dijous, 30 de gener de 2014

El plaer de donar i rebre

Hi ha un tema que no em preocupa en excessiu però sí que em fa pensar...

Poca gent respon als correus electrònics adreçats personalment. No parlo de correus massius de campanyes de signatures o d'informació diversa. Parlo d'adreçar-nos a persones en concret, parents i coneguts, per informar-los d'alguna cosa en especial i que crec mereixem resposta. Això no té res a veure amb l'edat, tant és si un és jove com adult, aquest costum s'ha generalitzat. Per descomptat que donar senyals de vida, no és pas tant difícil actualment, només cal pitjar una tecla.

Potser he estat educada de que les cartes es responen i els mails d'ara són les comunicacions bis a bis que abans ens portaven els carters a domicili i que responíem amb una certa celeritat.

També voldria fer esment dels correus que es reben massivament d'escrits per fer-los passar sense comprovació de les autories. Hi ha hagut alguns malentesos que els suposats autors han hagut d'aclarir, rebutjant ser-ne els artífex. Acostumo sempre a fer-ne les verificacions si vull seguir amb la publicitació, malgrat que la paperera s'engoleix la majoria d'aquests escrits.

És evident que el món se'ns ha fet petit i en només uns segons les nostres notificacions arriben d'un costat a l'altre del planeta, però continuo pensant que és molt gratificant rebre respostes dels destinataris dels nostres comunicats. Potser es que sempre m'ha agradat escriure, i no em causa cap problema respondre i agrair quan algú se'n recorda de mi.  Estic acostumada a fer-ho ja des de joveneta quan m'agradava mantenir correspondència amb gent de la meva edat ubicada a tot Espanya. Era el nostre mitjà de conèixer persones de diferents cultures i mantenir un intercanvi el qual ara és més fàcil amb els nous mitjans al nostre abast.

El ser humà esta preparat per donar i rebre. Què hi ha de més plaent que això?

***



2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Estic d'acord amb tu. Hi ha persones que no contesten, o que ho fan un mes més tard, no sé per què. Jo gairebé sempre contesto al moment.

Marta ha dit...

Sí Helena, no sé perquè ho fan. El que més em sap greu és que t'ignorin.