dimecres, 13 de juliol de 2016

Estremida Memòria

Fa molts anys que ocupa un lloc en la lleixa de la nostra biblioteca domèstica, producte d'un obsequi del suport genèric del Departament de Cultura de la Generalitat, la qual és una de les novel·les de Jesús Moncada que encara no m'havia atrevit a començar. No hi ha com l'estiu per fer un cop d'ull als títols que a vegades dóna gust rellegir, o bé als que esperes el moment de tenir-hi un interès puntual.

Fet tot aquest preàmbul haig de dir que realment és una novel·la difícil. Guardonada amb el Premi Creixells 1997, Premi Crítica Serra d'Or 1998, i Premi Humbert Torres 1998.  La primera edició va ser el febrer del 1997 i potser no estàvem acostumats a una estructura de novel·la tant peculiar, que en el meu cas, i a hores d'ara encara vaig haver de resituar-me dues vegades per seguir-ne el fil d'una trama farcida de personatges dels quals sis dones a través de les seves vivències, són el denominador comú de l'entramat d'un gènere que podriem dir de característiques policíaques.

La història gira al voltant d'un esdeveniment que va tenir lloc als afores de Mequinença, quan un recaptador d'impostos del Banc d'Espanya i la seva guàrdia, són atacats per un grup de bandolers amb un resultat de diverses morts. Una època, a finals del segle XIX en que els carlins encara feien estralls pels pobles del nostre país, la qual cosa va inspirar a Jesús Moncada per novel·lar uns fets que suposadament podien haver estat reals.

La novel·la consta de quatre parts i epíleg. Un contrapunt adicional són tres personatges en temps real, o sigui l'any 1995, els quals mantenen una correspondència després d'haver-se trobat un manuscrit d'un testimoni directe dels esdeveniments. Aquests personatges són l'autor de la novela, el lletraferit de 89 anys que coneixia els fets i la seva filla que "fica cullerada" a aquest correu d'intercanvi d'impressions respecte a la narració que Moncada està desenvolupant.

Aquestes missives van apareixent a la novel·la emmig de la trama que es va desenvolupant, o sigui que el lector ha d'anar concentrant-se entre dues versions de la història, la fictícia i la suposadament real que van comentant a través dels correus. El resultat és un trencaclosques, les peces del qual van encaixant a mesura que la narració avança.

Jesús Moncada ens ha deixat un llegat narratiu d'unes formes dialectals de la llengua i unes construccions complexes, que no podem deixar de gaudir-ne malgrat el pas del temps i la transformació de la parla. Les seves obres han d'anar digerint-se poc a poc i delectar-se amb la seva riquesa.

***

1 comentari:

Maripepa Brustenga ha dit...

M'has fet venir ganes de llegir-lo... I això que en tinc una pila per l'estiu! I els néts no em deixen massa estones lliures... Però procuraré buscar un forat per dedicar-m'hi. Sempre que em parlen d'un llibre ben escrit i un pèl difícil caic en la temptació!