dimarts, 31 de desembre del 2013

L'any que passarà a la Història


Vull felicitar a tothom l'entrada d'aquest any 2014, ple d'incerteses però amb una gran il·lusió col·lectiva.

Ens esperen esdeveniments importants i hem de confiar en les persones que ja van néixer amb voluntad democràtica i són bones coneixedores de la nostra Història. Saben molt bé d'on venim i tenen clar a on volem anar. El poble els hem empès. L'esperança d'aconseguir bones enteses està en peu.


UN BON 2014!


***

divendres, 27 de desembre del 2013

Visita nadalenca no desitjada

virus de la grip
Aquesta bola nadalenca tant bonica en apariència, l'he tinguda com a visita no desitjada els dies previs, durant i després del Nadal. Atès que no ha estat rebuda com ella s'esperava, he tingut la sort que la seva visita ha estat de curta durada malgrat que ha deixat la seva empremta en la meva persona, fastiguejant-me de bon troç. Feia moltíssims anys que no havíem conviscut i per això no recordava les seves malifetes. Desitjo que se n'hagi anat per una bona temporada i no em torni a estimar, ja que el divorci el té assegurat.



Per cert, aquesta altra bola, la vaig confeccionar amb agulles de cap i lluentines fa més de quaranta anys, per adornar per Nadal la làmpada del pis familiar on vaig néixer, la qual vaig poder recuperar. Vaig recordar la seva estructura i aquí us la presento. Penso que té molta semblança a la que m'ha visitat, però aquesta sí que fa companyia, és bonica per dins i per fora, i no m'enganyarà mai amb la seva seducció de colors com l'altra. És senzilla i humil i sempre serà ben rebuda per aquestes dates.

***

dilluns, 16 de desembre del 2013

Nadal 2013

Vull felicitar el Nadal a tots els amics blogaires, que dia rera dia em fan passar tant bones estones amb les seves aportacions.

AMICS QUE TINGUEU UN BON NADAL!



Escolteu-me, descendents de David: ara el Senyor
mateix us donarà un senyal. La noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres")

Isaïes: 6,13-14

***


divendres, 13 de desembre del 2013

Dia Històric

Ahir va ser un dia que passarà a la HISTÒRIA. L'estem vivint pas a pas. Hi haurà un abans i un després. Un dia en el qual després de la sorpresa inicial d'una declaració important, no ens va deixar d'estar pendents de les tertúlies en els mitjans; de les notícies procedents de membres del Govern central; de debats i de declaracions i més declaracions. La quotidianeitat va quedar en segon terme. Una etapa que comença i durant onze mesos haurem de seguir-la dia a dia encara que no es vulgui. Uns  esdeveniments que ens semblava impossible que puguéssin arribar a materialitzar-se. Com deia l'Antoni Bassas en termes futbolístics, la prèvia ha finalitzat i ara el partit comença. La pilota anirà de camp propi...., a camp rival..... i viceversa. Ens queda un partit molt llarg, un partit d'onze mesos, patirem, i molt, però hi estem acostumats i després la victòria l'assaborirem.

Els catalans vam estar austriacistes i ara hem de decantar-nos també pel SiSi com s'ha dit en alguna piulada. Ho he trobat molt ocurrent. Així doncs el 2014, serà un any molt important. I nosaltres ho veurem!



***

dissabte, 7 de desembre del 2013

Temps d'Advent

Després de les tempestes ve la calma. I quina calma! L'anticicló ens fa gaudir d'uns dies de primer de desembre molt assoleiats i força mediterranis. La passejada en un dia festiu pel litoral badaloní ens porta al Pont del Petroli. Un indret que encara no coneixíem i per això hem aprofitat aquest temps per anar a donar-li una ullada.

Poca gent, un mar encalmat i un horitzó net amb alguns velers, una matinal que els privilegiats de la costa mediterrània no deixem escapar en un dia com aquest.

La tentació de mullar els peus en aquest mar ens feia pessigolles,  però el sentit comú i la incomoditat per fer-ho ha fet que aquest pensament s'allunyés, i el sentit de la contemplació s'apoderés de la nostra vista.

La fàbrica de l'Anis del Mono davant nostre fa que recordem que estem a Badalona. El mític logo centenari sempre present en la cultura d'aquest licor, i que no mancava mai en les sobretaules festives, ens recorda una cara d'home dins d'un cos de mono que quan erem petits ens feia una mica de basarda.






Quan arribem al pont, veiem reproduïda aquesta figura mítica que ens convida a creuar la porta, ara oberta, per endinsar-nos uns metres al mar i contemplar la immensitat que per nosaltres té la nostra mediterrània. També una placa de reconeixement a la persona de Josep Valls ens dóna la benvinguda.


Comencem a circular pel pont amb la companyia del mar als nostres peus, i a l'arribar al final veiem que hi ha una Estació meteorològica la qual dóna dades contínues de l'estat del temps. També trobem alguns candaus subjectats a les baranes, que estan tant de moda actualment.

De totes maneres els brètols sempre hi són presents. Un poema de Jordi Sarsanedes completament guixat és la imatge negra d'un dia transparent.


















Acabem la passejada amb un bon vermutet a la terrassa del Club Natació Badalona. El jersei fa nosa i ens hem de desabrigar. Tot un luxe!















***

dimecres, 4 de desembre del 2013

Un món irrespirable



Un món irrespirable és el que ens mostra en Serguéi Dovlátov en el seu llibre  LOS NUESTROS.

S'ha publicat molt sobre l'època Stalinista de la Unió Soviètica, amb uns relats que acostumen a ser dramàtics com espantosa i injusta la vida sota el comunisme, però quan algú explica com ho va viure en la seva pròpia persona fent servir un altre mètode per a descriure la maldat i l'estupidesa del règim bolxevic a mig camí entre la novela i conte breu, amb la ironia clàsica d'un escriptor que per mitjà de les paraules, fa més dolç l'horror de viure en un món dur i privat de llibertats, i malgrat que aquestes experiències eren allunyades dels nostres indrets, ho podem entendre i ens fa posar la "pell de gallina".

Ja vaig llegir un altre relat d'aquest autor : LA MALETA, del qual en vaig fer també un apunt. Aquell llibre vaig llegir-lo per casualitat i em va captivar l'estil narratiu. LOS NUESTROS ens ha estat cedit pel Club de Lectura d'aquest mes i encara no l'hem comentat. Puc dir que no m'ha decebut, tot el contrari. No arriba a dues-centes pàgines que és l'extensió que m'agrada, i a més amb un alt contingut emotiu i vivències que com he volgut fer entendre abans, fan pensar amb l'angoixa que els protagonistes havien de viure amb una societat tan controlada.

El llibre és una narració en primera persona de la família de Dovlátov la qual ens va presentant. Hi surt tothom, pares, avis, tiets, tietes, germans i "tutti quanti".  Són personatges força excèntrics que es van movent en un univers peculiar, un avi jueu, la mare georgiana d'origen armeni, tot ells provenen de diferents parts de Rússia. Precisament vaig estar buscant la ubicació de les ciutats que apareixen per conèixer la procedència d'aquests membres de la família, per fer-me'n una lleugera idea. Els pares, intel·lectuals i dedicats al teatre i a la música, amb diferents opinons respecte a Stalin, tenen les seves polèmiques que l'escriptor ens les transmet amb el seu estil sarcàstic.

Per descomptat que la beguda hi és present, com en totes les obres russes. Parla del seu pare dient:

"Mi padre bebía, claro está. Quizá no más que los demás. Pero lo hacía de manera más ostensible. En una palabra, lo tomaban por un borracho, y hacían mal. Su talento artístico, incluso estando sobrio, sorprendia bastante a la gente...."

 Es gaudeix molt amb la lectura i l'humor d'en Serguéi, un humor càustic, fruit d'una manera d'escriure sense floritures amb paràgrafs contundents i un estil mordaç, que fins i tot el mateix traductor Ricardo San Vicente, ho posa de manifest en el pròleg.

***