Confiant en la recuperació dels nostres vincles

Ens ha tocat viure una etapa d'espera constant mai prevista en la nostra societat en la que crèiem estar per damunt del bé i del mal. Els mesos van passant i aquesta espera es fa feixuga, malgrat que reviu l'esperança de la vaccinació de grup, i confiem que ens farà en breu tornar a veure la llum que restava apagada, i ara sembla que comença a fer pampallugues positives. 

Aquests mesos sense contactes personals, han servit per reflexionar i analitzar els nostres vincles amb la societat i de com ens és de necessari recuperar aquests lligams ara allunyats del nostre dia a dia. Tornar a recuperar aquelles converses entre amics i debatre qualsevol tema, és el que més trobem a faltar dins d'aquesta pandèmia.

He pensat molt amb els exiliats, que han deixat tots els seus vincles lluny, i amb la incertesa,  sense calendari, de quan podran tornar al lloc dels seus orígens, refer la vida i restablir tot el que ha estat truncat d'un dia per l'altre.

Interessant ha estat llegir la publicació de l'intercanvi de cartes entre l'Anna Murià i Mercè Rodoreda, durant l'exili que van patir aquestes dues intel·lectuals catalanes després de la Guerra Civil (1939-1956) . Dones que van deixar familia, marit i  fill (en el cas de la Mercè Rodoreda). Un exili dur, marcat per la fugida d'una guerra civil i sense voler, anar a raure al mig d'una Guerra Mundial. 

La trajectòria d'aquest recull de cartes intercanviades, ens l'explica en el pròleg la Blanca Llum Vidal i la Maria Bohigas, sempre a l'aguait d'oferir literatura interessant a la vegada que històrica, per ajudar als lectors a entendre episodis d'una realitat molt crua de la gent molt propera, que va haver de prendre decisions personals i patir en la seva persona tota mena de penúries.

L'any 1985 l'Anna Murià amb més de 80 anys, va ser entrevistada a Terrassa per Mari Chordà i Isabel Segura, en el seu domicili on va viure després de la seva tornada de l'exili, i el resum de la entrevista també està publicada en aquest volum, on explica la seva amistad amb la Mercè i el camí recorregut en el seu periple d'exiliada.

Una part també important del llibre és en el capítol final, on l'any 2016, Margarida Puig, la nora de Mercè Rodoreda, explica la seva relació amb la mare del seu marit, arran de la visita en una clínica de Girona l'any 1983, on la Mercè va estar ingressada afectada per un càncer de fetge terminal. Amb molta cura ens dóna a conèixer de primera mà, el caràcter i maneres d'una dona que és un referent internacional de la literatura catalana contemporània.

***

Novel·les clàssiques per passar-s'ho bé

Tal com vaig comentar el mes de maig passat, vaig haver de deixar d'assistir al Club de lectura de la Bliblioteca Jaume Fuster, per haver-se'm excedit el temps permès, i davant la manca de una nova oportunitat, em vaig apuntar a la Biblioteca Clarà en la qual encara tenien places disponibles. Atès que la meva primera trobada serà aquest mes de novembre, ja em vaig procurar el llibre recomenat que es comentarà aviat, per poder-lo llegir abans del meu viatge a Turquia.


El largo adiós de Raymond Chandler.

Novel·la de crims. Tot un classic americà. Els anys 30 del segle passat, es van posar de moda aquests tipus de novel·la, amb històries de crims extranys resolts per detectius excèntrics. El 1939 Chandler va iniciar la seva sèrie de novel·les amb la creació del detectiu Philip Marlowe, com a protagonista principal. Home concienciat i honest que pateix, i té molt de cavaller urbà que passeja pels carrers de Los Angeles i que es mou entre els ambients de corrupció, ambició i deshonestitat amb el seu propi codi de conducta. Marlowe sempre narra les històries en primera persona amb un estil contundent i molt característic, sempren utilitzant una miqueta d'ironia i humor.

El llenguatge del relat és típicament de l'època i et recorda les pel·lícules en blanc i negre de Humphrey Bogart amb una cigarreta als dits i amb gavardina, no en va Chandler va ser contractat com a guionista a Hollywood i va treballar en diverses pel·lícules.

És una novel·la molt distreta i t'ho passes bé. L'edició que em van donar consta de 574 pàgines, i en cap moment es fa llarga. Va bé rellegir aquests gèneres de tant en tant que et fan esperar amb ansia el desllorigador de la trama.

L'altra novel·la que comento la vaig portar a la bossa de viatge.


Jardí vora el mar de Mercè Rodoreda

Sempre m'agrada que un llibre em faci companyia, i més en les llargues esperes en els aeroports. Vaig agafar-lo de la lleixa i vaig tornar a rememorar la literatura rodorediana. El relat és de com passaven els estius la nostra burguesia en les finques amb jardins voramar. Els fets són explicats en primera persona pel jardiner. Les persones al servei dels "senyors" són gent del poble els quals molts són contractats per la temporada estiuenca. El ventall d' amors sense consumar i desamors, és el fil conductor de la novel·la. La sensibilitat de l'autora envers els jardins i les flors es fa patent constantment. Un altre clàssic per anar rellegint i gaudir de la prosa d'aquesta escriptora tant propera.

***

Ex-vil·la de Gràcia

La Mare de Déu d’agost marca una data significativa a Catalunya per les seves Festes Majors. Una d’elles, la de Gràcia, ha suposat per mí un record inolvidable de la meva infància, relacionat amb estrena de vestits, atraccions, i dinars familiars. Tinc una bona colla de fotografies que el meu pare, gran aficionat, ens en feia constantment. N’he seleccionat algunes per posar-les en el blog i també així homenatjar aquesta ex-vil·la que any rera any, continua gaudint de la seva Festa.

Sempre m’agrada passejar-me pels seus carrer guarnits. Sempre ho féiem amb el meu pare, el dia 15 al matí, mentre la mare preparava l’àpat adient.

Alguna vegada venia el meu padrí i tiet Sisco que jo estimava molt, amb el meu cosí de la meva mateixa edat, i com que erem més grans, ens merexíem pujar a les atraccions més “agosarades”.

Enguany, hem sortit també i he fet algunas fotos, que enllaço aquí, Espero que en gaudiu.

No puc deixar de referir-me a l’escriptora gracienca Mercè Rodoreda, en la commemoració aquest any, del centenari del seu naixement. Ha estat una de les meves escriptores predilectes, i com molta gent, he seguit de prop la seva vida i obra. M’agradaria recomenar la biografia que va escriure l’any 1991, Montserrat Casals i Couturier, en una edició molt lograda, en la que va utilitzar gran quantitat de material, cartes, manuscrits, documents, crítiques, etc. molt d’ell inèdit, segons comenta, que li va permetre aproximar-se amb tot el rigor possible, a una vida i a una obra massa sovint encasellades per tòpics.

Reprodueixo un fragment de les paraules que en Armand Obiols, va adreçar a l’autora de la Plaça del Diamant, després d’haver llegit íntegrament el llibre:

…..Ahir a la nit em va passar el que ara fa uns mesos va passar a en Sales. Em vaig ficar al llit, vaig començar a fullejar ”La Plaça” i, finalment la vaig començar pel començament i la vaig llegir tota de raig. Fins a la matinada. És un llibre sensacional. El vaig trobar més bo que mai: infinitament més ric, inexhaurible, canviant com un tornasol. Es pot llegir indefinidament, començant per qualsevol indret. Un clàssic. Hi ha pàgines i pàgines d’un gruix, d’una elegància, d’un aplom, d’una texura com raríssimes vegades s’ha dat en català. En novel·la catalana, mai.……….