DIRÉ QUE M'HO HE INVENTAT - Marta Marín-Dòmine

 

És el segon llibre d'aquesta escriptora, al qual li van atorgar el Premi BBVA Sant Joan 2023.

 Despres d'haver llegit la seva primera obra, i parlar-ne en aquest bloc (vegeu) he optat per tornar a llegir aquesta segona, la qual em serà una mica difícil d'exposar la meva percepció, fins i tot després de dues lectures, que de vegades ho haig de fer després d'escrits complicats o difícils. 

Tot i que la temàtica de relació entre mares i filles no té cap secret, el relat que ens fa l'escriptora és francament inquietant i fa remoure moltes consciències.  Penso que malgrat que ens ha dit que és un homenatge a les dones treballadores que no van poder aconseguir els seus somnis per circumstàncies personals, hi ha el tema punyent de les filles que no s'han sentit estimades i incompreses per aquestes mares  que en el seu moment no van trobar el seu espai en la maternitat.

A més d'aquest amor/desamor materno-filial que ens exposa com molt dolorós i trist entre dues persones,  tot el llibre és un exercici de treball literari que Marta Marín ja ens ho va comentar en les entrevistes prèvies a la presentació del llibre que va merèixer el guardó.

També neguiteja el fet que un text tant íntim i colpidor, pugui ser inspirat en la pròpia vida de l'escriptora. Dols, oblits, salut mental, records, infància......

Hem de valorar un treball de filigrana literària, per conduir un text tant dur de sentiments i desitjos indefinits, els quals costen de pair per part del lector.

***

Literatura amb trets autobiogràfics - Marta Marín-Dòmine. Sergi Pàmies.

 Enguany la guardonada escriptora Marta Marín-Dòmine ha escrit la seva segona novel·la sobre Males filles i males mares que va ser també guardonada amb el Premi Sant Joan 2023 de Literatura. Encara no l'he llegit i ja en parlaré si arriba l'ocasió. El que si puc dir és que arran d'això, vaig fer una relectura de la primera novel·la de l'any 2019 i que no havia comentat en aquest blog.

És molt clara la inspiració d'aquest relat, fent esment de les vivències personals de l'autora, en relació al coneixement familiar dels exilis de la seva família paterna per esdeveniments bèl·lics del segle XX. 

En la seva qualitat de professora de literatura, escriptora, i traductora entre d'altres, va fer que prengués consciència de la seva facilitat de fer maletes per traslladar-se d'un lloc a l'altre, i va voler analitzar aquesta fal·lera per moure's, trobant-la potser en les seves arrels arran dels relats que el seu pare li havia transmès de quan era infant, al que adorava i l'unia una estreta relació. Això va fer que aquestes reflexions les posés en forma de novel·la amb el títol de "Fugir era el més bell que teníem."

Trobem en aquest llibre un homenatge a aquell pare que va llegar a una filla, la Marta Marín-Dòmine, el record de la memòria històrica de les seves anades i vingudes de França a Barcelona quan era un infant fugint de la Guerra Civil, i que ella va voler buscar a base d'anar resseguint els llocs que van trepitjar els seus pares i avis exiliats, per fer-se una idea de la vida que li va tocar viure a un infant de pocs anys.

Els capítols es van alternant amb esdeveniments familiars i situacions personals de l'autora, a la recerca d'aquest acte de reconeixement d'uns fets que continuen amb qui els va viure en la memòria dels altres, i que sap transmetre'ls per mitjà de l'escriptura amb una excel·lent prosa, la qual convida a situar-te en uns anys grisos de guerra i post-guerra que val la pena conèixer de primera ma, per qui per sort no els ha pogut viure de prop.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb: 

Premi Joaquim Amat-Piniella 2020

Premi Ciutat de Barcelona 2019, i

Menció especial del Premi Llibreter 2019.

***

 

Sergi Pàmies ens ha tornat a complaure amb els seus contes irònics, enginyosos i tendres per mitjà del seu llibre titulat  

"A les dues seran les tres".

Ja és difícil escriure històries curtes que en poques pàgines es pugui dir tot el que la eloqüència et frena, i més quan es vol mostrar una part autobiogràfica perquè el lector vagi deduint-ne alguns detalls. La veu de Sergi Pàmies la sents a través dels seus escrits. El seu estil no decau i és inconfusible amb domini total de l'equilibri entre fantasia i realitat. La seva narrativa sempre és benvinguda a casa.

***