dimecres, 29 de febrer del 2012

Any de Traspàs. Un dia peculiar

Avui 29 de febrer sempre m'ha semblat un dia peculiar. Ja de petits, quan a l'escola ens feien recitar els dies del mes (en el meu cas, evidentment en castellà), i quan la cantarella arribava al mes de febrer, deiem: "28 o 29 uno febrero", i jo no entenia que volia dir aquest uno. Moltes coses les memoritzàvem sense entendre-les massa però encara ara, després de tants anys, recordo perfectament de memòria, algunts punts de les lliçons apreses. Algun avantatge debia tenir aquella pedagogia.

Avui és també Sant Romà. Tinc un nebot que cada quatre anys el felicitem el dia que toca. Precisament buscant a Google la referència d'aquest Sant, he trobat que va ser un sant francès del Segle V i eremita fundador de diversos monestirs.

CONDAT -Wilder André 1871-1965
Se'l coneix per Sant Romà de Condat, població francesa tocant a Suïssa. Amb tot he estat navegant per internet per aquesta zona francesa, i comprovo una vegada més la riquesa paisagística que tenen els nostres veíns del nord. Cada regió és una sorpresa. Per il·lustrar aquest apunt he trobat una pintura de la població de Condat, la qual m'ha agradat força.

També recordarem el dia d'avui per les grans manifestacions universitàries, que estan acabant amb aldarulls de grups incontrolats en la nostra ciutat.

S'acaba el febrer sense pluges, els brots verds no es veuen encara, esperem que la primavera ajudi a florir aquesta societat tant desorientada i afligida pels esdeveniments que ens toca viure.

***

dilluns, 27 de febrer del 2012

Música i Gens


Feia temps que no utilitzava el meu petit IPOD Shuffle. No tinc costum d'anar pel món amb les orelles tapades, m'agrada tenir-les ben receptives així com també els ulls ben oberts. M'agrada anar en transport públic observant tot el que passa al meu voltant sense estar connectada. Quan em vull evadir ho faig en moments puntuals. He trobat aquests moments puntuals en les sessions de rehabilitació del meu braç. Vaig trobar el petit aparell abandonat amb la bateria descarregada, el vaig actualitzar amb cançons i cançonetes que ja tenia a l'Itunes de feia temps, però les tenia tant sentides que vaig optar per incloure la música d'Els Manel, aquest grup gracienc tant emblemàtic que fa temps s'emporta els aplaudiments dels joves que estan als voltants de la trentena.

Puc dir-vos que m'estan agradant força tant la música com les lletres, i els estic descobrint malgrat que amb una mica de retard. Les lletres són molt actuals i amb la gràcia d'una prosa intel·ligent i de qualitat.

Avui mateix, asseguda amb una bossa de glaç a la meva espatlla, feia temps perquè s'acabés una cançoneta que m'estava agradant força, i ha vingut la fisioterapeuta per preguntar-me si em faltava gaire per acabar, doncs nosaltres mateixes ens controlem el temps, ja que elles han d'anar d'una banda a l'altra donant suport a cadascún dels pacients, i potser veia que jo feia massa estona que m'hi entretenia.

Amb una noia jove que tenia al costat fent bellugar el genoll, hem parlat sobre la manera d'aprofitar el temps i ha sortit el tema de la música. Li he parlat d'Els Manel i no els coneixia, malgrat que ella també vivia a Gràcia i per edat podia ser sobradament una "fan". M'ha estranyat una mica,  però comprenc que no tothom ha de tenir els mateixos interesos musicals. Li he comentat el meu recent descobriment del Grup, el qual després de gires pel país,  havia fet un recital també al Palau de la Música i que a la resta d'Espanya tenia força adeptes musicals. Ella m'ha parlat d'una noia gironina que canta flamenc, etc. etc. i així hem compartit uns minuts.

En el meu retorn a casa he pensat amb la meva mare que deia que no li agradava parlar amb la gent de la seva edat, mai havia anat a llars per a gent gran, no s'hi trobava còmoda, doncs es trobava més a gust parlant amb els joves. Ara l'entenc, doncs a mi m'està passant una mica el mateix, parlar amb la gent jove m'anima i em sento més propera amb moltes coses, de les quals no puc parlar-ne amb la majoria de gent de la meva condició de jubilada. Seran els gens?






