dijous, 31 de desembre del 2009

Desigs pel 2010

D'acord amb el nostre calendari romà, avui és el darrer dia de l'any 2009. És un bon costum, entre els humans desitjar-nos que l'any que encetarem, sigui més prolífer que el que estem deixant. Crec que els desigs són sincers, però no acabem de sortir-nos-en. Les guerres no s'aturen. La fam continua en el nostre planeta. Els dirigents no s'entenen ni es posen d'acord malgrat les espectatives de les grans trobades mundials. El nostre planeta, l'únic que tenim, està malalt i l'hem emmalaltit tots nosaltres. Estudiem per trobar medicaments que curin la nostra salut, però sóm incapaços de trobar solucions per guarir el nostre habitatge tant malmès. Tampoc hem sabut gestionar l'economia i els més dèbils, com sempre, han estat perjudicats. Dit això, no perdem l'esperança de que les coses es vagin arreglant, i continuem desitjant-nos un Bon Any.

Voldria transcriure uns desigs que, en una conversa en un programa de Ràdio Estel el gener de 1997, va exposar en Jordi Llimona, segons testimonia la periodista Imma Matas, en el llibre Jordi Llimona, rebel i fidel:

Desigs

A vegades penso: si poguessis viure i fer totes les coses, superar la condició humana, traslladar-te als estels, a un cantó i l'altre del món i veure tots els països i totes les persones i conèixer les seves llengües, i poder explicar contes als nanos de tots els països, però això és impossible. També m'agradaria molt saber bé i amb facilitat (sense que m'agafi mal de cap) totes les llengües del món, tenir tot el coneixement que es pot tenir a la Terra (ja no demano el del més enllà), etc. Una altra cosa que destijaria seria afinar amb la música perquè a mi m'agrada molt cantar i hi ha cançons precioses, però desafino molt. Tot això és imposible perquè la nostra capacitat mental no ho permet, encara que la desenvolupéssim tota. Però bé, no es té tot i ho hem d'acceptar.[sic]


UN BON ANY 2010 PER A TOTHOM!!

***

dilluns, 28 de desembre del 2009

Joan Amades i les "Llibertats de desembre"

Ens han regalat el volum "Els tresors de Joan Amades" sobre la col·lecció d'imatge impresa de l'Arxiu Joan Amades, que reprodueix l'exposició que en ocasió del cinquantenari de la seva mort, es va fer al Palau Moja de Barcelona.

Fullejant el volum, he recordat la commemoració avui dels Sants Innocents i he revisat el volum I del Costumari Català que parla de tot i més dels costums populars que tradicionalment es manifestaven en les nostres contrades i realment és força divertit!.

A la manera desconcertant d'explicar de Joan Amades, va deixant anar tota mena de reculls dels nostres pobles i ciutats, de les anomenades llibertats de desembre, que queda ben reflectit en aquest refrany:

De Nadal a Carnestoltes,
set setmanes desimboltes

Segons la veu popular, la diada dels Innocents dura des les dues del migdia del dia 27, fins a la mateixa hora del dia 28, que fou l'espai de temps durant el qual la trepa del rei Herodes va campar i fer estralls amb tants infants de pit com trobava. Durant aquest temps la gent es lliurava a certes bromes i humorades pintoresques i còmiques, i sobretot, a enganyar de manera innocent i d'altres amb una certa malícia. [sic]

Sembla ser que aquestes festes són herència de les saturnals romanes ja que segons conta Petroni en l'Agamenon, quan tracta del festí de Trimalció, diu que fou servit un plat amb una bella oca tota voltada d'altres aus i de peixos que eren d'engany i molt ben imitats.

Evidentment parla també de la llufa que consistien gairebé exclusivament en fulles de col. La mainada anava pels mercats a demanar-ne a les verduleres que els donaven de bona gana per tal de veure com les penjaven amb una agulla a les fadilles de les parroquianes i fer-se un tip de riure. També era corrent retallar ninots de paper. (Aquests ja els hem vist en els nostres dies).


Actualment encara se'n fan d'innocentades, però la tradició ha anat perdent-se, i la innocencia també.



