diumenge, 28 de setembre del 2008

Actor's Studio

La premsa d'avui s'ha fet ressò del traspàs de l'actor Paul Newman als 83 anys. Em sap greu. Era un dels actors que vaig admirar en la meva joventut. Vaig començar a sentir el seu nom arran de l'estrena de la pel·lícula La gata sobre la teulada de cinc amb un gran desplegament publicitari de l'època, quan jo era molt joveneta i els meus pares van anar a veure-la. A la mare li agradava en Marlon Brando que era una mica més gran. Després va venir en Paul Newman, alumne també de l'Actor's Studio,

que era una associació d'actors que es formaven d'una manera diferent de com aleshores s'actuava al cinema. D'aquesta escola en va sortir també el malaguanyat James Dean. Tots tenien un estil peculiar d'actuar sense els encarcaraments que caracterizava a alguns actors anteriors. Crec que això va començar a marcar una altra època en l'art cinematogràfic.

Recordo que vaig preguntar a la mare que volia dir el títol de La gata sobre la teulada de cinc (llavors era en castellà) i la resposta va ser que era molt dificil de que jo ho entengués. Això m'ha fet pensar en el recent premi Prudenci Bertrana que ha estat guanyat per la Sílvia Soler amb el llibre titulat "Petons de diumenge" una novel·la sobre el pecat d'estimar en la postguerra inspirada en els seus pares. Els que recordem aquells anys, podem trobar-ne versemblances. Pot ser interessant la seva lectura.


***


divendres, 26 de setembre del 2008

Cinema


Vicky Cristina Barcelona.

Ja l'he vista. No havía anat mai a veure una pel·lícula de Woody Allen amb tant d'esperit analític. No podia deixar de dir la meva també. Ho deixo anar.

Crec que és una bona promoció per la nostra ciutat (no és que ens en falti). Es un film amb segell Woody Allen. Els diàlegs sempre intel·ligents, tant interiors com exteriors. Els personatges insegurs i amb molts dubtes personals. Evidentment es menciona als psicoanalistes.

En quant a l'argument: escoltant al director, de com va voler presentar la ciutat d'acord amb la visió que tenen d'Europa, els americans, amb la vesant diria que mediterrània, tant podria tractar-se de gent de Barcelona, com de Nàpols, com d'Atenes. La cultura catalana es menciona de passada, (encara!... i surt una mica...) i els personatges "catalans" són d'adopció. La ciutat d'Oviedo la introdueix una mica amb "calçador", per justificar potser els origens del protagonista.

La filmació: el color és sempre el que marca les seves pel·lícules (tardoral). Tractant-se de que és l'estiu, pel meu criteri, no utilitza els colors mediterranis amb esclat de llum. L'he trobat una mica apagada.

La música: m'ha agradat la cançó que va sonant del grup que s'ha triat, té "marxeta" i va anomenant la ciutat en la seva lletra, s'adiu amb el to que domina la pel·licula. Potser hi ha un excés de guitarra espanyola, suposo que per donar a entendre la "espanyolitat"del lloc.

Els actors: estan ben dirigits i tots fan el seu paper. Els autotòctons són un vist i no vist.

Cada film de Woody Allen és diferent. No es comparable a cap altre. No puc deixar de dir, que agrada reconèixer la teva ciutat en una filmació.

Haig de recomenar la versió original, tal com ja s'ha fet abastament, ja que dóna més joc a la situació argumental.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Tardor

Comença la tardor damunt dels camps.
Al pas dels caminants, s'alcen gran vols d'aucells
en l'aire núvol i amb tristor…
Els pàmpols se fan vells:
sols als pins és eterna la verdor
.[sic]

Joan Maragall 2-IX-1907









Sempre que comença aquesta estació, em ve a la memòria el conte de la Margarida que ens explicava la mare, dibuixat per la Lola Anglada, i que ella ens mostrava en un exemplar molt vellet que havia utilitzat de petita a l'escola.


El text d'aquest conte explica el pas de les estacions i encara recordo fil per randa cadascun dels dibuixos que ens anava mostrant. Quan van reeditar els exemplars en versió facsímil, vaig comprar-ne tres: Margarida, en Narcís i Monsenyor Llangardaix. Considero que tinc una petita joia de l'època.



En la nostra escola no llegíem contes. El nostre ensenyament va ser molt precari i recordo que només de tant en tant, la mestra ens llegia: "Leyendas de los Pirineos" i que després havíem de fer una "redacción". A casa ens compraven els tebeos setmanals: "La Florita", "Azucena", "Pulgarcito", "Capitàn Trueno", "TBO", "La Risa" etc. Després, els germans ens els intercanviàvem i tots els llegíem tots. També la mare els hi donava una ullada.








Els grans donaven un "cop d'ull" a tot. Seleccionaven sempre els llibres que havíem de llegir. Recordo també una colecció de contes de fades, enquadernats en uns llibrets de color blau, de tapa dura, que els anava coleccionant i en vaig tenir un munt, s'anomenaven "Colección Blancanieves".

Penso que l'afició a la lectura, evidentment, comença de petit. D'acord que nosaltres no teníem ni TV, ni "plays", però sí teníem ràdio, jocs de taula, i altres entreteniments que ens podien distreure, però la lectura ocupava moltes hores de la nostra infantesa. Ja que va ser una època de moltes carències materials. Vam tenir la sort de poder-nos encaminar en altres tipus de distraccions que a hores d'ara ens han servit pel nostre creixement intel·lectual.

***

TAL COM ÉREM AHIR

Recordo hores llargues
darrera d'un pupitre,
sentint veus inexpressives
explicant històries
insípides i mortes
que no m'interessaven gens.
Encara respiro aquells vespres
al voltant d'una estufa,
i escolto aquella ràdio
que servia de distracció
trencant un silenci trist
que es feia inacabable.
Recordo dies del passat
que no han de tornar més,
no ha de tornar
aquell sentiment de por
perquè ja mai més serem
tal com érem ahir.

Jaume Marín 1978

***

dissabte, 20 de setembre del 2008

De quina fusta estem fets?

Fullejant el diari AVUI, llegeixo un article de'n Ramon Solsona sobre de com sóm els catalans. Llegiu-lo vosaltres mateixos i opineu. (vegeu aquí)

Ahir vam anar al cinema i vam compartir uns minuts de cua amb la gent que anava a veure la pel·lícula del Woody filmada a Barcelona. Nosaltres encara no l'hem vista, ja ho farem, no puc opinar encara. M'agrada el seu cinema. Evidentment alguns films més que d'altres, però els seus diàlegs son fantàstics i penso que intel·ligents. Això d'opinar i de "tirar-nos terra" damunt, sense ni tant sols haver-ho vist,..… perquè som així?

Recordo quan anàvem els anys setantes a veure pel·lícules a Ceret que aquí no es projectaven, en un cinema que van adquirir una colla de gent valenciana i que ens enviaven els programes per anar-hi els caps de setmana. Allà vam descobrir al Woody Allen, en aquelles pel·lícules tant "desmadrades" que ens feien passar bones estones. Crec que el seu cinema ha madurat i que a hores d'ara és de molt bona qualitat.

Nosaltres varem anar a veure "Los girasoles ciegos". A mí em va agradar. Pel·lícula dura, però crec que realista d'acord amb les coses que ens han explicat de la post-guerra. Sort en varem tenir de no viure-ho.!


***

dijous, 18 de setembre del 2008

Plaers quotidians

Se n'ha parlat molt de que els petits plaers quotidians ens ajuden a fer-nos la vida més agradable. Són plaers físics, però hi ha altres plaers interns, que no ens adonem però també fan que comencem el dia amb una bona predisposició. Avui, en una reunió que no vé al cas, he constatat la il·lusió que he tingut al retrobar a les persones que no havia vist des de fa un parell de mesos. Tornar a escoltar el mestre que et fa reflexionar amb coses senzilles però que han estat elaborades durant l'estiu. Tornes a tenir il·lusió de reempendre les coses que vas deixar, encara que a vegades t'enfades perquè no et surten prou bé. I així tota una sèrie encadenada de petits plaers que ajuden a que els dies et siguin més plens.

Tot això ho comento, perquè m'ha fet recordar a un escriptor francès Philippe Delerm, que va obtenir el Premi Grandgousier 1997 amb el seu llibre: El primer glop de cervesa, i altres plaers minúsculs, amb un gran èxit de crítica i de lectors, en el qual descriu amb tendresa i ironia, els petits plaers de la vida, des del primer glop de cervesa fins al diari de l'esmorzar. Un llibre deliciós.

També vaig llegir-ne un altre del mateix autor: Diumenge va ploure tot el dia. És el retrat d'un solitari entranyable:

(fragment)

El senyor Spitzweg no és un seductor. Prefereix els purets. Els mateixos que les dones anomenen "purets infectes". No hi ha gaires dones que el senyor Spitzweg pugui molestar. Res de grandària sud-americana, ni voluptuositat tropical. Res del costat flor de sabana, salvatge, descabellat, res de grans espais cargolats sobre cuixes de cubana. No. Al senyor Spitzweg li agrada el paquet sobri ben francès, el Ninas…

també molt recomenable. Són llibrets de un centenar de pàgines per gaudir-ne força.


dimecres, 17 de setembre del 2008

Oblit

En el post d'ahir no em vaig recordar, ja que se me'n va anar del cap, un altre llibre que també he llegit aquest estiu i que em van regalar en el dia del meu sant, el juliol. Atès que el tinc deixat, i que em va seduir poc, no hi havia comptat.



