Un camí no desitjat

Aquesta vegada comento una novel·la escrita en temps real. Finalista del Premi Goncourt 2012 on l'autor de la qual Mathias Énard, un escriptor francès resident a Barcelona, amb estudis d'àrab i de persa a l'Institut Nacional de les Llengües i Civilitzacions Orientals, gran coneixedor del Magreb, ens mostra un camí infernal no desitjat, d'un jove de Tànger que es veu empès a deixar la seva terra a causa de l'expulsió familiar motivada per les mentalitats tancades de la societat a la qual pertany, i que l'obliga a empassar beuratges amargs en la seva via, malgrat que troba persones que li van endolcint aquest camí.

Relatat en primera persona pel jove de nom Lakhdar,  trobem un escrit fresc, dinàmic i ben estructurat amb al·lusions a poetes i escriptors àrabs i a l'erudit viatger mulsumà Ibn Battuta del segle XIV, les gestes del qual va esmentant el mateix protagonista fent paral·lelisme amb situacions amb les quals Lakhdar es va trobant a mesura que va transcorreguent la seva aventura.

Énard ens mostra un noi musulmà religiós, fidel als seus i al seu Tànger natal, i que malgrat la seva joventut, és una persona culta, que ha adquirit els seus coneixements a través de la lectura, no sense dificultats, tant dels clàssics com de les novel·les policíaques.

Gràcies a la casual amistat amb una noia catalana de Barcelona, estudiant d'arab que viatja al Magreb per a la pràctica d'aquesta llengua, i després d'un periple de fugides per diverses circumstàncies adverses,  arriba a terres del Principat ubicant-se al Carrer Robadors (títol de la novel·la), al bell mig del Raval barceloní, on busca un lloc per a passar desapercebut.

El llibre es compon de tres parts.
I-   L'ESTRET. La vida a Tànger
II- ELS LLIMBS. Treballant al ferri que porta el nom de "IBN Battuta", creuant l'estret de riba a riba del Mediterrani.
III-CARRER ROBADORS. Barcelona

Al ser una novel·la en temps real, l'autor ens ubica als anys de la primavera àrab i ens mostra els diferents moviments juvenils magrebins, que van comportar aquells fets. També ens fa participar dels moviments alcorànics a través del seu personatge el qual es troba d'alguna manera en algún moment, involucrat. També en uns capìtols duríssims ens mostra la tragèdia dels que arriben sense vida a les costes espanyoles.

El descontentament social que troba a Barcelona, és la darrera part de la novel·la. Potser és la part que al meu parer, he trobat massa forçada. És un intens abocament d'uns fets que tots coneixem del nostre entorn social,  els quals passen per la vida del nostre jove, el coneixement dels quals, és difícil d'admetre que li arribin, només amb un any d'estada, i dic això perquè crec que feina té en buscar-se el seu propi lloc en aquesta societat.  L'autor ha volgut posar en boca d'un noi, uns coneixements històrics que penso hauria d'ignorar. Aquest afany de l'escriptor de poder encabir-ho i relacionar-ho a través de personatges aliens, m'ha donat un resultat perceptiu de manca de realitat.

La intenció de Mathias Énard és que va voler escriure una novel·la amb barreja de tres gèneres: la novel·la negra, la d'iniciació i la d'aventures, i també perquè es pogués llegir d'aqui a 50 anys, allunyada del periodisme. Crec que és un bon propòsit.

***

Després de la pregària de l'imam davant de les despulles d'uns cossos sense identificar, destaco un pensament de Lakhdar el qual m'ha colpit:

Resar per morts desconeguts, per vagues restes d'existències del tot estranyes era tristament abstracte. Pel que feia a alguns, ni tan sols estàvem segurs que fossin musulmans; era una presumpció, i potser els enviàvem a un Déu equivocat, a un Paradís on tornarien a ser uns clandestins.