***

dijous, 24 de desembre del 2009

Esperit nadalenc

Mentre estic cuinant el pollastre i flairant altres olors provinents del veïns, vaig recordant nadals passats i rememorant l'esperit d'altres èpoques. Enguany m'ha tocat a mí ser l'amfitriona i la cuinera del dia de Nadal. Sempre vaig convidada, però també m'ha de tocar alguna vegada!. Ho faig amb il·lusió encara, encomenar les viandes amb suficient temps, ja que no pots refiar-te'n en trobar-ho tot a darrera hora, doncs els menús tradicionals encara són suficientent populars i totes volem els mateixos talls, els quals per mitjà de boca-orella, hem heretat de les nostres mares.

En la taula de Nadal ja no sóm els mateixos. Hi manca la generació que ens ha precedit, però la il·lusió ens la van traspassar. Jo encara la tinc. Potser a vegades amb altibaixos, però acabo pensant que vull deixar aquesta herència tal com l'he rebuda.

Penso també amb la gent que està lluny dels seus. Avui en el TNC hem vist el retrobament i alegrois de pares i fills, els quals procedien dels EEUU i feia quatre mesos que no es veien per motius d'estudis. És una bona oportunitat aquestes festes per passar uns dies plegats i explicar-se mil i una anècdotes amb un cert relaxament.

També vull fer esment de totes les persones anònimes que fan possible ajuntar gent gran que s'han quedat sols i els fan participar de trobades conjuntes perquè puguin gaudir de companyia en aquests dies. N'hi han molts de voluntaris d'aquestes causes i poc se'n parla. Darrerament he llegit comentaris adversos en algún blog, referint-se a les ONG que fan possible fer arribar ajuda humanitària a països del tercer món. Em sap greu, ja que hi ha cooperants que dediquen part de les seves vacances a fer desplaçaments i fer arribar aquesta ajuda a destinacions molt allunyades de les nostres terres. Crec que les persones que fan aquestes crítiques, la majoria ho fan des de les seves taules de despatx i no saben el que representa ser solidari i tenir il·lusió per alguna causa.

Vull demanar a l'estrella de Nadal, que ens faci reflexionar, que estem molt bé en el nostre primer món i que a vegades no sóm prou conscients del nostre entorn, i encara anem per la vida amb els ulls semi-tancats. Recordem que hem d'obrir-los amb tota la seva dimensió.

Bona Nit de Nadal!

***

dilluns, 21 de desembre del 2009

Hivern


Árbol de Invierno

Guillermo Maqueda






"Et pinten com a vell ple d'arrugues, malcarat,
Hivernot de barba hirsuta i grisa,
com vesc a la pomera, mig despenjat;
llavi-morat, un caramell et penja del nas blau,portes bufanda i amb el pas cansat vagues perdut entre pedra i neu que cau.

T'haurien d'haver pintat vora un gran foc,
Hivernot!, reclinat damunt un ample sofà,
contemplant la mainada en el seu joc;
o voltat de criatures, mentra amb boca d'or
els contes bromes o una història de por,
d'un fantasma marrit que ve de nit,


fent tu ara i adés una pausa per tal d'etzibar el tió
o fer un glop llarg i alegre de la bóta del racó."









***

dijous, 17 de desembre del 2009

Felicitació de Nadal

Amb aquesta felicitació he fet arribar els meus bons desitjos als amics i familiars per mitjà de la xarxa. També voldria fer-los extensius als que habitualment em llegiu. Precisament aquestes pintures les varem veure l'any 2007 en una de les nostres escapades per terres de Castella i Lleó, les quals ens varen impressionar de debò. (vegeu)

Bòveda basílica Sant Isidoro (León) Segle XII


Però l'àngel els digué:

-No tingueu por: Mireu que us anuncio la bona nova d'una gran joia, que ho serà per a tot el poble....

Lluc 2, 10


BON NADAL

***

diumenge, 13 de desembre del 2009

Novel·les de cultura caribenya

Comento dues novel·les que he llegit recentment. La primera és:

La Neblina del ayer - Leonardo Padura

Aquest llibre ens ha estat recomenat pel Club de Lectura, seguint la línia del gènere policiac i de detectius que varem començar aquest trimestre. El proper dia el comentarem. El seu autor, nascut a La Habana, llicenciat en literatura hispanoamericana, va visitar Barcelona l'any 2006 per participar en la Setmana Negra de novel·la. És conegut per les seves novel·les relacionades amb el detectiu Mario Conde, ex-policia i personatge pintoresc, que segons comenta Padura, és nét de Phillip Marlowe i fill de Pepe Carvalho.

