divendres, 5 d’agost de 2016

Nissagues catalanes

Dos llibres escrits pels hereus de dues nissagues catalanes, que tenen com a denominador comú la fallida de dues famílies, una de l'alta burguesia i l'altra de la mitjana.

El nét de l'avi Ninus, en Xavier Baladia, ens explica com va ser la vida d'un gran senyor de la Barcelona de finals del segle XIX i recupera la memòria d'una família amb personatges força peculiars. Des de fugides amb amants, divertiments, fortunes per vestir-se amb els seus rituals, extravagàncies de rics, herències, palauets, xalets, descripció minuciosa dels comptes de l'avi per controlar les despeses, etc. etc.

La guerra ho va canviar tot i la davallada va ser important. M'he permès enllaçar una crítica (veure) que va fer el nostre bon amic Joan Josep Isern en el seu bloc Totxanes, totxos i maons, que com a bon crític, en fa una molt bona definició del que representa deixar testimoniatge, d'una manera de viure i de ser d'un món que ja no existeix, però que demostra una manera genuïna i europea de ser català.

L'altra biografia, en aquest cas és l'autobiografia que el periodista i escriptor Agustí Pons, ha fet de de la seva pròpia família.

Un llibre que sota el títol de BÀRBARA, amaga la història d'una interessant casta familiar, de la qual l'autor n'és hereu i testimoni d'una època més propera, de la qual els que sóm nascuts després de la Guerra Civil, podem donar-ne fe del que ens transmet l'Agustí Pons, en aquesta publicació.

L'indret on s'ubica la major part de la història, és precisament al barri de Vallcarca on la familia tenia la seva residència. Major de Gràcia (aleshores se'n deia), Putxet, Plaça de la Creu, Lesseps i República Argentina, són els environs que es mencionen repetidament. Això m'ha fet reviure també part de la meva infantesa ja que eren també els llocs on se situaven alguns cinemes dels quals en parla, i que ambdós acostumàvem a freqüentar amb les respectives famílies.

L'escrit, a més de tenir l'interès obvi per conèixer com es vivia a la ciutat en una època determinada, és un relat biogràfic valent, descrivint la pròpia família, amb tots els seus defectes i virtuds.

Agustí Pons, acostumat a biografiar la vida de persones alienes, amb aquest llibre, ha fet un autoexercici de reconstrucció de la seva pròpia existència amb un relat en primera persona, però amb l'enginy d'anar intercalant paràgrafs amb lletra cursiva, fent sortir la veu de la seva consciència, donant pas a pensaments en veu alta, fruit del moment en que es concentrava en l'escriptura, la qual cosa fa que no sigui només un simple recull de vivències, si més no, una original manera de gaudir com sempre d'una prosa ben definida de l'autor.

Dos llibres per seguir la nostra memòria històrica, de la qual, malgrat la distància social, en sóm hereus d'uns temps refinats d'aristòcrates i industrials tèxtils, que han propiciat la societat cosmopolita del nostre país.


***


1 comentari:

Maripepa Brustenga ha dit...

Me'ls apunto!ültimament no tinc massa sort amb el què llegeixo...