dimarts, 26 de juliol del 2011

Dues Opera prima

Dues blogaires han publicat els seus primers exemplars.






Maic - Tina Vallès










A l'altra banda del riu - Roser Caño








No conec personalment a la Tina Vallès, però el seu relat m'ha semblat sublim. La ingenuïtat d'un infant de vuit anys esperant un pare ideal, explicant en primera persona les seves vivències i els seus pensaments, pendent de les anades i vingudes de la mare i amb un germà immobil que sembla que no hi sigui, ens ha fet posar la "pell de gallina" en molts moments de la història.

Només són 86 pàgines que et fan entrar en un realisme contundent. Una mostra de com en poques paraules ben escrites, es poden dir dir moltes coses.

***

La Roser Caño la vaig conèixer amb ocasió de la 12na. trobada d'Ateneuesfera i ens va portar de regal aquest recull de contes amb la il·lusió que representa poder publicar un exemplar, el qual ens va dedicar amb molt d'afecte.

Admiro la capacitat imaginativa de la Roser que a través d'aquests relats ens manifesta la disposició del ser humà de l'acceptació dels canvis que en la seva vida es produeixen. Són tretze les faules que s'inventa per explicar-nos circumstàncies viscudes per personatges de la seva creativitat, en alguns moments veritablement kafkians. Desitjo que la il·lusió manifestada amb la gestació d'aquest volum que ha pogut veure la llum, sigui preàmbul en un futur, per a un nou germà.

***

dijous, 21 de juliol del 2011

Un rei al cos

Mai m'ha agradat la prepotència, la manca d'humilitat i l'orgull mal entès del ser humà. Aquests qualificatius familiarment en diem tenir un rei al cos.

El fet d'alguns d'haver tingut la sort per circumstàncies de la vida, d'obtenir un bon status social, no justifica transgiverar els valors que suposadament han obtingut de petits, i creure's que són els millors i perfectes i no admetent lliçons de ningú.

A nivell polític la història ens ha donat personatges que han traspassat tots els límits possibles de prepotència, i actualment els poderosos continuen corrompent-se per diners i protagonismes per creure's que amb suborns poden arribar arreu.

No acabo d'entendre aquesta manera d'actuar. Que en treuen? Publicitat? Bona vida malentesa? Poder?
Suposo que de tot una mica.

Precisament és aquesta gent la que després haurà de donar comptes a la societat i haurà de passar un "calvari" intentant demostrar la seva innocència. Compensa això?. Potser sí que és això el que els motiva. Ser un personatge singular i estar en boca de tothom, ja que la seva mediocritat com a persona els indueix a procedir d'aquesta manera.

Darrerament estem vivint diversos episodis d'aquesta mena de persones acreditades que perden l'oportunitat que han tingut de poder passar a la història com gent honorable.  Crec que hi ha molta manca de talent per arribar a aquest punt. L'eufemisme de que el poder corromp és una certesa.

Amb tot, crec que ha d'haver-hi autoestima, però que aquesta ha d'estar ajustada a l'escala de valors personals que cadascú ha de tenir. No hem de pensar en trepitjar a ningú.  Crec que ens debem els uns als altres i aprendre constantment dels que en saben més. No tots hem tingut les mateixes oportunitats a la vida, però no per això hem de comportar-nos com a mentiders, dèspotes i autoritaris.

***

diumenge, 17 de juliol del 2011

Ateneuesfera-estiu 2011

Arribem amb puntualitat. Déu n'hi do la colla!

-Estic de vacances però he vingut!.
-Doncs jo les començo!
Aneu pujant ! Com esteu?

Bellugada de taules i cadires en un indret força emblemàtic. S'hi està bé, corre una brisa agradable sota els arbres. Rostres clàssics, rostres nous. Acompanyats de refrescos comencem el torn de paraules molt ben moderats.

Preguntes sobre com ha anat el darrer any del blog. Respostes interessants amb il·lusió de comentar les pròpies vivències. No sempre arribem a totes les veus per motius d'ubicació, però fem l'esforç d'aguditzar l'oïda. Propostes. Gent molt ben formada i atenta. L'educació impera. Es fa curta la tarda, dues hores i mitja que podia haver-ne'n estat més.

Un regal inesperat d'un llibre dedicat, d'una companya blogaire. El llegirem amb ganes. Un cop d'ull i ja es veu que serà interessant.

Ens acomiadem sense ganes però amb l'esperança de tornar-hi quan les fulles s'esgrogueeixin. Tot el que es fa amb il·lusió ha de continuar. Ho esperem....

