dissabte, 27 d’octubre del 2018

Marguerite Duras

Arran d'haver vist per primera vegada el film "Hiroshima mon Amour" que van passar per BTV fa uns mesos en la secció "Clàssics sense interrupcions", el guió del qual és de l'escriptora Marguerite Duras, se'm va encendre el llum del desig de tornar a llegir El Amante que des de fa més de 30 anys reposa en la meva biblioteca, el qual el tinc en versió castellana traduït per Anna Maria Moix.


Els anys m'han fet valorar més la relectura d'aquestes obres literàries, que potser en el seu moment eren massa agosarades per les nostres mentalitats, ja que per haver tingut una educació més aviat restrictiva, tot just començàvem a descobrir uns costums diferents dels que sempre havíem cregut que eren els correctes.

No m'estranya l'èxit que va obtenir la Marguerite Duras amb aquesta novel·la l'any 1984 i que va ser guardonada amb el prestigiós Premi Gouncourt. Diuen que sens dubte va ser una narració autobiogràfica en que l'autora expressa amb una intensitat aclaparadora, la relació i el desig d'una noia de quinze anys amb un ric comerciant xinès de vint-i-sis.

Un relat curt de 146 pàgines que ens descriu la vida d'una noia francesa dins una familia ubicada a l'antiga ciutat de Saigon, al delta del Mekong, a l'antiga colònia francesa de Cochinchina, on després del 1975 va ser Vietnam del Sud.

Ens aquests indrets d'Indoxina és on va néixer aquesta escriptora i on va passar la infantesa i joventut, lloc en el qual van haver de subsistir amb moltes dificultats econòmiques després de la mort del seu pare. La inspiració de les seves obres van ser precisament de les vivències adquirides en aquells països asiàtics.

El talent de Marguerite Duras en quan a una literatura excesivament avançada per l'època, és indubtable. En el llibre que ens ocupa, va deixant entreveure les situacions endavant i endarrera amb paragrafs curts sense capítols, inserint narracions en primera persona amb pensaments personals. Penso que la ingenieria literària que ens ofereix, és exquisida.


 Per casualitat i tafanejant en la Fira del Llibre d'ocasió antic i modern de Barcelona de fa pocs dies, vaig trobar una de les primeres novel·les de Duras, Un dic contra el Pacífic, que va escriure el 1950 ambientada també en la Indoxina natal de l'autora traduïda per la Maria Aurèlia Campmany. Sense pensar-m'ho gens ni mica, me la vaig quedar.

Aquest relat és una novel·la clàssica que va transcorrent d'una manera lineal de començament a final. És interessant conèixer com vivien els colons en aquells indrets. Tot el llibre és la lluita d'una dona per sobreviure amb els seus fills en una natura hostil. L'ambient d'uns indígenes que es multipliquen sense control, i la manca d'escrúpols dels colonitzadors que també escometen contra els seus mateixos compatriotes.

...N'hi havia moltes, de criatures, a la plana. Era una mena de plaga. Pertot arreu h'hi havia, penjats als arbres, a les barreres, sobre els búfals, somniosos, o arrupits a la vora dels tolls, pescant, o enfonsats en el llot buscant els crancs minúsculs dels arrossars. També n'hi havia al riu xipollejant, jugant o nedant. I a la proa dels joncs que baixaven cap al gran mar, cap a les illes verdes del Pacífic, també n'hi havia que somreien, feliços, tancats fins al coll dins de grans cistells de boga, que somreien com ningú és capaç de somriure en aquesta terra....






***