divendres, 24 de febrer de 2017

Una pel·lícula i un llibre guardonats

No acostumo a parlar gaire de pel·lícules, però si que ho faré de "Moonlight", atès que se m'ha encavalcat amb la novel·la de David Vann "L'aquari", i que tenen com a comú denominador, dos infants nord-americans que han de sobreviure en famílies monoparentals,  cadascún ens distints ambients familiars i en dos Estats completament diferenciats.

Moonlight es va estrenar als EE.UU. l'octubre del 2016 i ha rebut el premi Globus d'Or a la millor pel·lícula dràmatica 2017, a més de diversos guardons i nominacions als Oscars.

Ubicada en un barri conflictiu de Miami (Florida) de població afroamericana, un infant intenta sobreviure en un ambient hostil de bullying escolar i amb la relació d'una mare amb adicció a les drogues.

Explicat així sembla un guió repetitiu de criatures que pateixen des de molt petites. En part si però no és exactament el missatge que el director Barry Jenkins ens vol donar. El film ocupa tres etapes de la vida del noi, un trajecte en el qual va coneixent diverses persones que van influint en la seva vida fins arribar a l'edat adulta. És una història de sentiments i descobriments de les relacions personals, en un entorn difícil de trajectòries complicades.

Crec que és una bona película, amb actors que fan dels silencis, paraules. Filmacions on les càmeres segueixen als personatges a distàncies curtes. Malgrat voler representar algunes dècades passades, el guió és completament vigent i realista, posant de manifest la supervivència de les persones nascudes en barris marginals del nostre món. I amb un final sorprenent, realment emotiu, digne de guardó d'un Oscar al millor guió.


 La novel·la de David Vann L'aquari,  guanyadora del Premi Llibreter 2011, ens relata també la història de ficció d'un altre infant, que en aquest cas és una nena la protagonista, la qual viu en un suburbi de la ciutat de Seattle a l'estat de Washington, amb la seva mare.

Aquesta ciutat la recordo per haver seguit la sèrie televisiva The Killing. Una ciutat plujosa, grisa i sempre humida. No m'estranya que l'autor en certa manera, s'hagi inspirat en un aquari per explicar-nos el món d'un infant que passa hores en aquest aquari, a la sortida de l'escola, esperant que la mare el reculli per tornar a casa i que degut a la persistent observació dels peixos arriba a conèixer totes les espècies, quins són els més sociables i quins prefereixen les zones més discretes, com una metàfora del gran aquari humà dels éssers que es mouen dins una ciutat com he dit, força aquosa, lluitant per la supervivència del dia a dia.

És una novel·la dura, també a conseqüència de la lluita d'una familia monoparental, d'una mare insatisfeta per la quantitat d'hores que ha de treballar, per tirar endavant la seva filla. La història es va perfilant quan dins del món aquàtic, el petit personatge coneix a un home gran que li provoca un estat emocional que l'arrossegarà a un passat familiar desconegut.

La novel·la es va desenvolupant poc a poc, entre misteri i realitat. El personatge que es relaciona amb la nena, fa que en tot moment es manifesti de cara al lector, com una persona intrigant i de dubtosa procedència. Això fa que la lectura es faci apassionant i tingui moments d'una especial cruesa.

No havia llegit mai a David Vann, malgrat que sembla que les seves creacions literàries, han estat sempre fruit de l'experiència personal degudes al suicidi del seu pare quan ell tenia catorze anys. En el pròleg de Jordi Puntí, ens esmenta part de la seva trajectòria literària, i en el cas de L'aquari sembla que és un autèntic salt endavant que explora els límits de l'amor i el perdó.

Els seus llibres han estat traduïts a 21 llengües, entre elles la nostra, una traducció immillorable de Yannick Garcia. Diuen que David Vann enceta un nou camí literari que ja ha estat aclamat per la crítica internacional.

***