dilluns, 31 de desembre del 2012

Una perla per acabar l'any

Tafanejant per la xarxa, vaig trobar aquesta "perla" extreta d'una crònica que al·ludeix a una revista xilena. Vaig recordar el lèxic de les cròniques de la post-guerra espanyola i n'he fet un apunt:


El año nuevo o la noche de San Silvestre

En vísperas al nuevo año que comienza este domingo, la revista “Hoy” de enero de 1940 nos recuerda que la noche del 31 de diciembre también es conocida como “la noche de San Silvestre”. Acá les contamos por qué. 
 
Los minutos previos a la llegada de un nuevo año, tal como señala la revista “Hoy” de enero de 1940, propician aquel momento en que realizamos el balance del año anterior y renovamos la esperanza de que el próximo se presente aún mejor: “que será feliz. Que será el más trascendental de la vida. Y aunque los anteriores hayan sido iguales, ya que todos se componen de un sucederse de desdichas y alegrías, los abrazos de esta noche, que es puente de dos años, tienen este especial significado”.

El infaltable cotillón: gorros, serpentinas, cornetas de cartón, junto a las botellas de champaña descorchándose coronan estas fiestas. Ya la última noche de 1939, según prosigue la revista, en la Alameda el pueblo celebraba el comienzo de otro año con bailes en la calzada y abrazos entre desconocidos eufóricos y más alegres que en cualquier otro día.

En esta noche, sin embargo, no sólo se recibe al nuevo año sino también se conmemora “la noche de San Silvestre”, la muerte del Papa que llevaba ese nombre un 31 de diciembre del año 335. El papado de San Silvestre duró 20 años durante la época en que se acabaron las persecuciones a la Iglesia Católica y el Emperador Constantino permitió su libre culto. Fortaleció la religión y a él se le atribuye la construcción de la antigua Basílica de San Pedro en el Vaticano.

Según cuenta la revista “Hoy”, es en la Nochevieja que este santo cristiano pasa sobre nosotros vistiendo su tosco sayal de la época, aunque nadie lo vea: “con sus barbas blancas flotando al vientecillo tibio y la tiara papal en la venerable cabeza, el viejo Pontífice que pasó del Vaticano a la muerte en una noche como ésta, 335 años después de nuestra era, ha paseado su espíritu impalpable por sobre las cabezas de los hombres. Y los vio en la pasada noche del 31 – la noche de su muerte, de la muerte y renovación de todos los años, – bailar gozosos en un país, morir ametrallados en otro, sufrientes todos, pero siempre atenaceados por el deseo de la felicidad”.

 ***

Que tingueu tots una bona entrada d'any 2013, ja que ens espera un any complicat!

***

diumenge, 23 de desembre del 2012

La nit de Nadal


Margarida amb la seva mare, van de compres. Les compres que poden fer els pares de Margarida no poden ésser unes grans compres. Hi haurà però, les provisions necessàries per a celebrar la festa.

Arreu, les botigues són guarnides amb torrons i confitures, melons i raïm. Margarida s'hi atura i pensa en el Nadal dels nens pobres.

A la fira hi ha indiots que encanten. Oques blanques com la neu, ànecs i galls amb la cresta color escarlata.

La mare s'atura a una parada. La pagesa venedora li ensenya un indiot, l'hi fa sospesar i parla molt, perquè fa la propaganda. Quines coses més avorridores per a Margarida! Aquest indiot, més li plauria de veure'l amb les potes deslligades, com corre, com beu i com menja; i sobretot si estenia la cua, com un ventall.

Del conte MARGARIDA de Lola Anglada i Sarriera (1929)



BON NADAL 2012





***

divendres, 21 de desembre del 2012

Començo a decidir

Avui entrem a l'hivern i demà serà el dia que hi haurà el sorteig de la Lotería Nacional. Enguany segur que la sort no trucarà a la meva porta, atès que no he adquirit ni un sol número de la tant preuada loteria nadalenca. Potser és la primera vegada a la vida que no participaré en el sorteig.

No sóc gens aficionada als sortejos però sembla que en el clàssic tots hi hem caigut un dia o altre. Les imatges del senyor calb anunciant-nos la felicitat, ja fa temps que no les veiem i enguany han estat altra vegada canviades per les imatges d'un món futurista, que per cert, les he vist només al cinema, i realment és un espot molt bonic, i que deu haver costat força calerons, però ni així ha pogut engrescar-me. Ho tenia decidit!

Des de fa uns anys ha anat disminuint el meu interès en tenir alguna participació i només per inèrcia mantenia el dècim de la feina, que anava a buscar puntualment cada any des de la meva jubilació i així em servia d'excusa per veure als ex-companys. Aquest any he decidit acabar les visites. Molts dels ex-companys han estat dispersats i allunyats del seu lloc habitual de feina, altres han demanat trasllat i molts dels que queden ara en el meva antiga ubicació, que també ha estat traslladada,  la majoria em són pràcticament desconeguts.  Hi han hagut retallades i molts canvis, l'ambient ja no és el mateix i la gent està trista i no només per motius econòmics. Per això a hores d'ara em sento incòmoda, malgrat això reconec que alguns potser els agrada la meva visita. Per tant, fent la reflexió de que els diners que hauria d'invertir tantejant la sort, anirien a parar, com sempre, a unes arques on no tenen fons i amb destinació insegura, ras i curt,  he decidit no comprar ni un euro de Lotería Nacional. Ja ni ha prou de regalar dinerons a qui no s'ho mereix, i menys en aquests moments!

En el nostre país cada vegada es necessiten més diners, el govern central incompleix els seus deures, no vull col·laborar en una aportació voluntària del que és aquesta Loteria, i el poc que pugui estalviar prefereixo invertir-los ben invertits en les persones que realment els necessiten, la meva gent, i a casa meva, per tant, començo a decidir.


***

divendres, 7 de desembre del 2012

FER SOROLL!!!

El Crit - Edvard Munch (1893)
Jo vinc d'una Escola que ens explicaven la Història començant per "el Imperio romano", i acabaven amb el "Triunfo del Movimiento Nacional", fent especial èmfasi, en "Los reyes Godos" i "el Reinado de los Reyes Católicos" amb la conquesta de Granada.

Jo vinc d'una Escola que les matemàtiques acabaven amb "la raíz cúbica".

Jo vinc d'una Escola que l'aritmètica arribava als "quebrados" amb nocions "de álgebra".

Jo vinc d'una Escola on la Geografia física de la Península eren las "Cordilleras Ibéricas", i la Geografia política, "las regiones españolas".

Jo vinc d'una Escola on la literatura eren les nostres pròpies "composiciones".

Jo vinc d'una Escola on els àlbums dels treballs escolars, eren "calcados" damunt els vidres de la classe, d'unes plantilles prèviament confeccionades.

Jo vinc d'una Escola que no era pública ni mixta, i sense cap alumna de parla castellana, amb professors de Lleida, Girona i Tarragona, i fèiem les classes exclusivament en "castellano".

Vaig tenir el privilegi de tenir una família culta, amb uns pares instruïts en les escoles de la República, per pedagogs que van ser apartats de les seves competències, i que van reforçar part de la meva cultura obrint-me camins per estimar la meva llengua parlada, i que amb classes semi-clandestines i lectures de la petita biblioteca familiar, l'escriptura vaig anar perfeccionant-la.

No vull aquella Escola pels meus néts. Vull l'Escola de la meva filla construïda amb esforços després de la democràcia. Vull alçar la veu en contra del projecte del genocidi cultural que s'està preparant al nostre país. Vull fer soroll, molt soroll, fer el que calgui per no tornar a aquella Escola alienada, dirigida i amb manca de creativitats personals. 

ANIMO A TOTHOM A REBELAR-SE, I A FER INSUBMISSIÓ. ARA HO PODEM FER. NO PODEM ESTAR CALLATS, HEM DE FER SOROLL, MOLT SOROLL.........

***


dilluns, 3 de desembre del 2012

Cartes de Nadal

El preludi de Nadal arriba quan rebo un sobre molt ben engalanat procedent de Dinamarca. En el seu  interior, la felicitació d'un vell amic del meu pare que sempre se'n recorda de felicitar-nos per Nadal i per Pasqua.

El meu pare fa divuit anys que va traspassar, l'any vinent cumpliria cent anys, era de la generació de Joan Sales i Pere Calders. El vell amic deu tenir-ne vuitanta i molts i el seu pols, cada any tremola més i la lletra cada vegada és més il·legible, pero ell no falla, va enviant-me el seu testimoni de vida.

Ell és de Txèquia i va emigrar a Dinamarca quan aquell país tenia les fronteres tancades. Ignorem com ho va fer, però va deixar fills i dona i va marxar. A hores d'ara ja pot tornar al seu país i conviu amb la família que s'ha multiplicat. No tenim altra comunicació que aquesta, ja que ell no escriu en anglès malgrat que les meves respostes informant-lo d'afers familiars i cotidians són en aquest idioma i sé que s'ho fa traduir. Només m'envia alguna vegada fotos per les que dedueixo com està.

El meu pare es comunicava amb ell en esperanto, ambdós el sabien, fins i tot l'amic va venir de visita a Barcelona diverses vegades, però jo només el vaig veure un cop, sembla però, que no vol tallar el fil de la relació, i continua enviant-me correspondència. Quan trobo a la bústia el sobre acolorit, em torna la imatge del meu pare i tinc la sensació de tenir-lo altra vegada al costat. És possible que algún dia no rebi més cartes i potser ningú em farà saber res del que ha passat. Em quedaré sense notícies. El trobaré a faltar!


***