Tot plegat m'ha fet pensar en tots els personatges maquiavèlics que la nostra civilització ens està donant. Em pregunto, què deu passar per aquestes ments sinistres, quan executen i fan valdre el seu poder adquirit circumstancialment, damunt d'altres persones que viuen en el mateix territori i que tenen els mateixos drets i deures malgrat siguin d'ètnies diferents?
Llegint la seva biografia, veig que Mladic va ser criat en un ambient bèl·lic i de sentiment nacionalista. Dic jo, es pot ser nacionalista però en cap cas belicós. Les influències són bàsiques per crear individus i quan surten d'aquesta mena, que s'hi pot fer?
Després de la creació del Tribunal Internacional de la Haya el 1945, s'han dut a terme judicis de personatges que han estat violadors dels Drets humans. Però alguns no han estat mai jutjats per les seves dures decisions contra els pobles que han dominat. Un d'ells ha estat el dictador que va guanyar la desgraciada Guerra Civil espanyola i que tant dolor va causar en la població d'ambdúes bandes, i que encara perdura després de més de 70 anys de l'acabament d'aquells enfrontaments.
La novel·la històrica de la Dulce Chacón ens parla d'unes dones de la banda republicana que van ser recloses a la presó de las Ventas de Madrid, just acabada la guerra, en plena eufòria dels guanyadors. És un relat dur, de morts injustes, de supervivència, de dones lluitadores fins a l'extrem i defensores dels seus ideals. La majoria vingudes de pobles d'Extremadura, Castella i Andalusia amb greus mancances culturals llindant a l'analfabetisme. Estan molt soles. Alguns dels seus homes i fills, morts, i d'altres encara lluitant a la guerrilla intentant refer la ja desintegrada República, encara però, barallant-se entre ells per diferents ideals partidistes.
Sempre esperant indults, del començament al final passen 19 anys. Tots els supervivents de les presons han envellit i han passat la joventut sense trepitjar les ciutats. Una realitat d'una cruesa que els nostres pares ens van amagar en part, potser per poder-ho oblidar ells una mica, però que els testimoniatges encara perduren d'una manera força viva.
Dulce Chacon va morir el 2003. Nascuda a Zafra (Badajoz), ens acaba la seva novel·la així:
"Mi gratitud a todas las personas que me han regalado su historia"
i ens fa un llistat de dues pàgines i mitja de persones que van contribuir amb les seves vivències a deixar petja d'aquells anys d'amargura.
Les conclusions de les guerres son així. Patiment, dolor, families espatllades i persones que han de sobreviure amb aquests records. Com s'arregla tot això?
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada