dijous, 30 de gener del 2014

El plaer de donar i rebre

Hi ha un tema que no em preocupa en excessiu però sí que em fa pensar...

Poca gent respon als correus electrònics adreçats personalment. No parlo de correus massius de campanyes de signatures o d'informació diversa. Parlo d'adreçar-nos a persones en concret, parents i coneguts, per informar-los d'alguna cosa en especial i que crec mereixem resposta. Això no té res a veure amb l'edat, tant és si un és jove com adult, aquest costum s'ha generalitzat. Per descomptat que donar senyals de vida, no és pas tant difícil actualment, només cal pitjar una tecla.

Potser he estat educada de que les cartes es responen i els mails d'ara són les comunicacions bis a bis que abans ens portaven els carters a domicili i que responíem amb una certa celeritat.

També voldria fer esment dels correus que es reben massivament d'escrits per fer-los passar sense comprovació de les autories. Hi ha hagut alguns malentesos que els suposats autors han hagut d'aclarir, rebutjant ser-ne els artífex. Acostumo sempre a fer-ne les verificacions si vull seguir amb la publicitació, malgrat que la paperera s'engoleix la majoria d'aquests escrits.

És evident que el món se'ns ha fet petit i en només uns segons les nostres notificacions arriben d'un costat a l'altre del planeta, però continuo pensant que és molt gratificant rebre respostes dels destinataris dels nostres comunicats. Potser es que sempre m'ha agradat escriure, i no em causa cap problema respondre i agrair quan algú se'n recorda de mi.  Estic acostumada a fer-ho ja des de joveneta quan m'agradava mantenir correspondència amb gent de la meva edat ubicada a tot Espanya. Era el nostre mitjà de conèixer persones de diferents cultures i mantenir un intercanvi el qual ara és més fàcil amb els nous mitjans al nostre abast.

El ser humà esta preparat per donar i rebre. Què hi ha de més plaent que això?

***



dilluns, 27 de gener del 2014

Memòria històrica

Ahir va fer 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona.



Una noia de 16 anys ho explicava així al seu promès que estava empresonat a la zona nacional:


..línea y hallé mi idea en el mismo dia de su terminación.


Aquesta noia era la meva mare.

El primer escrit és del 6 d'abril del 1937, una targeta postal del Servei Nacional de les Milícies Antifeixistes de Catalunya i la darrera carta encara escrita en català, està datada el 18 de gener del 1939, a partir d'aleshores la llengua castellana va ser obligada en l'intercanvi de correspondència. El castellà era obligat d'emprar-lo atès que totes les cartes arribaven obertes i la censura militar estava present en sobres i comunicacions.


Les darreres notícies del pare des del captiveri van ser el 18 de juny del 1939. L'alegria del retorn va ser immensa.

***


divendres, 24 de gener del 2014

L'home manuscrit

Per mi ha estat un abans i un després la lectura d'aquest llibre. Ficció? Filosofia? Omnipresència de la literatura? Connotacions religioses? Rutines? Obsessions?

L'analitzar-lo m'ha estat difícil. Resumir-lo en poques paraules no és fàcil per ser una història poc convencional. Malgrat que hi ha un fil argumental, crec que aquest és secundari i l'autor ha volgut cuinar a foc lent la recerca de la pròpia vida, amb un brillant relat i un llenguatge sublim que emfatitza el que representa la literatura en les nostres vides, el tema omnipresent de l'obra amb la qual Manuel Baixauli ha estat guardonat amb:
Premi Mallorca de Narrativa 2006, 
Premi Salambó de Narrativa en català 2007, 
Premi de la crítica catalana 2007,
Premi Bianual de la crítica de l'Institut interuniversitari de filologia valenciana 2008, 
i Premi de la Crítica dels escriptors valencians 2008.

En la història que es descriu, hi ha sempre el misteri d'un personatge revelador que vol dirigir la vida del nostre protagonista, fent-li recordar el seu passat que podria enllaçar amb el seu present i adreçar-lo al seu futur, a través de quatre revelacions anomenades: ORIGEN, SAVIESA, PASSIÓ I ÈXODE.
Aquesta frase subratllada diu: Estudiar el passat ajuda a comprendre el present, a intuir el futur. El futur és però, indòmit. Un abisme.

Aquesta és la tercera obra d'aquest autor. Sembla que la seva l'obra literària és curta. La seva professió és l'ensenyament de la pintura amb els estudis realitzats de Belles Arts. Els tres llibres que ha escrit, tots han merescut Premi. Quan llegeixo literatura valenciana, admiro i envejo les paraules que encara conserven i que els catalans hem oblidat.

L'home manuscrit és una oda a la LITERATURA en majúscula.
És un llibre important que s'hauria de subratllar tot. Anar-lo llegint i rellegint. Una obra que sedueix al lector i ofereix un nivell màxim de plaer i que com diu a la contraportada, converteix Manuel Baixauli en un nom a seguir d'ara endavant pels sibarites de la bona literatura.

***



diumenge, 19 de gener del 2014

Pedres velles

Desafiant les previsions meteorològiques adverses, l'excursió programada a la Ciutadella Ibèrica de Calafell no ens l'hem deixat perdre. I hem fet bé, Sant Pere ens ha protegit i el passeig entre pedres velles l'hem pogut realitzar i només hem rebut alguna enfangada al calçat de fàcil solució.

Poblats ibèrics n'hem vist, però la Ciutadella de Calafell no es pot obviar així com així. Potser és que vam ser ahir l'únic grupet de visitants o potser l'excel·lent guia que ens va acompanyar, amb un interès en grau superlatiu per transmetre'ns molt didàcticament tot el que ens volia mostrar, el cas és que la visita prevista d'una hora, va allargar-se en dues.

La reconstrucció d'algunes cases ibèriques, feta fidedignament d'acord amb les conclusions històriques d'arqueòlegs i grups de recerca de la Universitat de Barcelona, permet al visitant gaudir i entendre aquella cultura que es va diluir entre les invasions dels pobles colonitzadors de la nostra península.



Segons les explicacions del nostre guía, un jove d'una trentena d'anys molt acostumat als grups escolars, i amb una gran fluïdesa en les seves explicacions, la reconstrucció de les cases, han estat amb la contractació de nordafricans, atès que en aquells països mediterranis del sud, la construcció d'aquestes vivendes és encara molt vigent i en són uns experts.

És una llàstima que per manca d'ajudes no és possible de moment, seguir amb aquest interessant projecte, que s'ubica en un turonet actualment rodejat de complexos urbanístics, però que defineix molt bé un lloc d'on els ibers podíen abastar el seu mitjà de vida: el mar a prop, i la muntanya al darrera.

Un jaciment arqueòlogic de força interès cultural.




***   

dissabte, 11 de gener del 2014

Neuroètica

Caïm assassina Abel (Anònim, segle XV)
Hem començat l'any amb víctimes innocents del comportament humà. Una dona de vuitanta anys que vivia sola molt a prop de casa en una caseta baixa, en un carrer concorregut i al costat d'una escola, ha estat trobada lligada i morta per violència gratuïta. Sembla que aquestes persones d'edat avançada, en ciutats i pobles, són objectius fàcils pels agressors. Dos homes al barri de Ribera de Barcelona han estat agredits aleatoriament i pressumptament per un jove de vint anys. Ja no comento la violència de gènere que es va esdevenint massa sovint.

M'entristeixen i em repugnen aquests fets. El debat sobre neuroètica fa temps que s'esdevé però els experts no hi troben les causes. Quí és responsable d'aquestes actituds humanes, i què és el que predisposa aquestes conductes? No dubto que hi hagin avenços per corregir aquests comportaments, però la societat empeny en trobar-hi solucions. Aquests debats han de seguir mentre hi hagin víctimes de botxins incontrolats.

Joshua W. Buckholtz: "La maldat té causes genètiques i epidemiològiques, però encara desconeixem com aquesta bioquímica es transforma en comportament antisocial”



***

dissabte, 4 de gener del 2014

Il·lusió dels Reis-2014

Jerusalem - Porta de Damasc 1900

Pels infants de les nostres terres mediterrànies, l'orient sempre ha estat un món llunyà, diferent i exòtic que vam conèixer a través de les aventures de Marco Polo i dels contes que ens llegien de princeses de cabells llargs i prínceps damunt de cavalls àrabs que anaven a encisar a aquelles princeses moltes vegades presoneres de pares dèspotes i tirans.

No és estrany doncs que els Reis Mags d'orient hagin estat el somni de la nostra infantesa els quals ens portaven un cop l'any, dolços i joguines. La tradició continúa i malgrat que els temps van canviant, l'espurna d'innocència que mostren els ulls dels xiquets dels nostres dies continua ben vigent, i el fet de poder escriure lliurament en una carta, i poder demanar i triar els regals preferits, és com un començament del dret a decidir ja de petits, al qual tots ens anem preparant, i malgrat que els Reis no sempre porten tot el que se'ls demana, la il·lusió perdura, i després com adults en continuem immersos esperant que el somni es realitzi ben aviat.


QUE TINGUEU TOTS UNA BONA DIADA DE REIS



***