diumenge, 21 d’agost de 2016

Chistabín - aragonès dialectal

No ha estat la primera vegada que hem circulat per la Bal de Chistau, però sí la primera que hem fet estada a San Chuan de Plan al cap d'amunt de la vall. Un indret en tots els sentits molt interessant, tant per la seva gent com per la natura que l'envolta, i també per ser un lloc que queda una mica més aïllat de moltes rutes turístiques de la regió del Sobrarbe.

Aquesta vegada he descobert que en aquest raconet es parla el Chistabín. A la confortable saleta d'estar de l'hotelet rural, on tenen a disposició dels usuaris uns quants llibres informatius de la regió, és on remenant, remenant vaig trobar un llibret-diccionari de Fraseologia en Chistabín. Fullejant-lo em va interessar, atès que moltes paraules, semblants al català em van encuriosir. A partir d'aquí em vaig entestar en fer una mica de recerca, així com també en vaig parlar amb la Lorena, una de les filles de l'Anita, l'hostalera, amb la qual teníem tracte diariament.

Amb aquesta noia varem tenir una petita conversa sobre les llengües i el que si em va sorprendre agradablement és que em digués que entre els joves de la vall, parlaven chistabín, doncs sembla que a l'escola introduïen el dialecte. Això em va alegrar, ja que sap greu que es perdi una parla, que com diuen els estudiosos "quan un vell es mor, s'endú a la tomba un secret de difícil recuperació." En aquest cas però, el recull de frases fetes que durant deu anys han recopilat en el llibret Fernando Blas i Fernando Romanos, han servit i serveixen per donar impuls a l'aprenentatge d'una llengua que havía entrat en desús.


S'ha trobat en aquesta parla un parentiu del català i l'occità, atès que aquesta vall va estar temps aïllada de les comarques aragoneses, un exemple és el poble de Gistaín que no va tenir carretera fins els anys 80 del segle XX, i com recordarem també l'any 2015 es van cumplir 30 anys de la crida dels homes solters de Plan, que va suposar un enrenou mediàtic per portar dones als pobles que havien quedat amb poques fèmines per continuar una vida de ramaders només mantinguda per homes. Això explica una incomunicació que protegia patrimonis culturals propis.


Ara és una vall moderna, amb gent que manté les seves cases rurals i es dediquen encara a les tasques agrícoles, i a l'estiu acullen persones d'arreu de la península, excursionistes, i moltes famílies amb criatures, que fugen de les ciutats sorolloses, per passar uns dies de descans a l'aire lliure i deleitar-se amb bons menjars de muntanya. Els habitants de la vall són amables i mantenen aquesta idiosincràcia que els ha fet mereixedors del lloc on han nascut.




***

2 comentaris:

Marta ha dit...

Rebut per mail:
M. Carme Crespi
Es molt interesant. De fet es k anant pel món s'aprenent moltes coses.
Jo ara soc als castells del Loira i no m'havia imaginar mai veure coses tan meravelloses: paissatges; castells i jardins.

Marta ha dit...

Resposta a M.Carme: Vaig recordar-me del vostre xipella. Que no es perdi!