Maranathà!

Adoració dels Mags - Sandro Boticelli (1475)

Maranathà!: Senyor Nostre, veniu. És una expressió aramea, de la llengua que parlava Jesús. És un clam d'esperança i de fe de la primera comunitat cristiana. Va entrar a la litúrgia dels primeríssims temps. Sant Pau se'n fa ressó a 1Cor 16,22.

"Maranathà" és un crit que surt de l'ànima amb força i convenciment. Té connotació amb el gran esdeveniment del Nadal: "El senyor ha vingut". És afirmació de fe en una presència: "El Senyor és aquí". Rememora l'esperança messiànica d'Israel, heretada pel poble cristià: "El Senyor vindrà". Però com a expressió cultural, encara va més enllà, perquè és un clam que obre pas a l'infantament de realitats sempre noves, que en Crist prenen forma en la història: "El senyor ve....Sempre ve...."

Fr.Josep Massana, caputxí
1986

***

BON NADAL 2019

***

In Memoriam

Fr. Josep Massana i Julià

framenor caputxí

1930-2019

  Avui hem acomiadat a un home bo, pare espiritual, amic, germà i molt estimat Josep Massana. 

Des del 1998 que ens va acompanyar en el nostre inoblidable viatge a Jerusalem, que hi he mantingut una estreta col·laboració personal. 

Jerusalem 1998

Riu Jordà 1998

Un home vital, incansable, fidel i proper, a l'abast de tots els que reclamàvem la seva presència i amb les paraules justes 

que necessitàvem escoltar. 

Quatre Benaurances del sermó de la muntanya, avui li han fet justícia:

5-Feliços els humils: ells posseiran la terra.

7-Feliços els compassius: Déu se'n compadirà.

8-Feliços els nets de cor: ells veuran Déu"

9-Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!

(Mateu 5,5-9)

 DESCANSI EN PAU

Gelida el seu poble

***

Creixen malgrat tot les tulipes

Què puc dir d'aquesta narració?

Que fa un temps la vaig llegir.
Que l'he rellegida algunes vegades més, i que fa una setmana ho he tornat a fer.

Una història que podria ser de la de qualsevol persona però que la Sònia Moll Gamboa la sap explicar com ningú.

Uns germans bessons que sempre es buscaran i es reconeixeran per un nom íntim triat per la consciència de ser dos meitats que conformen un tot.

Moviments territorials entre dues cultures per trobar camins als quals la vida et va portant i que, malgrat tot, les tulipes tenen la capacitat de sortir i florir des de qualsevol racó inesperat.

Metàfores i poesia. Capítols extraordinariament poètics, que en cap moment trenquen el fil conductor de començament a final.

El llibre està conformat en tres parts: Petons de pastanaga, El cos que he estimat aquesta nit i Tots els camins de l'aigua.

Cadascún té el seu propi recorregut per enllaçar-se en un final circular.

Per aquesta narració Sònia Moll va rebre el XXXII Premi de Narrativa curta "25 d'abril" Vila de Benissa 2012. 

...

Algún dia, Batiscafo, em veuràs arribar vora l'aigua amb una maleta a la mà. Sé que hi seràs, esperant-me, i que no et caldran preguntes per endevinar-me l'ànima. Seurem a la sorra quiets i junts, una altra vegada. M'agrada, la platja de Vilanova, immensa, amb tant de cel. I m'agrada, descansar vora teu. Deixar-me portar. Potser em diràs que ens traguem la roba i que tornem a nedar junts al mar, o em convidaràs a salpar en un vaixell de vela minúscul, rumb al sud. Em marejaré segur, però només fins que recordi com es fa per deixar-me endur per les onades, per retrobar l'equilibri enmig de l'inestable. Tinc una set de mar que no me l'acabo. .....

...

Migració humana

La migració humana va creixent. Els debats polítics dels països europeus també van creixent sense grans solucions. És un problema prou important, perquè els que prenen decisions, es comprometin a dedicar-hi esforços tant econòmics com humanitaris, per assumir que hi ha tanta gent que pateix crueltats, amb intencions de anar a la recerca d'un lloc millor per viure i desenvolupar la seva vida.

Ousman Umar un sobrevivent vingut d'una tribu de la sabana africana, i educat a Barcelona, ens explica en la seva publicació de Viatge als país dels Blancs, tot el seu periple des de que als 13 anys, va deixar el seu entorn per aventurar-se a travessar el Sàhara a peu, i va patir un èxode esgarrifós com tants companys de viatge, la majoria dels quals no van arribar a la seva destinació.