El asombroso viaje de Pomponio Flato. Eduardo Mendoza.

Realment és un llibre excèntric, tal com diu ell, però em pensava que seria una altra cosa. Vaig llegir diverses opinions abans de començar-lo, i des de la persona que va riure molt, a una altra que no el va fer ni somriure, n'hi havia de tot. Per mi va ser entretingut i lleuger. Un "divertimento" surrealista. Fins que no vaig arribar a l'epíleg, no vaig entendre el motiu de la paròdia. Per sort, en aquest epíleg, s'obre la finestra dels motius argumentals. Això te'l fa valorar una mica més. Malgrat tot, crec que s'ha venut, pel nom de l'autor.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Lectures estiuenques

Ahir vaig acabar el darrer llibre, dels quatre, que aquest estiu m'han acompanyat, gairebé al mateix temps que ha durat la segona estació de l'any.

Parnassius Apollo.

Va ser el llibre que em varen regalar en l'Hotel de la Vall de Cardós sobre Relats de l’Alt Pirineu i que en parlava en el meu post del mes de juny. Consta de diversos contes casdascún d'ells d'un autor diferent. El llenguatge i els continguts excel·lents. No n'hi ha cap de rebutjable. Una bona lectura.


La Clivella. Doris Lessing

Me'l vaig comprar per Sant Jordi, ja que volia llegir algun llibre de la Premi Nobel de Literatura 2007, la qual desconeixia. No m'ha satisfet. Em va costar d'acabar-lo, potser perquè he trobat que en el tema es repeteix massa. La idea metafòrica és bona, però no s'acaba d'arrodonir. No descarto llegir-ne un altre d'aquesta autora a veure si em satisfà més.

La sonrisa etrusca. José Luís Sampedro

Donant una ullada per la Casa del Llibre, el vaig trobar publicat en edició de butxaca, i a més acabava de tornar del meu viatge al sud d'Itàlia i em va venir de gust llegir-lo. La novela està bé i t'ho passes bé llegint-la. Té episodis molt bons. Vaig trobar, però, que el llenguatge és una mica, diguem-ne, infantil, ja que s'expressa amb molts diminutius. És una lectura lleugera, però que també fa reflexionar.

Amanida d'animals. Marc Romera

La meva filla que està enganxada a aquest autor, me'l va proporcionar perquè me'l llegís. M'ha agradat força. Molt ben escrit i el llenguatge molt acurat. És també una relació de contes. Un escriptor jove comparable a en Quim Monzó o Sergi Pamies. Me n'han agafat ganes de llegir una novela seva que es diu "Mala Vida". que retrata la vida dels joves insatisfets de la generació del nou segle, motivats per trobar sempre noves experiències i sense voler comprometre's a res.

***

Aquest matí, llegint poemes davant el mar barceloní, n'he triat un per tancar aquest post:

El Pi d'Estrac

Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s'està secularment
bevent l'aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol ni la pot moure el vent.
Immòbil beu els aires amb una remô igual
a aquella que en la platja ressona eternament,
i llença una gran ombra en l'hora migdial
posant fredô i tenebra al cor del dia ardent.
Jo, a l'hora de la sesta, m'hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d'estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn;i a sobre sento milers d'aucells;i enllà

la mar que brilla i riu. [sic]

Joan Maragall IX-1910


diumenge, 14 de setembre del 2008

Tornada a l'escola… i què menjarem?

Ja ha arribat. El dia de tornada a l'escola és l'inici de posada en marxa de la nostra societat per començar les activitats a corre-cuita. Embussos als carrers, amb cotxes i autocars amb criatures amunt i avall. Matriculacions de cursos i cursets extra-escolars. Ja s'acabat el relax estiuenc i tornem a marcar horaris. El mestres han de tornar a posar ordre! Sort en tenim d'ells i de les escoles en moltes coses, una de les quals i que sempre m'ha preocupat és la cultura de l'alimentació

Volia parlar-ne, arran d'un article que vaig llegir el dia 8 de setembre en el Diari AVUI , i també de l'experiència viscuda aquests darrers dies de la nostra estada a Llançà, a la Residència gestionada per la Generalitat, a on hem compartit menjador amb diverses famílies d'aquí i de diferents llocs de l'Estat espanyol.

Com observadora que m'agrada ser, vaig poder constatar la disbauxa alimentària d'alguns nens i nenes, principalment pre-adolescents. En el menjador hi havia buffet i les criatures tenien llum verda per anar-se auto-subministrant tot el que els hi passava pels ulls amb el vistiplau naturalment dels pares. Puc dir que el menjar era molt variat, ben cuinat i hi havia de tot. De fruites i verdures, pocs petits se'n posaven, gairebé tampoc els grans. Vaig arribar a veure al meu costat un noi jovenet menjant un primer plat d'espagueti amb la corresponent salsa de tomàquet i formatge, i un segon que era un plat de patates fregides amb "ketchup". Ja no vaig veure les postres! I com això, veritables aberracions. Precisament, amb sorpresa meva, en el suplement també del Diari AVUI, d'avui, hi ha una entrevista amb el cardiòleg Dr. Lluís Mont, de l'Hospital Clínic de Barcelona, que comença precisament així, amb aquesta pregunta:

-Quina és l'excusa més recurrent dels pacients que no porten una vida sana per no cuidar-se?

