divendres, 27 de gener del 2017

Argelagues

Hi han paraules que en el nostre idioma sonen molt bé a la orella, almenys a mi m'agrada pronunciar-les, sobretot el so suau de la zeta i també el de la ge: Argelaga, Genciana, Atzavara, Galcerant, etc...

Amb el títol d'Argelagues, la periodista Gemma Ruíz, esdevinguda escriptora amb la novel·la que encapçala aquest apunt, ha aconseguit un gran èxit de crítica en només quatre mesos de la primera edició.

El boca-orella funciona i sabía que seria un bon motiu per dedicar part del meu temps a la meva tasca predilecte que és la de gaudir amb una bona lectura. Aquesta vegada no he errat. La novel·la no es pot deixar a partir de que es comença. Una història familiar de persones anònimes i vides senzilles, però que van contribuir abastament en el país que tenim ara, amb el seu treball i amb la seva predisposició de tirar endavant.

L'autora coneix perfectament de què parla. Són les seves arrels i s'enfanga, com diu ella, en la vida de la seva besàvia, avies i tietes, tres generacions de dones que van haver de patir imposicions familiars, abús de poder, mancances de tot tipus i feinejar dins i fora de casa, per ajudar a la precaria economia familiar deguda al temps que els hi va tocar viure, com a conseqüència d'una crua guerra i postguerra a la recerca d'aliments per a la família.

És un homenatge a aquelles dones fortes com l'argelaga, però crec que van acabar florint emmig de les dures punxes talment com aquest arbust, i ens van deixar una gran herència de coratge i energia.

Tot el relat està escrit amb un català diferent del català oficial. Ens diu la Gemma Ruíz que ha volgut capturar l'oralitat rica i genuina que gastava la besàvia, ja que aquesta llengua té la gentilesa de retratar-nos d'allà on venim i com som, encara que li tinguem els tractes que li tenim i ens l'estiguem deixant perdre. Puc dir, que la riquesa que ens presenta en aquesta escriptura, és d'una òptima qualitat literaria i ens recorda molt el lèxic rústec emprat, per les generacions obreres que ens han precedit.

He llegit que l'autora ha trigat set anys en escriure aquesta obra. S'ha volgut documentar minuciosament en els Arxius Històrics de les poblacions de la comarca del Vallès per recrear la vida en les fàbriques del tèxtil, on transcorre bona part de la vida obrera de les dones de la novel·la, les converses amb la seva família li han proporcionat també dades interessants per confeccionar una Història que és la de tots, i els historiadors li han aportat dades autèntiques dels fets que van ocórrer en uns moments singulars del nostre passat proper.

Amb tot, penso que ha nascut una nova escriptora, que no ens deixa gens indiferents amb la seva primera obra literaria.

***


 

dilluns, 16 de gener del 2017

Setmana de virus i WhatsApps

Els virus han fet acte de presència aquesta setmana. Els virus de malaltia i els virus que hem anat rebent per tota la xarxa.

Els virus de malaltia com cada any estan fent anar de bòlit a metges, hospitals, personal sanitari i també als malalts que són protagonistes i evidentment part important, en aquesta època. Ningú està del tot immunitzat. Els joves potser es recuperen més aviat i als grans ens costa més i ens deixa ben aplanats.
Hem de conviure-hi vulguis o no i utilitzar tots els mitjans curatius per aviar-los.

El que em costa molt de conviure-hi, és amb els virus també no desitjats, que ens penetren per la xarxa informàtica. Des de llargues històries replicades perquè segueixin la cadenes que no es trenquin, fins a entrevistes, i extenses recomanacions fetes per personatges que a vegades són suplantats sense escrúpols, i que no tenen més remei que anar aclarint que aquelles declaracions ells no les han fet o han deixat de fer. etc.

Aquestes cadenes de PASSA-HO, amb amenaces de que et poden succeir mil i una adversitat si no ho fas, estan circulant amb total impunitat, i ja pots dir al qui t'ho envia amb molta educació de que tu no ho faras, i que procuri no tornar-lo a lliurar. Res, ni cas, la gent com autòmates van seguint amb el seu "divertimento", atès que pitjar una tecla és molt fàcil i has d'anar llençant la brossa que es va acumulant en els teus perfils.

Recordo que ja en la meva adolescència, m'agradava rebre postals de tot el món i en aquella època també existien aquestes cadenes. Llavors el correu era el tradicional i rebies un escrit amb una llista d'adreces, les quals havíes de seleccionar la primera, enviar una postal  i afegir la teva al final de la llista. Vaig arribar a rebre'n unes quantes, però no tantes com hagués calgut, atès que es deuria trencar la cadena per alguna banda. M'agradava aquell joc, doncs en aquells anys, la comunicació internacional era escassa i semblava que així obries una petita escletxa al món exterior. També em va arribar una vegada per fer-ho amb llibres, que després de la feinada d'anar a l'estafeta no en vaig rebre mai cap. No ho vaig repetir.

Ara ens ha tocat l'època d'aguantar whatsapps no desitjats. Que bé aniria que la prudència es fes present més sovint.! Van molt bé els Grups de whatsapps per acordar reunions, trobades i altres esdeveniments, però ja he hagut de desfer-me d'algún. Potser començo a tenir massa anys de rodatge i també em faig viral repetint-me que no m'agrada rebre segons quines coses!

***

dilluns, 9 de gener del 2017

Gats i cervesa

Bohumil Hrabal va ser un escriptor el qual sempre m'ha interessat i no em cansa rellegir les seves obres amb una certa asiduïtat. Em pregunto:

-Serà potser que la ironia amb la qual s'expressa en els seus relats no passa mai de moda?
-O potser és el surrealisme literari que fa servir, que marca una diferència amb d'altres escriptors?
-O també potser que els personatges que presenta són festius, donant un caràcter popular i fantàstic?
-I serà potser que els petits plaers cotidians que sempre ens agraden, ens els presenta amb una gran dosi de llibertat personal?

Les seves balades, contes i estils de vida que ens mostra, són fruit de la ment d'una persona polifacètica que va haver de conviure amb règims totalitaris de tots els colors i de totes les tendències. No en va, va començar  a escriure a prop del mig segle de vida, i potser aquestes vivències que ofereix en els seus escrits, són un cant a la llibertat esperada, tants anys retinguda en el seu intel·lecte.

El cas es que considero que és un escriptor d'una generació d'intel·lectuals, que van emergir del centre d'europa amb una forta dosi de filosofia personal i d'alliberament, que van haver de soportar represàlies d'un régim que coartava les llibertats de fets i de pensament.

Les seves obres van ser extensament traduïdes, i en català he rellegit aquesta edició que és de l'any 1991 admirablement traduïda per Monika Zgustova. El relat va ser escrit el 1976, i ens presenta a través de les peripècies d'una parella que regenta una cerveseria i de la gent que gira al seu voltant, la vida en una petita ciutat de Bohèmia.

He sabut que el títol original és Postriziny i a l'any 1980 el cineasta txec Jirí Menzel la va portar a la pantalla, i va competir al 38è. Festival internacional de Venècia l'any 1981. Sembla que alguns dels personatges de la novel·la estan inspirats en familiars de l'autor, i moltes de les anècdotes de l'oncle Pepet que protagonitza gran part del llibre, van exercir gran influència en l'obra literaria de Hrabal.

Les narracions que he llegit de Hrabal, sempre són en primera persona i els seus personatges una mica extravagants i divertits, amb un gran sentit de la llibertat que no els importa experimentar determinades situacions que es presenten en la vida cotidiana. Els gats i la cervesa són elements recurrents en la seva obra.

La prosa és excel·lent i el lector es troba immers en un univers irracional, a vegades caòtic evidentment surrealista.

Potser és la tercera vegada que el llegeixo, però m'ha vingut de gust fer-ho després d'haver llegit la darrera adquisició per regalar en aquestes Festes:


és evident que abans de regalar-lo he caigut en la tentació de llegir-lo. Va ser escrit l'any 1986 a Suïssa, i la traducció al català també amb grau d'exel·lència, per la mateixa traductora Monika Zgustova.  L'edició però és molt recent, octubre del 2016, i el vaig descobrir tafanejant a la llibreria Atzavara. Els gats i la cervesa són els elements recurrents en la seva obra.