L'argument de la novel·la que ens ocupa suceeix a l'estiu del 2003. Desencantat de la seva feina, Mario Conde, fa 14 anys que ha deixat la policia com a tinent investigador, i es dedica a la compra-venda de llibres de segona mà. Durant els darrers anys, Cuba ha sofert molts canvis. D'una manera fortuïta, troba una biblioteca particular, amb una sèrie de volums molt valuosos un dels quals, en el seu interior, troba un full de revista d'una cantant de boleros dels anys 50, que anuncia la seva retirada.

A partir d'aquí comença una sèrie de periples, per la obsesió que s'apodera de Mario Conde per esbrinar el motiu de la retirada de la cantant en ple èxit de la seva carrera, ja que era una persona amb un gran bellesa personal i encant professional.

El llenguatge cubà és d'una gran riquesa. Els personatges que envolten al detectiu són d'una autenticitat caribenya, dignes de ser llegits. La manera com es desenvolupa la trama, també fa que el lector prengui consciència de les carències que hi ha encara a l'ílla per motius polítics, i de com la gent ha d'ingeniar-se-les per sobreviure. També ens mostra els barris més degradats. L'autor, per mitjà del seu personatge, seguint les empremtes de la cantant de boleros, et fa entrar també de ple, en els anys gloriosos de l'Habana nocturna de cabarets i màfies de l'època d'abans de la Revolució, la qual cosa és força interessant, ja que posa de manifest les dues èpoques de dictadures de diferent color.

L'altra novel·la que vaig endur-me com a companya de viatge és:


Crònica de una muerte anunciada - Gabriel García Márquez

Escrita l'any 1981 és una novela curta que no arriba a 200 pàgines. Amb un estil sobri, i amb el llenguatge característic de Garcia Márquez.

La novel·la vol ser una metàfora de la vida dels homes. El lector sap des de la primera línia que mataran al protagonista i tot el relat es basa en tot el que passa 24 hores abans que el matin.

L'acció és desenvolupa en un poble del Carib, la gent del qual tothom sap el que s'està preparant i encara que tothom vol impedir-ho, ningú fa res perquè això no passi. Malgrat això, l'autor aconsegueix captar l'atenció del lector fins al desenllaç final.

Aquesta novel·la no l'havia llegit encara, però crec que val la pena recuperar títols d'autors consagrats, de terres tropicals, ja que sempre s'hi troba alguna cosa que fa entendre més la idiosincràsia dels pobles que s'esmenten per entrar en aquesta cultura que ha rebut tantes influències de l'antic continent.

***

Tunísia, paisatges de pessebre

Mai tant ben dit. Hem trepitjat durant uns dies paisatges de pessebre, i més en aquestes dates en que el Nadal el tenim tant proper. Hem vist Segle I, només a menys de dues hores d'avió des de casa nostra. Sembla que hàgim creuat el túnel del temps encara no en 24 hores. Ja anirem parlant d'aquesta experiència en futurs apunts. De moment faig una petita aportació nadalenca per mitjà de les fotografies que he fet, que recorden sens dubte el nostre patrimoni pessebrista d'aquestes dates. Puc donar fe del plaer que representa la visualitació del desert, la seva lluminositat i el contacte amb aquesta natura. Ho podeu valorar vosaltres mateixos.







***


diumenge, 29 de novembre del 2009

L'art d'avantguarda del S.XX - 4

Horror vacui

Així es va titular el tema d'aquesta setmana en referència al moviment Expressionista que va anar sorgint com a contrapunt del Impressionisme. Aquest esperit es va anar formant degut a l'estat d'ànim dels artistes envers la societat del moment, que s'anava industrialitzant i massificant i s'anava instal·lant una mena d'angunia vital de soletat de l'individu. Va resultar un art caòtic amb tendències molt diverses.

Van Gogh va tenir una gran influència pels pintors que el seguien, sobretot en la seva darrera etapa amb crisis d'angustia vital, que va ser donat per foll, malgrat que en la nostra època hagués estat considerat una persona maniaco-depressiva. Amb les seves pintures torturades, l'artista creà el seu propi llenguatge per mostrar de quina manera veia el seu entorn. Tot el contrari de l'alegria impressionista.


