dissabte, 30 de novembre del 2013

Esperant el canvi

No estic d'acord amb el frau fiscal, però el que impera a Espanya el puc entendre. Estem vivint una època en hi ha una gran hipocresia i malversació en la classe dirigent votada a les urnes, que no mereix estar al capdavant de la nació espanyola i que dia a dia va mostrant a la gent, cada vegada més informada, que només es preocupa de no perdre l' "status" que amb les seves manipulacions i ensarronades, volen mantenir al capdamunt de la piràmide, només preocupada per no perdre la "gallina dels ous d'or", i els privilegis aconseguits.

Aquí és on entra el contribuent que opta per fer la "viu-viu" i fer allò de "feta la llei feta la trampa" amb tot tipus de fraus.

La remuntada econòmica, amb l'aixeta dels bancs tancada, serà dificil que es produeixi a curt termini. Tothom fa el que pot per subsistir. Les garanties per aconseguir ajuda són mirades amb "lupa" i els nostres petits empresaris i autònoms han de fer mans i mànegues per arribar a aconseguir objectius comercials i no haver de prescindir de llocs de treball. Quan vaig començar a treballar als anys seixantes, a aquestes petites empreses i no existia encara el crèdit bancari, aquests comerciants havien de fer valdre el seu prestigi per aconseguir la fiabilitat de proveïdors que els fornien de les materies primeres i anaven redimint els crèdits setmanalment o mensualment, la qual cosa feia que els tractes comercials es fessin bis a bis, amb la confiança de no voler ser titllat d'incomplidor. Aleshores en plena dictadura no hi havia tampoc transparència, però diria que la majoria de persones havien estat educades per complir els seus compromisos.

De la mateixa manera es tractava als clients. Se'ls subministrava el producte i un cop al mes la factura els arribava puntualment i sabien que tocaba fer-la efectiva. Més tard els mercats bancaris van arribar i van començar a acceptar garants per mitjà de lletres i pagarés producte d'operacions a termini. Tot ha anat molt depressa i el culte al diner ha esdevingut una catarsi col·lectiva que a hores d'ara és de difícil solució. Però el que més ha conduït al frau fiscal és la manca de credibilitat de les persones que volen imposar-nos unes normes a les que elles mateixes no pensen sotmetre's. El col·lectiu ho veu, la comunicació arriba d'una manera instantània i la gent sap comptar més. El frau fiscal i l'economia submergida costarà d'eradicar, mentre el canvi no arribi.


***

dissabte, 23 de novembre del 2013

Vinyes daurades

Així les hem trobat. Feia dies que hi havíem d'anar, però les obligacions cotidianes ens ho impedien i fer més de dos-cents kilòmetres per anar i tornar, sempre ens costa. Després no ens penedim de la decisió, la natura canviant ens compensa i a cada moment ens mostra tota la seva grandesa.

Tot ho hem trobat correcte, la casa, les reformes, ara toca netejar, però ho deixem per quan el dia sigui més llarg i el fred no sigui tant penetrant. El microclima de la ciutat no és gens comparable amb la fredor de les terres de ponent. La seva gent hi està avesada, nosaltres ens arruguem i necessitem el clima que ens dóna la proximitat del mar, al qual també hi estem acostumats, malgrat l'evident humitat imperant.

El dinaret a Cal Travé ha estat força bé.  Amb els actuals propietaris ens coneixem des de fa més de quaranta anys, tots érem molt joves, i a l'antiga Fonda i Bar del poble, anàvem amb el jovent de la contrada a beure sangria després del ball de Sant Isidre o de la Festa Major on ja ens esperaven amb les taules preparades, i la xerinola estava garantida.  Ara s'ha convertit en un Restaurant de referència amb visites de'n Ferran Adrià o de l'Antonio Banderas, però l'estructura del local, encara manté aquell aire de Fonda rural, amb el taulell i la llar de foc en el mateix lloc. També la petja del poeta Joan Margarit, bon coneixedor de la comarca i amic de la família, es deixa veure per tot el local.

L'estada ha estat breu, però el goig de retrobar vells coneguts fa que esperem amb desig que les vinyes verdegin per tornar-hi a fer una estada una mica més extensa.



La tornada pel camí del Baix Llobregat, un cel impressionant ens ha companyat mentre el sol anava deixant ben aviat d'escalfar-nos per amagar-se a l'horitzó (veure): "Lluna de Març"



***


dimecres, 20 de novembre del 2013

Spain is different?

http://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_del_Ni%C3%B1o 

Avui Google commemora "El dia Universal del Nen" amb un dels seus "logos" representatius.

Clicant al damunt t'envia a la Viquipèdia, on com sempre explica els origens de les celebracions que anuncia. En el punt on parla del dia que cada país ha destinat per la seva celebració amb detalls de com es festeja, observo que a España hi ha una diferència envers tots els altres països.

A la nació espanyola se celebra en dos dies. Madrid té el seu propi dia (curiós no?) Per què? ........

Aquí ho deixo per si algú sap resoldre la incògnita ..... i m'ho comenta....

***


dilluns, 18 de novembre del 2013

Punt de color

Després d'un mes de tardor amb temperatures estiuenques, fins i tot  amb alguna remullada al nostre mar el qual s'enfada poques vegades, però que quan ho fa, ens mareja amb les seves onades producte dels vents de llevant, han arribat les pluges a la plana i la neu a les muntanyes. Enguany els arbres grocs se'ns han escapat, i d'un dia per l'altre s'han pintat de blanc, però aquests dies de pluja els trobàvem a faltar. El color gris també ens agrada, i dóna caliu a la tardor que actualment se'ns mostra tímida i li costa molt d'exhibir-se.

Avui al matí, esperant una petita pausa dels ruixats que ens anaven amarant, amb decisió puntual he sortit al carrer carregada amb una bossa de deixalles, una altra bossa i el paraigua. Just al sortir de casa una dona m'atura i després de donar-me el Bon Dia, em diu: "Dios ilumina nuestro camino". Li dóno les gràcies i segueixo.... Caram, quin moment de fer proselitisme!  Em desfaig de les deixalles i just al tombar la cantonada, em ve de cara una dona "pijita" de l'altre cantó de frontera del nostre barri, (Balmes-Plaça Molina), amb "look" de pluja digne de les pasarel·les, i...... no us ho perdeu, amb un paraigua "xic" cobert amb un plàstic dels quals cobrim les nostres robes quan les posem a l'estenedor! NO M'HO PODIA CREURE!

Ha estat el punt de color del matí gris i plujós que ens agrada contemplar des de les nostres finestres ciutadanes.

***


dimecres, 6 de novembre del 2013

Olive Kitteridge

Aprofitant el proverbi que una imatge val més que mil paraules, en el cas que ens ocupa jo diria que mil paraules valen més que una imatge.


Són les més de mil paraules que conté la novel·la d'Elizabeth Strout, Olive Kitteridge, guardonada amb el Premi Pulitzer 2009.

Amb un gran aprofundiment personal sobre el sentit de la vida i observant els canvis que anem desenvolupant al llarg de la nostra existència, Olive Kitteridge, mestra jubilada, viu tràngols dolorosos i alegries íntimes junt amb els habitants d'un petit poblet mariner de la costa est dels Estats Units, on fa trenta anys que hi viu, i que ha format una família no gens diferent de les famílies que coneixem en els nostres indrets.

L'autora de la novel·la coneix molt bé la gent d'aquesta part de la geografia dels EE.UU. per haver nascut a Portland, Maine, on basteix les seves històries d'una fina ironia, de moments sorprenents i d'intenses emocions. És una narració coral, amb 13 capítols en els quals descriu personatges de la població amb un denominador comú que és Olive, la protagonista, la qual apareix sempre en el lloc oportú i en el moment oportú.

La gran senzillesa dels personatges, trets de la vida mateixa, fa que siguin tots ells molt propers. Vas veient com els camins van portant a soletats i pèrdues, i això exigeix una gran fortalesa d'esperit per transitar per aquests camins que no tenen retorn, però que sense esperar-ho sempre sorgeix un moment esperançador.

Una prosa de gran qualitat literària i la traducció al català d'Esther Tallada m'ha semblat esplèndida.

Maine coast

Les recomanacions blogaires, i les crítiques han estat a l'alçada. Gràcies a tots els que n'heu parlat alguna vegada d'aquesta novel·la. No serà la darrera vegada que llegeixi a aquesta autora.

Portland Maine










***