Revolució de vellut

Reflexions després de l'11 de setembre.

Els que tenim ja una edat, recordem perfectament la caiguda del règim comunista a Europa i de l'aparició de les noves repúbliques actualment democràtiques amb règims parlamentaris que es van intercanviant en les sucessives legislatures.

Amb especial atenció i per interès personal, vaig seguir l'evolució de l'antiga Txecoslovàquia. Un país amb el qual hi tenia una afinitat especial. Vaig anar-hi l'any 1973 després de cinc anys de la invasió de les tropes del Pacte de Varsòvia, amb els tancs al carrer, un dels quals encara el vaig veure com a monument en una de les places de la ciutat de Praga. El grup d'estudiants de rus de la universitat de Barcelona, als quals m'hi vaig afegir, no varen poder practicar la llengua rusa amb els ciutadans, atès que es negaven en rodó parlar l'idioma dels seus invasors. Recordo encara en un local públic, la posada en escena d'un militar rus en estat etílic, explicant-nos en rus l'entrada de les tropes feia cinc anys, i que les seves paraules ens les van poder traduir els nostres companys.

Per a mi aquella estada va ser una experiència que em va suposar emocionalment unes vivències per no oblidar mai. Praga era una ciutat grisa, trista, amb carrers solitaris, sense comerços i amb menjadors comunitaris en els quals la gent menjava a peu dret, per mi impactant. Les botigues d'aliments buides de mercaderies. La gent pel carrer demanava en aquella època que els canvièssim dòlars i ens oferien tres vegades més de la seva moneda, ja que amb dòlars podien adquirir objectes o aliments que amb les seves corones els estava prohibit. Vaig passejar-me pel Pont de Carles, buit, sense gent, a hores d'ara sembla impossible.

Al cap de trenta anys, en plena democràcia, vaig tornar-hi. La diferència és abismal. El turisme de masses ha invadit la ciutat espectacularment. Això si, fins i tot sembla que el riu Moldava hagi canviat de color.

La Revolució de Vellut després de la caiguda del comunisme, va ser clau per esdevenir després una República. Recordo aquell poble, dia rera dia, manifestant-se pacificament, amb persistència, després de l'horari laboral, a la Plaça Wenceslau. Ho van aconseguir! La gent unida aconsegueix el que es proposa. Penso que la millora de Txequia és inquestionable, tant de llibertat com a país, com de disposar d'una economia gens menyspreable.

El paral·lelisme amb Catalunya és semblant, en quan a les manifestacions pacifistes i constants. Esperem que la unió ens portarà a les fites que volem aconseguir, això si, crec que hem de ser insistents. No serà un camí de flors.

***