Ousman és un privilegiat i ho sap. Una estrella el va marcar des del seu naixement, ja que la seva mare va morir en el part, i segons la tradició de la seva tribu, els wala, el nadó s'ha d'abandonar perquè es considera que està maleït. Però el seu pare, xaman, el qual formava part de la familia reial de la tribu, va poder fer que el salvessin, i la seva vida va donar un tomb a partir del dia que va decidir deixar la familia, per arribar al Paradís, la Terra Promesa.

En el llibre comença per explicar-nos els costums i les vivències d'un poblat de clima tropical de Ghana, i d'una bona infantesa dins una familia prou considerada degut a la posició de xaman del pare.

Crec que és una història personal que val la pena de conèixer, si més no, pels escèptics, ja que encara s'ha de creure en la generositat humana, que precisament no és la virtud que més se'n fa ressò en els mitjans de comunicació que ens envolten.


...Si realment estava tot predestinat, com deia l'Alcorà, si aquella família era allà esperant-me....
Aquests éssers que m'estimen desinteressadament, només pel que jo sóc, pel fet d'estimar-me. Això devia estar escrit? Però Déu no hauria pogut fer que arribés fins allà d'una altra manera? Per què m'havia posat tants obstacles? Per què no els havia portat a ells a l'Àfrica, de safari, per exemple, i havia fet que ens trobéssim allà? Per què tanta lluita? Per què tanta tortura? Quin delicte havíem comès? Què havia fet malament?.....😕

***

Any Monserdà

Enguany es compleixen cent anys de la mort de l'escriptora catalana Dolors Monserdà i Vidal. Una dona nascuda el 1845 i que va ser una activista dels drets socials de les dones, les quals en aquells moments la societat les menystenia per la seva condició de dones tant en el treball domèstic, com obreres o en els afers intel·lectuals.

M.Carme Mas, doctora en filologia, pedagoga i ex-diputada al Parlament, va realitzar la tesi doctoral sobre Dolors Monserdà, i ens comenta i analitza l'obra d'aquesta autora aixi com la seva trajectòria, en la introducció del llibre que ha reeditat adesiara amb el títol:

Maria Glòria
No sempre la culpa és d'ella

  
Maria Glòria és una novel·la que ens vol mostrar com a començament del segle XX, les noies que cosien per a altri amb intermediaris que els subministraven la feina per fer-la en el seu domicili, havíen de soportar duríssimes condicions laborals i la dificultat de subsistència quan en època estival la feina s'aturava i no teníen altre mitjà que mendigar per malviure.

És interessant la llarga introducció que ens fa M.Carme Mas, sobre la societat del moment i de com dones com Dolors Monserdà, i altres escriptores motivades en voler transmetre valors a través de la seva literatura, van optar per implicar-se en projectes com el Patronat per a les Obreres de l'Agulla en que Monserdà va ser presidenta, per ajudar a les treballadores, i les cartes que adreçava directament a Enric Prat de la Riba, president de la Diputació per regularitzar el cobrament dels salaris.

Va ser protagonista també de conferències al Foment del Treball per fer reflexionar als botiguers del deure moral que tenien envers les seves obreres i dependentes, sobre: "el descans en els dies festius, no fer vetllar a les dones més enllà de les vuit del vespre, que tinguéssin dret d'asseure's sempre que no tinguéssin feina, condicions higièniques o que el jornal mínim fós de vuit rals diaris".

La seva obra literària va molt més enllà de novel·les i relats curts. Va tenir obra periodística en nombrosas publicacions periòdiques del moment, amb articles de tema social que consten en un recull Tasques socials (1916). També la poesia i té lloc en la seva obra, malgrat que el seu llegat resta encara poc conegut.

Amiga de Caterina Albert, amb qui va mantenir diversa correspondència, la qual resta actualment a l'Arxiu Nacional de Catalunya, i anava comentant la creació de la novel·la Maria Glòria. A través d'aquests documents ens dóna detall de la gestació, i coneixem que la va escriure en dos o tres mesos, deixant-la reposar quatre o cinc més abans de revisar-la i enviar-la a correcció de galerades.

L'altre novel·la curta que inclou aquest llibre: No sempre la culpa és d'ella, cronològicament la devia escriure després d'enllestir Maria Glòria. Un tema sobre l'afany de certa burgesia de mantenir una aparença social superior a les seves possibilitats.

En quan a la prosa, trobarem una manera d'escriure força peculiar. El modernisme influía en totes les seves vessants, inclosa la literatura. Els personatges, veritables fills de l'època, descrits impecablement, cadascú dins el seu status. Això si, m'ha agradat com tanca els seus relats, les dues novel·les amb una sola frase ben entenedora i concisa. Per fer reflexionar en aquest cas a les seves lectores.

***

Digues un desig

L'estiu sembla que sigui idoni per tenir més temps lliure i poder dedicar-lo a les lectures, i potser és quan et poses al dia dels llibres que hem anat adquirint els darrers mesos. També la relectura és important, donar-nos una altra oportunitat per aclarir a vegades conceptes que en el seu moment ens van quedar una mica foscos.

Aquest seria el cas de, passat un temps prudencial, repetir la lectura de la novel·la de Jordi Cabré, titulada "DIGUES UN DESIG" la qual va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi d'enguany. És una novel·la molt ambiciosa, com un puzzle que vol abarcar temes importants de la personalitat humana.

Escrita amb històries paral·leles entrellaçades, al meu parer, d'influència Murakami i també amb efectes "Murakami", va emergint un relat força complicat, el qual l'autor ha volgut confondre al lector del què és veritat o simulació, i amb reflexions personals de les contradiccions pròpies d'un personatge d'èxit que no ha estat capaç de saltar-se les normes de convivència establertes per la societat actual.

És un llibre per gaudir d'una prosa moderna, d'escriptors del segle XXI que han passat per escoles d'escriptura, i que comencen a deixar empremta en la literatura dels nostres dies, els quals posen de manifest els interrogants que es planteja la gent nascuda al principi de la nostra jove democràcia, i que tenen una certa desorientació personal.

Jordi Cabré ens demostra el seu nivell cultural i la seva capacitat intel·lectual, en la redacció d'aquesta novel·la, la qual ens va aportant dades d'art pictòric que es relacionen en qualsevol moment del relat, per exemple, com Murakami feia a nivell musical, per la qual cosa ens obliga a consultes puntuals que a més de desconcertar-nos amb el fil argumental, ens ajuda a trobar relació amb la imatge suggerida dels quadres.

L'acció ubicada entre Barcelona i Cadaqués, conté efectes de thriller, misteri, dosi d'erotisme, moments idíl·lics, passió, desconcert, poesia, art, i com he dit, una novela ambiciosa amb molts temes per desgranar.

......Vaig contemplar la matinada empordanesa i hi vaig veure Venus, l'estrella del matí, lluciférica i solitària, concessionària de desitjos, retallant les ombres de la costa. Després vaig tornar a mirar-la a Ella, la meva Venus de les Pells, el meu efecte Pigmalió, amor platònic, amor ovídic, My Fair Lady, la meva Ben Plantada, la meva Poderosa Afrodita, gloriosa Galatea de les Esferes -1952, oli sobre llenç-........

***

Luxe - Dels assiris a Alexandre el Gran

Gairebé a punt de finalitzar l'exposició de Caixa Forum, hem pogut assistir-hi un matí de dissabte d'agost força tranquil, per raons òbvies de vacances tant escolars com de públic en general.

Sóc fan, com ara es diu, de les antigues civilitzacions mediterrànies del darrer mileni AC. Hem gaudit molt en viatges per aquelles terres, on encara queden restes d'objectes i de pedres on s'havien ubicat aquells pobles que lluitaven per aconseguir riqueses per mitjà de saquejos de tota mena. Això va comportar el comerç de materies i objectes de luxe, que adquirien navegant per la mediterrània d'orient a occident, els quals lluïen en Palaus i en vestuari, les classes privilegiades de l'època.

A través de l'exposició, amb objects procedents del "British Museum", se'ns mostren tota mena d'atuells per engalanar-se, siguin joies, recipients per guardar productes de bellesa, plaques decoratives, figures amb representació d'aquelles riqueses amb barrets i túniques molt treballades, i les caragolades barbes dels assiris, icones d'aquell imperi.

La construcció de jardins idíl·lics que van ser objecte d'inspiració pictòrica, malgrat que no es van aribar a trobar restes arqueològiques, però si esquemes esculpits en parets.

Com sempre, la informació dels cartells, molt entenedora i didàctica, pel públic jove, que acostuma a ser-hi present en època escolar.

M'han cridat especialment l'atenció uns cilindres amb escriptura molt petita, que relaten victòries, explicacions de les construccions, i informació de tota mena de les activitats, que, durant centenars d'anys es van produir i que han representat un testimoni de gran vàlua pels historiadors per conèixer aquelles civilitzacions de les quals en som hereus directes d'aquella cultura.

He deixat la següent informació per tancar aquest apunt, la qual m'ha agradat conèixer especialment.

Relats de victòries

El rei Assurbanipal va governar l'Imperi assiri en el seu moment de màxim poder. Els seus territoris s'estenien de mar a mar, és a dir, des del Mediterrani fins el golf Pèrsic. Aquest text narra les seves victòries i el saqueig d'articles de luxe com a botí de guerra. La seva biblioteca va ser el primer intent de recopilar tot el coneixement en un sol lloc i va inspirar grans biblioteques com ara la d'Alexandria.

***

Literatura de reflexió

Varem conèixer la Marta Orriols fa uns mesos en ocasió de comentar la seva primera publicació de contes "Anatomia de les distàncies curtes", la qual ignoro per quina edició deu anar, però l'octubre del 2016 ja en portava dues, que és el volum que tinc a les mans, degudament dedicat per l'autora.

La Marta Orriols parla de sentiments i silencis. Els fets succeixen amb encontres casuals i moments puntuals que la vida ens ofereix. Les històries són curtes, ja que al lector no li calen finals, atès que la vida està feta de petits moments, bons i dolents, i amb molts dels personatges, amb els quals es pot sentir identificat per preguntes i respostes que al llarg del temps sempre ens hem fet. Amb aquests dinou relats breus cotidians, l'escriptora crea literatura i ens presenta situacions prou creïbles per seguir uns fets amb espais de llibertat sense prejudicis, els personatges dels quals han de resoldre les seves petites lluites personals amb certa tendresa i elegància.

Marta Orriols és una bona narradora a més de gaudir d'una empatía personal amb les seves lectores. El recull va precedit per un pròleg de la Jenn Diaz i un Epíleg de la Tina Vallès, dues de les joves escriptores prou conegudes del nostre país.

Aquests relats em van obrir la porta per confiar en el seguent llibre d'aquesta autora -Premi Omnium com a millor novel·la de l'any- que en el mes de març del 2019 ja anava per la cinquena edició, amb grans lloances de crítics acreditats:

Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la intimista que ens presenta a una dona que s'haurà d'afrontar a una crua realitat, d'una manera imprevista i inesperada després de la mort del seu company.  Marta Orriols segueix treballant amb els sentiments i amb la seva prosa elegant i concisa. Ens fa reviure moments crítics de la vida d'un personatge dels nostres temps, una dona dedicada a la seva professió de metgessa especialista amb neonatologia, i amb la responsabilitat i emotivitat personal que comporta aquesta especialitat, molt present en les pàgines de la novel·la, compaginant-ho amb la seva vida personal que precisament dóna un gir inesperat després de la pèrdua de la parella.

A causa d'aquest gir, es troba amb la disjuntiva difícil d'haver de prendre decisions subjectives inesperades, que l'obliguen a mantenir un equilibri físic mental i espiritual d'una persona avesada a una vida convencional.

Aquesta dona ens narra en primera persona, les seves pors, els seus desitjos i els seus moments íntims de reflexió, els quals li despertaran l'instint de supervivència per reorganitzar la seva vida.

Les dues obres que ens ha ofert la Marta Orriols, són d'una gran qualitat literària que a més de gaudir-ne plenament, ens mostra la desorientació dels temps en els quals estem endinsats.

***

Tony Catany i Maria del Mar Bonet

Mallorca no ha deixat d'aportar a la cultura mediterrània,  artistes de diversos gèneres, siguin literaris, categories musicals o creadors d'arts de tota mena. És una terra que atrau l'esperit artístic i al llarg del segles ens ha donat persones disposades a seduir-nos amb la difusió del seu art.

L'exposició del Palau Robert (vegeu informació completa) dedicada a la celebració dels 50 anys de trajectòria professional de Maria del Mar Bonet, ens dóna a conèixer la gran amistat que varen tenir ambdós artistes en els seus inicis, el fotògraf Toni Catany, Premi Nacional de Fotografia i arts Plàstiques el qual va fer créixer la imatge pública de la Maria del Mar, amb aquest intercanvi creatiu.

