dimecres, 12 de febrer del 2020

Santa Eulàlia



Avui és santa Eulàlia co-patrona de Barcelona. Com cada any, aquesta setmana l'Ajuntament ha organitzat actes festius i entrades de franc a diversos punts de visita de la ciutat, per la qual cosa els barcelonins ens hem pogut beneficiar d'alguns interessants esdeveniments.


Diumenge ens varem atansar al Born Centre cultural, animats per veure unes rues festives de Festa i gresca a la Barcelona del 1700, anunciades en uns programes, i que semblava havien de passar pel lloc. Ignoro si van circular pels voltants, doncs l'entorn estava tranquil, amb només alguns visitants i turistes, però a vegades els horaris o itineraris municipals són una mica imprecisos. Malgrat això, vam aprofitar una visita breu, comentada, que ens van oferir amb caràcter gratuït, que es feia cada mitja hora amb un grup reduït de 20 persones, per veure el jaciment.


Veritablement va ser breu, molt breu. El guia ens va dir tot passejant per les velles llambordes del carrer principal, que la finalitat de la visita era principalment, explicar la vinculació que va tenir Santa Eulàlia amb la ciutat de Barcelona. Malgrat que als grans no ens va aportar gaire cosa nova amb les seves explicacions, suposo que algunes famílies se'n van poder beneficiar, atès que hi portaven fills d'edats que els resultava interessant els relats de llegendes i martiris de l'època romana.






Poca cosa va comentar de la vida de la població del segle XVIII, que és el tema principal per conèixer el desenvolupament de la vida dels vestigis de la ciutat que visitàvem.  El temps assignat pel guia s'havia exhaurit, però encara vaig poder estirar-li alguna definició més, quan va demanar si voliem fer-li alguna pregunta, la qual cosa, evidentment no vaig poder reprimir-me i vaig fer que allargués una mica més les seves exposicions.




Val la pena concertar una visita comentada, si no es coneix l'indret. Veure els carrers i les cases les quals estan documentades notarialment amb noms i cognoms de la gent que l'habitava, a més de saber com vivíen i a què es dedicaven, és històricament captivador.

***



dijous, 6 de febrer del 2020

La trilogia de Holt

Kent Haruf va ser un escriptor nascut a Colorado (Estats Units), lloc on ha situat totes les seves ficcions literàries. Amb la seva prosa senzilla i convincent, va rebre diversos premis i distincions per les seves obres, amb una descripció del clima extrem de les Grans Planes de l'Oest americà on la joventut i la vellesa dels habitants d'una comunitat, conviuen amb històries entrellaçades que ajuden al lector a conèixer les vicissituds de gent que encaixa en l'entorn que els envolta.

En la setmana del llibre en català, l'editorial Periscopi em va suggerir la lectura de la trilogia de Holt, suggeriment que agraeixo, per la satisfacció que m'ha produït conèixer a un escriptor com Haruf, per les emocions que transmet a través de les seves novel·les.


Cançó de la plana. Primera novel·la que he llegit de la trilogia. La comunitat rural de Holt (nom fictici de la població) amb granges escampades i un petit nucli habitat per famílies heterogènies, és on s'esdevé la vida cotidiana dels seus habitants, que amb la magnífica prosa de l'escriptor ens introdueix en unes històries senzilles d'uns personatges erosionats pel clima extrem de les Grans Planes.

Una comunitat que es coneixen i s'ajuden els uns als altres, la qual cosa fa, que es crei un vincle emocional amb el lector, a mesura que s'entrellacen les seves vides no exemptes de rituals propis del dia a dia.

En aquest primer volum, la novel·la està dividida en petits capítols encapçalats amb el nom del personatge que l'escriptor ens presenta.  Són personatges molt propers i generosos amb els seus veïns, malgrat el caràcter eixut de les vides en solitari que han de soportar alguns d'ells.

La sensació de voler-ne més, una vegada acabada la lectura, i desitjant seguir amb aquestes històries entranyables que l'escriptor sap crear amb uns paisatges literaris commovedors, fa que el lector, sense esperar massa temps, vulgui seguir amb el segon volum.



Capvespre. 
Quedeu-vos amb mi: el capvespre avança;
guieu-me, Senyor, la foscor s'atansa.
Si l'ajut fallà, si el consol fugí,
Socors dels desvalguts, resteu amb mi.
Henry F. Lyte (poeta anglicà)


Han passat dos anys i ens trobem la comunitat seguint la seva vida amb nous personatges que conviuen amb els anteriors.

Noves situacions sacsejen la vida de la població i les lluites per la supervivència de noves famílies dónen sentit al nostre interès per gaudir una vegada més de la literatura de Kent Haruf .

