares llargues dels apòstols, esmaperduts perquè els ha deixat "l'amic de l'ànima", estan aclaparats i adolorits, perquè no estan massa segurs de que tot el que han sentit i vist sigui veritat... I de sobte un vent impetuós envaeix la casa i la fa trontollar... les cares s'il·luminen, els ulls es desentelen, el vent s'emporta les cabòries... És una constatació convincent: "Jesús no ens ha deixat!". Déu no és "per ser vist! Déu és per ser sentit, estimat, testimoniat, viscut i proclamat". L'apòstol Pere ho veu molt clar i surt al carrer a proclamar-ho entusiàsticament...

Fr. Josep Massana, caputxí




***

divendres, 2 de juny de 2017

Una vida que ha marxat

Ahir a la nit, vaig tancar els ulls havent rellegit el darrer article de Carles Capdevila, publicat en el llibre de reculls "La vida que aprenc" el qual vaig adquirir per Sant Jordi i que cada nit m'ha fet companyia. Poc podia imaginar-me que també tancava els ulls, però de manera definitiva el seu autor.

Ha estat la primera notícia que el ràdio-despertador ens ha donat. L'he rebut com una notícia inesperada, malgrat que la malaltia no perdona, però sempre l'esperança de cronificació no es perd mai.

No diré res novedós que no s'hagi dit de'n Carles Capdevila. Com a lectora dels seus escrits m'ha il·luminat i clarificat postures més d'una vegada, d'una manera planera i honesta. M'he sentit identificada en moltes reflexions seves, i la seva empatia ha estat un valor positiu, que ha donat com a fruit, estimació i respecte.  Un home sincer, amic dels seus amics i pare de família assenyat.

Voldria fer ressó d'entre altres, una de les seves frases:

Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d'aprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.


El trobarem a faltar


***