***

dimecres, 22 de febrer del 2012

Bones notícies

No, no és una primícia aquesta fotografia del Pep signant. Jo també m'ho he pensat quan he obert el mail que contenia el butlleti d'Omnium Cultural i en el primer esdeveniment de l'entitat, m'he trobat amb aquesta fotografia, però al moment he vist que la persona acompanyant no era precisament el President del Barça, i la notícia és aquesta:


21-02-2012

Pep Guardiola ha volgut demostrar de nou el seu suport a Òmnium Cultural. Aquest dimarts ha visitat la seu nacional acompanyat dels seus tres fills amb l’objectiu de fer-los socis. Quan ha arribat, l’ha rebut la presidenta Muriel Casals així com diversos membres de la Junta Directiva. La presidenta els ha explicat que Òmnium és una entitat que treballa per la promoció de la llengua, la cultura i el país. De la mateixa manera, l’entrenador del Barça ha destacat que el seu pare ja era soci com ell mateix que n’és des del 1993. Després d’omplir les butlletes de socis, l’entrenador i els seus fills han fet un recorregut per la seu.
Com a soci de l’entitat, Pep Guardiola ja ha mostrat el seu suport a Òmnium en altres ocasions. Guardiola va assistir a l’acte de commemoració del 50è aniversari d’Òmnium Cultural el juliol passat a l’Auditori de Barcelona, i va participar en el documental #ÒMNIUM50A que el programa Sense Ficció de Televisió de Catalunya va emetre a finals del 2011. 


Molt bé Pep, no esperavem menys de tú!

Ja fa dies que els "culés" estan nerviosos esperant la renovació de contracte. És lògic. Quan tenim un familiar en aquests moments, pendent de signar contractes de treball,  també estem pendents de quan es farà efectiu el gran esdeveniment, ho dic per experiència, després quan s'assoleix l'objectiu,  tots descansem: JA TÉ FEINA! En aquests moments, en Pep Guardiola, és com si fós un familiar proper per la gran majoria dels ciutadans del nostre país.

Malgrat que els motius de Guardiola alentint la seva decisió, no són precisament per manca de feina, tot el contrari, suposo que els contractes li plourien, si ell no renova, ja ni haurà un altre que segueixi el que ell ha començat. Però si que és motiu de satisfacció, el que ha succeït  en el món del futbol aquests darres anys i més en aquest Club que tots estimem i que a través del Barça no hi ha cap racó al món que no es coneguin els jugadors de l'equip i se sap que hi ha una Catalunya dins Espanya que parla un altre idioma que no és el castellà, i que lluitem per una independència que no ens deixen assolir, i que ...... Tot això s'ha de valorar, a més si aconseguim títols, millor que millor, necessitem anar tenint bones notícies com aquestes! .

***



dilluns, 20 de febrer del 2012

Una dura realitat


Reprodueixo la notícia apareguda avui en el Diari ARA i que trobo veritablement preocupant.

***

72 nens adoptats han sigut abandonats en l'última dècada



El conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, ha explicat que 72 nens adoptats han sigut abandonats per les seves famílies adoptives des de l’any 2000, segons informa Catalunya Informació.
Cleries considera preocupant la dada, sobre un total de 12.000 adopcions, especialment pel fet que la majoria són adolescents, una edat molt difícil per trobar una nova família per als infants. Les famílies els abandonen a aquesta edat perquè és quan causen més problemes. El Govern estudia demanar responsabilitats legals a les famílies.

***

En el mateix exemplar i en l'espai destinat a l'opinió del seu Director, Carles Capdevila, en fa ressò al·ludint "que és un tema extremadament complex i s'ha de tractar amb tacte, prudència, respecte, sense dramatisme, però abordant tota la realitat, també la més dura".


Penso que com es deuen sentir aquestes criatures que van ser acollides en asils, i que havien estat esperant uns pares que els acceptessin com a fills, i quan els van trobar, veure's rebutjades per aquests pares en els quals havien depositat les seves esperances. Un d'aquests nois ho va explicar a la classe de la meva filla sense cap malícia. Eren dos germans que els anaven presentant a diferents parelles perquè se'ls quedessin, les explicacions del noi, feien posar la "pell de gallina" a mestres i alumnes.

Actualment he vist com companyes de feina i amics, que van tenir l'oportunitat d'adoptar infants, i alguns d'ells força peculiars, se n'estan sortint amb els seus fills. Alguns més que altres els hi ha canviat la vida degut a la dedicació exclusiva per problemes de salut que els hi ha comportat algun d'ells, però atès que son parelles amb una forta estimació per aquests petits, no dubten en tenir-ne cura constant. Ells van decidir tenir-los, biològics o no.

Per això no comprenc que es puguin abandonar després de tanta espera. No és fàcil poder aconseguir legalment una adopció. Hi han molts mesos per preparar-se i pensar-s'ho. No és un camí fàcil, però tampoc ho és quan es tenen fills biològics. Com diu en Carles Capdevila, amb tots els respectes, però és una dura realitat.