Els dos van ser defensors de la identitat, la llengua i la cultura mediterrània, i en aquesta exposició se'ns presenta aquesta complicitat a través de les fotografies i comunicació artística d'aquests artesans dels seus oficis respectius.

Després d'haver-nos passejat per aquestes sales, i de veure la trajectòria de molts d'aquests artistes, penso la gran satisfacció personal que ha d'haver estat de veure realitzats en la maduresa, els somnis de joventut, pels quals, per descomptat, són sempre necessaris talent i constància a més de treball de formigueta.

Fotografies d'art floral de Tony Catany manllevades d'Internet del fons fotogràfic de la Fundació que porta el seu nom.

***

Barcelona Suites

L'enciclopèdia diu que, en música, la suite és una "composició instrumental formada per una successió de diverses peces -normalment, de característiques contrastades però en la mateixa tonalitat -concebuda per a ser interpretada íntegrament i en l'ordre donat" ... Així s'enceta la Nota editorial d'aquest llibre que no és ni una antologia ni òbviament una obra musical.

Podem gaudir d'un recull de contes escrits per onze autors contemporanis, alguns més coneguts que d'altres, però tots ells d'una qualitat indubtable a nivell creatiu i literari.

Amb aquest volum s'estrena la nova editorial "Univers" per homenatjar la mítica "Biblioteca Univers" que Carles Soldevila va dirigir abans de la guerra des de la Llibreria Catalònia, amb Antoni López-Llausàs com a editor, malauradament desapareguda el 2013, l'ubicació de la qual encara perdura dins nostre.

La intenció de l'Editorial és, també, publicar llibres d'aquí cap al món i del món cap a Catalunya, per això aquest primer volum consta de relats de ficció amb Barcelona com a teló de fons.

Com a lectora de llibres de contes, m'atreveixo a comentar que he trobat força fascinant aquest recull. Desconeixia alguns dels joves autors, força brillants, els quals es mereixen que els llegim, atès que tenen un gran potencial creatiu amb una escriptura moderna i activa que no decau en cap moment, deixant al lector ben desconcertat al finalitzar els relats, i a punt per reflexionar sobre el que acaba de succeir en unes poques pàgines.

Xavier Bosch, Roc Casagran, Natàlia Cerezo, Empar Moliner, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Clara Queraltó, Llucia Ramis i Sílvia Soler

Tots ells són els creadors d'aquestes onze històries de personatges anònims que conviuen en un mateix espai ciutadà, i que ens mostren diferents maneres de viure en els moments actuals.

***

La ciutat del compromís de Casp

En el meu afany d'investigar, siguin fets verídics o notícies fake, també m'agrada fer consultes de paraules o expressions que m'arriben per mitjà de parents i coneguts.

És el cas del vocabulari de la meva mare política, nascuda a la franja i que utilitzava paraules que han quedat en el nostre imaginari i que després de tants anys del seu traspàs, encara perviuen en la nostra memòria familiar. Una d'aquestes paraules és "coritatis" que ara a l'estiu ens recorda la nuesa de les persones i que ella la utilitzava amb una certa freqüència.

Se'm va ocórrer ni més ni menys que consultar al Google i vet aquí que vaig fer una descoberta:

Existeix un vocabulari caspolino editat l'any 2011, on el seu autor Rafael Barceló va dedicar-hi sis anys en recopilar pels carrers de Casp, paraules que la gent gran encara feien servir però que havíen entrat en desús.

És interessant aquest recull que consta de 293 pàgines de mots i que es pot visualitzar com a PDF per internet. Vaig quedar ben sorpresa de la descoberta i de totes les paraules que conté, una de les quals el ben usat "coritatis" :

Un altra paraula trobada que havia sentit en boca de la meva sogra és: "mostrenco":

En el pròleg d'aquest recull el qual considero de força importància pels estudiosos i filòlegs, es fa esment de l'evolució de la parla del castellà de Casp, i uns dels paràgrafs que evidentment m'ha interessat és el següent:

M'hagués agradat poder assabentar a la mare del meu marit, d'aquesta troballa, i que tantes vegades reiem de les seves paraules que no havia perdut, malgrat haver arribat a Catalunya de ben criatura i que els seus orígens no eren precisament de Casp, ja que només la separava un riu de la frontera amb Catalunya. Ella no sabia escriure, però va voler que els seus fills tinguéssin un bon nivell d'estudis, la qual cosa va aconseguir i el seu vocabulari encara l'anem recordant després de tants anys del seu pas per la vida.

Valgui aquest apunt per recordar a la Pilar (com ella es feia nomenar).

***

Escapada a la terra dels vikings

L'estiu nòrdic és curt, prou ho saben els seus habitants. També és el moment de fer-hi una incursió quan les hores de llum són més llargues, malgrat que les temperatures en el mes de juny oscil·len depenent dels dies més o menys assolellats. Les jaquetes al braç i el paraigües a les motxilles pels caps de núvol imprevistos.

Al cap tots tenim les imatges dels vikings amb casc de banyes, que la filmografia ens ha trasmès, la qual cosa, res mes lluny de la realitat.

 El que m'ha agradat del viatge és el blanqueig que m'ha suposat conèixer la cultura vikinga, des de la realitat històrica del països on es van desenvolupar durant els segles VIII i XI com a comerciants, navegants i agricultors a més de guerrers. Aquesta darrera faceta és la que més ens ha arribat a occident. La viquipèdia ens en fa un bona explicació (vegeu)

La troballa de les pedres rúniques han donat molta informació d'aquell grup ètnic, que es va anar finalment integrant a la cultura cristiana després de tres segles de lluites per part dels membres més bèl·lics que volien impedir ser colonitzats.  Aquestes pedres són esteles en memoria de familiars, i expliquen els motius pels quals es van erigir.

A més de seguir les passes d'aquells guerrers, la visita a la ciutat d'Estocolm ha estat la ubicació permanent d'aquesta setmana de juny. La ciutat del disseny es compon de 14 illes per les quals es transita per mitjà de túnels i ponts sobre el llac Mälaren i el mar Bàltic. En aquesta època la natura està esplèndida. Els suecs surten al carrer ocupant espais verds i terrasses al sol, aprofitant aquest bé tant escàs. És quan ens adonem els mediterranis del privilegi del nostre clima.

El mes de juny també és els temps de fires i festes a l'aire lliure, on es pot gaudir d'espais per badar i relacionar-se.

Això hem fet aquests dies, conèixer, relacionar-se, badar i amarar-nos d'història i de natura.



I com diu l'escriptor i dramaturg suec Henning Mankell en el seu llibre de records...

ARENES MOVEDISSES:

A la vida ens creuem amb molta gent, una quantitat incalculable de persones. Ens fixem un segon en algunes persones, però després ens n'oblidem. Amb d'altres tenim un petit encontre visual que ens porta a un contacte emocional. I amb una part d'aquestes persones hi podem parlar.

Tenim familia, amics, els cercles socials. Hi ha totes les persones que ens coneixen. En perdem algunes pel camí, la relació es refreda, un desengany trenca la relació, els amics de vegades es converteixen en enemics....

Però la majoria solen ser persones que viuen al mateix temps que nosaltres. Milions de persones que fan una visita breu a la Terra, una visita que té lloc al mateix temps que la nostra. 

Henning Mankell (Estocolm 1948 - Göteborg 2015)

***

Colors d'esperança

Colors que ens anuncien que l'estiu és proper

Avui he penjat aquesta fotografia a Instagram per donar una mica de color als dies grisos que ens envolten,  i al voler també fer-ho en el blog, m'ha servit per adonar-me'n que darrerament el tinc una mica deixat de banda i no serà perquè no tingui llibres llegits per comentar atès que l'activitat lectora no la he deixat pas, però el tema polític en el nostre país em te una mica absorbida i la immediatesa de les comunicacions de la xarxa, i les informacions dels mitjans, m'omplen bona part del poc temps que gaudim per estar al dia de tot el que s'està movent minut a minut.

Sempre havíem vist els judicis a través de les pel·lícules americanes, on els advocats busquen mil i una estratègies legals per a la defensa dels acusats, i mai hagués cregut que podríem viure un macro judici en el nostre propi país com fa mesos estem vivint, amb tants falsos testimonis i amb la voluntad  dels que pensen que tenen dret a decidir sobre un poble amb ansies de llibertat. Com va passar a París després de les revoltes estudiantils del Maig del 68, les autoritats franceses van asfaltar els carrers del voltant de la Sorbona. Avui no hi ha manera d'aixecar les llambordes que les formen, però metafòricament, res no pot impedir que els que vulguin rebel·lar-se trobin altres mitjans per construir les barricades.

De la mateixa manera que no es poden posar portes al camp, res pot impedir que l'home sigui lliure de valorar les injustícies i vagi a la recerca del seu propi camí.

***

Pasqua 2019

Fa deu anys vaig publicar aquest apunt:

Pasqua florida, mones i.... homenatge a l'avi Ricard  (vegeu)

Seguim doncs la tradició dels nostres avis

BONA PASQUA A TOTHOM!!

Tortada domèstica

***

Illes malteses, un arxipèlag de pas

Un arxipèlag de pas, mai tant ben dit, el que van ser al llarg dels mil·lennis, aquestes illes emergides de la mediterrània. Unes roques nomenades Malta, Gozo i Comino, que han anat rebent la influència de moltes civilitzacions i pobles, els quals han anat deixant la seva empremta cultural i que han configurat la idiosincràcia dels actuals habitants que s'enorgulleixen de ser com són, una barreja d'europeus i africans, que lluiten com qualsevol societat dels nostres dies.

Hem estat uns dies descobrint aquest entorn cultural de les illes Malteses, els quals han estat molt fructífers per conèixer un patrimoni arqueològic neolític, d'uns temples que els historiadors consideren que es van construir pels navegants de pas, en les seves rutes pel mediterrani, els quals són un veritable tresor per a la humanitat. També es creu que Sant Pau va fer-hi estada fugint de les persecucions romanes de Roma, que ha donat lloc al nom a unes interessants catacumbes del segle I nomenades de sant Pau, les quals sembla que van estar en us fins el segle IV. En aquestes visites hem tingut el privilegi de comptar amb una excel·lent guia autòctona, amb una bona preparació que ens ha fet gaudir d'uns llocs considerats Patrimoni de la Humanitat.

Temples de Tarxien. 3600-2500 A.C.

Estàtua de la part inferior d'un cos

Catacumbes de Sant Pau. Segle I-IV D.C.

El segle XVI les illes van ser cedides als cavallers de l'orde de Malta, per l'emperador Carles V, a canvi d'un insòlit impost anual, de l'entrega d'un falcó per a la pràctica de la falconeria molt de moda a l'època. Aquest orde religioso-militar va governar durant dos segles i va deixar-hi també notables empremptes religioses i polítiques, com Catedrals i Basíliques barroques amb riques ornamentacions que els maltesos conserven en òptim estat.

Co-Catedral de Sant Joan de La Valetta

El que pot sorprendre al turista-visitant que espera trobar platges idíl·liques d'una illa mediterrània, és la total manca d'arenes. Les illes son veritables "roques" com ens deia la nostra guia, només dotades de costes amb espadats i coves. El clima és ventós i humit i els estius són difícils de soportar. La manca d'aigua fa que es vegin extensions àrides i menys vegetació que d'altres illes mediterrànies. Ens va donar la sensació d'estar visitant un país àrab, per les infraestructures urbanes i per les casetes unifamiliars dels habitants de les poblacions, on es veien ubicats al damunt, els dipòsits d'aigua potable que segons sembla és perquè el govern ha de fer us de dessaladores per l'abastiment a la població.

Paisatge verd primaveral

Vaig trobar un país en procés desconstrució-construcció. A part dels interessants nuclis medievals amurallats i organitzats pel visitant, la resta són enderrocs de vivendes velles per construir-ne de noves. Els carrers i voreres intransitables i plens de forats. El nucli turístic on ens van ubicar, Sant Julian's, malgrat ser d'obra nova, malauradament presenta un veritable fracàs arquitectònic, pensat per turisme nocturn i de "copes" com molts dels espais turístics de les costes de la nostra península, i a més en procés d'edificació. El nostre hotel, malgrat ser un quatre estrelles, i amb molta capacitat, no compta amb cap espai per estada dels hostes, està pensat només per fer-hi nit, i amb una certa incomoditat per accedir als espais gastronòmics.

Badia de Sant Jordi

Em dol, que aquests llocs sucumbeixin a l'especulació sense escrúpols d'aquest turisme de masses que no té aturador. En el cas de Sant Julian's es va menystenint l'indret de la petita badia de Sant Jordi, que tot sigui dit, la platgeta és artificial amb sorra importada.

Malgrat tot, l'experiència viatgera sempre és positiva, per l'aportació cultural que se'n deriva, i per descobrir raconets pintorescos com el port de pescadors on vàrem fer-hi estada per dinar.

Pintoresc port de pescadors de Marsaxlokk

***