Recordo com tothom, l'any olímpic Barcelona'92, que vam tenir temperatures força altes, però que nosaltres no vam poder-ho comprovar en la nostra persona, atès que érem de vacances a la Vall d'Aran i justament dins la casa que varem llogar a Benós, hi havia llar de foc que vam haver d'encendre amb causa justificada i aleshores en lloc d'un got d'aigua fresqueta, contemplàvem els esdeveniments amb una taça de cafè amb llet calenteta. Quines contradicciones té la vida!
Pel que fa en aquesta competició, admiro la natació sincronitzada i penso en la quantitat d'hores de formació que han d'emprar aquestes noies i els sacrificis que comporta haver d'estar tan en remull. Ara però els resultats són òptims i creen un univers de fantasia espectacular.
La primera vegada que varem veure aquests jocs aquàtics, els que tenim ja una edat, va ser en aquella reposició de la peli "Escuela de Sirenas" que ja no era de la nostra generació, atès que va ser filmada l'any 1944 amb la famosa nedadora americana Esther Williams que fa cosa d'un mes i escaig va morir, però que ja va ser un èxit coreogràfic digne d'admiració.
En quan als salts de trampolí també m'agrada veure'ls. Les piscines Picornell amb la ciutat al fons, és un escenari idoni per aquests esdeveniments. Veure volar als atletes, i entrar a l'aigua com una agulla de brodar, entrant i sortint, és com l'encís que representa veure els resultats en una labor, després d'hores de dedicació.
L'atracció de l'aigua és indescriptible. Admiro aquests exportistes dedicats exclusivament a competir dins aquest element. Tot dóna felicitat i crec que al llarg dels temps després d'haver aconseguit fites importants, pensar en aquests moments de glòria és un goig que deu acompanyar tota la teva vida.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada