Un pont de mar blava com la simfonia de Lluís Llach, ens ha transportat a Civitavecchia. Itàlia no te l'acabes. Regió a regió els descobriments es fan dia rera dia. Els paisatges verds de l'Úmbria ens han acompanyat tot just a l'inici del solstici, omplint-nos els ulls tot el viatge.
Flors arreu
En els portals de les cases els gessamins han florit i desprenen fragàncies marejadores, així com gran quantitat de til·lers que, amb les seves flors, van deixant la seva empremta en el nostre olfacte quan passeges pels carrers de les ciutats.
Circulant per la regió, observem els poblets enfilats dalt dels turons com una sanefa que separa el verd del blau del cel, un darrera l'altre com un mar d'onades verdes, que perfilen l'orografia del lloc.
Els camins de Sant Francesc ens han portat a visitar les ciutats medievals d'Assisi, Perugia, Spoleto, Orvieto, Viterbo, amb els seus carrerons i raconets, que els seus habitants cuiden i omplen de colors, per extasiar al caminant obligant-lo a fer una parada per recordar-li que s'ha d'emportar aquesta imatge per recuperar-la quan els ànims li decaiguin. Les seves catedrals s'aixequen esbeltes amb façanes curulles de mosaics, estatues de marbre i pintures medievals de l'escola del Renaixement italià. La d'Assisi ens enlluerna amb els frescos de Cimabue i un Giotto jove, que amb la seva pintura ens dóna la benvinguda a banda i banda de la Basílica superior, explicant-nos la vida de Sant Francesc.
Hem trobat uns dies d'intensa calor però amb els boscos tupits d'arbres d'un verd intens, ens han acollit i han fet que la brisa ens dongués alè per seguir admirant aquest Patrimoni d'orgull nacional.
Aquesta postal serveix també per commemorar els meus tres anys de blog. Seguint la idea inicial de la seva filosofia de fer camí com Heròdot i Kapuscinski, i compartir part de la meva història personal, sens dubte sense cap mena de comparació, però sentint la força identitària de la nostra mediterrània.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada