divendres, 21 de desembre del 2018

Nadal 2018

Nadal dolorós. Nadal amb injustícies socials. Nadal que ens produeix sentiments ambivalents. Nadal amb gent empresonada i retinguda com ostatges. Nadal amb vagues de fam. Nadal amb compatriotes exiliats. Un Nadal que se'ns fa difícil. Lluitarem amb fe i confiant que les nostres pregàries junt amb les protestes pacífiques, facin donar un tomb a l'ús de la raó.
I amb aquesta esperança, vull desitjar un Bon Nadal a tothom amb la Nadala que enguany hem enviat als nostres familiars i amics amb un poema de Joan Vinyoli.


NIT DE L’ÀNGEL 

He lluitat amb un àngel
d’inusitat ardor
-ell gran i fort, jo temerari-,
vingut a mi perquè participés
d’allò més alt que salva.

Tens com la nit, amb meravella
i espant, entre les seves
mans debatent-me, quin misteri
naixia en mi, que m’igualava
com a la nit, sobrepassant-me?

Quasi vençut, ell em cedia
part del seu foc, jo veia
l’escala de la llum,
per on els cants davallen
al solitari cor

JOAN VINYOLI



Murals Divins
Fragments del conjunt pictòric encarregat al taller de Ferrer Bassa
l’any 1346
Capella de Sant Miquel –Monestir de Pedralbes


***



diumenge, 16 de desembre del 2018

Segona vetllada teatral

S'ha posat de moda en les piulades, que quan a un o a una li agrada molt algú en concret, es diu: .sóc molt fan de ..... Una frase que es va renovant en quan a intencions subjectives.

Acollint-me a aquest fet, podria dir que nosaltres som molt fans del TRICICLE. Després de quatre dècades d'assistir als seus espectacles, no ens podíem deixar perdre el seu comiat a TRICICLE HITS. Per descomptat que no ens va decebre gens, tot el contrari. Esperàvem un recull dels millors gags de la seva trajectòria, i ens va sorprendre la qualitat de l'espectacle, sempre en la línia Tricicle, i amb nous hits que no hi comptàvem pas, i que ens van demostrar com sempre, el talent que els ha acompanyat en el seu recorregut artístic, al llarg de la seva vida professional.

Dins dels nous gags que ofereixen en aquest darrer espectacle, voldria recalcar especialment un en que Paco Mir i Carles Sans presenten un contacontes. Cadascun d'ells a banda i banda de l'escenari. A l'esquerra de l'espectador Carles Sans promou tots el sorolls i percusions de la veu que dóna a conèixer els personatges dels contes, com abans es feia a la ràdio quan posaven en antena els serials cotidians. A l'altra costat a la dreta, en Paco Mir fa la mímica histriònica d'aquests coneguts protagonistes dels contes infantils. Visualitzant l'espectacle des de la tercera fila del teatre, puc constatar que és d'una genialitat captivadora.

Gràcies TRICICLE US TROBAREM A FALTAR!



***



dilluns, 10 de desembre del 2018

Setmana de ponts i de teatre


Els que ens hem quedat a ciutat aquesta setmana de desembre, qualificada de ponts i aqüeductes, des que es va considerar festiu el dia de la celebració per alguns de la Constitució espanyola, hem pogut gaudir d'activitats diverses entre elles d'espectacles teatrals, els quals en el nostre cas, hem tingut la sort d'encertar-los de ple.

Diumenge 9 va ser la darrera representació al Teatre Romea de l'obra del dramaturg argentí Claudio TolcachirL'omissió de la família Coleman, i de la qual en donaré la meva opinió.

És una obra d'èxit contrastat que ha estat creada d'una manera intel·ligent, per un dramaturg  que ha recollit elogis d'un teatre independent, i gràcies a la qual el va posicionar dins el teatre nacional i internacional com a creador i director.

Sorprèn que darrera les situacions desconcertants i esbojarrades que l'autor ens presenta, s'amaga una duresa de vida familiar que provoca a l'espectador un estat de xoc constant entre l'humor i la tragèdia.

Crec que l'habilitat de exposar la vida d'aquesta família tant peculiar, que només es parlen però no es comuniquen, és la gran pedagogia que Tolcachir ens ha volgut transmetre.

Cada personatge té els seus propis sentiments que no es poden titllar del tot d'irreflexius, però si de vetllar cadascún per la seva subsistència, fruit d'una situació familiar inconnexa, on apareix una mare irresponsable amb fills problemàtics de diferents relacions, i una àvia que va tolerant tot el que es mou al seu voltant.

Un teatre d'un humor esqueixat, que em va recordar una mica el teatre d'un dramaturg contemporani del nostre país, Sanchís Sinisterra, el qual varem tenir el goig de conèixer i col·laborar amb ell en experiments de creativitat grupal, quan era professor de l'Institut del Teatre de Barcelona, i vam mantenir una bona amistat, d'això fa ja més de quaranta anys.

En el cas de la família Coleman no ens podem quedar només amb les situacions d'humor, les quals emmascaren la duresa de la situació familiar. Vam trobar un públic molt auster en quan a provocacions humorístiques, la qual cosa em va sorprendre positivament.

Agraeixo haver pogut conèixer aquest autor contemporani, la qual cosa m'ha aportat una bona experiència teatral com espectadora. 

***

La segona vetllada teatral d'aquests dies, la comentaré en un altre apunt properament