Tardor 2022 amb nits tropicals i bany cultural

 

Teníem molts ganes de pluja i refrescada després d'un estiu sec i calorós com mai, però el miratge va durar pocs dies, la tardor ha tornat a fer enfilar els termòmetres i els canvis d'armari es van posposant.

Hem aprofitat uns dies per conèixer la Costa Blava, amb les seves ciutats emblemàtiques Niça i Canes. El desplaçament per carretera des de Barcelona és feixuc, malgrat que va valdre la pena la recompensa final, quan la destinació era obtenir un bany cultural pictòric com el que varem gaudir, visitant els museus dels pintors que van escollir aquesta regió francesa de la Provença per inspirar-se en les seves obres.

Picasso, Matisse, Chagall, Miró, aquests genis de la pintura moderna del segle XX, van deixar-hi la seva petjada en els diversos Museus que avui acullen les seves obres. A Vallauris el Museu Nacional Pablo Picasso. A la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença, hem trobat la petja catalana en l'arquitectura de Josep Lluís Sert en el seu edifici expositor que mostra moltes obres de Miró, així com d'altres artistes importants del segle XX com Giacometti o Chagall.

Hem pogut submergir-nos una mica més en la vida i obra d'aquests pintors, el denominador comú dels quals va ser la lluita per la pau que van voler manifestar per mitjà de la creació artística. També hem pogut conèixer, a través de les explicacions del nostre guia, del significat dels símbols que es destaquen en les pintures i dels motius pels quals aquests artistes els han representat. 

Pels que estimem l'art pictòric, ha estat una escapada cultural de força interès, acompanyats d'aquest temps estiuenc que es va allargant..... qui sap fins quan!

***

                             

El fruit del baobab

 

Fa deu anys que Maite Carranza va escriure aquesta novel·la amb la intenció de donar a conèixer les pràctiques africanes de l'ablació de les dones, les quals duien a terme les àvies de les famílies abans de la pubertat de les nenes.

L'indret de la novel·la està centrat a Catalunya, i a la ciutat de Mataró, però que podia ser qualsevol ciutat d'acolliment de famílies africanes ubicades al Maresme, els fills i filles de les quals ja creixen amb els costums occidentals i s'enfronten amb els pares encara fidels als seus referents familiars. 

Maite Carranza aconsegueix perfectament definir els problemes que es troben aquests col·lectius quan s'han d'integrar en una nova societat, no exempta de vulnerabilitat, mostrant les seves carències a nivell legal i humà. Les dificultats s'entreveuen per les dues bandes i com n'és de difícil establir connexions entre cultures.

Els capítols del llibre es van alternant amb vivències locals i vivències africanes a l'entorn dels personatges, i a mesura que el relat es va obrint, va interessant al lector a anar descobrint lligams personals a dues bandes que li atrauen força l'atenció, i li fan desitjar trobar qualsevol moment per tornar a agafar el llibre, i seguir amb el fil conductor de la novel·la que va desvetllant les històries dels protagonistes.

La presència continuada del baobab i del seu fruit, acompanya els records del poblat de la infantesa dels africans, que ha anat quedant lluny en la distància física però no de la seva memòria, obligats a emigrar per trobar una vida millor. 

La novel·la està molt ben documentada amb una bona tasca de recopilació de dades en quan a l'arribada del món senegambià els anys vuitanta al Maresme. Maite Carranza ens explica en l'epíleg en els seus agraïments, com va anar gestant la idea de divulgació atesa la seva vocació antropològica i el seu interès després dels primers casos d'ablació apareguts en articles periodístics. Crec que el resultat d'aquest relat ha estat molt positiu, per donar a conèixer unes pràctiques que poc se'n parlava i menys de la reacció emocional de les dones a les quals havien mutilat. 

Per descomptat que la prosa és excel·lent inserint paraules africanes dins el text, que es poden anar comprenent a mesura de la seva lectura.

A la primera part, ens ofereix una cita d'una novel·la de la escriptora Alice Walker, molt coneguda per la novel·la El color púrpura, guanyadora del Premi Pulitzer 1983:

[ÀNGELS MUTILATS 

A la seva tornada, era colpidor adonar-se de la passivitat que s'havia ensenyorit de la Tassi. Ja no era una noia alegre i viva. Els seus moviments, abans sempre elegants i gràcils, com corresponia a la seva personalitat, ara eren simplement elegants. Lents. Estudiats. Com el seu somriure. Mai no te l'oferia sense avaluar-lo prèviament. Qualsevol que gosés mirar-la als ulls endevinaria que havia rebut una ganivetada mortal a l'ànima.

ALICE WALKER, En possessió del secret de l'alegria]

***

Adéu a l'Eddy Bellegueule

 

 Es va publicar l'any 2015 . Una crua autobiografia que l'autor Eddy Bellegueule es va donar a conèixer i va aconseguir allunyar-se d'un entorn social obrer, pobre, intolerant, masclista, on l'alcohol imperava i la violència es feia mestressa de la zona de convivència.

Eddy ens diu: "En realitat, la insurrecció contra els pares, contra la pobresa, contra la meva classe social, el seu racisme, la seva violència, els seus costums, va ser una cosa secundària. Perquè, abans que jo em rebel·lés contra el món de la meva infantesa, el món de la meva infantesa s'havia rebel·lat contra mi. Per a la meva família i els altres, de seguida, vaig ser font de vergonya i fins i tot de repulsió. Només tenia l'opció de fugir. Aquest llibre és un intent per entendre-ho" Édouard Louis.

La realitat que ens explica l'Eddy, és molt crua, gairebé increïble dins una França de començaments del segle XXI. Va néixer a la regió de Picardia al nord de França fronterera amb Bélgica, on comenta que es parla una llengua pròpia el "picard", i que li costa introduir-se als estudis del francès oficial. De ben petit comença a veure que la seva sexualitat no encaixa dins un entorn familiar de cinc germans i amb una convivència dins d'una família de pocs recursos intel·lectuals i econòmics. 

L'entorn racista local tampoc li és favorable, i la seva manera de resoldre-ho ens ho fa patent en aquesta novel·la amb grans esforços per aparentar el que tothom voldria que fos, però el rebuig general de la societat que l'envolta és gairebé unànime.

Gràcies al seu talent, al seu caràcter i a la seva constància, aconsegueix deslliurar-se d'un infern personal, que culmina amb la denúncia a través de la literatura, de com és d'important la cultura per esdevenir ments crítiques i obertes fugint d'uns esquemes socials de manca de clarividència.

El relat és molt dur, els capítols són curts i alguns de molta cruesa que fa difícil pensar com es pot suportar tanta tortura física i mental. El ser humà no n'aprèn i continuem veient com aquests fets es van succeint en la nostra societat, malgrat els avenços en altres disciplines.

La narració que ens fa el renascut Édouard Louis és valenta i sorprenent, és un crit que expressa la seva repugnància a una intolerància ancestral que caldria esborrar. Una història que ens ha arribat amb la traducció fantàstica de l'Anna Casassas amb la confiança de la fidelitat a la versió original, que és altrament un llenguatge digne d'un escriptor d'una gran força literària.

***