divendres, 9 de setembre de 2011

40 minuts de confort i .........

sis hores d'incertesa són les que varem tenir ahir viatjant amb els nostres ferrocarrils, de Barcelona a Figueres-Vilafant i a l'inrevés. Els 40 minuts del títol són els que vam poder gaudir del TGV des de Figueres a Perpignan també anada i tornada per terres de la Catalunya Nord.



Quan varem decidir anar a Perpignan per visitar Visa pour l'image, vam voler tenir una experiència ferroviària per anar i tornar el mateix dia, enllaçant els nostres FFCC amb el TGV francès. Cal que comenti el fet?  Desgraciadament res de nou. Un tren d'anada i tornada amb només una parada a Girona, va trigar dues hores fins a Figueres. A l'anada tot correcte, amb un ai al cor per si no podiem enllaçar, però malgrat la velocitat intermitent, vam arribar a l'hora prevista, doncs només teniem un quart d'hora de marge.  Ai la tornada!!!! Com que no havíem d'enllaçar enlloc, el super tren de l'Adif es va permetre el luxe de aturar-se i aturar-se, no sabem a on ja que a l'exterior era fosc i negre,  i mitja hora va ser el retard de l'hora prevista. Entenc perfectament les protestes dels pobres usuaris cotidians de rodalies. Gairebé vam arribar a mitja nit i sense cap tipus de disculpa. Un  tren amb propaganda de "enlace internacional". Això si, durant el trajecte va passar el clàsic revisor, i donava les "gracies" en castellà, català i anglès! Tot una novetat!

Com a contrapunt, el TGV que venia de París, pels altaveus de l'estació de Perpignan, van anunciar en tres idiomes, francès, català, i castellà d'un possible retard d'entre cinc i deu minuts amb una disculpa als passatgers, la qual cosa no es va produir i el tren va arribar a la seva hora.

 Nova estació de Perpignan

Recordo que quan la dictadura i feiem les escapades a la Catalunya Nord, ens agradava entrar a un país on les coses funcionaven. Ara després de més de 30 anys, continuen funcionant, i amb grans diferències  encara amb el nostre país, i això que el sud de França, respecte al Nord,  és el lloc més "deixat de la mà de Déu", diuen.... 

 La ciutat amb força activitat comercial i de visitants, ens va acollir com sempre amb el seu tarannà habitual. Varem caminar molt, d'exposició en exposició, varem dinar en un restaurantet centenari que varem trobar a la ciutat vella, un espai que ens va agradar pel seu estil bohemi.




També vam descobrir el Palau Pams, que albergava precisament una de les exposicions relativa als fets de Tunísia, un edifici força emblemàtic del segle XIX de la ciutat, també per haver-hi viscut el polític nord-català Juli Pams que fou Delegat de Franca a la Societat de Nacions.


El que si vaig poder comprovar és el fet de la manca cada vegada més, del coneixement del català com a segona llengua dels seus habitants. Si demanàvem alguna cosa en català, la resposta era en castellà, ja que erem visitants "espanyols". El castellà en el servei turístic, és l'idioma amb el qual et responen, malgrat que ens esforcem en parlar una mica de francès. Només una botigueta a prop de la Catedral vaig veure que venien banderes, ases i tota mena de figuretes pintades amb la bandera catalana com a reclam turístic. Per més que els carrers estiguin amb rètols bilingües, i pels altaveus de l'estació anunciin els horaris en català també, i la regió es consideri la catalane, només ha quedat el català com un reducte folklòric. Això podria pasar-nos també a nosaltres, si deixem que el centralisme es vagi apoderant de les nostres arrels.   



Cansat i abatuts vam tornar després d'un dia assolellat immillorable.


***