diumenge, 31 de març del 2013

Diumenge de Pasqua de Resurrecció

Giotto 1266-1337
Els artistes pintors ens han deixat durant segles, imatges de la Resurrecció de Crist d'acord amb la inspiració que els hi han aportat els textos bíblics. Aquest llegat de la nostra cultura judeocristiana, el trobem actualment exhibit en tots el museus del nostre Planeta, per tots aquells artistes que van plasmar una imatgeria que ha anat seguint la evolució de la història.

Llegeixo al Diari Punt Avui digital, que s'ha elaborat a Catalunya un estudi en el que diu que el nostre país és una de les societats europees on creix més la laïcitat. La davallada podria fer que el catolicisme deixés de ser majoritari a Catalunya quan les generacions batejades per inèrcia acabin sent minoria, en favor dels seus fills, ja la majoria oficialment laics.

Això és preocupant també a nivell cultural, atès que els nostres joves universitaris veiem com ignoren moltes vegades la iconografia bíblica, tant important en la nostra imatgeria popular i també tot el que representa, teològicament parlant, en tots els esdeveniments de la nostra vida.

He extret uns paràgrafs d'un interessant article del teòleg Leonard Boff, que ens diu d'una manera molt entenedora el següent:

La festa de la Pasqua és la festa central de jueus i cristians. Pels jueus la figura de referència és Moises, l'alliberador que va conduir el seu poble a la llibertat pel pas del Mar Roig i el va fer poble de Déu. Pels cristians la Pasqua és també pas. Te la figura central a Jesús de Nazareth. Celebra el pas de la mort a la vida, de la seva passió a la resurrecció, d'aquest món cansat al món nou de Déu.

Si ens fixem bé, tota la vida humana té una estructura pasqual. Tota ella està feta de crisis que signifiquen passos i processos d'atribulaments i maduresa. Prenent com a referènca el temps, es verifica el pas de la infància a la joventut, de la joventut a l'edat adulta i de l'edat adulta a la vellesa, i de la vellesa a la mort, i de la mort a la resurrecció al regne de la Trinitat, segons la creència dels cristians.

Potser aquesta és la gran contribució que la Pasqua judeocristiana ofereix als qui s'entristeixen i s'interroguen sobre el sentit de la vida i de la història. L'esclavitud no té la darrerra paraula, sino l'alliberament. No és la mort qui poseeix el sentit de les coses, sino la vida i la resurrecció. Així la història estarà sempre oberta. Amb raó ens deia Dom. Pere Casaldàliga, després de la síntesi de la Pasqua de Crist no podem viure tristos. La veritable alternativa és la vida i la resurrecció.

Icona russa ortodoxa

Crec que aquest és un pensament teològic força reexit d'un dels teòlegs de més prestigi dels nostres dies. Si els nostres joves tinguéssin l'oportunitat de poder reflexionar més sobre l'espiritualitat humana d'aquesta manera, potser creixeria l'interès pels ensenyaments cristians els quals els veurien amb una altra dimensió.

QUE VISQUEM UNA JOIOSA PASQUA !!


***

dimarts, 26 de març del 2013

Trio literari

És la primera vegada que llegeixo simultaniament tres llibres!

Els tres tenen un denominador comú malgrat siguin d'origens tant distints. Aquesta comunió entre ells és el resultat que fa als seus protagonistes, ser supervivents d'una guerra.

Persèpolis es la història personal de Marjane Satrapi, una autobiografia de les seves vivències familiars en el seu país l'Iràn, el qual ja va ser destruït com nació independent a partir del segle VII, (l'antiga Pèrsia) per diverses invasions àrabs, passant per la segona Guerra mundial, i que va ser ocupat també per anglesos i soviètics i obligat pels americans a declarar la guerra a Alemania, i que després de diverses visicituds per aconseguir el control petrolífer per les potències mundials, va culminar amb un govern dictatorial protegit per aquelles potències, i que es va mantenir al poder fins el 1979 en que va esclatar la revolució islàmica amb tot el que està comportant fins els nostres dies envers a un poble atemorit i a la vegada intentant resorgir d'uns botxins que en nom de la revolució escarneixen i anulen a aquest poble, maltractat des de fa segles.

