diumenge, 25 de setembre del 2011

Colors de tardor i Tramuntana

La Tramuntana ens va rebre fa vuit dies amb el seu vestit potent i després d'unes hores de mostrar-nos la seva cara desagradable, se'n va anar deixant-nos el regal d'uns colors dignes del millor fauvisme. Els cels nets i polits i la fresqueta imperant, no ens ha impedit de cap manera fer banys de mar amb unes aigues netes i transparents que els peixets aprofitaven per pessigollar-nos les cames i deixar-se veure emmig de les pedretes i la sorra del fons.


Port de Llançà

Hem tornat a visitar llocs coneguts i altres als quals els hem vist per primera vegada. Sempre descobreixes llocs nous i si més no, els vells canvien amb els anys i gaudeixes d'aquests canvis una vegada més.

Cap de Creus

El nostre país és petit i no ens falten motius per recorre'l una vegada i una altra, i si més no quan creues la frontera i entres a les terres que havien estat també nostres, les trobem ordenades i amb forces signes de la cultura que hi varem deixar.


Escultures d'Arístides Maillol a Banyuls de la Marenda

 La Memòria històrica de la Maternitat d'Elna. Una visita que val la pena no deixar-la de banda. 


Ni tampoc la Catedral d'Elna, i el seu claustre romànic, que no es poden deixar perdre.




Visita gairebé obligada és Cotlliure, amb el seu cementiri vell on reposen les restes del poeta Antonio Machado



Els camins de ronda et fan gaudir d'aquesta natura erosionada, que les aigües i el vent van configurant. Passejar-s'hi és com trobar-se en indrets allunyats anys llum del nostre habitat cotidià,  i només són  uns pocs kilòmetres el que ens separa. Uns dies que trenquen la rutina i ens acumula energia com un carregador d'aparells electrònics, una necessitat que tenim el ser humà, d'anar endollant el carregador, sempre que es pugui, quan aquesta energia va minvant.


I així, anar fent camí, com el nostre emblemàtic ase, que poquet a poquet circula per aquestes planes recorrent els nostres camins tan plens d'història i patrimoni.


***

dimecres, 14 de setembre del 2011

Testimoni de pedra

Un pont de pedra testimoni durant cinc segles de la vida d'una ciutat: la kasaba de Visegrad. Des de la seva kapija els seus habitants de generació en generació, han vist discorre les aigües del riu Drina a través dels seus onze arcs. Aquesta construcció de bellesa única, segons es deia en els vells temps, és el nus indispensable que uneix Bòsnia amb Sérbia.

Aquest pont va ser construït per ordre del gran visir Mehmed-paixà, el qual era d'un poble anomenat Sokolovic', situat darrera la muntanya que envolta el pont i la kasaba.

l'Imperi otomà, arrencava de les seves families nens cristians, sans, intel·ligents, de bona aparença entre deu i quinze anys, per ser circumcidats i islamitzats, perquè passessin la resta de la seva vida en els seus destacaments o en altres serveis més importants de l'Imperi. Un d'aquells nois va arribar a ser Mehmed-paixà, que va conduir la majoria de guerres i eixamplà les fronteres de l'Imperi otomà. Aquest home va haver d'oblidar tot el que deixà en el país d'on l'agafaren, però no va oblidar el pas del Drina a Visegrad i va ordenar la construcció del pont.

Fent un incís, voldria comentar que, en la nostra estada a Bulgària, Grècia i Turquia, terres de civilització bizantina,  havíem observat icones amb la imatge de Sant Jordi portant nens a la grupa del cavall, i ens van comentar que les llegendes li atribuïen la salvació de criatures en mans dels musulmans.





Doncs totes aquestes històries i d'altres en les explica Ivo Andric' en el llibre El Pont sobre el Drina.
Un seguit d'històries que tenen com a denominador comú el pont que veu passar la vida a través dels seus arcs. L'autor, escriptor iugoslau guardonat amb el Premi Nòbel de Literatura del 1961 ens vol donar a conèixer persones amb una varietat d'ètnies i religions, totes elles agitades per sentiments contradictoris que les fan moure en ambients que a través dels segles no han canviat gaire. Viuen plegats: cristians, ortodoxos, musulmans, i jueus, tot un símbol d'unió entre pobles. Aquest món descrit per Ivo Andric' resta encara un clam d'esperança.

La novel·la consta de 328 pàgines i està escrita en ordre cronològic del pas del temps. És important poder seguir els esdeveniments d'uns països sempre enfrontats per guerres i malentesos polítics i a més sota el jou de musulmans i cristians a través dels seus respectius Imperis. A vegades potser, el relat es fa una mica pesat degut a la prosa massa descriptiva i costumista del segle passat. Això no treu però, la descripció força interessant que fa dels comportaments humans i la convivència força tolerant de tres religions que es van trasformant segons els esdeveniments polítics.

Aquesta foto és extreta del blog d'un estudiant català anomenat AITOR en el seu pas per Visegrad

***



dilluns, 12 de setembre del 2011

Homenatge pòstum

Montserrat dia 10 de setembre recordant a Josep M. Cardona.
Retrat espiritual


"El camí de la vida, em sembla a mi, consta de tres fases principals. La primera, bàsica, és la formació al si de la mare, la segona la que ens pot semblar més llarga, va des de la infantesa fins a la vellesa (els qui hi arriben) i la tercera, la més important pels creients, és el traspàs de la llinda de la Casa del Pare"

La mesura de l'amor

"Estimar fins a servir, i precisament uns homes i dones com els que tenim al costat, comporta sens dubte moltes proves i sofriments. Quan servim fins i tot donant trossos de vida, entenem la veritable grandesa de l'Evangeli.... "




L'Ésglésia

"El compromís de tot cristià ha de ser la construcció de la unitat de l'Església, en un respecte i col·laboració amb tots els membres que en formem part, des dels fidels de base fins els nostres pastors. No podem confondre l'Església veritable, autèntica, amb el pobre aspecte extern que sovint li donem els homes i dones que la formem. El vi ordinari s'acaba aviat, el que ens dóna el Crist és generós i abundant, no s'acaba mai"






"La fe és un do. El rebem de Déu. Però cal que la cuidem. És com un arbre jove que cal regar-lo, podar-lo i donar-li forma per tal que doni fruits. És una tasca molt delicada i fràgil. La portem en vasos de terrissa".


"El Ressuscitat és un terapeuta, un metge, un guia que vol ajudar-nos en el viatge a les nostres arrels. Ahir ens preguntava la raó del nostre plor: Avui vol conèixer allò que portem entre mans. ¿Quines són les nostres preocupacions actuals? ¿Què és el més important en la nostra vida? Què o qui ocupa els nostres interessos o el nostre temps? ¿De què parlem a les persones que es posen al nostre abast? ¿Quina és la raó de la nostra vida?"


"Els monjos tenim un avantatge, i és que som capaços d'estar present en esperit, des del monestir, a tots els llocs, a tots els esdeveniments i amb totes les persones que estimem"



"Vaig fent camí serenament. Us diria mentida si no us comentés que hi ha estones de tot. Però la Gràcia de Déu és més gran que les defallences humanes que tots portem a sobre. I el que més em fa sentir-me fill de Déu, són les vostres pregàries, els vostres records, les vostres mostres d'afecte manifestades de tantes maneres"

Josep M- Cardona
Traspassat el 20 de setembre de 2010

***



diumenge, 11 de setembre del 2011

Diada Nacional de Catalunya 2011

Endarrera aquesta gent tant ufana i tan superba!!!





