dilluns, 27 de juny del 2016

Resultats 26J


Ne rien entendre, ne rien dire, ne rien voir!



Françoise Collandre

***

dilluns, 13 de juny del 2016

Esglésies, flors, muntanyes i arbres de Juny

Al Pirineu ens agrada anar-hi un cop l'any, i sempre entre Juny i Juliol, sigui la part navarresa, aragonesa o catalana. A la part catalana hi haviem passat vacances més llargues en periode laboral,  que les escapades que ara anem fent, ja en condició de jubilats. Encara caminem una mica, i ens agrada fruir de la natura en aquesta època en que l'alta muntanya està en el seu millor moment de flors en els prats.

La vall de Boí l'hem recorreguda a tort i a dret des de fa molts anys, però sempre ens sorpren i actualment, atesa la gran quantitat de visitants que hi acudeixen, i després dels nomenaments com a Patrimoni de la Humanitat per la seva riquesa del romànic i reconeixement de la Festa Popular per excel·lència, de les Falles, està molt organitzada i van millorant els accessos turístics a tots el seus racons. Potser ja no té aquella autenticitat de temps passats, però hem de reconèixer que arreu els escenaris canvien i la gent també.



La que no ha canviat és la natura esplèndida, i més enguany en que la pluja ha regat dia si, dia també, un entorn privilegiat. El verd tendra es barreja amb el verd perenne d'alguns arbres, els avets semblen talment arbres nadalencs, i el desglaç omple els rius de l'aigua tant necessaria per la vida. Encara resta neu als cims, amb la qual cosa l'espectacle sembla més una postal.
















Una època en que els únics caminants que trobem, són jubilats, homes sols, gent de mitja edat i parelles com nosaltres, persones les quals ara poden gaudir d'aquests indrets amb menys afluència que en l'època vacacional. També hem trobat grups de francesos, molt preparats per caminar, els quals es nota que amb els anys no han deixat de fer-ho, mostrant unes bones aptituds excursionistes. Ah, també els japonesos els agrada visitar el romànic!, sempre trobem aquells grups que van compactats i amb aquelles gorres tant característiques amb les quals es cobreixen.

Sant Climent de Taüll

Sant Joan de Boí

















Sant Feliu de Barruera


Santa Eulàlia d'Erill la Vall




















L'ermita de Sant Quirc de Durro, indret on havíem gaudit d'esmorzars de coca amb xocolata i fèiem l'excursió des de Boí, ara han asfaltat la pujada, i els cotxes arriben just al peu de l'esglesiola. Imagino com es deu omplir el mes d'agost!. Gairebé no es deu poder fer ni la fotografia típica!
Després de la pujadeta, i gaudint de la vista des del turó, varem trobar ja preparat el foc per encendre les Falles que a Durro són el dia 18. I després seguirà Boí per Sant Joan.


I després d'un parell de llamps i trons del darrer dia d'estada, però que només van caure el que es diu sempre, quatre gotes, i així va ser, vam donar per acabada la visita.

Crec que el caliu de reviure excursions i de recordar els llocs on havíem trepitjat en companyia d'amics i de familiars, és un goig que cal anar mantenint i ajuda a evocar moments de gaudi de la nostra existència.

*** 




diumenge, 5 de juny del 2016

André y Dorine



Estant tornant a representar enguany a Barcelona, l'espectacle teatral André y Dorine, després d'uns quants mesos de treva en els quals va obtenir una bon acolliment i una bona crítica, a més del Premi del Públic a la Millor dramaturgia Birmingham, i Premi al Millor espectacle Extranger 2011 a La Habana.

Aquesta vegada no ens l'hem perdut. Crec que es mereix aquests premis i potser molts d'altres que no descartem els pugui arribar a obtenir aquesta Companyia Kulunka d'Euskadi.

Aquests joves artistes, ja amb una certa trajectòria, experimenten amb diferents llenguatges escènics, sense oblidar de fer un teatre accessible al públic. Connecten amb la realitat amb un teatre compromès, com diuen els seus promotors.

I efectivament és així. André y Dorine és una obra inspirada en dos persones que van existir André Gorz, filòsof i periodista francès i la seva esposa Dorine, la qual cosa m'ha permès buscar informació a la xarxa, i he trobat moltes publicacions amb la biografia d'aquella parella que no van voler separar-se fins a la mort.

M'ha semblat interessant el blog de German Uribe, el qual enllaço aquí (veure)

El 2006, André li va dedicar una oda a Dorine amb el llibre: 
"Carta a D. Història d'un amor", que es pot trobar a les biblioteques (no descarto la seva lectura).

Així doncs, la representació teatral la podem veure també amb uns altres ulls. A més de ser un espectacle que ens transmet una especial emoció realista, la posada en escena entre mim i titella, em va recordar aquells inicis teatrals de l'antiga Grècia en que els personatges utilitzaven caretes per encarnar diferents tipus d'individus, per la qual cosa, celebro la iniciativa d'aquesta Companyia de tres membres, que a vegades entra el dubte de que siguin només tres, atesa la seva capacitat de multiplicarse a l'escenari.



Tenim una segona oportunitat per assistir a aquesta representació. Cal aprofitar-la.

***

divendres, 3 de juny del 2016

Oona i Salinger

Acostumen a passar-nos per la llibreria Altaïr quan preparem un viatge, a buscar informació dels llocs a visitar. Malgrat que anem amb guies del país, sempre ens agrada anar una mica preparats. Al mateix temps, com he comentat alguna vegada, també procuro endur-me alguna novel·la adient perquè el viatge sigui més atractiu i tenir distracció en les esperes d'aeroports i trasllats.  Aquesta vegada vaig trobar el relat OOna & Salinguer, una novel·la recent de l'escriptor francès Frédéric Beigbeder, el qual desconeixia completament, però em va semblar que podia ser interessant.

Aquest escriptor, segons he llegit, a França és un conegut provocador i de les últimes fornades d'intel·lectuals francesos que ha tingut força acollida tant al seu país com a la resta del món. Jo només he llegit per casualitat el llibre que comento, i m'ha agradat la seva prosa moderna i la descripció dels fets amb agilitat, i amb una certa irònia, del començament fins al final.

La novelada història d'amor de l'autor de "El vigilant en el camp de Sègol" i la darrera dona de Charlie Chaplin que varen tenir quan ella era adolescent i ell uns vint i pocs anys, és força singular. La societat novaiorquesa d'abans de la Segona Guerra mundial, queda reflectida en tots els seus àmbits de clubs nocturns i gent insatisfeta adicta a l'alcohol i al tabac.

Aquesta relació de l'Oona o'Neill, filla del dramaturg i mare de Geraldine Chaplin, amb J.D. Salinger, es trenca quan aquest darrer s'incorpora a l'exèrcit americà per lluitar amb els aliats a Europa.

Els relats de la guerra són d'una gran cruesa, i l'escriptor va fent un paral·lelisme amb la vida que enceta l'Oona amb en Chaplin d'un gran benestar econòmic, i la vida amb la qual es troba Salinger després d'haver lluitat al front i haver contret una gran depressió, la qual ha d'afrontar i li costa superar.

La novel·la és interessant i distreta. No deixen d'apareixer personatges de la història real del segle XX com Scott Fitzgerald, Truman Capote, Hemingway, O'Neill, Chaplin, etc.

Són curioses les cartes que Salinger va enviant a l'Oona des de les trinxeres, les quals ella no li respon mai cap. Aquestes cartes se suposen que van existir, però que resten a l'arxiu de la residència familiar de l'Oona a Suïssa sense autorització per part de la família per a la seva accessibilitat.

L'autor a l'epíleg acaba visitant la casa de Chaplin a Suïssa i conclou la novel·la amb una descripció poètica de vuit pàgines del personatge i el seu entorn. Sembla que la obriran al públic per anomenar-se Chaplin's World on reposen les restes del matrimoni Chaplin rodejats de flors.

Central Park


"La bellesa és tot el que compta en la vida.
Si la trobeu, ho heu trobat tot."

Charlie Chaplin

***