En aquest volum els capítols són numerats, intercalant els relats de les diferents famílies, i tornem a trobar la destresa de l'escriptor per atrapar-te des de la primera pàgina.

Potser les històries són més dures, i més potents que l'anterior, però no deixa d'obviar l'amor familiar, creant emocions entre les persones que es troben lligades les unes a les altres.

Faig menció al Chicago Sun-Times que diu: "l'obra de Haruf rivalitza amb el Mississipi de Faulkner, l'Oest Mitjà de Sherwood Anderson i el nord de Califòrnia de Wallace Stegner"

Vull també esmentar a Marta Pera Cucurell, la traductora al català d'aquestes obres, que amb la seva feina hem pogut gaudir d'una bona literatura en la nostra llengua.

***

El tercer llibre de la trilogia "Benedicció" sembla que és una mica més trist que els altres. De moment no el tinc i ho deixo per més endavant.

***

dissabte, 1 de febrer del 2020

Natalia Ginzburg

Aquesta escriptora italiana nascuda a Palerm el 1916, va viure en primera persona el resorgiment del fascisme fent costat al seu marit, Leone Ginzburg, activista contra el feixisme a Itàlia, amb la qual cosa va sofrir un exili interior a la regió dels Abruços. 

De pare jueu i mare catòlica va ser educada en l'ateïsme en un ambient intel·lectual d'activistes. Va publicar la seva primer novel·la l'any 1942, malgrat que des del 17 anys ja escrivia relats. Ella es considerava una "escriptora petita", encara que l'escriptor Vila-Matas la inclou entre les millors de la història amb Duras i Highsmith. Meritxell Cucurella-Jorba la traductora de la novel·la que comentaré seguidament, afegeix també el nom de Rodoreda, com a dona que forma part del conjunt de dones d'intel·lectuals de primer ordre, que l'èxit va coronar com a novelistes. 

La seva obra a més de novel·la, inclou també assaig i teatre, i adaptacions al cinema.

La ciutat i la casa, (1984) és la seva darrera novel·la, la qual he acabat de llegir en la seva quarta edició publicada per Club Editor, i traduïda al català com he comentat per Meritxell Cucurella-Jorba.

El relat evoca el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX, la desintegració de la família, la crisi dels rols familiars quan tot allò que semblava important desapareix, sobretot el sentit de pertinença que troba el seu símbol més evident en la casa.

Precisament el fet de tenir o no tenir casa, és un tema molt present en la vida i en l'obra de la Ginzburg, ja que va viure en la pròpia pell el fet de traslladar-se contínuament d'una casa a l'altra.

He trobat molt interessant el postfaci de la traductora que analitza l'estil narratiu de l'escriptora, el qual, sota una aparent senzillesa, és d'una gran complexitat estructural. És una novela coral, amb un intercanvi de cartes entre tots els personatges que es componen de gent molt heterògenia. Relacions entre pares i fills, familiars i amics que viuen en diferents ciutats d'Itàlia que es van creuant epístoles, el lligam de les quals és en Giuseppe que als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se'n a viure amb el seu germà als Estats Units. A través d'aquesta correspondència, el lector va coneixent els sentiments d'aquestes vides creuades que van raonant sobre les seves inseguretats, errors i encerts.

"les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix"

***


Les veus del capvespre és una petita joia de la Ginzburg, dic petita perquè és una novel·la breu escrita l'any 1961 i sembla que la última. Reeditada per Edicions de la ela geminada i amb una nota preliminar de l'editora que els va ser impossible localitzar al traductor Esteve Farrés per tots els mitjans possibles per aquesta esplèndida versió de l'any 1994, però malgrat sembli estrany en el món editorial, a vegades passen aquestes coses, que autors o traductors es fan fonedissos.

La novel·la evoca les esperances i desil·lusions de dues generacions familiars que viuen l'abans i el després de la irrupció del feixisme a Itàlia. Aquests fets polítics, de totes maneres apareixen només de passada dins el context de les històries.

Aquestes històries s'ubiquen a uns pobles de la provincia d'Arezzo a La Toscana. Hi ha un personatge que va relatant en primera persona, el que va succeint dins les famílies a les diferents localitats.  És com si expliqués un conte detallant els diàlegs, perquè el lector es vagi fent la idea del que fa cadascú a cada moment. Les famílies van desenvolupant la seva vida quotidiana, aparentment insignificant, però el que l'escriptora ens vol mostrar, és el moment de la història que és present en un país, a través de la seva gent.

No en va, Natalia Ginzburg és una de les veus més importants de la literatura italiana i europea del segle XX.

***