FELIÇ DIADA


***

divendres, 9 de setembre del 2011

40 minuts de confort i .........

sis hores d'incertesa són les que varem tenir ahir viatjant amb els nostres ferrocarrils, de Barcelona a Figueres-Vilafant i a l'inrevés. Els 40 minuts del títol són els que vam poder gaudir del TGV des de Figueres a Perpignan també anada i tornada per terres de la Catalunya Nord.



Quan varem decidir anar a Perpignan per visitar Visa pour l'image, vam voler tenir una experiència ferroviària per anar i tornar el mateix dia, enllaçant els nostres FFCC amb el TGV francès. Cal que comenti el fet?  Desgraciadament res de nou. Un tren d'anada i tornada amb només una parada a Girona, va trigar dues hores fins a Figueres. A l'anada tot correcte, amb un ai al cor per si no podiem enllaçar, però malgrat la velocitat intermitent, vam arribar a l'hora prevista, doncs només teniem un quart d'hora de marge.  Ai la tornada!!!! Com que no havíem d'enllaçar enlloc, el super tren de l'Adif es va permetre el luxe de aturar-se i aturar-se, no sabem a on ja que a l'exterior era fosc i negre,  i mitja hora va ser el retard de l'hora prevista. Entenc perfectament les protestes dels pobres usuaris cotidians de rodalies. Gairebé vam arribar a mitja nit i sense cap tipus de disculpa. Un  tren amb propaganda de "enlace internacional". Això si, durant el trajecte va passar el clàsic revisor, i donava les "gracies" en castellà, català i anglès! Tot una novetat!

Com a contrapunt, el TGV que venia de París, pels altaveus de l'estació de Perpignan, van anunciar en tres idiomes, francès, català, i castellà d'un possible retard d'entre cinc i deu minuts amb una disculpa als passatgers, la qual cosa no es va produir i el tren va arribar a la seva hora.

 Nova estació de Perpignan

Recordo que quan la dictadura i feiem les escapades a la Catalunya Nord, ens agradava entrar a un país on les coses funcionaven. Ara després de més de 30 anys, continuen funcionant, i amb grans diferències  encara amb el nostre país, i això que el sud de França, respecte al Nord,  és el lloc més "deixat de la mà de Déu", diuen.... 

 La ciutat amb força activitat comercial i de visitants, ens va acollir com sempre amb el seu tarannà habitual. Varem caminar molt, d'exposició en exposició, varem dinar en un restaurantet centenari que varem trobar a la ciutat vella, un espai que ens va agradar pel seu estil bohemi.




També vam descobrir el Palau Pams, que albergava precisament una de les exposicions relativa als fets de Tunísia, un edifici força emblemàtic del segle XIX de la ciutat, també per haver-hi viscut el polític nord-català Juli Pams que fou Delegat de Franca a la Societat de Nacions.


El que si vaig poder comprovar és el fet de la manca cada vegada més, del coneixement del català com a segona llengua dels seus habitants. Si demanàvem alguna cosa en català, la resposta era en castellà, ja que erem visitants "espanyols". El castellà en el servei turístic, és l'idioma amb el qual et responen, malgrat que ens esforcem en parlar una mica de francès. Només una botigueta a prop de la Catedral vaig veure que venien banderes, ases i tota mena de figuretes pintades amb la bandera catalana com a reclam turístic. Per més que els carrers estiguin amb rètols bilingües, i pels altaveus de l'estació anunciin els horaris en català també, i la regió es consideri la catalane, només ha quedat el català com un reducte folklòric. Això podria pasar-nos també a nosaltres, si deixem que el centralisme es vagi apoderant de les nostres arrels.   



Cansat i abatuts vam tornar després d'un dia assolellat immillorable.


***

diumenge, 4 de setembre del 2011

Escola catalana

Jo no tinc facebook, però m'afegeixo a través de la meva plataforma, a la crida que s'ha fet en aquell mitjà

"La immersió lingüística és la única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara acatem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!"

És un nou atac a la nostra llengua i a la immersió lingüística al que hem de donar resposta unànimement.

AFEGIU-VOS A LA CRIDA !!