És una balada de gats fascinant, també explicat en primera persona, aquesta vegada és el mateix escriptor el personatge principal, el qual ens diu que no és gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. 

És un relat que comença amb un grau de tendresa excepcional però que es va transformant en un relat angoixant pel lector, i accidentat pel protagonista. Hi han alguns moments d'una cruesa ben patent.

El valor literari d'aquest escrit és exquisit, com tota l'obra de Hrabal, amb una corrosiva ironia sense oblidar alguns moments inquietants i despietats, que suposen pel lector una cert neguit.

Amb tot, és una reflexió sobre prendre mesures no desitjades, però que el ser humà no té més remei que afrontar. Una barreja de sentiments no exents de culpabilitat i que sempre es pot trobar una justificació als seus actes.

Hi ha una frase de les que hauria subratllat si el llibre hagués estat meu, en la que que l'autor es compara amb un conillet:

Jo em sentia com aquell conillet, perquè a mi també moltes vegades a la vida m'havien jutjat per coses que no havia fet, m'havien jutjat pel sol fet d'existir i de gaudir rient; això, el fet de riure a cor que vols, la gent no m'ho perdonava mai, i no em van perdonar ni el fet de tenir bona salut i estar de bon humor; tampoc no em perdonaven que m'agradés la cervesa i que em prengués la vida de la mateixa manera com se la prenien Charlot i Harold Lloyd; per tot plegat eren molts els que s'afanyaven a jutjar-me.

Un bon raonament.

Agraeixo a Galaxia Gutenberg l'edició d'aquesta petita obra, i amb la bona traducció a la nostra llengua amb la que s'ha dut a terme.

***


dimecres, 4 de gener del 2017

Començant el 2017

Vaig fer el darrer apunt del 2016 i avui enceto el primer del 2017. Tot és cíclic. El pas del temps ens porta a fer sempre els mateixos actes i amb el manteniment del blog ens adonem que a vegades ens repetim, com també repetim els nostres hàbits i costums. Sembla que la vida ens porta a rutines a vegades difícils de canviar, i que qualsevol intent no sempre és de fàcil consecució.

Unes tradicions que ens escenifica el text del dramaturg Thornton Wilder en el seu espectacle teatral 

El llarg dinar de Nadal.



Començar l'any amb teatre ens prepara per un bon estat d'ànim i per això el mateix dia 1 varem anar al Maldà, per gaudir d'aquesta posada en escena de l'obra que les diverses crítiques havien deixat molt ben valorada.

Un dinar de Nadal que dura 90 anys. Veiem passar la vida d'una família americana de Nadal a Nadal i de generació en generació dins dels canvis que suposen passar del segle XIX al segle XX. És una peça teatral delicada i cotidiana, minimalista igual que la sala on es representa. Uns dinars en família i un públic amb el qual semblava que estiguéssim també en familia, desprès d'un àpat festiu.



Una posada en escena austera, amb un muntatge sobri i amb actors que van canviant de personatge a mesura que esdevenen els anys.  Amb un vestuari neutre i amb una interpretació continguda, el grup d'actors sota la direcció d'Alberto Diaz, van desfilant davant nostre amb un treball que no deixa al públic indiferent. A mesura que els personatges han de fer el "mutis" definitiu, sortiran per una porta lateral, la qual no es pot tornar a travessar en sentit contrari. Una gran metàfora de la vida.

Malgrat que ens presenta una família americana, podria molt bé ser una família com qualsevol altra de qualsevol indret. Segons he llegit, Orson Welles havía reconegut la influència que va tenir Wilder en el seu cinema, i la inspiració d'una escena d'esmorzar matrimonial en el seu film Ciutadà Kane.

És un espectacle senzill, de curta durada, carregat d'humanitat i tendresa que els qui ens agrada el teatre, ens fa sentir més a prop dels esdeveniments que ens vol transmetre un dramaturg, que posa en escena uns personatges que malgrat siguin cotidians, no deixen de tenir com tots, les seves llums i les seves ombres.

***