La Sicília del segle XVIII

Enmig de les turbulències polítiques que estem vivint, faig un punt i a part per comentar un parell de llibres que m'han ocupat darrerament, de l'autora siciliana Dacia Maraini, de la qual no n'havia llegit res i que m'han fet recordar els llocs sicilians que varem veure en el nostre primer viatge de fa deu anys a aquella ílla.

La larga vida de Marianna Ucrìa és una novel·la històrica basada en un personatge avantpassat de l'autora. Els fets s'ubiquen a meitats del segle XVIII, a la ciutat de Bagheria, província de Palerm, dins de l'alta societat . La història és la d'una noia, filla del Duc d'Ucría la qual va perdre el sentit de l'oïda als quatre anys per un motiu que surt a la llum gairebé al final de la història, i que es queda amb una sordmudesa total, la qual ha de superar-la per mitjà de la seva intel·ligència a l'hora de fer-se entendre.

La societat de la noblesa palermitana que ens descriu l'autora, és una societat en la qual les dones passaven de ser propietat del pare, a ser propietat dels marits. El destí d'aquestes dones era el casament forçat, la procreació, tenir cura dels innumerables fills i a la vegada que aquests fills tinguéssin també la seva pròpia descendència per seguir amb les fortunes i el nom de la casa familiar.

Els pares decidien on col·locar les filles. Si els atributs personals no eren satisfactoris, anaven al convent. Si en canvi el físic era acceptable, el destí era el matrimoni. Marianna va ser lliurada als tretze anys a un oncle que li superava en edat amb força diferència.

El que compta en la novel·la és el grau de superació d'una noieta que gràcies a la lectura, va amarant-se d'un món que no coneix, i que va afrontant una vida cotidiana de contrarietats, i que amb uns coneixements que va adquirint amb els llibres, el seu creixement personal és va consolidant malgrat la seva minusvalia.

La descripció que en fa l'autora d'aquella societat, és d'una excel·lència d'alt nivell. Molt minuciosa en els detalls històrics, els Palaus, els personatges, els rics vestuaris, les perruques, les blondes, les sabates, les carrosses, les lliteres, etc. la qual cosa fa que el lector queda transportat a un segle de frivolitats en les formes i refinaments, però a la vegada aquells nobles protagonitzaven tot tipus de vexacions envers als seus inferiors mentre la inquisició encara feia estralls. Aquests temes socials i la marginació infantil, han estat sempre una preocupació d'aquesta autora la qual ho ha volgut reflectir en les seves obres, així com, aprofundir en les condicions històriques de la vida de les dones, menystingudes i ignorades.

M'ha agradat l'al·lusió que fa Marianna de la literatura que llegeix i que l'ajuda a superar-se dia a dia. Marca una diferència substancial amb les altres dones d'aquell temps, que només servien per satisfer les necessitats masculines i que la salut de les quals anava minvant a conseqüència de les moltes gestacions, avortaments i infantaments desgraciats.

Bagheria és l'altre llibre d'aquesta autora que vaig llegir previament a l'anterior, i que obviament manté una relació directa.
És una autobiografia barrejada de ficció. Dacia Maraini  ens exposa les seves vivències quan torna a la ciutat on va néixer, Bagheria. Visita a familiars en aquelles cases nobles, que troba expoliades però encara amb pintures d'avantpassats i que ella al veure'ls ens va explicant les seves històries. Els paisatges canviats i amb una certa nostàlgia va comentant el canvi que ha sofert la ciutat que no s'ha lliurat de l'especulació urbanística. Un lloc molt diferent del que ella va deixar d'avingudes d'arbres i jardins, actualment inexistents, on estiuejaven els palermitans, els escenaris dels quals encara romanen a la seva memòria.

Una prosa excel·lent de records i emocions personals, que el lector s'identifica plenament amb l'evocació d'indrets d'impossible retorn.

***