Poques són les cosetes que faig, però l'herència dolça que la meva mare em va deixar és la recepta de les "orelletes". Jo les anomeno "orelletes del Priorat" atès que la senyora que les hi va ensenyar a fer era d'aquella comarca quan encara la producció vinícola era un malson per aquella contrada, i moltes famílies havíen d'emigrar a Barcelona a la recerca de feina.
 |
| foto manllevada d'Internet |
Les que la mare em va traspassar, són petitones, tallades a troços després d'haver-les allisat amb el corró. Una a una es van coent també i van agafant diverses formes, aconseguint un assortiment divertit a la vista, i que en un tres i no res els comensals se les van acabant tot xerrant a l'hora de les postres, o fent un berenar de festa.
Diumenge passat en vaig fer per portar-les a casa de la filla que convidaba a la família a un dinar de celebració. Va ser com si encara veiés a la meva mare obsequiant-nos amb les seves postres preferides. El relleu ja s'ha produït.
Puc dir-vos que van trigar poc a desaparèixer de les safates. Els dolços són sempre ben acollits.!
***
4 comentaris:
El Jaume es torna boig amb les orelletes! De tant en tant hem d'anar a Mollerusa a comprar-ne.
Si em passes la recepta ell t'ho agrairà!
Ben acollits per aquells que no son diabètics es clar.
Maripepa, no sabia que a Mollerusa hi havien també orelletes, suposo que en fan a molts llocs. Ja t'enviaré la recepte per mail.
pons007. Hi han dolços que es fan sense sucre. La meva mare en feia també, ja que el meu pare era diabètic de molts anys. Mai es quedaba sense la seva ració paralel·la els dies de festa.
Les orelletes que jo conec són les de Balaguer i tenen forma com de coca, molt primetes i cruixents. Molt bones, també. I en algunes regions Itàlia, per la quaresma, fan una cosa que s'hi assembla; en vaig comprar enguany a Los Italianos.
Publica un comentari a l'entrada