***

dissabte, 16 de juliol del 2011

Glamour en la Itàlia del Nord

Macchiati, Cappuccini, Limoncello, ens han acompanyat uns dies per terres de la Itàlia del Nord, com també aquesta novel·leta de'n W. Somerset Maugham amb el títol de Una casa a Florència, malgrat que Florència encara no l'hem trepitjada, però l'hem estat acotant per a una futura ocasió.

No puc evitar endur-me companyia per llegir en el viatge, i em va semblar adient aquest títol, a més de ser una lectura fresca i digne per unes vacances.

Unes fotos del viatge i uns textos extrets de les seves pàgines, m'han semblat uns bons lligams per confeccionar aquest apunt.






-Es va posar un bonic vestit, es va guarnir amb els distints complements de joieria 
que havia decidit portar i es va cobrir el cap amb un barretet una mica ridícul, 
però molt elegant.... 




- El restaurant tenia una orquestrina. Els seus components anaven malgirbats, amb una mena de vestit de músic napolità i tocaven melodies napolitanes...






-En Rowley va encendre un cigarret i va observar la Mary mentre ella feia avançar el cotxe, girava el volant amb tota la força, apagava el motor i el tornava a engegar, feia marxa enrera amb precaució, es posava molt vermella i, a l'últim, feia mitja volta i emprenia el viatge de tornada. Van circular en silenci fins a l'hotel....



-Es tractava d'una estança noble que els propietaris de la vil·la havien moblat amb peces d'època de gran qualitat....


-El jardí era més accessible des de la gran sala dels frescos, i va ser des d'allà que va portar el noi...


-Els alts finestrals donaven a un jardí simètric de boix retallat, amb grans gerros de pedra que contenien flors disposades harmoniosament i estàtues  barroques gastades pel temps...





-M'estimo el risc, ¿saps? No sóc una persona del tot decent, i aquestes coses m'aporten grans emocions. Una vegada, a Montecarlo, necessitava una carta per aconseguir mil lliures, i això també era emocionant; però res de comparable amb això. Per cert, ¿on és la pistola?....


"A vegades, els excessos són estimulants. Eviten que la moderació arribi a tenir aquell efecte mortal que adquireixen els hàbits"
W. Somerset Maugham (París 1874 - Cap Ferrat, 1965)






***

dissabte, 2 de juliol del 2011

Giragonses

Llegint el recull de Lectures crítiques de Joan Triadú, i concretament recordant la primera que es troba en aquest recull la qual va ser publicada en el Diari Avui el 1999, l'autor ens comenta els diversos aspectes de l'humorisme en literatura: ironia humorística i ironia tràgica, fent esment als contes de Quim Monzó. Com a antecedent de Monzó, ens parla de Francesc Trabal (1899-1957) quan innovava i desconcertava amb la seva novel·la curta i que va guanyar el Premi Crexells del 1936 amb la seva novel·la Vals.

Vaig llegir-la fa més de quaranta anys, per indicació de la meva mare que era una gran lectora, i que em va fer estimar els llibres. No recordant gairebé el seu contingut, he tornat a rellegir-la. Comprenc el que diu Joan Triadú sobre la innovació literaria. El pas endavant que va fer Trabal, que formà part del grup de Sabadell, juntament amb Armand Obiols i Joan Oliver, va ser una generació d'intel·lectuals que desgraciadament varem perdre per motius de la Guerra Civil i que sortosament avui hem recuperat molts descendents d'aquells impulsors de la imaginació literària.

Per casualitat avui he vist per TV un magnífic reportatge de la BBC dedicat a Picasso,  de la seva gran capacitat creadora. De com la seva vida revoltada a París, va influir en la seva obra. M'ha recordat el protagonista de Vals, un xicot, anomenat Zeni, d'un gran desconcert emocional i volcat totalment en un univers de noies, sense saber amb quina finalitat esmerçava el seu temps en estimar-les, giravoltant com un vals. La novel·la es divideix en cinc parts: Preludi, Invitació al vals, Divertiment, Vals i Final. El personatge té els seus moments d'eufòria i d'enfonsada, com en Picasso i la seva vida sentimental, però evidentment sense el talent del geni. Cada vegada que el pintor trobava la seva "musa" i amant, la seva inspiració es mostrava eufòrica i quan la seva vida es complicava podia arribar a estar buït d'idees fins que tornava a enlairar-se i retrobava la genialitat pictòrica.

Sempre he estat una gran entusiasta d'aquest geni de la pintura, i avui quan he vist el reportatge, que s'ha basat en gran part en la seva gran obra: Guernica, amb tots els ets i uts de la seva inspiració, encara he pogut gaudir-ne més i fer-ne un paral·lelisme amb la lectura de Vals



***