***

diumenge, 19 de febrer del 2012

Dones avorrides i excèntriques


Sempre hi ha hagut dones que el seu avorriment les ha portat a ser malicioses i especialment conductores de la vida dels altres.

Aquest comportament ens el va voler presentar Henrik Ibsen a finals del segle XIX en la seva popular obra Hedda Gabler.

Falten pocs dies per finalitzar la representació que el Teatre Lliure de Gràcia ens ha versionat, dirigida per David Selvas i com interpret de la Hedda, Laia Marull, l'actriu que darrerament ha conquerit papers importants i premis en els nostres escenaris. Ahir vam assistir a l'escenificació d'aquesta Hedda Gabler adaptada als nostres dies. Personalment no en vaig sortir massa satisfeta, malgrat que la posada en escena, com ens té acostumats el Lliure, és francament original.

La versió que ha dut a terme Marc Rosich, actualment dramaturg de moda i ben considerat, ha volgut oferir-nos uns personatges més lliures i menys encotillats que l'obra original, segons ens diu ell mateix, però que sota el meu prisma, ens presenta una Hedda Gabler, eixelebrada, difícil de comprendre per l'espectador neòfit i personatge allunyat del que Ibsen ens va voler comunicar en el seu dia, amb una excés de sobre-actuació de la Laia Marull que encarna la protagonista.

En conjunt, l'obra versionada, la he trobat més aviat producte d'una societat mediterrània, rampelluda, i res a veure amb aquella societat nòrdica, controlada i amb sentiments tancats dins els personatges que s'arriben a autodestruir. Potser si que és el que Rosich ha volgut demostrar, que en totes les èpoques hi ha persones malsanes, però cada societat té la seva idiosincràsia i no sempre els resultats són satisfactoris per tots els espectadors que esperem veure Ibsen en estat pur i detractor de la seva societat.


Henrik Ibsen, retrat d'Edvard Munch


Per acabar d'una manera més prosaica, després de la representació, no hi ha com un ressopó al bar del Lliure, amb una coca de recapte i una copa de vi, compartint espai amb els actors en relax esperant la segona sessió.

***


dijous, 16 de febrer del 2012

Nosaltres us hem obert el camí....

Michel Hazanavicius

Tenia ganes de veure-la. Se n'ha parlat molt positivament i crec que mereix aquests elogis.

 The Artist és un film francès d'homenatge al cine mut i al declive d'aquells actors/estrelles que creien no perdre mai la fama i van trobar-se amb la desilusió dels seus seguidors quan les noves tecnologies els van permetre sentir les seves veus que havien estat suplides per l'esforç del llenguatge corporal i que amb els nous mitjans, alguns d'ells no van poder adaptar-se a la nova manera de fer cinema.

El Director i artífex de la pel·lícula, ens ha volgut mostrar l'ambient d'aquells anys entre bambolines d'uns canvis que van fer molt mal a aquells actors de finals de la dècada dels anys vint del segle passat, i que el cine sonor va donar pas a grans comèdies musicals força atractives, malgrat potser que el guions tinguéssin poca força, però que el públic s'entusiasmava amb les coreografies i es divertia en un periode entre guerres.
 
Filmada en blanc i negre, amb un vestuari i ambient acurats, i amb un bon repertori d'actors francesos imitant fil per randa a les grans estrelles mudes, i amb un guió que vol semblar un d'aquells guions que recordem de les pel·lícules de Fred Astaire i Ginger Rogers i els seus claqués, però per descomptat, amb més qualitat tant interpretativa com escènica, Michel Hazanavicius ha fet una bona feina que desitjariem tingués el seu guardó a la Gala dels Oscars. De moment però, cal destacar que el 2011, ja ha obtingut diversos premis i Globus d'Or.

Cal ressaltar una frase de l'actor en decadència, adreçant-se a la nova i jove "estrella":

"Has de tenir en compte que nosaltres us hem obert el camí"

Feia temps que no havia presenciat un final de projecció amb forts aplaudiments.




***

dimarts, 7 de febrer del 2012

In Memòriam

Antoni Tàpies 1923-2012

Moltes tardes el trobava fent un tomb pel barri, acompanyat de la seva Teresa. Véiem com els anys anaven deixant empremta en el seu cos. No crec però que el seu esperit envellís. Les seves obres ens ho mostraven. Ha pogut viure fins els 88 anys i omplir-se de l'aire que tot artista necessita per treure el que té a dins.

