L'any 2013 va ser escrita aquesta novel·la per Pierre Lemaitre, que ha significat un fenòmen social a França amb més de mig milió d'exemplars venuts. Els crítics literaris d'aquell país l'han deixat en molt bona posició, ja que també van considerar que va ser la millor novel·la francesa del 2013.
Fet tot aquest preàmbul haig de comentar que he enllestit la lectura amb una certa rapidesa malgrat que no sóc massa partidària dels llibres que superen les 300 pàgines. L'argument ha arribat just en el moment en que s'ha commemorat el centenari de la Gran Guerra que tants morts va ocasionar i tantes conseqüències va comportar. No acostumo a explicar els arguments dels llibres, atès que una certa dosi de sorpresa de cara a un futur lector s'ha de mantenir, i crec que ja hi ha prou informació a la xarxa per qui vulgui trobar-ho. M'agrada comentar a grans trets i molt subjectivament, com rebo jo el que l'autor ha volgut expressar.
Com es pot deduir, el tema és un relat de les conseqüències que va comportar als soldats supervivents d'aquella Guerra, i justament comença amb la darrera batalla lliurada a la cota 113 per una companyia francesa contra l'exèrcit alemany. Explicat d'aquesta manera sembla una novel·la bèl·lica, doncs no és exactament així, més aviat és un relat antibèl·lic amb dos antiherois que s'han salvat de la mort. És un relat detectivesc que l'autor aprofita per mostrar-nos els aspectes d'una postguerra terrible on malviuen els supervivents i retrata la picaresca del negoci de la postguerra una vegada s'ha signat l'armistici.
El que m'ha sorprès, és que malgrat que la trama és un drama psicològic, l'autor ens el presenta com una narració surrealista amb una forta dosi de personatges dalinians, és a dir, és una novel·la que podries imaginar-te una pel·lícula de l'estil del Gran Hotel Budapest de recent exhibició. Hi ha una barreja d'humor, ràbia, compassió, que fa que el lector es mantingui ben lligat a les seves pàgines ja que manté el suspens fins ben al final.
Entenc que hi hagi lectors que aquest estil no els sigui complaent, però jo l'he trobat interessant. Sobretot aquesta fusió de ficció i realitat que dóna una certa frescor a la ingeniosa prosa que no decau al llarg de tota la narració, exhibint una gran dosi d'amistad, generositat, bogeria, amor, misèria i patrotisme delictiu com diu Llàtzer Moix a La Vanguardia.
No em sorprendria gens que ben aviat veiéssim l'adaptació cinematogràfica a la gran pantalla.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada