dissabte, 28 de febrer del 2009

Signes i símbols a través de l'art - 4

Pobles i gent
Més comentaris sobre la cultura al voltant del cos. ( enllaç)

Avui parlaré de la Dansa, el Teatre i la Música, que ha acompanyat al ser humà des del principi dels temps. La dansa ha servit d'energia a totes les cultures, per trascendir, per manifestacions festives, per invocar pluges, per acompanyar als morts en el seu traspàs a l'infinit i per moltes altres estimulacions que l'home ha anat necessitant per comunicar-se.



Ho trobem a l'antic Egipte.












A la nostra cultura greco-romana. Els romans van anar prohibint alguns balls per considerar-los que podien arribar a la promiscuïtat i derivaven en baralles, atès el grau d'exitació de les festes dedicades a Dionís.







A les tribus africanes, demanant pluges i comunicant guerres.


















A les cultures orientals. Les danses thailandeses amb el moviment de les mans simbolitzen missatges o animals. Les ballerines semblen criatures celestials.





El déu Shiva, amb la seva dansa, s'envolta de llum per fer surgir la sabiduria i il·luminar el camí. Els cabells simbolitxen l'aigua del riu Ganges.






Els sufis en els seus balls fan volar les túniques simbolitzant l'univers. L'home és l'eix del món. Aquesta manifestació, és religiosa, i els seus orígens podrien ser sobre els segles XIV/XV.



A la nostra edad mitjana les danses eren col·lectives. Fins els segles XVII/XVIII, no es va començar a ballar en parella.







Entrem ara a la música amb ORFEO, que mira al cel i al submón indistintament.


Evidentment les danses s'acompanyaven de música. Els sons més primaris eren de percusió.

Un dels instruments més primaris és el tambor. D'arrel ancestral, representava el cor de l'univers. L'home en contacte amb la natura, també comunicava al perill i el toc d'alerta.




Després tenim el gong molt emprat en les cultures orientals per commemorar actes importants i les campanes a occident amb el seu so de música celestial, per avisar de serveis religiosos i d'actes relacionats amb la pagesia.













Els intruments de corda, més refinats, els trobem representats a moltes èpoques.


El violí, amb un so delicat.

El llaüd, representa puresa, virginitat.

La guitarra, té el símbol femení amb mànec fàl·lic.

















Els instruments de vent:

L'orgue
, amb tubs perquè el so arribi al cel, instal·lats principalment a les esglésies i catedrals.






La flauta per cridar a les ànimes per l'eternitat. O també per fer crides per arrossegar a la perdició. (P.ex. flautista d'Hammelin)





La trompeta també per fer crides celestials o a les lluites.

El que veiem en totes les cultures, és el simbolisme que l'home ha fet al llarg de la història, per entrar en comunió amb l'univers.


El teatre va ser també una de les manifestacions més antiga per treure les pors i representar les miseries humanes. La utilització de màscares, evocaven personatges ficticis. Els grecs en son un exemple.

Els titelles van servir per explicar històries èpiques a totes les cultures. Per sort aquest art no s'ha perdut i podem trobar-ne arreu del nostre món.



No parlo dels objectes cotidians, els quals simbolitzen coses per cadascú de nosaltres, com per exemple indumentària i joies. Potser ho faré més endavant.

Acabo amb dues filmacions trobades al youtube. Una dança africana i una música de Kitaro, "La ruta de la seda", la qual m'entusiasma.






***



dijous, 26 de febrer del 2009

Vetllada literària

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre "L'inici del capvespre" de la escriptora Júlia Costa, el qual va ser presentat per l'editor Jordi Fernando i el periodista/escriptor Jordi Cervera, a la Casa del Llibre, lloc habitual de "parada i fonda" en les meves passejades, com he dit ja alguna vegada.

Hi havía moltíssima gent, no hi cabíem en el lloc assignat. Va ser la primera vegada que vaig saludar a la Júlia Costa. Per casualitats de la vida, fa tot just una setmana, que dues persones molt allegades a les nostres vides comunes, han fet possible que jo coneixés a la Júlia. M'ha semblat un pecat no haver compartit amb ella el seu blog abans (La panxa del bou) enllaç. És com he conegut la seva trajectòria literària i també una mica la seva personalitat. Tinc l'esperança i el desig de poder coincidir amb ella en una altra activitat, que no és precisament literària, d'aquí a uns dies, per poder-la conèixer més a nivell d'amistat. Crec que al ser una persona de la mateixa generació, he constatat que podem tenir moltes vivències en comú i compartir aquestes experiències que la vida ens ha anat oferint.

Espero que aviat podré poder recomenar el llibre "boca-orella", tal com va dir el seu editor, si més no "boca-vista-blog". Segons la sinopsi, crec que promet. Així que acabi el que ara em té retinguda, començaré "L'inici del capvespre" i ja us el comentaré.


Fins aviat, Júlia, i Felicitats.

***

dilluns, 23 de febrer del 2009

Lectures

Vull parlar de dos llibres que he llegit recentment, molt diferents, però que tenen en comú vivències personals.

Viatge a Finlàndia i altres reflexions (enllaç). Els autors són dos amics que van fer aquesta experiència, els quals ens van regalar i dedicar el llibre, la qual cosa ens va fer molta il·lusió. Coneixent-los, vaig gaudir molt de les històries que expliquen i de les aventures en les que van estar immersos durant l'estiu del 2004. A més, l'autoedició està il·lustrada amb uns excel·lents dibuixos de la M.Antònia, que és professora d'arts plàstiques.



Entre reixes. Records i vivències de la presó Model (1939-1942?) de Fra. Ricard d'Olot durant la Guerra Civil i post-guerra (enllaç). La narració és fruit de l'experiència pastoral desenvolupada amb els presos de la repressió, i a Barcelona especialment, amb els condemnats a mort. Aquests escrits van ser trobats traspaperats, a l'Arxiu Provincial dels Caputxins, i provenien de les pertenències de Fra. Ricard, traspassat el 1979. Amb força encert ara s'han editat, i hem pogut conèixer la tasca de molts religiosos dins de les presons. Realment hi han moments de gran cruesa, i sembla impossible que hagin passat només 70 anys.

Dues obres oposades, però força interessants

***

dissabte, 21 de febrer del 2009

Signes i símbols a través de l'art - 3


Pobles i gent

Segueixo comentant aquests tallers (vegeu aquí). Al llarg de la història, els homes s'han preocupat de simbolitzar i representar tot allò del present que els inspirava interès, la perpetuïtat de la espècie, com créixer a la vida, i la mort. Abans que ho poguessin manifestar amb la paraula escrita, ho van fer amb la representació d'escultures i pintures. Una d'aquestes figures trobades, és la molt coneguda Venus de Willendorf, que representa la transformació del cos de la dona, amb la maternitat. Les dones es transformen per donar vida.

En totes les cultures trobem aquestes manifestacions.














El pas de la pubertat al món adult, ha estat també molt simbòlica, sobretot en les cultures africanes, trobem moltes manifestacions de caràcter pictòric damunt la seva pell. Podem veure decoracions artístiques de veritable qualitat. Les fotògrafes, Àngela Fisher i Carol Beckwith van captar molts moments d'aquestes manifestacions.




















També en les cultures africanes, trobem la transformació dels cosos a través d'orelles llarges o boques desfigurades. Les orelles llargues són símbol de fortalesa i constància, un status social, i les boques amb plats, una exposició de la dot de les dones per oferir-la als homes i començar així una vida de procreació.







El cabell és símbol de força i poder. Recordem la història bíblica de Samsó i Dalila



El rapar-se el cap simbolitza humilitat i renúncia a tot el que és material. Veiem els monjos budistes.






El pentinar-se amb rastes, significa rebel·lia. Un dels orígens vé de les Antilles. Les ètnies ho feien per evitar així paràsits en els cabells arrissats.




I així aniríem enumerant cadascuna de les parts del cos. Totes tenen la seva simbologia.


I finalment: La mort el final de la vida.

La mort ha estat interpretada de diferents maneres en totes les cultures. S'han fet i es fan moltes cerimònies per acompanyar a la persona que ha deixat aquest món. Cada cultura ha tingut cura de delegar a un home per fer d'intermediari del món dels vius al món dels morts.
El més enllà ha estat sempre un interrogant i no sempre els comiats han estat de dolor. Veiem que en infinitat de cultures la mort ha estat motiu de festes.






Els Balls de la mort han significat l'alliberament dels mals espirituals.








Les Planyideres
, vestides de blanc han acompanyat plorant, els seguicis mortuoris.









A Mèxic
la mort es revesteix de colors.
















Egipcis, celtes i vikings
transportaven en vaixells i carretes les ànimes cap al més enllà.








I després els llocs de depositar els morts. Cada cultura, i cada creença, ha construït els seus propis espais.




Una de les maravelles del món és el Taj Mahal, monument a l'amor que va dedicar a la seva esposa preferida, l'emperador musulmà Sha Jahan.





Acabo amb un proverbi oriental:

"Estíma'm quan menys ho mereixo, però que és quan més ho necessito"






***

dimecres, 18 de febrer del 2009

Elefants i literatura

He acabat de llegir el llibre "El viatge de l'elefant" de José Saramago, que no endebades va ser mereixedor del Premi Nobel de literatura del 1998.

Aquest escriptor no deixa de sorprendre'ns amb els seus relats. La seva fina ironia, el seu gran coneixement de les cultures i de la història del seu país, et fa endinsar en el seu món metafòric, i divertit, a més de fer-te pensar, en moltes de les situacions que presenta en els seus escrits.

La història del viatge de portar un elefant de Lisboa a Viena, en el segle XVI, que descriu en aquest llibre, i el seu personatge principal el cornac, i, fent comparacions iròniques amb el nostre segle, realment, passes unes estones molt amenes. Potser perquè m'agrada el lèxic d'aquest escriptor i la manera com enfoca les situacions.


M'ha fet recordar l'altre llibre que vaig llegir fa un parell d'anys, "Memorial del convento", també d'aquest autor, que ens va ser recomenat per la guia del viatge a Portugal que varem fer el 2007, el qual ens parla de la construcció del convent de Mafra al segle XVIII, ara Palacio Nacional, (vegeu aquí), i del transport de la pedra de la balconada amb una caravana també de carros de bous arrossegant aquesta pedra. Aquest llibre té la particularitat que el lèxic que utilitza, és com si llegissis documents del segle al qual es refereix, a més de presentar-te uns personatges molt adients a l'època, i descriu també el tema de la Inquisició amb tota la seva cruesa, amb una barreja de la seva particular ironia. Recordo la nostra visita al Palacio de Mafra, sols, amb una guia que només parlava portuguès, però que amb paciència per ambdúes parts, ens varem entendre força, i ens va acompanyar a visitar les seves enormes estances, i vam aconseguir que ens mostrés la magnífica biblioteca al·ludint la professió que havía exercit en Salvador, ja que normalment restava tancada.

Acabo tornant a parlar d'elefants. Faig referència a l'article publicat a "La Vanguardia" el diumenge passat, dia 15 de febrer, per la Pilar Rahola, la qual posa de manifest les condicions en que es troba l'elefanta Susi que tenim al Zoo de Barcelona, que s'ha quedat sola en un espai de 1.017 m2, i que malgrat les contínues sol·licituds de les ONG a l'Ajuntament que demanen que es traslladi, aquest mostra una forta insensibilitat per aquesta qüestió. Llegiu vosaltres mateixos i valoreu.


***