Edward Munch nascut a Noruega, se'l considera precursor de l'expressionisme i va evocar tot el que estava passant a nivell humà en el moment que vivia. Va viure turmentat per la dura infantesa represora que va tenir i les seves emocions eren d'angoixa existencial. Tenia aversió cap a la dona com a tentadora del "pecat"i ho va plasmar en les seves obres.


Chaïm Soutine nascut a Lituània, però que llavors pertanyia a l'Imperi rus. Amb molta influència de Modigliani, i Van Gogh, va ser també un pintor amb problemes de pertànyer a la comunitat jueva, la decadència del qual va ser en la II Guerra mundial, on va sofrir les angoixes pròpies de la persecució nazi. Plasma també l'expressionisme que es vivia a la Europa d'aquells dies.



Francis Bacon anglo-irlandès, amb un estil molt personal i també amb una vida controvertida per tendències homosexuals. El seu art és un art visceral que surt de l'estómac.Va ser un gran admirador de Velàzquez i als anys 40 va fer un estudi d'una sèrie de pintures del Papa Inocenci X, sobre la pintura que li va fer el pintor espanyol, una de les més conegudes de Bacon.

Velázquez

Vassily Kandinsky, nascut a Rússia i professor de la Bauhaus. Precursor de l'abstracció en la pintura.Va tenir interès en introduir a les avanguardes, quelcom d'espiritual. Va crear escoles per portar l'art d'Europa a la Rússia provinciana. Una frase: L'art és el llenguatge que obre l'anima.


Paul Klee, pintor nascut a Suïssa, les seves obres son d'expressionisme abstracte i una mostra de veritable Horror vacui. Les pintures al·ludeixen frequentment a la música, poesia, somnis i algunes notes musicals. Va ser una evolució d'aquest expressionisme.

Per primera vegada, París deixarà de ser el centre neuràlgic dels artistes degut a les Guerres mundials que Europa va haver de soportar i passarà el relleu als EE.UU, concretament a la ciutat de New York on l'any 1929 va ser fundat el MOMA i en els anys 1936/37 es va celebrar l'exposició Art Fantàstic, on va haver-hi interacció d'artistes joves americans amb artistes europeus.

Willem de Kooning, holandès, va ser el creador de l'expressionisme abstracte als EE.UU. amb el món dels somnis i dels símbols. Els interessa crear imatges de l'inconscient. Agafen el surrealisme el voler trascendir la realitat. Expressen inseguretat com a gènere humà. No es veuen capaços de pintar bellesa després de les guerres que han viscut. Les pintures són sense figures. Són els abstractes dels anys 40.


Paul Jakson Pollock es considera un dels més importants pintors nord-americans i un referent del moviment d'expressionisme abstracte. Va pintar també sota la influència de Picasso, i va utilitzar la pintura com a teràpia pel seu alcoholisme. El que plasma sobre les teles no són imatges, són accions.



L'expressionisme va ser una conseqüència del surrealisme. L'art fa evolucionar l'esperit i el caràcter de l'artista, i a través de l'art, s'intenta fer una eina per canviar també la societat.

***


divendres, 27 de novembre del 2009

Cadenes de correu electrònic i Cco.

Hi ha un tema que encara em treu de polleguera i és el de les cadenes de correu electrònic.

Malgrat que quan les rebo només llegeixo els titulars, i automàticament les envio a la paperera, sempre m'arriben de parents i coneguts que ni tant sols em pregunten com estic i que és de la meva vida. Penso que, no costaria res personalitzar la tramesa fent encara que sigui una simple salutació, i interessar-se per la persona a la qual s'envia un mail d'aquestes característiques, ja que si es fa és perquè es pensa que pot ser del seu interès.

Recordo que quan no existia Internet ni pensaments que pugués haver-hi alguna cosa semblant, aquestes cadenes ja corrien pel correu tradicional. A través de corresponsals rebiem cartes amb llistes de persones a les quals s'havien d'enviar llibres o postals, sempre seguint un ordre i llavors només enviant-ne un/a, podries rebre'n una colla més, això si, no es podia trencar aquesta cadena. Mai vaig ser receptora de res. I això que en l'adolescència, em divertia enviant-ne.

