divendres, 6 de juliol de 2012

Pessigolleig muntanyenc

Quan arriba mitjans de juny ja ens agafa aquell pessigolleig muntanyenc de deliri per veure muntanyes pirinenques. Gairebé sempre, durant els anys de vida laboral, triàvem fer les vacances el mes de juliol per poder-nos ubicar a un lloc de Pirineu i passar uns dies veient i trepitjant els prats curulls de flors acabades de sortir després de les neus de l'hivern, ja que aquest mes està comprovat que és el més idoni per contemplar aquesta bellesa que la natura ens obsequia any rera any.

Ara ja amb la llibertat de no haver d'esperar que el mes s'acabi i sense pensar-nos-ho dues vegades, varem omplir les maletes una vegada més i el destí ha estat el Pirineu aragonès, per tornar a gaudir de les seves valls, els seus pobles i poblets, que sempre estant a disposició dels visitants oferint-los els seus serveis i la seva exhuberant flora i fauna.

Després d'un hivern força sedentari, necessitàvem bellugar les cames per trepitjar pistes i endinsar-nos per les valls d'aquest Pirineu que tenim relativament a prop, però la incògnita era que les nostres cames ja no són com les d'abans i necessitem més temps per conquerir els objectius. Malgrat tot no ens podem queixar. Vam poder fer cinc horetes de caminada a la Vall d'Ordesa, entre anada i tornada, això si, fent fotos, contemplant arbres, floretes, animalons, cascades, ... xino-xano, ja que no ens esperava ningú i el que es tractava era gaudir de l'entorn sense pressa. Posar els peus en remull després d'una estona de camí abans de fer un mos, és un plaer indescriptible.




Han estat uns dies de molta calor, excepte un dia que no ens va ploure, però que feia una ventolera freda que enlairava les pedres i varem haver de cobrir-nos amb els anoracs que pensàvem no haver de menester.

Una bona pensada va ser apuntar-nos a una excursió amb un tot-terreny que ens va portar als miradors d'Ordesa a uns 2000 mts. i que des dels quals ens va permetre contemplar tota la vall des de la Pradera fins a la Cua de Cavall, a més dels Pics emblemàtics de les valls. Unes vistes esplèndides. Els conductors-guia de la comitiva, xicots dels pobles aragonesos de l'entorn, ens van anar comentant el canvi de vida que havia suposat per aquelles comarques, l'arribada del turisme que ha fet que tornessin a poblar-se amb noves vides els poblets els quals havien sofert la forta davallada migratoria dels anys seixantes. Aquella vida ha canviat radicalment en relació amb les feines feixugues que comportava aquella pagesia. També ens anaven ensinistrant amb la flora de l'entorn a mesura que guanyàvem alçada, fent-nos observar el canvi que anava produint-se amb la vegetació, la qual cosa encara és força desconegut per molta gent de ciutat que només veu arbres des del balcó del seu carrer.




No té res a menysprear la Vall de Bujaruelo. Una pista apta per utilitaris, et porta al refugi on es deixen els automòbils i creuant a peu un pont romànic, un circuït ornitològic d'una horeta de durada pel costat del riu, et porta a un indret a sentir ocells de bosc, a veure vaques pasturant, boixos, arbres i tota mena de flors, fins i tot vàrem poder collir les primeres maduixes boscanes. Una font fresca a mig camí ajuda a  apaivagar la set, i tornes al refugi, en el qual una parella jove amb estètica típica dels refugis de muntanya, t'ofereix a més d'acolliment, poder dinar i reposar una estona abans de tornar a empolsinar-nos novament a la pista. Oi que sembla un conte de follets?  doncs és una realitat!






Han estat uns dies tranquils, mancats d'estrès, amos de nosaltres mateixos a més de força interessants a nivell personal.




De tornada a la plana, aprofito per acabar aquest petit apunt amb una instantània del castell de Monsó, on ens vàrem aturar per fer un descans i seguir ruta fins a casa.



***

4 comentaris:

joan antoni ha dit...

"Si el món és tan formós ,Senyor
si es mira amb la pau vostre dins l'ull nostre
què més ens podeu dar a l'altra vida?
...."
(Joan Maragall)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quin goig. Que per molts anys pugueu fer-ho!

Marta ha dit...

Joan, molt adient el poema. Gràcies

Pere, gràcies també. Si la salut ens ho permet, intentarem anar-ho fent.

Josep M.Cortina ha dit...

Quina enveja. Però segur que l'aigua estava més freda que a la piscina...