Encara recordo un dissabte de fa anys que varem trobar el barri envoltat de policies locals a les cantonades. Ningú sabia què passava, fins que la veïna de torn ben informada ens va dir que el Príncep Felip visitava el domicili del pintor. Personatge internacional que va posar el nostre país a la primera línia del seu art, per això només ja val un modest record de la seva mort, des d'aquest blog.



Que descansi en pau!



diumenge, 5 de febrer del 2012

Muntanyes russes


Encara no hem arribat a l'equador del fred siberià que ens han pronosticat, però l'espai que portem l'estem superant amb nota. Encara queden dies i esperem que els controls segueixin fent la seva feina, que opto per dir que està essent bona.

Em sap greu que la gent del nostre pais estiguem sempre pendent de les fallades de les oportunes decisions per resoldre aquests contratemps i així poder incriminar a tort i a dret als responsables.  Diuen que dels errors se n'aprèn i veig que aquesta vegada ens en sortim. Ara però, quan les coses funcionen, no es valoren prou i no es fa córrer gaire tinta per evidenciar-ho.

Llegeixo articles a la premsa, blogaires amb la seva desfilada de comentaris, sempre ridiculitzant als polítics de torn per menysprear la feina que fan. D'acord que no tenim la millor classe política que voldriem, però alguna cosa s'ha fet fins ara en la nostra juvenil democràcia. A tranques i a barranques els més grans hem pogut consolidar un millor nivell de vida que havien tingut els nostres pares, i també el nostre dels darrers anys de la dictadura.  Als nostres fills potser els hi costarà més, però se'n sortiran tard o d'hora. Ara vénen temps d'incerteses altra vegada, degut a una societat de consum que també hem anat consolidant entre tots. Ens han posat la pastanaga davant el nas i tots l'hem volguda aconseguir. Hi ha gent que ho està passant força malament. Els empresaris, vividors, i executius sense escrúpols han anat consolidant un sistema que ara no funciona. És facil des de la poltrona domèstica anar atiant el foc. Ens agrada ser destructors i no constructors. D'acord que cada dia que passa, més casos de personatges sinistres que eren considerats model del seu estatus, han sortit a la llum amb els seus tripi-jocs per enriquir-se a les nostres espatlles. El ser humà és ambiciós per naturalesa. Moltes coses no funcionen, però les que funcionen, no les hi donem cap tipus d'espai en la nostra cotidianitat. Quan un ha estat supeditat laboralment al altres, bé que ens agradaba rebre mostres de satisfacció per part dels que comptaven amb tu per tirar endavant un determinat projecte. Sense treball no hi ha resultats.

Penso que hauriem de tenir present, que hi ha molta gent anònima que procura tenir cura de que les coses vagin endavant i que en les societats sempre hi han hagut aquestes muntanyes russes que pujen i baixen. Ara estem a la baixada, però remuntarem aquest país com sempre han fet els nostres avantpassats.

***


dimecres, 1 de febrer del 2012

Jo ho vaig viure

Comencem el Febrer i tornem a tenir ALERTA NEUCAT. Sembla que per aquests propers dies ens haurem de bufar els dits i haurem de sortir al carrer amb la roba d'abric que ens està esperant encara als armaris. Els meteoròlogs ens diuen que potser tindrem el fred de l'any 1956. La bombeta del meu cervell s'ha encès i he remenat les fotos del pare. En aquest blog, l'any 2008 vaig posar una foto familiar amb una de les fonts glaçades d'aquell hivern (vegeu). N'he trobat una altra també significativa i curiosa.

Barri de Gràcia. Sembla que hagi passat un terratrèmol

Remenant, remenant, m'han sortit també fotografies de la famosa nevada del 1962. Totes són del barri de Gràcia i de La Salut. Són fetes pel pare els dies de Nadal i S. Esteve.



El balcó de casa, amb el fanal original modernista ben cobert de neu.


El terrat del davant, ben bonic.



El terrat del darrera, les plantes dels qual no es veuen, i una cornisa de neu en una galeria a punt de caure.

Anant cap a la Travessera de Dalt. El carrer no l'acabo d'identificar.


I per acabar, i obeint ordres municipals, una foto amb els veïns traient neu del terrat, la qual cosa va ser un gran error per part del Consistori que va haver de donar ordres contràries atès de com anaven quedant els carrers amb muntanyes de neu acumulada, completament intransitables.



A ciutat tenim aquests desencerts encara, malgrat que ens preparem per aquestes inclemències puntuals, no ens en sortim. A veure que ens espera aquest cap de setmana! Reviurem anècdotes passades? Ja ho comentarem.... Si més no sempre podrem dir: Jo ho vaig viure!

***