I ha també el tema de correus massius amb adreces a la vista de "tutti quanti". Malgrat que també es continua alertant a la gent que no s'enviin d'aquesta manera, i que per això en tots els e-mail hi ha un camp que es diu Cco., sembla que hi ha encara moltes persones que no ho han descobert, i has de compartir correus amb tota l'agenda d'amistats del remitent.

Ara que venen dies d'enviar felicitacions i fitxers annexats, vull afegir-me als que fan aquestes recomenacions, per evitar rebre publicitats no desitjades, i difusió d'adreces per la xarxa.

***

dimecres, 25 de novembre del 2009

Amb els sentits posats a Istanbul

Hi havia una vegada una terra on abundaven les criatures del Senyor i parlar massa era pecat......
Introducció d'un conte turc .... i un d'armeni



La bastarda d'Istanbul - Elif Shafak

Acabo de llegir aquesta novel·la, una de les lectures recomenades pel guia català del nostre darrer viatge per terres turques.

No deixa indiferent. És una novel·la escrita el 2006 que va sacsejar Turquia i va portar a l'autora a judici per "insultar al poble turc", per les referències que en fa al genocidi armeni del 1915.

L'argument es basa en dues families unides per un secret i separades per dos continents: Amèrica i Europa. La història té lloc entre dos estats americans, Califòrnia i Arizona i la ciutat d'Istanbul. La família de California és d'origen armeni i exiliada en primera generació i l'altra viu a la ciutat d'Istanbul. Dues noies joves d'aquestes famílies, arriben a trobar-se i les dues els uneix motius molt semblants. Intenten fer recerca de la seva identitat a Istanbul. En la família turca de l'antiga Constantinoble no hi han homes, han anat morint i no han superat mai els 41 anys d'edat, i les dones són las que han quedat per guardar els costums i els records a través de les generacions. En un ambient matriarcal marcat per les religions, l'agnosticisme i els secrets, es desenvolupa aquesta història fascinant a la Turquia d'avui amb tantes contradiccions.

Amb una prosa excel·lent, l'autora ens endinsa en la riquesa de la cultura turca, i amb totes les excel·lències de la gastronomia tradicional. Hi ha una particularitat al començar els capítols, en els quals l'autora afegeix sota del número corresponent, noms de fruits secs, aromes d'espècies, pells de cítrics, etc. ingredients gustatius i olfactius que trobarem dins de cada capítol per instruir-nos en els costums dels menjars i tradicions en els moments de reunions familiars.

En els agraïments finals, l'escriptora, d'origen turc que viu entre Istanbul i Tucson on treballa a la Universitat d'Arizona, expressa la seva gratitud a les nombroses famílies armènies i turques que la van allotjar als seus domicilis, van cuinar per ella i van explicar la seva història personal, malgrat la dificultat que suposa rememorar un passat dolorós.

Un llibre per recomenar, potser perquè en aquest moment encara tinc els propis sentits posats a Istanbul.

***

dilluns, 23 de novembre del 2009

Santa Cecília i cap de setmana de tardor





Aprofitant la festivitat de Santa Cecília, Patrona de la música i que la Coral Espígol ens va deleitar amb un concert el diumenge a la tarda a Santa Maria de Corcó (L'Esquirol), ens varem quedar a la fonda del poble a dormir per poder sortir l'endemà, a fer una passejada per la natura tardoral, ja que des de la ciutat no es pot captar l'esplendor dels colors d'aquesta estació de l'any.


Des del poble de Rupit que en dilluns al matí els únics visitants que circulaven a primera hora érem nosaltres.....






....hem fet una petita caminada fins el salt de Sallent i aquesta és una mostra de la nostra visita.



Arbres de color d'òxid, una mica d'aigua, i plumalls de color blanc, ens han acompanyat pel camí, ah! i uns tímids galzerans ens esperaven en un raconet.







El fred habitual d'aquesta comarca, era lluny de sentir. En ple anticicló, i caminant, hem hagut de treure'ns els abrics i circular en màniga curta gairebé a finals de novembre!.

Els que ja no tenim obligacions laborals, és una delícia poder fer "cap de setmana" de diumenge tarda a dilluns migdia.

***