Tot això ens explica l'autora que,  gràcies als seus pares que van decidir que pogués completar la seva educació laica al Liceu Francès de Viena, va poder desenvolupar-se en un ambient menys opressiu que el del seu país natal. Atès que va poder tornar a l'Iran després dels estudis primaris i va poder estudiar Belles Arts i dedicar-se al món del còmic, Marjane ens ofereix en aquest llibre, un treball esplèndid  en el que ens explica la seva història gràficament en dibuixos que tenen una gran força visual, els quals, d'una manera potent, fan que el lector no pugui deixar el relat i es pregunti per què deixar-lo per demà si pots llegir-lo avui?


El dia antes de la felicidad és d'un autor que ja coneixia, del qual m'agrada força la seva prosa. Aquesta novel·la la tenia a la meva llista de lectures pendents, com un títol a llegir per la seva recomanació a la xarxa i que essent com és un relat senzill i curt, dóna molta safisfacció al lector per la peculiar manera d'explicar uns fets cotidians d'un noi orfe que té com a model i amic un porter d'una finca amb una vida molt plena i que li transmet les seves vivències i la seva supervivència dins de la segona guerra mundial. Els fets transcorren a Nàpols, a la dècada del 1950, ciutat ja per ella mateixa força complexa.

Aquests tipus de relats, em recorden també, alguns films francesos que narran la vida cotidiana de persones anònimes i la relació amb el seus conciudatans.

Erri de Luca és un escriptor autodidacta, nascut a Nàpols, l'escola del qual va ser el carrer, i que logra transmetre amb aquesta novel·la de com la gent senzilla va saber rebelar-se contra l'ocupació alemana, i amb la seva delicada prosa, sap remoure l'interior de la persona humana.

La jungla polaca, va ser el primer llibre d'aquest reporter de terres africanes, que el va escriure l'any 1962 entre viatge i viatge.

Ryszard Kapuscinski s'endinsa a la Polònia profunda, on conviu amb camperols i persones nòmades que intenten sobreviure de poble en poble, buscant la manera de trobar feines per posar-se un tros de pa a la boca, després també de la segona guerra mundial, en un país desfet, i difícil de tirar endavant.

Cada capítol és un relat que et fa conèixer les entranyes d'un país que també va patir les conseqüències d'haver estat ocupat al llarg de la seva història, per diverses dictadures europees de tots colors, i que el poble ha estat assumint fins a les darreries del segle XX.

Els textos i reportatges de Kapuscinski han donat la volta al món per la seva narrativa erudita i implicació en fets viscuts. Darrerament aquestes experiències suposadament viscudes en primera persona, han generat dubtes, però en el meu cas, certs o no, han estat font de coneixement sobre els temes dels països que ha tret a la llum, sobre tot els africans.

Els personatges d'aquests tres llibres, com he dit al principi, et mostren des de diversos àmbits, la força que tenim els humans per adaptar-nos a les situacions imprevistes que en la vida et pots trobar.

Són una immersió en un bany de sensacions, algunes de les quals, no voldriem per a ningú.

*** 


diumenge, 17 de març del 2013

Caricatura del setge a Catalunya 2013

Fa temps que ens estan assetjant, però fa poc, d'una manera més clara i contundent.

Els borbònics han aparegut a la nostra ciutat remenant papers i buscant alguna cosa que no troben, o potser si però no ens assabentarem del tot, ja que els "caps de turc" són els ases dels cops.

En el nostre Parlament hi ha una diputada botiflera que també comença desmarcar-se del seu país amb un estil baix i groller. Darrera somriures que ja no sedueixen a ningú, entra i surt de les trinxeres amb l'escorta borbònica, (la qual ha volgut canviar per l'autòctona), remenant les cireres al seu entorn i cobrint-se les espatlles amb una certa paranoia, per por de possibles ofensives que només ella ha fet despertar.


La Generala ha començat a organitzar-se per tot Catalunya, i ha aconseguit que La Crida que esperaven es fes notar arreu. En el segle XXI aquestes generales són encapçalades per elements femenins que estàn donant la talla amb els seus èxits de convocatòria. Han de lluitar una vegada més,  per imposicions de lleis castellanes improcedents, i per convéncer als assetjats d'anar junts per aconseguir fites.

Els nostres representants al Parlament, no acaben d'aclarir-se. Per una banda veuen que el diàleg amb quí no vol diàleg és difícil, i prevalen més els interessos partidistes que les solucions. Els borbònics estrenyen la nostra economia i ens imposen quotes de pagament com les que varen esdevenir-se en el segle XVII i que van aconseguir que els camperols catalans es sublevessin originant revoltes i  conflictes força sagnants.


En el segle XXI les armes no són de foc ni de estris agrícoles, però si de maltracte econòmic i psicològic. Malgrat que volem fer-nos sentir a les potències europees, aquestes, com sempre que els ha interessat, ens han deixat sols, no ens en podem refiar, i els catalans una vegada més haurem de lluitar amb les nostres pròpies armes i confiar amb les nostres pròpies forces ja que el poble comença a estar-ne tip i no precisament d'ajuts, més aviat de retallades i manca d'oportunitats laborals.

Malgrat tot ho aconseguirem, i sempre ens quedarà sortir en processó, amb el penó de Santa Eulàlia, la qual cosa seria preferible que continués reposant al Museu d'Història de Barcelona pel bé de tots.


El penó de Santa Eulàlia, a la Zona Franca en restauració

***

dijous, 14 de març del 2013

Commemoracions centenàries

Avui el meu pare hauria complert 100 anys.

 És el noi que va vestit de blanc junt amb la seva germana i els seus pares (els meus avis). Debia tenir tres o quatre anys, o sigui que la foto ja té uns anyets. He tingut la sort de tenir pare molts anys, atès que va sobrepassar els vuitanta, i va morir de gran, sense patiment. Va ser un home honrat i treballador, que va haver de passar les vicissituds pròpies d'una vida dedicada a la família i amb una joventut marcada per una guerra civil que el va retenir, com molts d'altres, en camps de concentració i privat de llibertad per un temps, però en va sortir i va formar una família que el va acompanyar fins al final de la seva vida.

L'any passat es va commemorar també el centenari dels seus referents culturals: Pere Calders i Avel·li Artís-Gener (finals del 1912). Ell ens en parlava sovint i per això un dels primers llibres que recordo haver llegit per la seva recomanació va ser L'ombra de l'atzavara, la qual cosa ja vaig comentar en un apunt l'any 2008. Aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi 1963.

Calders ens diu:
[Aquest llibre reapareix en uns moments crucials per a la meva pàtria. Jo he estat un immigrant, foraster en un país que no tenia obligació de fer esforços per comprendre'm: l'obligat a esforçar-me era jo, i, si no ho vaig aconseguir, meva fou la culpa. Hi vaig arribar que el país aquell no em necessitava per a res, i a mi, en canvi em feia molta falta que m'obrís les portes.]

L'ombre de l'atzavara Pere Calders, 1979


 Artís també ens diu:
[Damunt Tepotzlan hi ha una serra abrupta en la qual, durant molt anys, l'enyorament ens ha fet trobar reminiscències montserratines. El fenomen geològic fa el lleuger suggeriment i la nostàlgia -amb tota la seva implicació de cursileria-, la resta. Al cim de la serra dita el Tepozteco hi ha les ruïnes d'una piràmide. S'hi puja per un camí inversemblant, capaç de desllorigar un serpent, que els escaladors novells fan servir per a llurs pràctiques.]

Paraules d'Opoton el Vell (1968)
Avel·li Artís-Gener


Nascut el mateix any, va ser en Joan Sales, escriptor i editor també exiliat, el centenari del qual es va celebrar l'any passat, el qual amb la seva obra més coneguda "Incerta Glòria", va guanyar el Premi Joanot Martorell 1955.

[Quan m'he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda. I tot, perquè tinc un  racó per a mí tot sol. M'han allotjat a la golfa d'una casa de pagès que té una solana sobre l'horta. Pel mig de l'horta lluenteja el riu Parral. És sota teulada; estès al llit veig els cabirons retorçuts i vermellosos -de pi o de savina- i l'encanyissat; a través de l'encanyissat s'entreveuen les teules; el pis no està enrajolat i quan hi camines trontolla.]

Incerta Glòria (1955)


Un altre prohom de les lletres que commemorem enguany el centenari, és en Salvador Espriu (1913):

El vent del sud atansa
l'ofec, tentacles
opressius de la boira.
Veig com s'esborren
carrers, vestigis d'arbres,
a poc a poc el rostre,
que dia i nit m'angoixa,
de la meva ciutat.

T'estimo, dura
terra meva que llences,
sollats, a trossos,
amors que només volen
molt humilment servir-te.

Formes i paraules (1975)


Acabo l'apunt amb una aportació d'en Ryszard Kapuscinski, el qual ens diu que en moltes cultures africanes, està extesa la creença de que el ser humà mor definitivament només quan mor la darrera persona de les que l'ha conegut i recordat. En altres paraules: Algú deixa d'existir només quan abandonen aquest món tots els portadors de la seva memòria.

***


dissabte, 9 de març del 2013

VICTUS

Me'l van regalar per Nadal i he trigat alguns mesos per llegir les 590 pàgines del llibre, més els annexos de la guia de personatges que complementen la narració. Aquesta lentitud ha estat pel fet de voler analitzar amb un cert interès els fets d'aquesta part de la nostra història, i que val la pena d'anar-los descobrint pas a pas.  L'Albert Sánchez Piñol ha fet una bona feina. Segons ens ha dit, ha trigat deu anys en escriure una novel·la que a través d'un personatge esbojarrat ens narra la Guerra de Sucessió espanyola del segle XVIII. 

L'autor, influenciat crec pel gran "Don Quijote", ens mostra també en aquesta novel·la, les gestes d'un xicot que va ser assistent del General Villarroel, i que com a personatge central, li fa protagonitzar proeses èpiques dins de la narració. Dic influenciat, atès que menciona el gran llibre de Cervantes, d'una manera intel·ligible en un parell d'ocasions. A la pàgina 238, quan el protagonista empren un viatge cap a Castella, i pensant que seria un viatge llarg, s'endú un llibre (el més gruixut que ha trobat, diu), per reforçar el seu castellà i comenta que és una obra ingeniosíssima, amb un delit per l'esperit i que a cada pàgina el feia riure per les butxaques. També menciona a la pàgina 353, dins d'un altre context, una escorta d'un senyor molt prim a cavall i un altre més petit sobre el llom d'una mula. Aquesta influència la he anat trobant en tot el llibre dins de les aventures èpiques que conté i en la ironia emprada en el personatge principal.

A part de les proeses novelades, el contingut històric és força reexit. El lector es va trobant amb la societat del segle XVIII. Com es vivia a Catalunya i a la nostra ciutat de Barcelona. El lèxic barruer dels militars, uns polítics indecisos aclaparats per les circumstàncies, unes forces civils per defensar la ciutat assetjada, mancades de recursos, només guiades per l'esperit de lluita i defensa de les llibertats adquirides de segles, però amb la valentia de lluitar pel que creien.

VICTUS és un llibre per adquirir els coneixements que no teníem, respecte a aquell conflicte nostre i europeu, en el qual els catalans varem ser abandonats a la nostra sort per part d'unes potències europees que només buscaven el seu poder.

És curiós que les cròniques de l'assetjament de la ciutat de Barcelona, escrites per en Francesc de Castellví, que va viure en primera persona aquells fets, no fóssin descobertes fins el segle XIX, i que aquest compatriota hagués mort a Viena, ciutat que el va acollir, sense aconseguir que es publiquessin. Suposo que en Sánchez Piñol es va valdre d'aquelles cròniques per escriure la seva novel·la, ja que els detalls d'aquella Barcelona irreductible, té la força de la persona que va viure aquells moments.

Puc dir-vos que la part d'aquesta tragèdia que més m'ha impactat, és tota la lluita dels dies de l'assetjament, tal i com ho explica l'autor, el qual t'ho fa viure amb una duresa que no deixa indiferent.

Penso que és una obra ben escrita, ben il·lustrada i força ben historiada, la qual mereix la seva lectura.



***

diumenge, 3 de març del 2013

Sant Medir

Un any més hem arribat al dia de Sant Medir.

És una data popularment històrica als barris de Gràcia i Sant Gervasi. Enguany la tradicional desfilada de colles repartint caramels s'ha tornat a fer en dissabte, o sigui ahir. El motiu ha estat que l'any passat al caure la dolça diada en el sisè dia de la nostra setmana, va esdevenir una diada molt reexida al cor de Gràcia a nivell d'assistència als carrers, amb molta gent vinguda de tots els barris barcelonins, i per això s'ha volgut avançar l'esdeveniment un dia. De totes maneres les romeries a l'ermita de Collserola s'han efectuat avui, dia de la comemoració d'quell primer romer que va encetar el camí de la serra a meitats del segle XIX.

Evidentment és bonic barrejar-se amb tot tipus de gent, sobretot molts infants enlluernats pels cavalls i genets molt guarnits per la Festa lluint banderes i estandards de les colles participants.

Al meu barri tenim la Colla humorística de San Medir que en lloc de cavalls, porten tres someres ben boniques i guarnides amb el seu abanderat el qual enguany ha estat fidel a la tradició familiar, atés que el seu pare, relativament jove encara, l'any passat ens va deixar després d'una breu i letal malaltia, i el relleu l'ha pres el seu fill ben plantat, el qual feia força goig damunt la somera i les seves banderes.

La colla, va desfilar acompanyada el matí d'un parell de camions plens de gent del barri llançant caramels i també amb un Citroën pato de l'any de la "catapun" amb quatre altaveus que ambientaven amb músiques festives. A la tarda però, el cotxe va ser substituït per una batucada de carnaval procedent de Sitges que van venir per l'ocasió.

Quan vaig conèixer aquesta colla centenària de Sant Medir, llavors es deia "La Perla de Sant Gervasi". L'any 2011, van poder recuperar el nom amb el qual va ser fundada, atès que durant la dictadura sembla que no agradava a les autoritats competents i va ser substituït per aquest que jo havia conegut, molt més sofisticat.

17 juny: SANT GERVASI RECONEIX LA COLLA HUMORÍSTICA!!


LA COMISSIÓ DE FESTES DE SANT GERVASI EN RECONEIXEMENT PER LA TASCA DESENVOLUPADA COM A COLLA DE SANT MEDIR EN ELS PRIMERS NORANTA-NOU ANYS DE LA SEVA HISTÒRIA, PERSEVERANT EN EL FOMENT DE LA DIADA DE SANT MEDIR, CONTRIBUINT AIXÍ, A L'ARRELAMENT DEL TEIXIT ASSOCIATIU, ATORGA LA DISTINCIÓ D'ENTITAT DE L'ANY 2011 DE SANT GERVASI A LA
COLLA HUMORÍSTICA DE SANT MEDIR !!

Ara tornem a tenir el nom que li pertoca, i agraeixo a tota la gent aquesta contribució que fa que la tradició continuï.

I a esperar un altre any per veure aquestes desfilades, les quals els veïns les esperem amb delit ja que ens anuncien que la primavera la tenim a tocar!



***

divendres, 1 de març del 2013

Personatges desconcertants

Durant uns anys varem tenir un President del Govern espanyol, que el nas se li allargava sovint respecte a les promeses que feia quan ens visitava i que popularment se'l va comparar amb el nostre estimat Pinocchio que ens va servir de model per no dir mentides, als infants de la meva època.

No sé si serviria ara de model el nostre estimat personatge, però no als infants, sino als grans mentiders que no són penalitzats, els quals ens presenten  contínuament els mitjans. Crec que amb gran encert en Carles Capdevila ens parla avui des de la seva columna al Diari ARA, dels mentiders que un dia o altre tots hem conegut. I afegeixo jo, que em sembla increïble que no se n'adonin d'anar escampant aquestes manques de veritat de la seva vida, i no vegin que al seu voltant van creant aquest núvol de incredulitat a la gent que se'ls escolta. Com ell diu, ells mateixos s'acaben creient la vida falsa que porten amb força patetisme i torno a afegir jo, i nosaltres som incapaços de fer-los sortir d'aquest penós estat, dins i fora de la societat.

Hi ha un altre personatge entranyable en la nostra memòria col·lectiva, que és en "Pepito Grillo" (grillo parlante), la veu de la consciència de'n Pinocchio.

Crec que necessitem també altra vegada fer-lo ressucitar i potser a Itàlia ja ho han fet. Ha sorgit un personatge electe amb un nom semblant al personatge de ficció, que sembla que vol alterar una vegada més aquella societat amb la qual tenim parentius mediterranis i que és un país amb el qual m'hi vincula una simpatia personal.
Beppe Grillo

Estem vivint moments històrics que no podem ignorar i que els esdeveniments ens van portant a que sorgeixi gent valenta, potser amb un cert populisme, que vulgui capgirar l'època que ens ha tocat viure, i que vulguem o no, ens fan ballar el so que toca. Cal que continuem a la recerca d'aquests personatges, de moment desconcertants, però que hem de veure si seran efímers o constants.

***