"Que és molt difícil deixar de fer allò que t'agrada i és veritat. Les dietes dels nanos d'avui dia són hipercalòriques i quan han de començar a cuidar-se es fa molt difícil canviar d'hàbits. Abans el caprici era anar a casa de l'àvia i que ens donés pa amb un quadradet
de xocolata. Ara els nens obren la nevera i troben de tot: cereals, iogurts, natilles, pastes, salses…Aquesta disponibilitat fa que els hàbits del menjar siguin molt difícils de canviar a partir de certa edat. És com quan fumes des de l'adolescència o qualsevol altre hàbit perjudicial adquirit quan som petits".

No entenc com malgrat les observacions de tota la professió mèdica i de tants professionals que es dediquen a posar en alerta el tema alimentari de la nostra societat, encara hi ha tanta gent que no es pren seriosament aquesta qüestió. Els indicadors ens estan avisant que s'ha de posar fre a la obesitat infantil, per a les possibles futures malalties. Contrariament, vaig veure també, nens i nenes desganats que per ells l'hora de l'àpat familiar era un sofriment. Pares posant menjar forçadament a la boca dels petits. Jo recordo, a casa, la ilusió que ens feia, quan arribava qualsevol celebració familiar, poder compartir taula amb avis i tiets, i ens passavem el matí preparant-ho, i després les sobre-taules escoltant als grans i compartint. Ara més aviat, els nanos desaparèixen així que han fet la darrera mossegada.

Crec que la cultura alimentària ajuda també a la comunicació familiar, i a més de saber triar àpats equilibrats, s'ha de saber compartir també aquest moment de la trobada i posar en comú les vivències de cadascú. Són moments importants. Jo he obtingut bons resultats!

***

Refrany del mes de setembre

"Setembre bufa dolçament
fins que al rebost les fruites tens"

dijous, 11 de setembre del 2008

Final d'estiu


Avui és la nostra Diada. Commemorem la pèrdua de les nostres llibertats.
El dia 11 de setembre és de dolorosos records d'episodis negres de la història mundial. La nostra derrota del 1714, els atentats de les torres bessones de New York el 2001 i de la caiguda del govern elegit democràticament a Xile el 1973 que molts recordem. Que tindrà aquest dia?

Després de uns quants dies de "sequera blogaire", he volgut començar així. Hem tingut la sort de voltar uns dies per l'Alt Empordà. Molt de relax, només hem trobat gent de parla francesa, avis fent de cangur de néts, molts gironins, i algunes famílies de la Península Ibérica passant uns dies a la nostra terra, aprofitant encara el bon temps per gaudir de sol i platja. (De la convivència amb aquestes famílies ja en parlaré en un altre post).
Vam aprofitar d'escapar-nos un diumenge a Perpinyà. Feia temps que voliem anar-hi, ja que sempre ens ha agradat trepitjar la Catalunya Nord de tant en tant. Havíem vist a través d'internet que feien la setmana del Festival Internacional de Fotoperiodisme, iniciativa que ja fa vint anys que va començar i que té molt bona salut.
(vegeu aquí)
Ens vam passejar pels edificis preparats per les exposicions i en vam veure forces, fins i tot varem coincidir amb en Jean-Paul Alduy (alcalde de Perpinyà des del 1993, persona molt vinculada a Catalunya), visitant-ne una.
Vull comentar la mostra que hi havia al Castillet, que va ser la primera que varem veure, i que a mí em va interessar especialment, que feia referència a la
Xina: el retorn de les concubines.
Durant molt de temps a la Xina l'estatus d'un home es va mesurar pel nombre de dones que tenia: esposes i concubines. El 1949, els comunistes van comdemnar aquesta pràctica, que per a ells era signe de la decadència burgesa. Tanmateix, avui, després de dues dècades d'obertura econòmica, assistim a la reaparició de les concubines. En xinès, se les anomena "ernai", que vol dir "segona dona". Axelle de Russé ha volgut explicar la història íntima i tabú d'aquestes joves presoneres de la seva gàbia daurada, a la Xina del tercer mil·leni.

Us asseguro que les fotos eren impressionants.

La resta de dies fins ahir, ens hem passejat pels camins de ronda de Llançà, per les seves platges i pel Cap de Creus, tant per mar com per muntanya.

Un bon final d'estiu!