El meu pare fa divuit anys que va traspassar, l'any vinent cumpliria cent anys, era de la generació de Joan Sales i Pere Calders. El vell amic deu tenir-ne vuitanta i molts i el seu pols, cada any tremola més i la lletra cada vegada és més il·legible, pero ell no falla, va enviant-me el seu testimoni de vida.
Ell és de Txèquia i va emigrar a Dinamarca quan aquell país tenia les fronteres tancades. Ignorem com ho va fer, però va deixar fills i dona i va marxar. A hores d'ara ja pot tornar al seu país i conviu amb la família que s'ha multiplicat. No tenim altra comunicació que aquesta, ja que ell no escriu en anglès malgrat que les meves respostes informant-lo d'afers familiars i cotidians són en aquest idioma i sé que s'ho fa traduir. Només m'envia alguna vegada fotos per les que dedueixo com està.
El meu pare es comunicava amb ell en esperanto, ambdós el sabien, fins i tot l'amic va venir de visita a Barcelona diverses vegades, però jo només el vaig veure un cop, sembla però, que no vol tallar el fil de la relació, i continua enviant-me correspondència. Quan trobo a la bústia el sobre acolorit, em torna la imatge del meu pare i tinc la sensació de tenir-lo altra vegada al costat. És possible que algún dia no rebi més cartes i potser ningú em farà saber res del que ha passat. Em quedaré sense notícies. El trobaré a faltar!
***
3 comentaris:
El record d'una amistat, doncs, que depassa la pròpia existència de l'amic. Emocionant.
Això és un bon conte de Nadal.
Molt interessant
Publica un comentari a l'entrada